Records d’infància: “Eau de pomme purrie"

Els llibres de la fase experimental de Burroughs són eixe tipus de llibres en els quals has de parar a tornar-te a llegir l'últim paràgraf per a comprovar que efectivament acabes de llegir el que acabes de llegir, o be mirar a un punt fix proper per a assimilar-ho i recrear-te abans de continuar llegint, o per a fascinar-te amb la imatge que ha creat la última descripció. Estava jo rellegint El tiquet que va explotar, tan tranquil·lament reballat al sofà de casa, quan he hagut de recórrer a un d’aquests parèntesis, mirant fixament un quadre que hi ha a la paret, abans d’entrar a la cuina. De sobte l’assimilació i la recreació s’han vist interceptades per la contemplació del quadre en si, que ha passat de ser la conseqüència d’una cavil·lació a la causa d’aquesta: d’on havia eixit aquell quadre? Un quadre bastant coent amb motius egipcis que simulava un antic papir. El cas és que tenia una llunyana idea d’on venia, però no ho podia concretar exactament. Atès que la meua vida contemplativa d’aturat il·luminat m’ho pot permetre, m’he posat a divagar en la memòria remota. De sobte m’han vingut al cap aquells dies d’estiu de quan era menut, a un càmping de segona a la platja d’Oliva, aquella xicalla madrilenya, aquella bassa d’oli de bon matí, aquella olor a eucaliptus que ho impregnava tot. Un dia, tornant a la parcel·la, vam veure damunt la taula de plàstic blanca del PRYCA que la governava —amb un foradet al mig per a l’ombrera— un anunci quan menys suggerent, que resava alguna cosa com: «Ven mañana al restaurante del camping y llévese una videoconsola para sus hijos y un auténtico papiro egipcio para usted de forma totalmente gratuita y exclusiva», amb les paraules «gratuita» i «exclusiva» ben remarcades en negreta, subratllat, cursiva i qui sap quants recursos tipogràfics més, a més d'una foto de la videoconsola que regalaven, engegada a un televisor. Es podeu imaginar la joia que va produir en mi la idea d’una videoconsola gratis, jo que mai n’havia tingut una. A l’endemà per la vesprada ja ens tenies a ma mare i a mi a la porta de la sala del restaurante on anàven a repartir els papirs i les videoconsoles, amb totes aquelles dones cel·lulítiques en banyador i tots aquells madrilenys més rojos que una gamba. Mon pare va seure a una taula del bar a fotre’s una litrona, aliè a tot, però com vigilant-nos de prop. Vam tirar a entrar jo i ma mare i una espècie d’assistenta súper-escotada amb unes bufes de vertigen em va dir: «No, niños no». «Si és per a adults perquè regalen una vidioconsola?», vaig pensar, però al remat el món dels adults sempre era molt confús. Així que em vaig quedar amb el grup de xiquets que s’havien deixat a la porta com un munt d’envasos de beguda confiscada a l'entrada d’un concert, i van tancar la porta de forma un tant monacal. Els xiquets, però, amb la nostra infinita avidesa infantil, vam arrossegar un banquet de fusta que hi havia prop per a col·locar-lo baix de la finestra de pedra que hi havia al costat de la porta i així poder aguaitar per ella i contemplar el que allí dins s’estava bullint. D’es d’allí veia la meua mare, asseguda amb tots aquells madrilenys, i la vaig saludar amb orgull. Hi havia, almenys, vuitanta persones, i totes les cadires estaven encarades cap a un tipus ¡amb vestit i corbata! —¡en ple agost!—, l’assistenta de les bufes d’abans i una altra, també amb unes bufes considerables, al darrere dels quals hi havia un munt de molt diversos productes: minicadenes, enciclopèdies, electrodomèstics… La mirada de l’estrany tipus del vestit va acabar dirigint-se a la finestra cap on guaitàvem els xiquets amb disbauxa, i va ser aleshores quan va xiuxiuejar alguna cosa a una de les dues assistentes de les bufes, va senyalar cap on estàvem nosaltres i li va donar ¡¡dos bitllets de 5.000 pessetes!! No m’ho podia creure: ¡Dos bitllets de 5.000 pessetes! L’assistenta va aparèixer ipso-facto, ens va despatxar d’on estàvem i va tancar la finestra. Em vaig dirigir tot estranyat cap a la taula on mon pare bevia la cervesa tranquil·lament intentant relacionar tot aquells conceptes: videoconsoles gratis, vestits amb corbata en ple mes d’agost, papirs egipcis, les bufes de l’assistenta, bitllets de 5.000 pessetes… Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat: hi havia alguna cosa perversa entre tota aquella aparent opulència. Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat i li ho vaig explicar tot, transmetent-li la inquietud que aquell ambient em provocava. Ell va somriure afable, els seus ulls resplendien la condició magistral d’una saviesa polida per les hòsties del temps. Feia cara de que aquell era un moment llarg temps esperat per ell. «Fill, trobe que ha arribat l’hora», va dir mentre es clavava la mà a la butxaca. Va treure un xicotet flascó de vidre en el qual es podia llegir «Eau de pomme pourrie». Me’l va donar, em vaig tirar unes gotetes al coll i li’l vaig tornar. «T'agrada, fill?», em va preguntar. Vaig inhalar, tancant els ulls. «Si... És tan… realista, tan cru, tan… repugnant...», i em va pegar uns colpets d'acceptació al cap mentre somreia i el plànol es fonia en negre. 

