Els genitals de la Serratella (Espeleologia eròtica local)

Com ja sabeu, el cosmos és un lloc sexuat, i des de la nit dels temps: el Big Bang va ser el començament d’un multiorgasme còsmic que encara està en expansió. Fins i tot les muntanyes tenen genitals. La Serratella, la muntanya del meu poble, encara conserva l'annus i la vagina de quan la gran orgia de muntanyes incipients, vessants abruptes, valls trencadisses, turons escarpats, erupcions volcàniques, eclosions tectòniques i falles abismals de veges tú a saber quina orogènesi. I fins i tot tenen nom: el seu annus es diu la Cova de la Reina, i la seua vagina s’anomena la Cova del Retor.

La cova de la reina, l'annus de la Serratella

Ha sigut una vertadera llàstima la fossilització d’aquest annus, ja que no hi ha cap forma barata de dilatar-lo ni lubricar-lo. Si de xicotet ja em costava entrar, imagineu-vos en l’actualitat. Cregueu-me, la primera vegada que vaig tornar ho vaig intentar, per tal de poder veure de nou aquell xicotet habitacle que hi ha en un trenc als tres o quatre metres de gruta.

 

Llindar de colonoscòpia

Allà seiem tots en rogle, quan encara cabíem, amb les nostres llanternes a inventar historietes, però només ens donava temps a contar-ne un parell o tres, ja que havíem d'eixir alenant pel terra abans de que s’acabara l’oxigen, arrossegant-nos cap a l’exterior com xicotetes bonyigues vivents.

 

Vista exterior

Aquell llòbrec alè, aquella humitat envoltant que emanaven les parets rectals impregnades de mucosa tan sols resten ja en la memòria de tots els que allà dins ens hem aplegat alguna vegada.

La cova del rector, vagina de la Serratella.

Conten que la Cova del Retor, per la seua banda, va servir d’aixopluc a un capellà republicà durant la posguerra –o era més bé a un capellà de dretes durant la Guerra Civil? L’ambient condensat que fa allà dins, tan carregat, dens i humit, contrasta amb l’aire pur de l’exterior, on cada arbre, cada arbust, cada flor i cada matoll són com esternuts vegetals que emanen la seua fragància vital.

Esternut vegetal

Però dins la cova és una cosa com més freqüencial: arribes a sentir el batec viu de la muntanya. Et saps a l’úter de la muntanya i sents un inevitable i intens retrobament amb l’animal.

Interior amb deixalla del paleolític

A les parets cavernoses de la cova hi ha enregistrats, com si de pintures rupestres es tractaren, tots i cadascun dels moments silvestres i salvatges de vida viscuts –els únics moments de vida al cap i a la fi? La muntanya diu que sí –visca la revolució! 

Parets cavernoses.

Aquesta costum de pujar a la serra a mirar-li els genitals i els esternuts l’he heretada de mon pare. Quan encara treballava, només acabar la jornada agafava una ampolla de vi i se n’anava tota la vesprada a la serra a oblidar-se de tot i de tots, acompanyat tan sols del gos –si el gos un dia aprenguera a parlar de sobte, seguiria sent el millor amic de l’home? 

 Des que mon pare es va jubilar que es passa tot el sant dia allà dalt i, atès que jo tampoc tinc rés que fer, era una oportunitat per a passar més temps amb ell. A poc a poc ja vaig començar a pujar jo sol amb el gos i, segons he xerrat amb mon pare després, sentim exactament el mateix: a la recerca de la felicitat en la major solitud. L’energia que ens atrau cap a la muntanya està feta d’una substància molt similar a aquella altra que ens allunya de la civilització –si no és exactament la mateixa.

Nano entrant a la cova del retor

Mai he comprès eixa fervor per la toponímia, eixa aferrissada defensa d’un patriotisme municipal. Mai m’he sentit massa part del meu poble entès com a tal. En canvi, la muntanya, la Serratella –la meua muntanya!– si que aconsegueix despertar en mi un cert sentiment identitari, una certa identificació territorial. A la muntanya encara –o, sobretot ara– li fa falta algú que li mire els genitals i els esternuts, un company fidel que li faça companyia a diari. La muntanya necessita d’una consciència que la contemple i que faça patent el seu continu i silenciós esdevenir, un ésser humà que siga conscient de la seua parsimoniosa bellesa i la faça patent amb admiració constant. Està molt bé plantar arbres durant el dia de l’arbre, arbustos durant el minut de l’arbust i flors durant el segon de la flor, però estic parlant d’anar a fer-li companyia a diari. Però no vaig a fer d’açò un eslògan adoctrinador: no vingueu tots a la muntanya, que si no ja no podré estar sol amb ella! A la muntanya li reconforta saber que acabaré heretant aquesta costum del meu pare: una figura solitària, una ombra fugissera que vagareja tota la vesprada entre els pins. Un eremita vocacional amb una ampolla de vi a la mà que observa bocabadat les terminacions nervioses d’un cadell de pi: un redescobriment perpetu a través d’allò que la muntanya ens vol mostrar.

L'etern cicle vital d'Angoixa

De sobte arriba el dia: desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, tan sols per a comprovar l’evidència amb macabra indiferència forense, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la col·loque al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota. Comence a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreïx del llençol. El sol és aclaparadorament enlluernant, i el cel ha adquirit una estranya dimensió nova de blau. Els sentits estan fora de sí. Puc notar el vent gelat de l’hivern contra la pell de les mans i la cara amb una nitidesa insospitable i l’olfacte s’ha aguditzat. Ja feia temps que no captava tantes olors: l’aroma de les olles —ben assentades als seus fogons, sense la més mínima intenció d’escapar-se per la finestra— que preparen el dinar des de ben d’hora, barrejats amb l’olor de la llenya de les llars que emanen les xemeneies i el propi vent de l’hivern, que em porta els seus efluvis de gebre remota. A mesura que vaig apropant-me al pont nou del barranc, vaig notant cada vegada més l’olor de la fulla humida dels tarongers, barrejada amb l’acidesa de les taronges podrides que s’està deixant al terra la collita. Em detinc al bell mig del pont i llence el cadàver barana avall. Pesa com un condemnat. Quan impacta sobre la runa del barranc, la mà que sobreeix d’entre els llençols sembla acomiadar-se des del més enllà. 

