La boja del poble

A tots els pobles hi ha bojos. O persones que són considerades boges. I cada boig és un poble. Passen a formar part de la mitologia dels pobles. Els nens sempre els persegueixen. Acaben convertint-se en un gran passa-temps. I, sense esquivar les llaunes de Coca-Cola que llancen els xicotets fills de puta, perden la mirada i semblen aliens a tot. A tot.

Que estàs estudiant magisteri?

Que has tallat amb el nuvi?

Que avui estàs deprimit?

Que t’han donat una beca?

Els la sua. Van a estar tot el dia amb la mirada perduda.

L’altre dia anava caminant cap a l’estació. Havia d'agafar el tren per a no sé quina xorrada. I de sobte vaig veure a Maria. Una dona que té una d’eixes mirades. Té uns… cinquanta anys? Sempre anava acompanyada d’una altra dona, d'uns… setanta anys? Les dos eren inseparables. Anaven a tots els llocs amb la mirada perduda. Parlaven soles, però sempre estaven acompanyades, l’una per l’altraS supose que es protegien mútuament de la indiferència de tota la gent, i tornaven aquesta indiferència amb una mirada perduda.

Aquell dia que ara vos conte, resulta que Maria estava sola. La seua gran companya s’havia mort. El dia no va tardar en arribar. M’imagine els familiars, els veïns, assistint al funeral. Conservant aquella maleïda indiferència. M’imagine tots els maleïts assistents, posant cara de pòquer. I només Maria plorant.

Allí estava, al camí que duia de ma casa a l’estació. Donant voltes al mig del carrer, pel lloc en el que solien iniciar els seus passeigs vespertins. estava com esperant a la seva difunta amiga, inquieta. Nerviosa. Tremolant. Amb un cigarret a la mà. Mai l’havia vist fumant.

Mirava cap al poble. Li donava una calada. Mirava cap a l’estació. Li donava una altra calada. Mirava cap als horts. Li donava una altra calada. De sobte, em va mirar a mi. Als seus ulls es tatuava una soledat infinita. A les seves celles entrealçades s’albirava l’angoixa d’una persona que no sap com arribarà al capvespre. 

A la seua ment sempre quedarà el record d’aquelles vesprades assolellades de passeig autista. Em cague en la mare que m’ha parit: aquesta dona està esperant a la seua difunta amiga!

Em vaig allunyar d’ella, dirigint-me a l’estació. Si algun cineasta fera un drama de tot això, segurament clavaria ací una melodia tristíssima, mentre jo m’allunye d’ella, i ella es queda amb la seua ansietat. Perquè vindria que ni pintada. Quina escena més trista.

Vaig pujar al tren. Vaig seure a un d'aquells seients. Vaig intercanviar la mirada amb una persona que hi havia uns seients més endavant. Vaig posar les mans sobre els meus genolls. Vaig respirar fons, vaig comptar fins a deu i vaig perdre la mirada a un punt fix en el qual no hi havia res. Més enllà de l’horitzó. Allà on acaba la terra que, maleïda siga, encara és plana. Vaig perdre la mirada. Sí, la vaig perdre. Com qui no vol la cosa. Encara hui m’arrossegue per la vida amb la mirada perduda. Qui sap fins a quant. Qui sap si per a tota la vida.

Ella me'ls va obrir, filla de puta —o millor dit: me'ls va perdre.