P.D: Al final la videoconsola era el típic Tetris portàtil, el papir súper exclusiu estava fabricat a la Xina —encara que a ma mare li va agradar, i per això ara llueix a la paret d'abans d'entrar a la cuina— i l’home del vestit era propietari d’un sistema de vendes piramidal, a banda d'un catxondo mental a l'hora de triar els regals-reclam.

Incongruència temporal

No sé si alguna vegada heu estat, o heu escoltat parlar de les càmeres obscures. Les càmeres obscures són —com el seu propi nom indica— uns indrets molt obscurs que hi ha a moltes discoteques d'ambient, especialment preparats per al cec fregament i el llançar-se sense paracaigudes a la lliure promiscuïtat. El nivell de discreció s’adapta al tipus de càmera obscura en el qual et trobes. Jo he estat, almenys, en tres tipus diferents: «El túnel de l’amor», un passadís obscur i molt estret en el qual saps com entrar, però no ben be ni quan ni com eixiràs. Un altre tipus són uns lavabos adaptats, amb xicotetes pantalles al damunt de cada pixador —es podeu imaginar amb quin tipus de programació—, forats al voltant de les piques per a deixar els combinats i cartells a les portes dels compartiments que resen «Prohibido entrar más de dos personas» i, finalment, la càmera obscura més comuna, que sol ser un poc més àmplia que lavabos i passadissos i sol constar normalment de diversos sofàs i pantalles adherides a les parets, com és el cas d’aquella coneguda discoteca d’ambient del barri del Carme, on em va passar un fet, quan menys, curiós. 

A la càmera obscura d'aquella discoteca s'entra obrint unes feixugues portes negres i travessant una cortina de tires de plàstic molt gruixudes que pengen del sostre, com a les cambres de refrigeració, però allà dins no és que faça fred, precisament. La quantitat de gent varia bastant depèn del dia. De vegades tan sols hi ha un parell de parelles clavant-se mà tranquil·lament, i altres està ple de gom a gom, com en el cas d’aquell dia, així que em vaig endinsar al grup, disposat a donar i rebre carícies en els llocs més inesperats, fregaments sensuals, besos furtius i llepades a les orelles i als dits. Passada una estona vaig veure una cosa que em va ficar els pèls de punta. En un canvi de plànol de la pel·lícula que emetien les pantalles, la claror va il·luminar una cosa que no m’esperava: el meu propi cap em mirava somrient entre tots els altres, a uns metres de distància. El pla va tornar a canviar a un altre més fosc i la sala va tornar a l’obscuritat, així que em vaig acostar en aquella direcció per a comprovar si era algú que es pareixia molt a mi, o algun tipus de projecció confusa. Al acostar-me, un altre canvi de pla va enlluernar la colpidora evidència, aquesta vegada a tan sols un pam del meu nas. «La mare que em va parir! Si sóc jo mateix!». Em vaig agafar de la mà i em vaig treure de la càmera. Mentre ens dirigíem al carrer, discoteca a través, tots ens miraven mossegant-se els llavis inferiors, imaginant-se el ventall de possibilitats que podien sorgir d’un encontre amb dos bessons. 

Al arribar al carrer em vaig quedar senyalant-lo amb un índex fixe, però trèmul, i ell es deixava contemplar amb aquell gest sensual, quasi arrogant, de qui sap que està sorprenent. 

—No m’ho digues… Un fill bastard! De quan el pare va anar a la verema! —vaig exclamar. 