Sé que és un poc imprudent llençar un cadàver ahi, a la vista de tothom, però cregueu-me, passa desapercebut entre tota la merda: les canyes caigudes sobre l’aigua formen una presa natural d’ampolles de plàstic buides, condons emprats, xeringues trencades, caixes buides de medicaments genèrics, botes de muntanya amb la sola desenganxada, fragments socarrimats de mobles d’oficina, factures mullades de malversacions de fons, cadires de rodes desfetes, cadàvers de pidolaires que s’han llençat completament borratxos des del pont vell... A més, a ningú se li ocorre parar-se a veure quina nova porqueria ha aparegut entre les canyes del barranc. Podia haver-hi perfectament un home ofegant-se i demanant ajuda i aquesta dona passaria igual de llarg perquè fa tard el tren —ha d'anar als jutjats de Xàtiva a renegociar la custòdia del seu fill borderline—, o l’estudiant que torna de València i corre apressadament a tancar-se a casa es faria el sord i s’encendria un cigarret, perquè ha passat tot el sant dia a la universitat estudiant una carrera que no li agrada, està fart de fer el mateix viatge tots els dies i acaba de descobrir que el xicot que li agrada té núvia i dóna classes de catecisme en el seu temps lliure. El barranc de Barxeta és el millor lloc per a llençar coses que val la pena que resten oblidades per a sempre.

Però de sobte arriba el dia: una sensació estranya em desperta a mitjan nit. El meu costat del llit s’eleva lleugerament per un pes que s’ha deixat caure a l’altre costat. Encenc el llum i allí està de nou el cos nu i tremolós d'Angoixa donant-me l’esquena. La seua pell blanquinosa mostra signes evidents d’hipotèrmia. Li acarone els cabells mullats i bruts i alce el llençol. Unes algues sobreeixien de l’obscuritat del seu entrecuix. La duc amb cura a la dutxa i l’ajude a dutxar-se amb aigua calenta, després es posa el pijama. Em diu mirant-me als ulls que m’ha trobat a faltar. Jo li responc que jo a ella en el fons també, encara que no m’adonara o no vullguera adonar-me’n. A l’endemà eixim a passejar pels carrers. El sol ha perdut tota la seua lluentor i el cel ja no és tan blau. La realitat s’exhibeix llunyana. El meu amor per Angoixa ho eclipsa tot i acaba absorbint tot el meu ésser. Agafats de la mà avancem a poc a poc pel calendari amb inèrcia burocràtica. Els dies s'arrosseguen insípids, inodors i descolorits. Els seus besos justifiquen la resignació i els seus xiuxiuejos a cau d’orella alleugen el macabre estaticisme que se’ns presenta com a única opció. Les seues carícies dirigeixen el rerefons de freqüències melangioses amb la destresa d’una batuta experimentada. La vida és tan sols l’escenari del nostre amor malaltús: Angoixa és una amant exigent. Tot i això —o potser per això mateix—, vull estar amb ella la resta de la meua vida.

I de sobte arriba el dia: desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, només per a comprovar l’evidència amb macabra indiferència forense, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la col·loque al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota. Comence a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreïx del llençol. 

Consideracions sobre els avanços en la experimentació per a la dilatació voluntària de l’espasme anal mitjançant la incursió en l’Orgasme Etern

«Està prohibit dormir a l’estació espacial. Els astronautes quasi no caben a la cabina, de com de repleta que està de caixes i més caixes de pots de vaselina i profilàctics intergalàctics. Fan cabrioles a càmera lenta. Borbolls d’esperma suren en gravetat zero, creant formes de cresol de lava. L’únic soroll que arriba a Houston durant les vint-i-quatre hores del dia són els esclafits del làtex contra el lubricant. Estan realitzant un experiment per a una nova investigació científica —diversos aspectes de la filosofia tàntrica aplicats als últims avanços en mecànica quàntica— sobre la dilatació voluntària de l’espasme anal, mitjançant la incursió temporal i controlada en l’Orgasme Etern —aquell orgasme diví de gràfica plana en el qual no existeix moment de repòs— a través de la còpula interespacial consumada durant un viatge a la velocitat de la llum. 

L’Orgasme Etern va ser descobert involuntàriament pel primer astronauta que va viatjar a la velocitat de llum, que estava fent-se una palla en el moment just en què la nau assolia aquesta velocitat. Va morir reglotant el seu propi esperma, que va anar omplint el vestit espacial fins que va explotar. Els tripulants de l'expedició que va anar a investigar el succés després de l’accident contemplaven atònits com el coet espacial anava deixant un rastre espectral d’esperma que es podia observar des de la terra. Es sospita que els orígens de la Via Làctia es remunten a una incursió en l’Orgasme Etern per part d’una entitat supra-còsmica. A la Terra ja han aparegut diverses religions que rendeixen culte al gran Déu Fal·lus “Oh, gran Déu Fal·lus, totem còsmic que vertebres les galàxies i ejacules els estels, apiada’t dels nostres orificis!” —així resa un dels seus múltiples càntics. 

 La incursió en l’Orgasme Etern està sotmesa a diversos factors: ha de realitzar-se exactament quan l’espasme anal conglomera el continu espai-temps dimensional amb flashos elèctrics i descàrregues sensorials que flagel·len el SNC, i açò ha de coincidir en el moment just en què la nau assoleix la velocitat de la llum. Malauradament, cap astronauta ha aconseguit encara tornar de l’Orgasme Etern, i ja es conten per desenes els que s’han quedat atrapats en ell, tot i que l’equip d’investigació sospita que ja s'acosta el primer astronauta que tornarà d'ell —moment en el qual començarien les investigacions per a la regulació voluntària. 

