Tot i ser una zona turística, Dénia és un lloc bastant tranquil. Vaig anar un parell de dies a casa la meua germana a buscar feina per a l’agost. Vaig intuir que seria feliç ací, bé siguent envestit per un cotxe mentre circule amb la moto de la pizzeria pel passeig marítim amb els ulls tancats, commogut per una lleu brisa marina i la manta fosca que comença a cobrir l'enorme còpula celest tot fent aparèixer ja els primers estels mentre al meu mp3 coclear sonen violins i instruments d’anar per cas, o bé ideant cançons a una gasolinera, seguint l’estela de Fernando Alfaro. A banda, és clar, d’eixa sensació d’emancipació —encara que només siga això: una sensació. Són feines que et deixen la ment lliure per a divagar. Per a mi seria perfecte.
En aquests dies he tingut temps de que em commoguera aquesta brisa marina de la qual vos parlava, gràcies a la bicicleta de muntanya de la meua germana. On s’acaba el passeig marítim comença la Marineta Cassiana, que recorre, arran les platges de roques, uns 6 o 7 kilòmetres seguits de costa. La gent va per allà corrent, a peu i en bicicleta, o simplement passejant. El paisatge al caure la vesprada, els cossos semi-nus i algun que altre cranc despistat que creua de volta en quant la senda de costat, tot molt oxigenant.
A casa la meua germana també viu la meua altra germana. Les dues estan ho han deixat amb les seues relatives parelles fa relativament poc de temps. Van venir a Dénia cap als 17-18 anys per a fugir de l'angoixant monotonia del meu poble. Ara tenen ja 28 i 30 anys, respectivament. Les meues germanes estan dotades d'una bellesa extraordinària que em fa plantejar-me la vertadera identitat del meu pare biològic, estan com tocades per un àngel. Quan van caminant pels carrers, qualsevol que se les creue de front se les queda mirant, no importa edat, sexe, religió, professió ni nacionalitat, i elles, airoses, miren al capdavant de manera un tant impersonal.
La primera nit vaig somiar que estava estirat al terrat de ma casa sobre una xicoteta piscina inflable rodona, amb les cames per fora i baix un cel difuminat que anunciava ja la imminent tempesta d'estiu. De sobte el cel es feia blanc per un llamp i jo baixava atemorit fins al menjador, on tota la meua família romania amb els ulls com a plats i les mandíbules lleument tremoloses cara la tele, on deien que un raig havia tallat un arbre que havia caigut sobre el cablejat que proporcionava ADSL a tota la Comunitat Valenciana, i que havia sigut un miracle obrat per San Vicent Ferrer, mentre en la vida real un ós de peluix gegant que hi havia sobre l'armari emparedat que tenia al costat del llit queia al meu damunt en el precís moment en el qual al somni donaven l'estranya notícia. Vaig saltar del llit sobresaltat. Eren les tres i cinc de la matinada. Em vaig acostar al menjador a contar-li tan esgarrifós esdeveniment a la germana major, però ella encara estava ressacosa de la festa del diumenge —m'agrada aquest concepte. Va emetre un balbuceig indesxifrable i va continuar dormint.
Al matí següent em vaig llevar amb uns esgarrifosos crits de la germana menuda —més concretament: de la més menuda de les meues germanes majors— que venien de la cuina. Em vaig acostar badallant mentre em llevava les lleganyes. Perleta, la gata de la germana major, havia parit mentre dormíem —tot un detall que s'haguera esperat a la meua arribada. Tres cadellets felins amb pell de vellut rosat mamaven de les seues mamelles. Segons m'han contat les meues germanes, aquests cadellets havien sorgit d'una relació incestuosa de Perleta amb el seu fill. Un va néixer mort, i romania al bell mig del terrat encara mig envoltat per la placenta com una botifarra biliosa i translúcida. No ens ho vam saber explicar, però un rastre de sang mig seca i molt densa li eixia del cul com si aquella botifarra haguera volgut despegar propulsada per un combustible de tomaca podrida de pot i tan sols haguera pogut desplaçar-se un pam, deixant aquest fastigós cúmul de meconi felí petarrellejat per l'annus. De sobte, Perleta va donar un salt des del seu bressol com un cuco eixint d'un rellotge de paret, agafant el cadàver amb la boca i va començar a devorar-lo com Saturn devorant els seus fills, sostenint-lo amb les seues urpes davant la encara-no-mirada dels seus germans. Vaig mirar amb fastig contingut a la meua germana i ella, entre arcades, va rumiar: «Com de fascinant i misteriosa pot arribar a ser la natura!»