—Gelat… Molt gelat! —va fer ell. 

—Un bessó abandonat al néixer! 

—Buf… Extremadament gelat! —va dir rient i mirant cap a un altre costat. 

—Una projecció esquizofrènica? —vaig dir alçant una cella. 

—Gelat. Ens ha vist tota la discoteca. 

—Un… holograma? 

—Tebi, tebi 

—Un desdoblament astral? —el meu rictus cada vegada era més retorçut. 

—Calent. No exactament astral… 

—Aleshores… vens d’una altra dimensió? 

—Cremant! D’una altra dimensió temporal. 

—Què? 

—Si. Recordes aquella nit del 28 al 29 Març, que vas vindre a aquesta mateixa discoteca i vas entrar a la càmera obscura sobre la una de la nit? Doncs quan van tocar les dues van passar a ser les tres, i en aquell mateix moment vas eixir del meu cos i te’n vas anar, i jo em vaig quedar allí com si haguera acabat d’entrar. 

—No m’ho puc creure! I des d’aleshores has estat vivint la meua vida una hora endarrerida? 

—D'això rés: TÚ has estas vivint la meua vida una hora per davant! 

—Què va! TÚ has sigut la meua versió canària tots aquests mesos. Ja hagueres pogut canviar alguna cosa! 

—Eres un... o... sóc! Sóc un xovinista temporal! 

—I perquè ara estàs ací? 

—Veuràs, jo sabia que, hui que tornaven a canviar l’hora, alguna cosa passaria, no sabia què exactament, encara que estava completament atemorit davant la idea de que tot continuara igual, de que les teues segones dues passaren a ser la meua segona una, però sort que t’agrada aquest ambient, perquè pareix que aquesta càmera obscura té una espècie d’esquerda temporal, o magnètica (què se jo!) que m’ha permès esperar-te a les meues primeres dues el temps suficient per a que arribares a les teues segones dues i pogueres mirar-me, quedant-me així per a sempre en aquest plànol, encara que siga desdoblat. 

—No entenc rés… 

—Mira, t'ho torne a explicar... 

I xerrant xerrant, vam entrar a un basar 24h a comprar unes cerveses. Vam ser molt feliços i, al repertori habitual de les típiques malifetes de bessons —substituir-nos als exàmens, intercanviar-nos les cites…— en vam afegir una nova: l’onanisme en tercera persona.

Estudi del patinatge artístic nocturn a càmera lenta

Acrobàcies sobre el gel, 

quatre hores en el aire. 

Ballarins al ralentí 

quan aterren al gel.

La taronja sideral 

roman penjada en el aire 

reflectint la llum solar

que impacta sobre els cossos que 

giren, giren al voltant 

del punt, en atracció a ell. 

Cabriola centrípeta 

convertida en el moment 

en un segon etern.

Es traslladen sucumbint 

a la inèrcia que els empenta,

línies geodèsiques 

a un gel tan gelat que crema. 

Dónes un enorme salt: 

dotze voltes sobre el propi eix.

Totes les extremitats 

en projecció glacial.

Quasi sobrenatural 

relliscar-te amb els peus alats 

sobre el gèlid cristall 

rallat per el teu metall 

en un segon etern.

Summercat

Tot i ser una zona turística, Dénia és un lloc bastant tranquil. Vaig anar un parell de dies a casa la meua germana a buscar feina per a l’agost. Vaig intuir que seria feliç ací, bé siguent envestit per un cotxe mentre circule amb la moto de la pizzeria pel passeig marítim amb els ulls tancats, commogut per una lleu brisa marina i la manta fosca que comença a cobrir l'enorme còpula celest tot fent aparèixer ja els primers estels mentre al meu mp3 coclear sonen violins i instruments d’anar per cas, o bé ideant cançons a una gasolinera, seguint l’estela de Fernando Alfaro. A banda, és clar, d’eixa sensació d’emancipació —encara que només siga això: una sensació. Són feines que et deixen la ment lliure per a divagar. Per a mi seria perfecte.

En aquests dies he tingut temps de que em commoguera aquesta brisa marina de la qual vos parlava, gràcies a la bicicleta de muntanya de la meua germana. On s’acaba el passeig marítim comença la Marineta Cassiana, que recorre, arran les platges de roques, uns 6 o 7 kilòmetres seguits de costa. La gent va per allà corrent, a peu i en bicicleta, o simplement passejant. El paisatge al caure la vesprada, els cossos semi-nus i algun que altre cranc despistat que creua de volta en quant la senda de costat, tot molt oxigenant.