Qualsevol intent de comunicació, comprensió o recepció d’informació per part d’aquests individus posseïts per l’Orgasme Etern sembla gairebé nul, però podem albirar a les seues cares —venetes blavoses injectades en els glòbuls sense pupil·la, boques tremoloses traspuant escuma, extremitats retorcent-se entre espasmes musculars— que el que més anhelen, per damunt de totes les coses —per damunt fins i tot de les seues pròpies vides— és un moment de repòs que no arribarà mai —estem parlant d’un orgasme infinit. Les seues cares diuen “Mateu-me! Mateu-me, per favor! No puc suportar ni un segon més!” Però encara que els maten, l’orgasme continua posseint el cos, fins i tot una vegada s’ha transformat en una altra cosa, després de la descomposició del cadàver. D’alguna forma la vida eterna es materialitza tan sols per a que no s’esvaisca l’orgasme. En una ocasió un subjecte va acabar ejaculant-se a sí mateix, implosionant a través del seu propi penis entre borbolls d'esperma, sang i teixits. Tot i això, hi ha una llarga llista d’espera de joves astronautes decidits i valents que, tot i conèixer els perills de jugar amb la mecànica quàntica, estan disposats a entregar la seua vida sexual a la ciència, amb l’objectiu d’abastar aquesta troballa, que tan important seria per al progrés de la humanitat —de fet, no s’han registrat formulacions teòriques ni investigacions tan interessants des de la formulació de l'anomenada Teoria de Cordes. Tota la comunitat científica roman a la espera de nous resultats.»

El capità Taràntula Zen (Director's cut)

Atès que estic trobant-li el puntet a açò d’airejar les meues aventures íntimes per Internet i que les vaques flaques tan sols poden evocar temps gloriosos de gespa abundant, procediré, després d'aquesta absurda justificació, a la reescriptura del meu encontre clau amb el Capità Taràntula Zen, que va tindre lloc ara farà uns sis o set mesos. 

Hi va haver una època en la qual jo treballava i tot. L'estiu de l'any passat, concretament. Em va infiltrar el meu cunyat a l’empresa de muntar escenaris on ell treballava. Em van cridar per a tres feines: una a Bilbao, l'altra a Castelló de la Plana i la última a Xàtiva. Eren escenaris molt grans, amb torres de catorze metres d’altura. Aquest tipus d’escenaris costen dues jornades de dotze hores i una vesprada de sis o set hores de muntar, a més d'una jornada normal d’unes vuit hores de desmuntar, una vegada passat l’espectacle. La mecànica a l’hora d’alçar una d’aquelles enormes torres era col·locar-nos en fila índia vertical, tots al mateix vèrtex, cadascú en un pis i lligats per arnesos, i així anar passant-nos la ferralla necessària —vares d’un i dos metres, contraforts metàl·lics, etc.— fins que arribava al muntador més ràpid, que romania dalt de tot construint el següent pis. A mi sempre em tocava baix d’un xic èlfic que sempre portava uns pantalonets molt curtets. Quan alçava el cap per a passar-li la peça, la meua mirada s’enfilava per dins del seu pantalonet —sempre guaitava algun ou que altre— i clar, ell mai encertava a l'intentar agafar la peça, que trontollava per ací i per allà degut a la descoordinació motriu que provocava tal contemplació, fins que arribava un punt en el que havia de cridar-me l’atenció i ja per fi em concentrava en passar-li-la. Jo justificava aquell comportament dient que tenia vertigen, i el meu cunyat somreia negant amb el cap des del pis de baix. Però això no era rés comparat amb el suplici que era treballar a l’altura de l’entaulat. A la meua poca destresa s’afegien els xics de l'escamot de càrrega i descàrrega llevant-se la camisa a càmera lenta tots a la vegada. En una ocasió em vaig deixar una vara d’un metre per enroscar d'un costat i un company va caure de dalt baix al ficar el peu en ella. Sort que duia el casc i estava al primer pis. 

No vaig tardar en fer amistat amb els més desfavorits dels muntadors: el gras, el vell i l’immigrant il·legal. Tots fèiem malament la nostra feina i trobàvem entre nosaltres un punt de recolzament, tant durant el temps de descans com treballant —si a algú de nosaltres ens manaven fer escamot, ja teníem clar a les persones que anàvem a buscar. El gras es cansava de seguida i sempre estava sospirant de fatiga i suant fins a extrems insospitables, donava la impressió que en qualsevol moment anava a agafar-li un batistot. El vell era molt raquític, amb melena i barba al més pur estil Jesucrist. Quan tirava a agafar una taula o una vara de ferro, de seguida tenia que acudir algú a ajudar-lo, perquè no podia ni amb la seua ànima. Encara recorde com ens parlava de les seues estimades plantes de marihuana amb la mirada perduda mentre es feia un porro. Vulgues o no, era la figura paternal de la colla. L’immigrant il·legal, per la seua banda, podia fer bé la seua feina, però els encarregats el menyspreaven, i aquesta pressió el col·lapsava. Ens contava històries de Romania, ens oferia telèfons mòbils furtats tirats de preu i no parava de dir-nos com desitjava acabar la jornada per a arribar a casa i fer-ho amb la dona. La feina es va acabar, vaig cobrar i em vaig gastar gairebé tots els diners anant-me’n tot sol a Burgos de festival —potser algun dia conte aquest episodi. És una llàstima que no em tornaren a cridar més, perquè no vaig tornar a saber més d’ells. Bé, almenys de dos d’ells...

