La meua vida és un pas-doble anomenat Bucle

Introducció potent.

Tutti fortissimo amb platillades orelludes, tubes coixes, clarinets refredats i trombons punyents. L'eixordador soroll d’un potent despertador em fa saltar del llit i agafar-me als llençols buscant una amenaça inexistent amb els ulls desorbitats. Qui m’ha tret de les meues exquisides floritures oníriques amenitzades per les seqüeles de l’alcohol i m’ha dut a aquest merder d’habitació? Ah, tu, maleït dispositiu infernal… L’apague i torne a endinsar-me al món de Morfeu.

Tema

La banda es suavitza un poc i deixa parlar als melòdics clarinets i els elegants saxos. Reprenc els meus viatges matinals per les planúries surrealistes del somni. Pels matins els somnis són més enèrgics, incoherents i bonics que durant les hores establertes de son, sobretot si eres conscient, durant el somni, del subtil fil musical que ho impregna tot: és la impagable sensació de que en eixe moment no hauries d'estar dormint, el reconfortant i dolç remordiment de què el món està rodant i el teu cos està descansant baix el llençol. 

Re-exposició de la introducció

Bombo amb cara de mala hòstia, saxofons unflats, trompetes estridents i flautí afilat forada-timpans. És la transició que et du del somni a la realitat, aquesta vegada sí, «definitiva». L’organisme va a tot hòstia i el cervell encara està dormint, per això de vegades acabes pixant a la paperera de la cuina o clavant el comandament de la tele al frigorífic mentre remous els cereals amb el raspall de dents.

Trio

Primera repetició. El flautí es prepara per a fer un solo suau sobre el dolç acompanyament. Són les hores posteriors al dinar, que consisteixen en estar reballat al sofà mirant la tele i espantant-me una mosca que s'entesta en instal·lar-se al meu nas. De volta en quant sona un suau trino de clarinet... És el timbre que sona, lluny i difuminat, i jo que faig com si no l'haguera escoltat.

Segona repetició. Són vora les set de la vesprada. Sona un subtil i tristó contracant de saxo tenor amb les celles alçades. Pense: «Hauria de fer alguna cosa amb la meua vida». Apague la tele i pense en què podria fer. «Qué podria fer…?» —diu el subtil i tristó saxo tenor.

Pont apoteòsic.

M’he cansat de pensar i em dispose a eixir de festa amb els col·legues. Tutti fortissimo que és el moment de l’anticipació, saltant i cantant sol per la casa pensant en què hui podria passar alguna cosa realment interessant.

Tema final.

És com el trio però més carregat de bombo. La banda va borratxa. L’alcohol corre per les venes. Els instruments estan desafinats. Al clarinet principal se li trenca la canya. El trombó, tot emocionat, espenta la vara tan fort que se n’ix volant i li pega a una iaia a l’ull. El tuba s’adorm caminant i continua recte mentre tota la banda gira el cantó. Al platiller se li cau un plat. Al saxo se li mullen les sabatilles. El director trenca la batuta. Caic desplomat de nou sobre el matalàs. Tot pega voltes, i es sent una veu que diu: da capo!!

La puta flor

Un jardí vell era et besaré:
dones-corda a la selva i la paret del cel,
moments clau a les llambordes,
tacons que reboten,
moments que s’allunyen,
cocodrils amb ales
que es mengen la poma de l'estèrnum.
Mirades afilades
que travessen amb força.
Que assassinen amb força.
Maten amb força.
Llepen l’ànima.
Qui m’ha arrencat els ulls
i m’ha posat aquests
amb els que no puc veure
el nou món que em rodeja?
Mira… aquestes són les meues terres:
Una planúria de soledat
que he estat llaurant meticulosament
durant aquests últims anys,
per a tu.

Una flor nova és t’estic besant:
s’obri i es tanca,
sempre al capvespre
i mostra els seus tentacles succionadors.
Una flor bona
que sua tinta vermella
si et punxes al agafar-la.
Al agafar-la per a olorar-la.
Els que vivien al meu nas
tornen a viure en tu,
però no preguntes res.

Una planta podrida serà et vaig besar:
el teu test partit.
i la terra es queda estampada
com terra estampada,
com merda que agafe amb les dues mans
i em menje a mossos,
vomitant-me damunt
i masturbant-me després.