A casa la meua germana també viu la meua altra germana. Les dues estan ho han deixat amb les seues relatives parelles fa relativament poc de temps. Van venir a Dénia cap als 17-18 anys per a fugir de l'angoixant monotonia del meu poble. Ara tenen ja 28 i 30 anys, respectivament. Les meues germanes estan dotades d'una bellesa extraordinària que em fa plantejar-me la vertadera identitat del meu pare biològic, estan com tocades per un àngel. Quan van caminant pels carrers, qualsevol que se les creue de front se les queda mirant, no importa edat, sexe, religió, professió ni nacionalitat, i elles, airoses, miren al capdavant de manera un tant impersonal.

La primera nit vaig somiar que estava estirat al terrat de ma casa sobre una xicoteta piscina inflable rodona, amb les cames per fora i baix un cel difuminat que anunciava ja la imminent tempesta d'estiu. De sobte el cel es feia blanc per un llamp i jo baixava atemorit fins al menjador, on tota la meua família romania amb els ulls com a plats i les mandíbules lleument tremoloses cara la tele, on deien que un raig havia tallat un arbre que havia caigut sobre el cablejat que proporcionava ADSL a tota la Comunitat Valenciana, i que havia sigut un miracle obrat per San Vicent Ferrer, mentre en la vida real un ós de peluix gegant que hi havia sobre l'armari emparedat que tenia al costat del llit queia al meu damunt en el precís moment en el qual al somni donaven l'estranya notícia. Vaig saltar del llit sobresaltat. Eren les tres i cinc de la matinada. Em vaig acostar al menjador a contar-li tan esgarrifós esdeveniment a la germana major, però ella encara estava ressacosa de la festa del diumenge —m'agrada aquest concepte. Va emetre un balbuceig indesxifrable i va continuar dormint.

Al matí següent em vaig llevar amb uns esgarrifosos crits de la germana menuda —més concretament: de la més menuda de les meues germanes majors— que venien de la cuina. Em vaig acostar badallant mentre em llevava les lleganyes. Perleta, la gata de la germana major, havia parit mentre dormíem —tot un detall que s'haguera esperat a la meua arribada. Tres cadellets felins amb pell de vellut rosat mamaven de les seues mamelles. Segons m'han contat les meues germanes, aquests cadellets havien sorgit d'una relació incestuosa de Perleta amb el seu fill. Un va néixer mort, i romania al bell mig del terrat encara mig envoltat per la placenta com una botifarra biliosa i translúcida. No ens ho vam saber explicar, però un rastre de sang mig seca i molt densa li eixia del cul com si aquella botifarra haguera volgut despegar propulsada per un combustible de tomaca podrida de pot i tan sols haguera pogut desplaçar-se un pam, deixant aquest fastigós cúmul de meconi felí petarrellejat per l'annus. De sobte, Perleta va donar un salt des del seu bressol com un cuco eixint d'un rellotge de paret, agafant el cadàver amb la boca i va començar a devorar-lo com Saturn devorant els seus fills, sostenint-lo amb les seues urpes davant la encara-no-mirada dels seus germans. Vaig mirar amb fastig contingut a la meua germana i ella, entre arcades, va rumiar: «Com de fascinant i misteriosa pot arribar a ser la natura!»

Finalment no vaig trobar cap feina.

Em sona un ou

Ací acaba l’aventura, la odissea, la proesa, la gesta, la quimera i la utopia. Estic al centre de Banyoles, amb una ressaca de mil dimonis, esperant el bus que ve després del que he perdut. Dues iaies calbes creuen el pas de zebra i una va indicant-li a l’altra la seua ubicació exacta en el temps i l’espai. Estem al centre de Banyoles i són les dotze del migdia. Estem al centre de Banyoles i són les dotze del migdia. Supose que alguna de les dues té Alzheimer. És un exemple de les coses amb les quals et pots fixar quan viatges sol. Et sents identificat amb pràcticament tot.