I vet ací que la màgia de la narrativa ens trasllada de sobte uns mesos més avant al Capicua, caserna tradicional de la nostra decadència juvenil. Ens havíem quedat jo i el meu gran amic amb els elements més pintorescos de la fauna nocturna espargits arreu del pub. De sobte va entrar ell, el capità Taràntula Zen, trontollant de banda a banda i emmidonat amb un fi vestit a ratlles. Després d’intentar lligar amb absolutament tots els homes que hi havia es va fixar en mi. Simplement va vindre cap a mi i em va clavar la mà per dins dels pantalons. M’haguera agradat pensar que havia olorat les meues feromones disparades de nounat, però en realitat estava jugant-s’ho tot a l’última carta, atès que jo era el seu últim recurs. Vam eixir del Capicua i vam fonambulejar pels carrerons de llambordes de Xàtiva com majorettes borratxes pel fil dental. Caminant caminant ens vam trobar una obra i vam decidir entrar de forma unànime, separant un tros de tanca. Ens vam despullar, deixant-nos tan sols sabates i calcetins per a no fer-nos malbé els peus amb el ciment ressec i la grava. La veritat és que estàvem bastant graciosos, sobretot pel fet que després la grava se’ns clavava a les galtes del cul quan el frenesí ens arrossegava per terra. Quan li vaig confessar que era el primer xic amb el qual jeia de forma «seriosa», es va sorprendre moltíssim i es va vestir de seguida, dient-me que la ocasió mereixia alguna cosa millor. Així que ens vam vestir i vam anar amb el cotxe al seu xalet a la muntanya. Tenia els ulls policromats —canviaven de color segons la llum— i sempre entelats. Duia el pèl rapat, cobert per un elegant barret, decorat amb una estrafolària ploma, al darrere del qual sobreeixien unes rastes menudes però gruixudes, com una taràntula medul·lar. Tenia els llavis molt fins i duia una barba de dos dies. Caminava de forma molt eixerida, com si estiguera espargint llavors alegrement. Tenia l’entrecuix poblat per un enorme matoll de rínxols. Va omplir la seua habitació de veles i va encetar una ampolla de vi de reserva de la bodega particular del seu pare i, mentre ens fregàvem les cigales, se la va tirar gairebé sencera per damunt del cap a càmera lenta, dut per un impuls extasiant. Una d’eixes imatges que es queden a la retina. Semblava l’estàtua d'una font a la plaça d’algun poble. Estava encara més boig que jo, ja ho havia sospitat a l'obra. M’imagine la seua mare a l’endemà, remirant-se els llençols tacats de vi del seu fill i preguntat-se des de quan els annus tenen himen. Es va dutxar i després ens vam adormir tocant-nos la cigala mútuament. Em va preguntar: «Puc adormir-me tocan-te la cigala?».

Al despertar, mentre el capità anava a per un poc més de menjar vaig alçar la persiana, vaig obrir la finestra i em vaig fumar un cigarret mirant la muntanya. Quan va arribar li vaig explicar que, encara que semblara una beneiteria, em sentia d’alguna forma en harmonia amb la naturalesa, així nu i mirant la muntanya. Em va proposar eixir a la muntanya per a que aquesta harmonia fóra encara més intensa. En un principi em vaig negar a passejar-me nu pel seu xalet, però ell em va assegurar que estàvem sols. I allí ens tenies ara, nus a la gespa, amb el sol de les quatre de la vesprada filtrant-se entre els pins que hi havia prop de l’entrada del xalet. De sobte es va obrir la porta del xalet i, a que no sabeu qui va eixir? No m’ho podia creure: era el xic gras dels escenaris! Vaig mirar al capità amb els ulls com a plats, fascinant-me per aquella connexió, i ell em va dir. «Tranquil home, que és el meu germà. No sabia que estava...». Volia saludar-lo, però vaig recordar de sobte que estava nu i que la roba estava dins de la casa, així que li vaig donar una d’eixes aparatoses salutacions que dónes quan no estàs segur de si realment vols saludar algú. Ell es va detindre un moment a identificar-me des de la llunyania i finalment em va saludar, també amb aquell gest de no saber si apropar-se, i finalment se’n va anar darrere el xalet a pel cotxe. 

La segona cita —encara que tècnicament era la primera— va ser un desastre. Després, no vaig tornar a saber rés d'ell. No vull ni imaginar la impressió que s’enduria de mi al llegir aquells poemes. Supose que no entendria que estava començant a enamorar-me. Violins tristos i fi.

Records d’infància: “Eau de pomme purrie"

Els llibres de la fase experimental de Burroughs són eixe tipus de llibres en els quals has de parar a tornar-te a llegir l'últim paràgraf per a comprovar que efectivament acabes de llegir el que acabes de llegir, o be mirar a un punt fix proper per a assimilar-ho i recrear-te abans de continuar llegint, o per a fascinar-te amb la imatge que ha creat la última descripció. Estava jo rellegint El tiquet que va explotar, tan tranquil·lament reballat al sofà de casa, quan he hagut de recórrer a un d’aquests parèntesis, mirant fixament un quadre que hi ha a la paret, abans d’entrar a la cuina. De sobte l’assimilació i la recreació s’han vist interceptades per la contemplació del quadre en si, que ha passat de ser la conseqüència d’una cavil·lació a la causa d’aquesta: d’on havia eixit aquell quadre? Un quadre bastant coent amb motius egipcis que simulava un antic papir. El cas és que tenia una llunyana idea d’on venia, però no ho podia concretar exactament. Atès que la meua vida contemplativa d’aturat il·luminat m’ho pot permetre, m’he posat a divagar en la memòria remota. De sobte m’han vingut al cap aquells dies d’estiu de quan era menut, a un càmping de segona a la platja d’Oliva, aquella xicalla madrilenya, aquella bassa d’oli de bon matí, aquella olor a eucaliptus que ho impregnava tot. Un dia, tornant a la parcel·la, vam veure damunt la taula de plàstic blanca del PRYCA que la governava —amb un foradet al mig per a l’ombrera— un anunci quan menys suggerent, que resava alguna cosa com: «Ven mañana al restaurante del camping y llévese una videoconsola para sus hijos y un auténtico papiro egipcio para usted de forma totalmente gratuita y exclusiva», amb les paraules «gratuita» i «exclusiva» ben remarcades en negreta, subratllat, cursiva i qui sap quants recursos tipogràfics més, a més d'una foto de la videoconsola que regalaven, engegada a un televisor. Es podeu imaginar la joia que va produir en mi la idea d’una videoconsola gratis, jo que mai n’havia tingut una. A l’endemà per la vesprada ja ens tenies a ma mare i a mi a la porta de la sala del restaurante on anàven a repartir els papirs i les videoconsoles, amb totes aquelles dones cel·lulítiques en banyador i tots aquells madrilenys més rojos que una gamba. Mon pare va seure a una taula del bar a fotre’s una litrona, aliè a tot, però com vigilant-nos de prop. Vam tirar a entrar jo i ma mare i una espècie d’assistenta súper-escotada amb unes bufes de vertigen em va dir: «No, niños no». «Si és per a adults perquè regalen una vidioconsola?», vaig pensar, però al remat el món dels adults sempre era molt confús. Així que em vaig quedar amb el grup de xiquets que s’havien deixat a la porta com un munt d’envasos de beguda confiscada a l'entrada d’un concert, i van tancar la porta de forma un tant monacal. Els xiquets, però, amb la nostra infinita avidesa infantil, vam arrossegar un banquet de fusta que hi havia prop per a col·locar-lo baix de la finestra de pedra que hi havia al costat de la porta i així poder aguaitar per ella i contemplar el que allí dins s’estava bullint. D’es d’allí veia la meua mare, asseguda amb tots aquells madrilenys, i la vaig saludar amb orgull. Hi havia, almenys, vuitanta persones, i totes les cadires estaven encarades cap a un tipus ¡amb vestit i corbata! —¡en ple agost!—, l’assistenta de les bufes d’abans i una altra, també amb unes bufes considerables, al darrere dels quals hi havia un munt de molt diversos productes: minicadenes, enciclopèdies, electrodomèstics… La mirada de l’estrany tipus del vestit va acabar dirigint-se a la finestra cap on guaitàvem els xiquets amb disbauxa, i va ser aleshores quan va xiuxiuejar alguna cosa a una de les dues assistentes de les bufes, va senyalar cap on estàvem nosaltres i li va donar ¡¡dos bitllets de 5.000 pessetes!! No m’ho podia creure: ¡Dos bitllets de 5.000 pessetes! L’assistenta va aparèixer ipso-facto, ens va despatxar d’on estàvem i va tancar la finestra. Em vaig dirigir tot estranyat cap a la taula on mon pare bevia la cervesa tranquil·lament intentant relacionar tot aquells conceptes: videoconsoles gratis, vestits amb corbata en ple mes d’agost, papirs egipcis, les bufes de l’assistenta, bitllets de 5.000 pessetes… Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat: hi havia alguna cosa perversa entre tota aquella aparent opulència. Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat i li ho vaig explicar tot, transmetent-li la inquietud que aquell ambient em provocava. Ell va somriure afable, els seus ulls resplendien la condició magistral d’una saviesa polida per les hòsties del temps. Feia cara de que aquell era un moment llarg temps esperat per ell. «Fill, trobe que ha arribat l’hora», va dir mentre es clavava la mà a la butxaca. Va treure un xicotet flascó de vidre en el qual es podia llegir «Eau de pomme pourrie». Me’l va donar, em vaig tirar unes gotetes al coll i li’l vaig tornar. «T'agrada, fill?», em va preguntar. Vaig inhalar, tancant els ulls. «Si... És tan… realista, tan cru, tan… repugnant...», i em va pegar uns colpets d'acceptació al cap mentre somreia i el plànol es fonia en negre. 

