Espiral d'Arquímedes

Mare m’empenta i mira cap als núvols 

i somriu al cavall alat. 

Faig ràpel pel tobogan amb el cordó umbilical 

i plore i tot ple de sang 

i Sigmund Freud es neteja les ulleres:  

«No plores fill, segueix.» 

Què m’espera allà baix? Es que al morir torne a néixer? 

«Senyoreta, alguna vegada ha provat a masturbar-se amb el cap d’un nadó?» 

«Si fill meu, aquesta vida és un bucle. 

Respira, estem a Nova York.» 

I ara espasmes d’escuma 

i ara ràbia i retalls d’histèria. 

I ara acabar amb tot 

i ara llum intermitent i visions horroroses: 

centrals elèctriques, 

policies i forners,

allò inconcebible,

un manoll de tendons 

i les venes que se n’ixen

—invisible mecanisme.

Estàs preciosa quan somrius i se't cauen els dents 

i se't fonen els ulls 

i se t'allarga el coll. 

De sobte tinc por, mort.

De sobte tinc por, cosmos.