Ací acaba l’aventura, la odissea, la proesa, la gesta, la quimera i la utopia. Estic al centre de Banyoles, amb una ressaca de mil dimonis, esperant el bus que ve després del que he perdut. Dues iaies calbes creuen el pas de zebra i una va indicant-li a l’altra la seua ubicació exacta en el temps i l’espai. Estem al centre de Banyoles i són les dotze del migdia. Estem al centre de Banyoles i són les dotze del migdia. Supose que alguna de les dues té Alzheimer. És un exemple de les coses amb les quals et pots fixar quan viatges sol. Et sents identificat amb pràcticament tot.
Però remuntem-nos a l’inici d’aquest viatge iniciàtic. Són les 8 del matí i em diuen que m’he d’esperar fins a les 15 perquè el tren que pretenia agafar fins a Barcelona ja està complet, així que me’n vaig als jardins de la biblioteca municipal de València i em pose a tocar la guitarra mentre una paloma intenta fecundar una altra que, pobra ella, jau morta al terra. Aquesta imatge de palomes necrofíliques em dona bona sintonia per a engegar el viatge. Quan viatges sol, la gent et capta i t’aboca tota la merda interna perquè saben que no tens escapatòria, sobretot els que també viatgen sols: van cap a tu amb el braç en alt donant per sentat que estàs disposat a aguantar tota aquella xerrameca, i aleshores s’estableix una relació psicòleg-pacient —dos desconeguts intercanviant misèries en un estat completament sobri, o pràcticament sobri, en el meu cas. Moltes vegades la gent necessita parlar amb desconeguts i escoltar-los. És un poc com els blogs. Sol ser avorrit, però de vegades et trobes alguna sorpresa. Per exemple, em fascinen les cabrioles conversacionals que vaig donar amb aquell iaio de la cua de l’Euromerd per a començar parlant del retard d’un parell de minuts del tren i acabar sentenciant que la transició espanyola encara no ha acabat. Són les 3 del migdia, fa una calor insuportable i la perpetuïtat de la transició espanyola no és que siga una de les meues prioritats en aquest precís moment. En aquest moment el que vull és pujar al tren, sentar-me en front de la baixista de Lagartija Nick i fer peuets amb ella durant les tres hores que dura el trajecte, com si estiguerem ballant una polka a la recerca de la combinació perfecta de les cames en aquestes postures pseudosomnes del trajecte en projecció.