No sé com les aconsegueixes,
les metaformes,
la pura metàstasi d’Octubre gris.

Ací, agafats de la mà, només som el record immediat d’un futur instantani que es converteix de seguida en un passat venidor i ens condueix a l’abisme de l’existència, qüestionada en un pot de formol amb truites plenes d’anys i ulls rebolicats.

Poema per a recitar-li a una bombeta.

Aquest poema cal recitar-lo amb una bombeta a la mà. Rollo Hamlet. Amb veu pausada i reposada. Calmadament i tranquil·la. Mirant a la bombeta fixament als ulls. Aquesta presentació també s’ha de recitar amb veu pausada i reposada. Calmadament i tranquil·la. Aquesta frase també. Recitar amb una bombeta a la mà pot tenir un contingut semàntic —els poemes necessiten un focus de projecció: focus-llum-inspiració (ja sabeu com és això de l’art)—, però sobretot és per una qüestió estètica.

La bombeta ha de ser més o menys així:

I el poema diu així:

Vull ser l’home que naix vell i mor en el ventre de sa mare,

oh, cresol incandescent.

Vull ser l’home que naix borratxo i mor bevent del teu pit,

oh, dispositiu que produeix llum mitjançant l'escalfament per efecte Joule d'un filament metàl·lic, fins a posar-lo al roig blanc mitjançant el pas de corrent elèctrica.

Vull ser l’home que naix mort

i viu amb l’astronauta que neda al teu interior.

oh, tu que transformes el 90% de la electricitat en calor.

Vull ser l’home que parla sòl.

Emissor, receptor, missatge i canal.

Tot,

tot dins.

L’home fàrmac.

Amitriptilina.

Amoxapina.

L’home psicoestímul.

Protriptilina.

Trimipramina.

Vull ser l’home del Segle XXI.

Necessite que algú em diga que sóc capaç d’esperar al Segle XXI.

No cal que sigues tu,

perquè tu també necessites algú que et diga que eres capaç d’esperar al Segle XXI.

I no cal que siga jo.

El següent fragment s’ha de recitar cantant lleument, entre sinistrament i absurda, separant les síl·labes i minvant el ritme progressivament:

Vull- ser- l’ho- me- que_et -vi- gi- la- des- de- la- can- ti- na- amb- la- se- ua- ga- var- di- na- i- el- seu- ba- rret- de- la- pa- ta- gò- nia- ar- gen- ti- na.

Vull ser l’avorriment i el silenci.

Vull ser la maneta del rellotge.

Però sobretot,

sobre totes les coses

i sempre:

vull

ser

tres.

Finalment, has de besar la bombeta i/o trencar-la amb un martell. Si optes per trencar-la amb un martell t’aconselle cobrir-la abans amb un paper de periòdic.

Televisió Digital Terrestre

Cortocircuito és el gran ÉSSER de les galàxies, 

perquè ell va fer la carn i la carn es va fer verb.
Però, com diria Val del Omar:
vivim a un món palpable
en la mesura en que els nostres somnis són tàctils.

I si ara fora cec,
que ho sóc,
tindria que veure’t amb les mans.
Començant per la cara, el pèl,
el ventre, els pits.

Eres una mena d’encantadora de serps,
perquè hi ha una estranya melodia oriental
com de transició entre escenes
que no se’n va del meu cap
i fa que els meus ulls giren i giren
quan baixe alguna escala
els dies que em calce frases predeterminades
sense adonar-me que
sempre –sempre– hi ha algú
per als qui de petits volíem estar asoles en el món. 

Cal canviar el matís de la bola
per a no tornar-nos san(t)s
i sucumbir al buit.
Aquella immensa bola que ens arrossega
amb empentes transversals
recordant-nos que només som instant i trànsit.
Cal donar-li un toc oníric, verd-mecànic, truita.
Només Indiana Jones fugiria
sense deixar que l'esclafaren
per a sentir-se paraula impresa
–amb totes les seves pretensions–
i després projectar-se, del negre
a les imatges del nostre patètic transcórrer.
Però només és un esborrany.

