dissabte, 28 de febrer del 2009

Xica índigo

Quan tenies tan sols 7 anyets, havies de recolzar el cap mentre et dutxaves. Intentant concebre la totalitat de l’infinit, rebobinaves la expansió de l’univers i intentaves palpar la essència del no-rés anterior. Un "click" t’impedia continuar, mentre l’aigua corría en mirada perduda. Després et miraves a l’espill i intentaves atribuir un significat a la teua existència. A vegades no et reconeixies i et tocaves la cara apreciant el subtil mecanisme en el qual estaves atrapada. Mentre les teues companyes encara flipàven amb joguets de gènere, els adults es sentien ofesos pel teu llenguatge astral, el percebien pedant. Et van fer varies proves de la “teoria de ment” per a detectar autisme. No van donar resultat.

Després en plena pubertat, mentre les teues companyes es maquillàven a amagades, tu et tombaves al llit i, amb el pèl escampat pels llençols, et preguntaves si tots seríen com tu i ho ocultaven per algun motiu. De seguida la mirada atravessava el sostre i podies veure un fragment de cosmos exterior en la seua màxima esplendor. Un dia vas provar a alçar la mà i vas veure com alguns estels es movien. Vas alçar l’altra amb curiositat i vas comprovar que tots els planetes i totes les estrelles i totes les galàxies seguien els teus dits, s’acumulaven entre ells, gronxant-se per a formar una nova corrent orbital en la overtura còsmica que dirigies mentre ries a carcallades. Per als professors era Síndrome de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat. 

Quan ja tenies dinou anys em vas telefonar dient-me que anara corrents a ta casa. Em va obrir ta mare, vaig pujar a la teua habitació i et vaig trobar plorant cara a dos bolis bic que hi havia a la taula. Em vas dir que tenies unes ganes terribles de clavar-te’ls als ulls. Durant un moment em vaig imaginar l'estrany efecte que produiríen dos ulls movent-se amb un boli bic clavat a cada ull. Ens vam abraçar i ens vam besar i ens vam mirar fixament als ulls i et vaig dir que els tenies massa bonics per a destrossar-los així. Ens vam enamorar. Ens estimavem tant que, de vegades, fins i tot teniem por. Recorde aquell dia que anavem passejant pel carrer i em vas preguntar a cau d’orella si jo també els veia a tots sense pell. Per als psicòlegs era no sé quin tipus d’esquizofrènia. 

Un dia, quan ja vivíem junts, vaig despertar i la teua mirada inert em va dir que ja no estaves allí, i de seguida vaig comprendre que havies tornat per fi al teu planeta, possiblement clavant el braç en la papada d’aquell onocròtal sideral de la doella de la fase REM que sempre nomenaves. Ningú va comprendre el meu somriure al soterrament. Ara sols espere el dia que tornes a per mi.

divendres, 20 de febrer del 2009

Parpelles en punt estel

Quan el temps no està lligat a l’espai, sinó al so, aquest està lligat als rostres. 
Llavors les retines són forats per on entra la imatge invertida.
Les retines son forats.
El teu rostre s’il·lumina com nimbe en projecció. 
Quasi ni es veu. 
Hi ha tot un cel d’estiu dins teu. 
Per les teues retines entre, isc.
Anemones que se’m queden apegades a la cara per a sempre,
surant al meu cel interior entre substàncies etèries de cresol de lava blava.

Llavors tanques els ulls i les parpelles exploten en punt estel.
Un somriure infinit en loop.
Un xicotet salt mortal.
Aleshores tornes a obrir els ulls i s’uneixen a la boca a través de terminacions sísmiques en diapasó.
Un raig verd ix de la taca solar per a acariciar-me les orelles i el ventre.
La unió dels ulls amb la boca provoca una falla volcànica al nas. 

Llavors el teu rostre es mou. 
El teu rostre expressa. 
Projecta.
Fa entreveure.
Com un espill trasllúcid de l’ànima.
Els teus ulls tenen una mobilitat de 360º de circumferència orbital.
Els globuls oculars roden frenèticament a les seues conques com un camaleó amb epilèpsia.
Els teus ulls no són bonics —ho és la forma en la que les perpelles els acoten. 
La teua mirada dona la volta al món i em veu per darrere.
Mires cap a dalt —m’encanten les venes que t’ixen— i ens veus per baix pegant-li la volta a l’Univers. 

Llavors el teu cos entra en depressió i s’adorm i l'espiral va reduint la seua grandària, 
 ajudada per la vigília de l’aigua fins a quedar latent, 
lactant, 
rajant, 
surant a l’espai circumdant, 
inacabada, 
implosionant, 
retroalimentant-se,
deixant un halo de la teua essència al voltant del teu cos, 
 hivernant en un salva-pantalles d'alè. 

Llavors els teus ulls giren en fase REM i les teues parpelles vibren en minúscul ostinato cadencial. 
No vull mirar-te per si despertes.
El teu rostre mostra la serietat del trànsit inert, 
però no com a fullaraca a càmera ràpida, 
sinó com un batec pacient de temps d’espera al caminar. 

Llavors la parpella s’interposa entre la projecció i el món exterior com una pantalla pergamí, 
però no la limita. 
Actua de prisma cap a mons encara més vastos, 
expandint-la en panavisió. 

Llavors el teu rostre llangueix i qui el mira al matí assimila el misteri —ara mut— del qual està compost el temps.

dimecres, 28 de gener del 2009

La Gran Estafa del Llenguatge

Pensa en eixa espècie de transició del somni a la realitat que sempre té quan es desperta i que l’adverteix a poc a poc de que va a viure un nou dia.