P.D: Al final la videoconsola era el típic Tetris portàtil, el papir súper exclusiu estava fabricat a la Xina —encara que a ma mare li va agradar, i per això ara llueix a la paret d'abans d'entrar a la cuina— i l’home del vestit era propietari d’un sistema de vendes piramidal, a banda d'un catxondo mental a l'hora de triar els regals-reclam.

Incongruència temporal

No sé si alguna vegada heu estat, o heu escoltat parlar de les càmeres obscures. Les càmeres obscures són —com el seu propi nom indica— uns indrets molt obscurs que hi ha a moltes discoteques d'ambient, especialment preparats per al cec fregament i el llançar-se sense paracaigudes a la lliure promiscuïtat. El nivell de discreció s’adapta al tipus de càmera obscura en el qual et trobes. Jo he estat, almenys, en tres tipus diferents: «El túnel de l’amor», un passadís obscur i molt estret en el qual saps com entrar, però no ben be ni quan ni com eixiràs. Un altre tipus són uns lavabos adaptats, amb xicotetes pantalles al damunt de cada pixador —es podeu imaginar amb quin tipus de programació—, forats al voltant de les piques per a deixar els combinats i cartells a les portes dels compartiments que resen «Prohibido entrar más de dos personas» i, finalment, la càmera obscura més comuna, que sol ser un poc més àmplia que lavabos i passadissos i sol constar normalment de diversos sofàs i pantalles adherides a les parets, com és el cas d’aquella coneguda discoteca d’ambient del barri del Carme, on em va passar un fet, quan menys, curiós. 

A la càmera obscura d'aquella discoteca s'entra obrint unes feixugues portes negres i travessant una cortina de tires de plàstic molt gruixudes que pengen del sostre, com a les cambres de refrigeració, però allà dins no és que faça fred, precisament. La quantitat de gent varia bastant depèn del dia. De vegades tan sols hi ha un parell de parelles clavant-se mà tranquil·lament, i altres està ple de gom a gom, com en el cas d’aquell dia, així que em vaig endinsar al grup, disposat a donar i rebre carícies en els llocs més inesperats, fregaments sensuals, besos furtius i llepades a les orelles i als dits. Passada una estona vaig veure una cosa que em va ficar els pèls de punta. En un canvi de plànol de la pel·lícula que emetien les pantalles, la claror va il·luminar una cosa que no m’esperava: el meu propi cap em mirava somrient entre tots els altres, a uns metres de distància. El pla va tornar a canviar a un altre més fosc i la sala va tornar a l’obscuritat, així que em vaig acostar en aquella direcció per a comprovar si era algú que es pareixia molt a mi, o algun tipus de projecció confusa. Al acostar-me, un altre canvi de pla va enlluernar la colpidora evidència, aquesta vegada a tan sols un pam del meu nas. «La mare que em va parir! Si sóc jo mateix!». Em vaig agafar de la mà i em vaig treure de la càmera. Mentre ens dirigíem al carrer, discoteca a través, tots ens miraven mossegant-se els llavis inferiors, imaginant-se el ventall de possibilitats que podien sorgir d’un encontre amb dos bessons. 

Al arribar al carrer em vaig quedar senyalant-lo amb un índex fixe, però trèmul, i ell es deixava contemplar amb aquell gest sensual, quasi arrogant, de qui sap que està sorprenent. 

—No m’ho digues… Un fill bastard! De quan el pare va anar a la verema! —vaig exclamar. 

—Gelat… Molt gelat! —va fer ell. 

—Un bessó abandonat al néixer! 

—Buf… Extremadament gelat! —va dir rient i mirant cap a un altre costat. 

—Una projecció esquizofrènica? —vaig dir alçant una cella. 

—Gelat. Ens ha vist tota la discoteca. 