Barcelona és una ciutat que pot salvar-te la vida si un tren complet desbarata tots els teus plans i decideixes deixar-te dur per tot allò imprevist. Aquesta ciutat, com bé em va explicar aquell fotògraf melenut, ha perdut la seua essència envers el disseny snobista de nous establiments per atraure els turistes, i açò fot a la gent que fa uns cinc o deu anys gaudia de la essència genuïna de la ciutat, d’aquella cosa invisible que sura i li dona identitat pròpia als llocs. Aquest batec essència acaba desapareguent de gairebé totes les ciutats per acabar fent-se així, tan artificialment cosmopolites. És precisament un turista alemany qui m’ajuda a trobar una pensió barata. Porta quatre dies sol i necessita parlar amb algú i bolcar-li tota la merda que ha anat acumulant durant aquests quatre dies en els quals s’ha adonat que la ciutat no l’ha acollit com esperava. Parla un anglès alemany acceleradíssim i jo no entenc rés. Em convida a una pinta de negra en un pub irlandès a canvi d’assentir amb el cap cada 10 o 20 segons. Quan s’acaba la cervesa li dic que ho sent, però que he d’anar-me’n a dutxar-me i sopar i tot això. Intuïsc que si haguera entès alguna cosa encara m’haguera resultat fins i tot més avorrit. Segur que seria un discurs de poètica financera i tecno-empresarial o alguna cosa d’aquestes que expliquen els empresaris quan se’ls deixa parlar. Quan isc al carrer m’adone que Barcelona és preciosíssima en aquest precís moment del dia, just abans de sopar. La pensió Delfos és a les rambles, i és la típica pensió de mala mort, ideal per a un cantautor fatal. Tinc una sort tremenda: només queda una habitació i és la més xicoteta i barata. L’habitació número 13 —música de terror. Potser ningú la lloga perquè està maleïda. M’estire al llit i encete la litrona que he comprat estratègicament per a inaugurar Barcelona en solitari. Em pregunte si mai haurà ocorregut cap assassinat en aquesta habitació i després intente captar l’essència de tota la gent que ha passat per ací: cada polvo, cada xut d’heroïna, cada malaltia de transmissió sexual, cada pol·lució nocturna i cada flatulència vaginal, cada gota de saliva depositada al coixí i cada gota de suor i cada pet adherit als llençols.
Resulta que les rambles, a l’altura de la Universitat, és una zona bastant gai, amb bastant bars gais i cafeteries gais i discoteques gais. Em decidisc a entrar en un d’aquests bars. Obric la porta, entre i allí estan els maricons de Barcelona, espargint la seua mística amb els seus moviments estel·lars i les seues mirades furtives. Al fons de la barra hi ha una tortuga iraniana sense closca, un poc ofuscada amb la seua condició perquè al seu país de merda no hi ha homosexuals. Besa fatal, injectant la llengua intermitentment fins a la gola com un fardatxo epilèptic. Quan comencen a entrar-me arcades l’aparte amb una mà i li dic que ho sent, però que he d’anar-me’n a descansar. Isc del pub i veig passar un calb amb una motxilla i li demane una cervesa, però resulta que aquest no ven cervesa i que també és marica. Tothom és marica a Barna. Xavier és molt maco, besa molt bé, li agraden els ossets de peluix i sembla sincer, considerat i enginyós. Té uns testicles enormes. Es trasllada saltant sobre els seus enormes collons com si fóren un saltimbanqui. És la Central Lletera Catalana. L’acompanye fins a l’autobús i em dispose a tornar a l’habitació per a dormir sol. Rematadament, condemnadament i patèticament sol. Xavier m’envia un SMS: «Ei majete, espere que hages anat a dormir i que demà arrasses. Diumenge faràs nit a Barna?».Hòstia, és veritat, aquest viatge era per a fer un concert…
A l’endemà, quan arribe a l’auditori ja vaig suficientment borratxo com per a socialitzar amb disbauxa, passejant-me pels camerinos amb els meus aires de malalt mental. Els camerinos estan replets d’una cervesa especial elaborada per Ferran Adrià. Els components del grup amb el qual compartisc camerino no m’acaben de caure massa bé. Jo em pensava que el que jo feia era pretensiós i vanitós, però la pedanteria d'aquests és insuportable. El fotògraf de la Enderrock em fa unes fotos que eixiran en el número d’Agost, sobre una bicicleta i una làmpada trencada al cap. Quan arriben els de la televisió jo vaig molt, però que molt borratxo, i això agrada els