divendres, 25 de febrer del 2011

El pas de zebra



A poc a poc, els vianants van aglomerant-se a les dues bandes del cèntric pas de zebra obeint als ninotets rojos.

A l’estudiant li crida l’atenció un iaio calb, llarguerut i afligit que el mira des de l’altra banda, amb gaiato i semblant de Nosferatu. Porta unes ulleres molt grans, gruixudes i antigues. La seua aura depriment desperta de seguida en el jove una certa simpatia maniquea, però de rés li servirà. Furga en la seua motxilla i treu una edició rústica del Diccionari Barcanova de la Llengua. El iaio, per la seua part, s’aferra al gaiato amb les dues mans i el pols trèmul, arrugant encara més si cap el seu ja de per sí arrugat nas en una ganyota que ben bé podria esdevenir la màxima expressió de l’hostilitat.

Al costat de l’estudiant ha aparegut una prototípica xica adinerada de ciutat amb els mitjons marrons que s’inclina per a descalçar-se una de les seues sabates d’afilats tacons d’agulla, provocant la mirada lasciva del quinqui que acaba d’arribar al seu darrere, que es treu d’una de les butxaques dels seus texans la navalla que sempre porta al damunt per si algú mira lascivament la seua núvia.

En la vorera d’en front, un empresari gras amb ulleres de fina muntura daurada pressiona la seua papada amb la barbeta fins convertir-la en un acordió mentre es remira la punta metàl·lica de l’elegant paraigües que ha tingut que transportar plegat tot el dia per haver-se fiat de la previsió meteorològica.

Els exèrcits ja estan quasi configurats: ja hi ha vora una trentena de persones a cada banda del pas de zebra.

El professor universitari es treu de la butxaca de la camisa el boli que sempre porta a la vista per si se li ocorre alguna cosa sobtadament, o per si hi ha que signar algun document important, o potser només per a evidenciar la seua erudició. Siga com siga, és una arma mortífera en potència també en un sentit literal.

L’skinhead es llepa els dits i humidifica les puntes de ferro de les seues enormes botes, molt paregudes a les del policia, injustament avantatjat sobre la resta, que desbotona la funda de la pistola fent dansar els seus impacients dits sobre la culata, ara tan temptadorament accessible.

Sura en l’ambient una latència amenaçant i ferotge. Tothom en aquest pas de zebra té massa coses a perdre, i estan disposats a lluitar per elles.

El semàfor es posa en verd.

3 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

mereix una continuació, tot i que cadascú pot imaginar-se perfectament un final amb les dosis de sang al seu gust

Artés ha dit...

De fet sí en tenia una (tot obviant les escenes de Violència), però em pareixia massa pretensiosa: Després de la batalla, dos pidolaires que ho havien contemplat tot des d'un portal proper (seguim amb els maniqueismes) es miraven bocabadats, i un li dia a l'altre:

"Què cabrons, aquestos lleons! Han aconseguit que la zebra es devorara sola!"

I després encollien els muscles i s’apropaven a la muntanya de despulles a veure si encara es podia aprofitar alguna cosa

apalput ha dit...

Chapeau, senyor Artés, chapeau.
I no faces cas; millor sense continuació.