—Un… holograma? 

—Tebi, tebi 

—Un desdoblament astral? —el meu rictus cada vegada era més retorçut. 

—Calent. No exactament astral… 

—Aleshores… vens d’una altra dimensió? 

—Cremant! D’una altra dimensió temporal. 

—Què? 

—Si. Recordes aquella nit del 28 al 29 Març, que vas vindre a aquesta mateixa discoteca i vas entrar a la càmera obscura sobre la una de la nit? Doncs quan van tocar les dues van passar a ser les tres, i en aquell mateix moment vas eixir del meu cos i te’n vas anar, i jo em vaig quedar allí com si haguera acabat d’entrar. 

—No m’ho puc creure! I des d’aleshores has estat vivint la meua vida una hora endarrerida? 

—D'això rés: TÚ has estas vivint la meua vida una hora per davant! 

—Què va! TÚ has sigut la meua versió canària tots aquests mesos. Ja hagueres pogut canviar alguna cosa! 

—Eres un... o... sóc! Sóc un xovinista temporal! 

—I perquè ara estàs ací? 

—Veuràs, jo sabia que, hui que tornaven a canviar l’hora, alguna cosa passaria, no sabia què exactament, encara que estava completament atemorit davant la idea de que tot continuara igual, de que les teues segones dues passaren a ser la meua segona una, però sort que t’agrada aquest ambient, perquè pareix que aquesta càmera obscura té una espècie d’esquerda temporal, o magnètica (què se jo!) que m’ha permès esperar-te a les meues primeres dues el temps suficient per a que arribares a les teues segones dues i pogueres mirar-me, quedant-me així per a sempre en aquest plànol, encara que siga desdoblat. 

—No entenc rés… 

—Mira, t'ho torne a explicar... 

I xerrant xerrant, vam entrar a un basar 24h a comprar unes cerveses. Vam ser molt feliços i, al repertori habitual de les típiques malifetes de bessons —substituir-nos als exàmens, intercanviar-nos les cites…— en vam afegir una nova: l’onanisme en tercera persona.

Estudi del patinatge artístic nocturn a càmera lenta

Acrobàcies sobre el gel, 

quatre hores en el aire. 

Ballarins al ralentí 

quan aterren al gel.

La taronja sideral 

roman penjada en el aire 

reflectint la llum solar

que impacta sobre els cossos que 

giren, giren al voltant 

del punt, en atracció a ell. 

Cabriola centrípeta 

convertida en el moment 

en un segon etern.

Es traslladen sucumbint 

a la inèrcia que els empenta,

línies geodèsiques 

a un gel tan gelat que crema. 

Dónes un enorme salt: 

dotze voltes sobre el propi eix.

Totes les extremitats 

en projecció glacial.

Quasi sobrenatural 

relliscar-te amb els peus alats 

sobre el gèlid cristall 

rallat per el teu metall 

en un segon etern.

Summercat

Tot i ser una zona turística, Dénia és un lloc bastant tranquil. Vaig anar un parell de dies a casa la meua germana a buscar feina per a l’agost. Vaig intuir que seria feliç ací, bé siguent envestit per un cotxe mentre circule amb la moto de la pizzeria pel passeig marítim amb els ulls tancats, commogut per una lleu brisa marina i la manta fosca que comença a cobrir l'enorme còpula celest tot fent aparèixer ja els primers estels mentre al meu mp3 coclear sonen violins i instruments d’anar per cas, o bé ideant cançons a una gasolinera, seguint l’estela de Fernando Alfaro. A banda, és clar, d’eixa sensació d’emancipació —encara que només siga això: una sensació. Són feines que et deixen la ment lliure per a divagar. Per a mi seria perfecte.

En aquests dies he tingut temps de que em commoguera aquesta brisa marina de la qual vos parlava, gràcies a la bicicleta de muntanya de la meua germana. On s’acaba el passeig marítim comença la Marineta Cassiana, que recorre, arran les platges de roques, uns 6 o 7 kilòmetres seguits de costa. La gent va per allà corrent, a peu i en bicicleta, o simplement passejant. El paisatge al caure la vesprada, els cossos semi-nus i algun que altre cranc despistat que creua de volta en quant la senda de costat, tot molt oxigenant.

A casa la meua germana també viu la meua altra germana. Les dues estan ho han deixat amb les seues relatives parelles fa relativament poc de temps. Van venir a Dénia cap als 17-18 anys per a fugir de l'angoixant monotonia del meu poble. Ara tenen ja 28 i 30 anys, respectivament. Les meues germanes estan dotades d'una bellesa extraordinària que em fa plantejar-me la vertadera identitat del meu pare biològic, estan com tocades per un àngel. Quan van caminant pels carrers, qualsevol que se les creue de front se les queda mirant, no importa edat, sexe, religió, professió ni nacionalitat, i elles, airoses, miren al capdavant de manera un tant impersonal.

La primera nit vaig somiar que estava estirat al terrat de ma casa sobre una xicoteta piscina inflable rodona, amb les cames per fora i baix un cel difuminat que anunciava ja la imminent tempesta d'estiu. De sobte el cel es feia blanc per un llamp i jo baixava atemorit fins al menjador, on tota la meua família romania amb els ulls com a plats i les mandíbules lleument tremoloses cara la tele, on deien que un raig havia tallat un arbre que havia caigut sobre el cablejat que proporcionava ADSL a tota la Comunitat Valenciana, i que havia sigut un miracle obrat per San Vicent Ferrer, mentre en la vida real un ós de peluix gegant que hi havia sobre l'armari emparedat que tenia al costat del llit queia al meu damunt en el precís moment en el qual al somni donaven l'estranya notícia. Vaig saltar del llit sobresaltat. Eren les tres i cinc de la matinada. Em vaig acostar al menjador a contar-li tan esgarrifós esdeveniment a la germana major, però ella encara estava ressacosa de la festa del diumenge —m'agrada aquest concepte. Va emetre un balbuceig indesxifrable i va continuar dormint.