Però remuntem-nos a l’inici d’aquest viatge iniciàtic. Són les 8 del matí i em diuen que m’he d’esperar fins a les 15 perquè el tren que pretenia agafar fins a Barcelona ja està complet, així que me’n vaig als jardins de la biblioteca municipal de València i em pose a tocar la guitarra mentre una paloma intenta fecundar una altra que, pobra ella, jau morta al terra. Aquesta imatge de palomes necrofíliques em dona bona sintonia per a engegar el viatge. Quan viatges sol, la gent et capta i t’aboca tota la merda interna perquè saben que no tens escapatòria, sobretot els que també viatgen sols: van cap a tu amb el braç en alt donant per sentat que estàs disposat a aguantar tota aquella xerrameca, i aleshores s’estableix una relació psicòleg-pacient —dos desconeguts intercanviant misèries en un estat completament sobri, o pràcticament sobri, en el meu cas. Moltes vegades la gent necessita parlar amb desconeguts i escoltar-los. És un poc com els blogs. Sol ser avorrit, però de vegades et trobes alguna sorpresa. Per exemple, em fascinen les cabrioles conversacionals que vaig donar amb aquell iaio de la cua de l’Euromerd per a començar parlant del retard d’un parell de minuts del tren i acabar sentenciant que la transició espanyola encara no ha acabat. Són les 3 del migdia, fa una calor insuportable i la perpetuïtat de la transició espanyola no és que siga una de les meues prioritats en aquest precís moment. En aquest moment el que vull és pujar al tren, sentar-me en front de la baixista de Lagartija Nick i fer peuets amb ella durant les tres hores que dura el trajecte, com si estiguerem ballant una polka a la recerca de la combinació perfecta de les cames en aquestes postures pseudosomnes del trajecte en projecció.

Barcelona és una ciutat que pot salvar-te la vida si un tren complet desbarata tots els teus plans i decideixes deixar-te dur per tot allò imprevist. Aquesta ciutat, com bé em va explicar aquell fotògraf melenut, ha perdut la seua essència envers el disseny snobista de nous establiments per atraure els turistes, i açò fot a la gent que fa uns cinc o deu anys gaudia de la essència genuïna de la ciutat, d’aquella cosa invisible que sura i li dona identitat pròpia als llocs. Aquest batec essència acaba desapareguent de gairebé totes les ciutats per acabar fent-se així, tan artificialment cosmopolites. És precisament un turista alemany qui m’ajuda a trobar una pensió barata. Porta quatre dies sol i necessita parlar amb algú i bolcar-li tota la merda que ha anat acumulant durant aquests quatre dies en els quals s’ha adonat que la ciutat no l’ha acollit com esperava. Parla un anglès alemany acceleradíssim i jo no entenc rés. Em convida a una pinta de negra en un pub irlandès a canvi d’assentir amb el cap cada 10 o 20 segons. Quan s’acaba la cervesa li dic que ho sent, però que he d’anar-me’n a dutxar-me i sopar i tot això. Intuïsc que si haguera entès alguna cosa encara m’haguera resultat fins i tot més avorrit. Segur que seria un discurs de poètica financera i tecno-empresarial o alguna cosa d’aquestes que expliquen els empresaris quan se’ls deixa parlar. Quan isc al carrer m’adone que Barcelona és preciosíssima en aquest precís moment del dia, just abans de sopar. La pensió Delfos és a les rambles, i és la típica pensió de mala mort, ideal per a un cantautor fatal. Tinc una sort tremenda: només queda una habitació i és la més xicoteta i barata. L’habitació número 13 —música de terror. Potser ningú la lloga perquè està maleïda. M’estire al llit i encete la litrona que he comprat estratègicament per a inaugurar Barcelona en solitari. Em pregunte si mai haurà ocorregut cap assassinat en aquesta habitació i després intente captar l’essència de tota la gent que ha passat per ací: cada polvo, cada xut d’heroïna, cada malaltia de transmissió sexual, cada pol·lució nocturna i cada flatulència vaginal, cada gota de saliva depositada al coixí i cada gota de suor i cada pet adherit als llençols.