periodistes. Em fique a dir beneiteries sense sentit i el periodista es queda mirant el càmera amb cara de has filmado eso verdad. I el càmera li torna una mirada de lo tengo lo tengo. Comença el concert i a mitjan primera cançó —El vals del seu i la seua— se m’oblida la lletra. Potser siga una reminiscència de la cançó Alzheimer, que sembla que està condemnada a obrir tots els concerts d’alguna o altra forma. Hauria de pensar que he pujat massa borratxo a l’escenari, però em justifique dient-me que no hauria de començar els concerts amb cançons de lletra tan enrevessada. Quan acabe el concert, un ancià barbut i solitari, també borratxo —per descomptat—, s'acosta a mi preguntant-me si portava CDs. Aquest és el premi. Encara que no passe a la següent fase —això es sabrà a l'Agost—, un autèntic deshumanitzat de la vella escola s’ha sentit identificat amb les meues lletres. També em felicita Paula, la cantautora de després, amb una veu preciosa i increïblement esgarrifosa. Amb els que millor relació faig és amb els Fred i Son, que a la cançó L’home del Segle XXI, amb el seu nou annex de psicorumba, solten rialles de complicitat. Fins i tot em conviden a sopar i em regalen una conversa molt agradable i em prometen buscar-me un concert conjunt, amb ells, aquest Juliol a Barcelona. Açò sobrepassa qualsevol expectativa. El cantant s’assembla a Fernando Alfaro i està casat amb la xica de la bateria. Gent molt, molt maca. Ens acomiadem i me’n vaig a la muralla a veure un concert. És un grup bohemi amb un cantat que fa poses de mim feliç a un escenari enorme, emmarcat dins el festival (a)phònica, dins el qual estava també lo del Sona9. És increïble com es potència la música en català a Catalunya. Banyoles és un poble com Alzira, i aquest festival de la veu és impressionant amb tot el seu desplegament i els enormes escenaris espargits arreu de la ciutat. Em sembla vergonyós que a València ens intenten vendre merdes com el Sona la dipu.
S’acaba el concert i torne a l’habitació de l’hostal, que dóna voltes i voltes fins que acabe vomitant a la pica. Aquest és el moment de l’avaluació post-vòmitum. Un moment de detenció, amb un filet de saliva que connecta els meus llavis amb l’obra d’art que acabe d’expulsar des de les meues entranyes de forma intra-exterior. Mirant el vòmit analitze tot el viatge, totes les persones, tots els llocs, i es forma de nou una nostàlgia instantània. Pense que aquesta és la meua millor vida, el meu hàbitat natural, i desitge fer ja el pròxim concert, on siga. Lluny o prop, em dóna igual. Obric l’aixeta per a netejar el vòmit, però uns entropessons han taponat la pica, que acaba omplint-se i eixint-se’n, impregnant gairebé tot el terra de l’habitació de vòmit. Quina vida més tremenda, quina existència més meravellosa. Ens envolta allà on anem.
Quan tenies tan sols 7 anyets, havies de recolzar el cap mentre et dutxaves. Intentant concebre la totalitat de l’infinit, rebobinaves la expansió de l’univers i intentaves palpar la essència del no-rés anterior. Un "click" t’impedia continuar, mentre l’aigua corría en mirada perduda. Després et miraves a l’espill i intentaves atribuir un significat a la teua existència. A vegades no et reconeixies i et tocaves la cara apreciant el subtil mecanisme en el qual estaves atrapada. Mentre les teues companyes encara flipàven amb joguets de gènere, els adults es sentien ofesos pel teu llenguatge astral, el percebien pedant. Et van fer varies proves de la “teoria de ment” per a detectar autisme. No van donar resultat.
Després en plena pubertat, mentre les teues companyes es maquillàven a amagades, tu et tombaves al llit i, amb el pèl escampat pels llençols, et preguntaves si tots seríen com tu i ho ocultaven per algun motiu. De seguida la mirada atravessava el sostre i podies veure un fragment de cosmos exterior en la seua màxima esplendor. Un dia vas provar a alçar la mà i vas veure com alguns estels es movien. Vas alçar l’altra amb curiositat i vas comprovar que tots els planetes i totes les estrelles i totes les galàxies seguien els teus dits, s’acumulaven entre ells, gronxant-se per a formar una nova corrent orbital en la overtura còsmica que dirigies mentre ries a carcallades. Per als professors era Síndrome de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat.