I en com, quan per fi es troba en ple tossal del migdia, es diu a si mateix, somrient irònicament: «Merda! Estava somiant!».

I pensa en el Doctor Menguele,

i en Jack Kerouac,

i en Chicho Terremoto

i en com la seua dona

fa petorrets amb els llavis

i se’n va volant.


La llum se n’ha anat mentre dormia,

Walt Disney s’ha descongelat

i tota la casa fa pudor a màgia.

I pensa en els matins que fa tan de temps que no viu.

No recorda l’olor.

No recorda l’energia que desprenien.

I pensa en el temps que fa que no hi ha paper higiènic

i en eixa tovallola que abans era blanca.

I en el crit que pegarà qui vinga quan tire a secar-se les mans.


Pensa en la seua minimalista dieta de pernil dolç viscós

del paquet de tallades viscoses que hi ha al frigorífic florit i l’olor a rates de Chernòbyl.

I pensa en Jack l’estirpador,

i en Antonin Artaud i en el comte Drakul.

I en com les voreres fabriquen pells de plàtan relliscant vianants.


Pensa en el matalàs tirat al terra, i en com sempre elegeix aleatòriament la roba que va a posar-se amb un cigar penjant a la boca i una ganyota del wishkey d’ahir mentre amb la mà esquerra espanta les mosques.

I sent el dolor d’estómac perforat.

I s’imagina sense mandíbula demanant pels carrers. 


Se’n recorda de quan era petit i la seua germana, que va entrar amb eixos pantalons tan ajustats i eixes arracades de grans anells li va apagar la ràdio, en la qual sonava un quartet de corda i li va dir: «Xiquet, els que escolten eixa música sempre acaben bojos».

I pensa en com d’encertada va estar, en com de paradoxal és tot, i en com la vida són peces de puzle penjant d’un fil de punt de ganxo finit.

I pensa en Hannibal Lecter,

i en Val del Omar,

i en Cat Woman

i en els tripis del Quixot

i en com de gegant pot ser

allò insignificant.


I pensa en la neurona,

eixa maleïda neurona blava amb casc d’obrer que viatja amb un pergamí baix el braç,

eixa neurona traumatitzada que ha contemplat la mort de totes les seues camarades que lluitaven per una causa ja perduda.

Cada mort era més sagnant i cruel que l'anterior.

Vol cridar als quatre vents que ja està boig, però són els quatre vents els que li criden a ell en delirant cànon quadridimensional.


I pensa en el fantasma de l’òpera

i en Arthur Rimbaud

i en la rana Gustavo

i en Charles Manson

i en Edgar Allan Poe

i en Freddy Kruegger

i en Phillip Morris

i en Theilard de Chardin

i en Albert Einstein...


dijous, 1 de gener del 2009

Bons propòsits

Tot comença quan una iaia abraça al ionqui que li ha furtat el bolso
i llavors comença a sonar una música d’anunci d’empresa d’assegurances i els policies abracen als manifestants i es tiren pels tobogans dels parcs aquàtics de dos en dos. 
I el borratxo, sol al bar, li dona un bes a la seua cervesa i l’alça per a donar-li una tragallada. 
I els soldats juguen a la pilota amb els civils innocents que quasi han assassinat. 
I el iaio abandonat apaga la tele, ix al carrer i abraça a la jove amb minifalda que du una flor a l’orella. 
I els bombers al teu honor, fan sonar la sirena del camió, mentre passegen a càmera lenta i saluden als vianants somrient. 
I l’amputat es posa a ballar davant l'atònita mirada dels seus familiars. 
Quin fastig dona el monyó! Però dóna igual... 
I la dona que va enverinar els seus fills i el botxí fan l’amor a la cadira elèctrica. 
I l’exhibicionista fa punt de ganxo en pilotes amb les iaies, al parc d’enfront de l’escola. 
I els banquers pugen als cavallets de la fira amb els nens de les famílies que han deixat sense llar. 
I l’esquizofrènic troba per fi les vocals de la parla i balla un vals invisible amb el gerro que li ha tornat la columna vertebral. 
I l’agorafòbic puja a l’escenari i canta la seua cançó preferida. 
I el misantrop convida a sopar al rodamón que sempre demana a la porta de la finca. 
 I el Sol de València somriu. 
I el Sol del món somriu. 
I tot el món està content i ballem agafats dels muscles al voltant d’una enorme foguera enlluernadora perquè sabem que, un dia o un altre, tots anem a morir. 

dijous, 25 de setembre del 2008

Espiral d'Arquímedes

Mare m’empenta i mira cap als núvols 
i somriu al cavall alat. 
Faig ràpel pel tobogan amb el cordó umbilical 
i plore i tot ple de sang 
i Sigmund Freud es neteja les ulleres:  
«No plores fill, segueix.» 
Què m’espera allà baix? Es que al morir torne a néixer? 
«Senyoreta, alguna vegada ha provat a masturbar-se amb el cap d’un nadó?» 
«Si fill meu, aquesta vida és un bucle. 
Respira, estem a Nova York.» 

I ara espasmes d’escuma 
i ara ràbia i retalls d’histèria. 
I ara acabar amb tot 
i ara llum intermitent i visions horroroses: 
centrals elèctriques, 
policies i forners,
allò inconcebible,
un manoll de tendons 
i les venes que se n’ixen
—invisible mecanisme.

Estàs preciosa quan somrius i se't cauen els dents 
i se't fonen els ulls 
i se t'allarga el coll. 
De sobte tinc por, mort.
De sobte tinc por, cosmos.