Resulta que les rambles, a l’altura de la Universitat, és una zona bastant gai, amb bastant bars gais i cafeteries gais i discoteques gais. Em decidisc a entrar en un d’aquests bars. Obric la porta, entre i allí estan els maricons de Barcelona, espargint la seua mística amb els seus moviments estel·lars i les seues mirades furtives. Al fons de la barra hi ha una tortuga iraniana sense closca, un poc ofuscada amb la seua condició perquè al seu país de merda no hi ha homosexuals. Besa fatal, injectant la llengua intermitentment fins a la gola com un fardatxo epilèptic. Quan comencen a entrar-me arcades l’aparte amb una mà i li dic que ho sent, però que he d’anar-me’n a descansar. Isc del pub i veig passar un calb amb una motxilla i li demane una cervesa, però resulta que aquest no ven cervesa i que també és marica. Tothom és marica a Barna. Xavier és molt maco, besa molt bé, li agraden els ossets de peluix i sembla sincer, considerat i enginyós. Té uns testicles enormes. Es trasllada saltant sobre els seus enormes collons com si fóren un saltimbanqui. És la Central Lletera Catalana. L’acompanye fins a l’autobús i em dispose a tornar a l’habitació per a dormir sol. Rematadament, condemnadament i patèticament sol. Xavier m’envia un SMS: «Ei majete, espere que hages anat a dormir i que demà arrasses. Diumenge faràs nit a Barna?». Hòstia, és veritat, aquest viatge era per a fer un concert…

A l’endemà, quan arribe a l’auditori ja vaig suficientment borratxo com per a socialitzar amb disbauxa, passejant-me pels camerinos amb els meus aires de malalt mental. Els camerinos estan replets d’una cervesa especial elaborada per Ferran Adrià. Els components del grup amb el qual compartisc camerino no m’acaben de caure massa bé. Jo em pensava que el que jo feia era pretensiós i vanitós, però la pedanteria d'aquests és insuportable. El fotògraf de la Enderrock em fa unes fotos que eixiran en el número d’Agost, sobre una bicicleta i una làmpada trencada al cap. Quan arriben els de la televisió jo vaig molt, però que molt borratxo, i això agrada els periodistes. Em fique a dir beneiteries sense sentit i el periodista es queda mirant el càmera amb cara de has filmado eso verdad. I el càmera li torna una mirada de lo tengo lo tengo. Comença el concert i a mitjan primera cançó —El vals del seu i la seua— se m’oblida la lletra. Potser siga una reminiscència de la cançó Alzheimer, que sembla que està condemnada a obrir tots els concerts d’alguna o altra forma. Hauria de pensar que he pujat massa borratxo a l’escenari, però em justifique dient-me que no hauria de començar els concerts amb cançons de lletra tan enrevessada. Quan acabe el concert, un ancià barbut i solitari, també borratxo —per descomptat—, s'acosta a mi preguntant-me si portava CDs. Aquest és el premi. Encara que no passe a la següent fase —això es sabrà a l'Agost—, un autèntic deshumanitzat de la vella escola s’ha sentit identificat amb les meues lletres. També em felicita Paula, la cantautora de després, amb una veu preciosa i increïblement esgarrifosa. Amb els que millor relació faig és amb els Fred i Son, que a la cançó L’home del Segle XXI, amb el seu nou annex de psicorumba, solten rialles de complicitat. Fins i tot em conviden a sopar i em regalen una conversa molt agradable i em prometen buscar-me un concert conjunt, amb ells, aquest Juliol a Barcelona. Açò sobrepassa qualsevol expectativa. El cantant s’assembla a Fernando Alfaro i està casat amb la xica de la bateria. Gent molt, molt maca. Ens acomiadem i me’n vaig a la muralla a veure un concert. És un grup bohemi amb un cantat que fa poses de mim feliç a un escenari enorme, emmarcat dins el festival (a)phònica, dins el qual estava també lo del Sona9. És increïble com es potència la música en català a Catalunya. Banyoles és un poble com Alzira, i aquest festival de la veu és impressionant amb tot el seu desplegament i els enormes escenaris espargits arreu de la ciutat. Em sembla vergonyós que a València ens intenten vendre merdes com el Sona la dipu.

S’acaba el concert i torne a l’habitació de l’hostal, que dóna voltes i voltes fins que acabe vomitant a la pica. Aquest és el moment de l’avaluació post-vòmitum. Un moment de detenció, amb un filet de saliva que connecta els meus llavis amb l’obra d’art que acabe d’expulsar des de les meues entranyes de forma intra-exterior. Mirant el vòmit analitze tot el viatge, totes les persones, tots els llocs, i es forma de nou una nostàlgia instantània. Pense que aquesta és la meua millor vida, el meu hàbitat natural, i desitge fer ja el pròxim concert, on siga. Lluny o prop, em dóna igual. Obric l’aixeta per a netejar el vòmit, però uns entropessons han taponat la pica, que acaba omplint-se i eixint-se’n, impregnant gairebé tot el terra de l’habitació de vòmit. Quina vida més tremenda, quina existència més meravellosa. Ens envolta allà on anem.