Quan ja tenies dinou anys em vas telefonar dient-me que anara corrents a ta casa. Em va obrir ta mare, vaig pujar a la teua habitació i et vaig trobar plorant cara a dos bolis bic que hi havia a la taula. Em vas dir que tenies unes ganes terribles de clavar-te’ls als ulls. Durant un moment em vaig imaginar l'estrany efecte que produiríen dos ulls movent-se amb un boli bic clavat a cada ull. Ens vam abraçar i ens vam besar i ens vam mirar fixament als ulls i et vaig dir que els tenies massa bonics per a destrossar-los així. Ens vam enamorar. Ens estimavem tant que, de vegades, fins i tot teniem por. Recorde aquell dia que anavem passejant pel carrer i em vas preguntar a cau d’orella si jo també els veia a tots sense pell. Per als psicòlegs era no sé quin tipus d’esquizofrènia.
Un dia, quan ja vivíem junts, vaig despertar i la teua mirada inert em va dir que ja no estaves allí, i de seguida vaig comprendre que havies tornat per fi al teu planeta, possiblement clavant el braç en la papada d’aquell onocròtal sideral de la doella de la fase REM que sempre nomenaves. Ningú va comprendre el meu somriure al soterrament.
Ara sols espere el dia que tornes a per mi.
Pensa en eixa espècie de transiciódel somni a la realitatque sempre té quan es despertai que l’adverteix a poc a pocde que va a viure un nou dia.
I en com, quan per fi es troba en ple tossal del migdia, es diu a si mateix, somrient irònicament: «Merda! Estava somiant!».
I pensa en el Doctor Menguele,
i en Jack Kerouac,
i en Chicho Terremoto
i en com la seua dona
fa petorrets amb els llavis
i se’n va volant.
La llum se n’ha anat mentre dormia,
Walt Disney s’ha descongelat
i tota la casa fa pudor a màgia.
I pensa en els matins que fa tan de temps que no viu.
No recorda l’olor.
No recorda l’energia que desprenien.
I pensa en el temps que fa que no hi ha paper higiènic
i en eixa tovallola que abans era blanca.
I en el crit que pegarà qui vinga quan tire a secar-se les mans.
Pensa en la seua minimalista dieta de pernil dolç viscós
del paquet de tallades viscoses que hi ha al frigorífic florit i l’olor a rates de Chernòbyl.
I pensa en Jack l’estirpador,
i en Antonin Artaud
i en el comte Drakul.
I en com les voreres fabriquen pells de plàtan relliscant vianants.
Pensa en el matalàs tirat al terra, i en com sempre elegeix aleatòriament la roba que va a posar-se amb un cigar penjant a la boca i una ganyota del wishkey d’ahir mentre amb la mà esquerra espanta les mosques.
I sent el dolor d’estómac perforat.
I s’imagina sense mandíbula demanant pels carrers.
Se’n recorda de quan era petit i la seua germana, que va entrar amb eixos pantalons tan ajustatsi eixes arracades de grans anells li va apagar la ràdio, en la qual sonava un quartet de corda i li va dir: «Xiquet, els que escolten eixa música sempre acaben bojos».
I pensa en com d’encertada va estar, en com de paradoxal és tot, i en com la vida són peces de puzle penjant d’un fil de punt de ganxo finit.
I pensa en Hannibal Lecter,
i en Val del Omar,
i en Cat Woman
i en els tripis del Quixot
i en com de gegant pot ser
allò insignificant.
I pensa en la neurona,
eixa maleïda neurona blava amb casc d’obrer que viatja amb un pergamí baix el braç,
eixa neurona traumatitzada que ha contemplat la mort de totes les seues camarades que lluitaven per una causa ja perduda.
Cada mort era més sagnant i cruel que l'anterior.
Vol cridar als quatre vents que ja està boig, però són els quatre vents els que li criden a ell en delirant cànon quadridimensional.
Capítol 12: El disc en si (bemol)
-
http://misostingut.bandcamp.com/
Pareix que faça un any des que el Projecte Escolopendra va engegar el seu
motor, però en realitat fa exactament un any...