Al matí següent em vaig llevar amb uns esgarrifosos crits de la germana menuda —més concretament: de la més menuda de les meues germanes majors— que venien de la cuina. Em vaig acostar badallant mentre em llevava les lleganyes. Perleta, la gata de la germana major, havia parit mentre dormíem —tot un detall que s'haguera esperat a la meua arribada. Tres cadellets felins amb pell de vellut rosat mamaven de les seues mamelles. Segons m'han contat les meues germanes, aquests cadellets havien sorgit d'una relació incestuosa de Perleta amb el seu fill. Un va néixer mort, i romania al bell mig del terrat encara mig envoltat per la placenta com una botifarra biliosa i translúcida. No ens ho vam saber explicar, però un rastre de sang mig seca i molt densa li eixia del cul com si aquella botifarra haguera volgut despegar propulsada per un combustible de tomaca podrida de pot i tan sols haguera pogut desplaçar-se un pam, deixant aquest fastigós cúmul de meconi felí petarrellejat per l'annus. De sobte, Perleta va donar un salt des del seu bressol com un cuco eixint d'un rellotge de paret, agafant el cadàver amb la boca i va començar a devorar-lo com Saturn devorant els seus fills, sostenint-lo amb les seues urpes davant la encara-no-mirada dels seus germans. Vaig mirar amb fastig contingut a la meua germana i ella, entre arcades, va rumiar: «Com de fascinant i misteriosa pot arribar a ser la natura!»

Finalment no vaig trobar cap feina.

Em sona un ou

Ací acaba l’aventura, la odissea, la proesa, la gesta, la quimera i la utopia. Estic al centre de Banyoles, amb una ressaca de mil dimonis, esperant el bus que ve després del que he perdut. Dues iaies calbes creuen el pas de zebra i una va indicant-li a l’altra la seua ubicació exacta en el temps i l’espai. Estem al centre de Banyoles i són les dotze del migdia. Estem al centre de Banyoles i són les dotze del migdia. Supose que alguna de les dues té Alzheimer. És un exemple de les coses amb les quals et pots fixar quan viatges sol. Et sents identificat amb pràcticament tot.

Però remuntem-nos a l’inici d’aquest viatge iniciàtic. Són les 8 del matí i em diuen que m’he d’esperar fins a les 15 perquè el tren que pretenia agafar fins a Barcelona ja està complet, així que me’n vaig als jardins de la biblioteca municipal de València i em pose a tocar la guitarra mentre una paloma intenta fecundar una altra que, pobra ella, jau morta al terra. Aquesta imatge de palomes necrofíliques em dona bona sintonia per a engegar el viatge. Quan viatges sol, la gent et capta i t’aboca tota la merda interna perquè saben que no tens escapatòria, sobretot els que també viatgen sols: van cap a tu amb el braç en alt donant per sentat que estàs disposat a aguantar tota aquella xerrameca, i aleshores s’estableix una relació psicòleg-pacient —dos desconeguts intercanviant misèries en un estat completament sobri, o pràcticament sobri, en el meu cas. Moltes vegades la gent necessita parlar amb desconeguts i escoltar-los. És un poc com els blogs. Sol ser avorrit, però de vegades et trobes alguna sorpresa. Per exemple, em fascinen les cabrioles conversacionals que vaig donar amb aquell iaio de la cua de l’Euromerd per a començar parlant del retard d’un parell de minuts del tren i acabar sentenciant que la transició espanyola encara no ha acabat. Són les 3 del migdia, fa una calor insuportable i la perpetuïtat de la transició espanyola no és que siga una de les meues prioritats en aquest precís moment. En aquest moment el que vull és pujar al tren, sentar-me en front de la baixista de Lagartija Nick i fer peuets amb ella durant les tres hores que dura el trajecte, com si estiguerem ballant una polka a la recerca de la combinació perfecta de les cames en aquestes postures pseudosomnes del trajecte en projecció.

Barcelona és una ciutat que pot salvar-te la vida si un tren complet desbarata tots els teus plans i decideixes deixar-te dur per tot allò imprevist. Aquesta ciutat, com bé em va explicar aquell fotògraf melenut, ha perdut la seua essència envers el disseny snobista de nous establiments per atraure els turistes, i açò fot a la gent que fa uns cinc o deu anys gaudia de la essència genuïna de la ciutat, d’aquella cosa invisible que sura i li dona identitat pròpia als llocs. Aquest batec essència acaba desapareguent de gairebé totes les ciutats per acabar fent-se així, tan artificialment cosmopolites. És precisament un turista alemany qui m’ajuda a trobar una pensió barata. Porta quatre dies sol i necessita parlar amb algú i bolcar-li tota la merda que ha anat acumulant durant aquests quatre dies en els quals s’ha adonat que la ciutat no l’ha acollit com esperava. Parla un anglès alemany acceleradíssim i jo no entenc rés. Em convida a una pinta de negra en un pub irlandès a canvi d’assentir amb el cap cada 10 o 20 segons. Quan s’acaba la cervesa li dic que ho sent, però que he d’anar-me’n a dutxar-me i sopar i tot això. Intuïsc que si haguera entès alguna cosa encara m’haguera resultat fins i tot més avorrit. Segur que seria un discurs de poètica financera i tecno-empresarial o alguna cosa d’aquestes que expliquen els empresaris quan se’ls deixa parlar. Quan isc al carrer m’adone que Barcelona és preciosíssima en aquest precís moment del dia, just abans de sopar. La pensió Delfos és a les rambles, i és la típica pensió de mala mort, ideal per a un cantautor fatal. Tinc una sort tremenda: només queda una habitació i és la més xicoteta i barata. L’habitació número 13 —música de terror. Potser ningú la lloga perquè està maleïda. M’estire al llit i encete la litrona que he comprat estratègicament per a inaugurar Barcelona en solitari. Em pregunte si mai haurà ocorregut cap assassinat en aquesta habitació i després intente captar l’essència de tota la gent que ha passat per ací: cada polvo, cada xut d’heroïna, cada malaltia de transmissió sexual, cada pol·lució nocturna i cada flatulència vaginal, cada gota de saliva depositada al coixí i cada gota de suor i cada pet adherit als llençols.