I es que en l'esborrany està la clau
i tot en esta vida es esbós.
El sexe ho és, de l’eternitat –en format guèiser–;
el temps ho es, del buit –en format iogurt–;

el teu somriure ho és, de la perfecció –en format dentrífic–;

jo ho sóc, de la mort –en format WinZIP.

Clavarem els peus a la mar
i l'arena mullada de baix pujarà difuminada cap al genoll,
com arena mullada difuminada.
I llavors passarem la mà sobre la infinita volta celeste:
el teu somriure ocultarà els estels;
explosions còsmiques de pus;
espirals cromàtiques;
seqüències cronològiques discontinues i transversals.

Sucumbir a la Gran Siguiriya:
NO a l'actuació –viure és pretenciós.

NO a la comprensió –NO al haiku.

NO al hip-hop.
NO a Jiménez Losantos.
NO al transcurs –SÍ al fotograma.

NO al pensament –NO al sudoku.

NO al llenguatge. –...
Simplement quedar-se surant:
serena i eterna contemplació.

Nano

Francesc només tenia nou anys. Una dia, a les sis de la vesprada, es disposava com sempre a jugar en les afores del poble després d’haver consumit la ració diària de llepolies. Anava a jugar sol, a un descampat, i allí deixava volar la seva imaginació, un tant inquiet, perquè sabia que sa mare no el deixava anar a jugar tan lluny de casa ni acostar-se tant a la carretera. Aquella vesprada es va preguntar per què sa mare l’advertia tant i, entre valent i curiós, es va arrimar a l’asfalt a comprovar que no passava res. Va caminar uns metres en direcció contrària al poble, i va divisar a uns quants metres un objecte voluminós a la vora. Es va acostar. «Nano?» Feia tres setmanes que el gosset de Francesc no apareixia per casa. Allí estava, desbocat, trepanat, violentament atropellat. Nano va ser un gosset encantador, no molt gran, de raça mestissa. Un rastre de sang resseca d’uns dos metres deixava constància de la brutalitat de l’accident. La llengua sobreeixia un pam de la seua boca. Francesc es va acostar amb molta cura. L’estat de Nano li recordava a les estores de tigre que havia vist alguna vegada als dibuixos animats. Una estora amb cap i potes, però amb els budells per fora. Es va fixar en els bancals continus a la carretera i va localitzar la pilota que Nano sempre treia a passejar. La va agafar, es va apropar al cadàver caní, i la va llençar una altra vegada cap on l’havia trobat. Davant la passivitat del cadàver, Francesc va recuperar la pilota amb els muscles arrupits i li la va posar a la boca, entre tots aquells ullals desfigurats que sobreeixien. Va tenir que desencaixar un poc la mandíbula, que romania rígida, i també apartar la llengua, freda i pesada, amb tacte rugós d'aspart. Amb la mà va espantar les mosques que s’alimentaven de la substància orgànica dels seus ulls. Francesc volia jugar amb ell, així que, amb les mans, va agafar les seves potes davanteres, seques i rígides com rames d’arbre caducifoli. Va elevar al gos en alt, però en arribar a l’altura de la cintura, es va adonar que la meitat darrera del gos va decidir quedar-se a la carretera. Aquella meitat de Nano li recordava a quan despegava un adhesiu de l’àlbum de jugadors de futbol que havia estat pegat molt de temps, i mig adhesiu es quedava a l’àlbum. Quan en lloc de despegar l’adhesiu, l’esgarrava. Francesc havia esgarrat a Nano de la carretera i s’havia impregnat d’una substància entre groguenca i verdosa, molt espessa i extremadament olorosa. «Espera’t ací, Nano, vaig a tornar-te a casa.» Francesc va anar a casa i va agafar amb il·lusió la corretja del típic caixó on es deixen les coses amb dubtes de tornar a ser utilitzades. Quan va tornar junt al cadàver, les mosques havien tornat per a berenar-se els ulls del gos. Francesc va besar el crani inert de Nano. «Puagh, estàs molt brut, eh? La primera cosa que farem serà dutxar-te.» Amb un somriure, Francesc va lligar la corretja al coll de Nano i se’n va anar cap a casa, arrossegant per tot el poble la meitat superior d’aquell cadàver de gos que desprenia una pudor insuportable.