Quan tenies tan sols 7 anyets, havies de recolzar el cap mentre et dutxaves. Intentant concebre la totalitat de l’infinit, rebobinaves la expansió de l’univers i intentaves palpar la essència del no-rés anterior. Un "click" t’impedia continuar, mentre l’aigua corría en mirada perduda. Després et miraves a l’espill i intentaves atribuir un significat a la teua existència. A vegades no et reconeixies i et tocaves la cara apreciant el subtil mecanisme en el qual estaves atrapada. Mentre les teues companyes encara flipàven amb joguets de gènere, els adults es sentien ofesos pel teu llenguatge astral, el percebien pedant. Et van fer varies proves de la “teoria de ment” per a detectar autisme. No van donar resultat.
Després en plena pubertat, mentre les teues companyes es maquillàven a amagades, tu et tombaves al llit i, amb el pèl escampat pels llençols, et preguntaves si tots seríen com tu i ho ocultaven per algun motiu. De seguida la mirada atravessava el sostre i podies veure un fragment de cosmos exterior en la seua màxima esplendor. Un dia vas provar a alçar la mà i vas veure com alguns estels es movien. Vas alçar l’altra amb curiositat i vas comprovar que tots els planetes i totes les estrelles i totes les galàxies seguien els teus dits, s’acumulaven entre ells, gronxant-se per a formar una nova corrent orbital en la overtura còsmica que dirigies mentre ries a carcallades. Per als professors era Síndrome de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat.
Quan ja tenies dinou anys em vas telefonar dient-me que anara corrents a ta casa. Em va obrir ta mare, vaig pujar a la teua habitació i et vaig trobar plorant cara a dos bolis bic que hi havia a la taula. Em vas dir que tenies unes ganes terribles de clavar-te’ls als ulls. Durant un moment em vaig imaginar l'estrany efecte que produiríen dos ulls movent-se amb un boli bic clavat a cada ull. Ens vam abraçar i ens vam besar i ens vam mirar fixament als ulls i et vaig dir que els tenies massa bonics per a destrossar-los així. Ens vam enamorar. Ens estimavem tant que, de vegades, fins i tot teniem por. Recorde aquell dia que anavem passejant pel carrer i em vas preguntar a cau d’orella si jo també els veia a tots sense pell. Per als psicòlegs era no sé quin tipus d’esquizofrènia.
Un dia, quan ja vivíem junts, vaig despertar i la teua mirada inert em va dir que ja no estaves allí, i de seguida vaig comprendre que havies tornat per fi al teu planeta, possiblement clavant el braç en la papada d’aquell onocròtal sideral de la doella de la fase REM que sempre nomenaves. Ningú va comprendre el meu somriure al soterrament.
Ara sols espere el dia que tornes a per mi.