Resulta que les rambles, a l’altura de la Universitat, és una zona bastant gai, amb bastant bars gais i cafeteries gais i discoteques gais. Em decidisc a entrar en un d’aquests bars. Obric la porta, entre i allí estan els maricons de Barcelona, espargint la seua mística amb els seus moviments estel·lars i les seues mirades furtives. Al fons de la barra hi ha una tortuga iraniana sense closca, un poc ofuscada amb la seua condició perquè al seu país de merda no hi ha homosexuals. Besa fatal, injectant la llengua intermitentment fins a la gola com un fardatxo epilèptic. Quan comencen a entrar-me arcades l’aparte amb una mà i li dic que ho sent, però que he d’anar-me’n a descansar. Isc del pub i veig passar un calb amb una motxilla i li demane una cervesa, però resulta que aquest no ven cervesa i que també és marica. Tothom és marica a Barna. Xavier és molt maco, besa molt bé, li agraden els ossets de peluix i sembla sincer, considerat i enginyós. Té uns testicles enormes. Es trasllada saltant sobre els seus enormes collons com si fóren un saltimbanqui. És la Central Lletera Catalana. L’acompanye fins a l’autobús i em dispose a tornar a l’habitació per a dormir sol. Rematadament, condemnadament i patèticament sol. Xavier m’envia un SMS: «Ei majete, espere que hages anat a dormir i que demà arrasses. Diumenge faràs nit a Barna?». Hòstia, és veritat, aquest viatge era per a fer un concert…

A l’endemà, quan arribe a l’auditori ja vaig suficientment borratxo com per a socialitzar amb disbauxa, passejant-me pels camerinos amb els meus aires de malalt mental. Els camerinos estan replets d’una cervesa especial elaborada per Ferran Adrià. Els components del grup amb el qual compartisc camerino no m’acaben de caure massa bé. Jo em pensava que el que jo feia era pretensiós i vanitós, però la pedanteria d'aquests és insuportable. El fotògraf de la Enderrock em fa unes fotos que eixiran en el número d’Agost, sobre una bicicleta i una làmpada trencada al cap. Quan arriben els de la televisió jo vaig molt, però que molt borratxo, i això agrada els periodistes. Em fique a dir beneiteries sense sentit i el periodista es queda mirant el càmera amb cara de has filmado eso verdad. I el càmera li torna una mirada de lo tengo lo tengo. Comença el concert i a mitjan primera cançó —El vals del seu i la seua— se m’oblida la lletra. Potser siga una reminiscència de la cançó Alzheimer, que sembla que està condemnada a obrir tots els concerts d’alguna o altra forma. Hauria de pensar que he pujat massa borratxo a l’escenari, però em justifique dient-me que no hauria de començar els concerts amb cançons de lletra tan enrevessada. Quan acabe el concert, un ancià barbut i solitari, també borratxo —per descomptat—, s'acosta a mi preguntant-me si portava CDs. Aquest és el premi. Encara que no passe a la següent fase —això es sabrà a l'Agost—, un autèntic deshumanitzat de la vella escola s’ha sentit identificat amb les meues lletres. També em felicita Paula, la cantautora de després, amb una veu preciosa i increïblement esgarrifosa. Amb els que millor relació faig és amb els Fred i Son, que a la cançó L’home del Segle XXI, amb el seu nou annex de psicorumba, solten rialles de complicitat. Fins i tot em conviden a sopar i em regalen una conversa molt agradable i em prometen buscar-me un concert conjunt, amb ells, aquest Juliol a Barcelona. Açò sobrepassa qualsevol expectativa. El cantant s’assembla a Fernando Alfaro i està casat amb la xica de la bateria. Gent molt, molt maca. Ens acomiadem i me’n vaig a la muralla a veure un concert. És un grup bohemi amb un cantat que fa poses de mim feliç a un escenari enorme, emmarcat dins el festival (a)phònica, dins el qual estava també lo del Sona9. És increïble com es potència la música en català a Catalunya. Banyoles és un poble com Alzira, i aquest festival de la veu és impressionant amb tot el seu desplegament i els enormes escenaris espargits arreu de la ciutat. Em sembla vergonyós que a València ens intenten vendre merdes com el Sona la dipu.

S’acaba el concert i torne a l’habitació de l’hostal, que dóna voltes i voltes fins que acabe vomitant a la pica. Aquest és el moment de l’avaluació post-vòmitum. Un moment de detenció, amb un filet de saliva que connecta els meus llavis amb l’obra d’art que acabe d’expulsar des de les meues entranyes de forma intra-exterior. Mirant el vòmit analitze tot el viatge, totes les persones, tots els llocs, i es forma de nou una nostàlgia instantània. Pense que aquesta és la meua millor vida, el meu hàbitat natural, i desitge fer ja el pròxim concert, on siga. Lluny o prop, em dóna igual. Obric l’aixeta per a netejar el vòmit, però uns entropessons han taponat la pica, que acaba omplint-se i eixint-se’n, impregnant gairebé tot el terra de l’habitació de vòmit. Quina vida més tremenda, quina existència més meravellosa. Ens envolta allà on anem.

Xica índigo

Quan tenies tan sols 7 anyets, havies de recolzar el cap mentre et dutxaves. Intentant concebre la totalitat de l’infinit, rebobinaves la expansió de l’univers i intentaves palpar la essència del no-rés anterior. Un "click" t’impedia continuar, mentre l’aigua corría en mirada perduda. Després et miraves a l’espill i intentaves atribuir un significat a la teua existència. A vegades no et reconeixies i et tocaves la cara apreciant el subtil mecanisme en el qual estaves atrapada. Mentre les teues companyes encara flipàven amb joguets de gènere, els adults es sentien ofesos pel teu llenguatge astral, el percebien pedant. Et van fer varies proves de la “teoria de ment” per a detectar autisme. No van donar resultat.

Després en plena pubertat, mentre les teues companyes es maquillàven a amagades, tu et tombaves al llit i, amb el pèl escampat pels llençols, et preguntaves si tots seríen com tu i ho ocultaven per algun motiu. De seguida la mirada atravessava el sostre i podies veure un fragment de cosmos exterior en la seua màxima esplendor. Un dia vas provar a alçar la mà i vas veure com alguns estels es movien. Vas alçar l’altra amb curiositat i vas comprovar que tots els planetes i totes les estrelles i totes les galàxies seguien els teus dits, s’acumulaven entre ells, gronxant-se per a formar una nova corrent orbital en la overtura còsmica que dirigies mentre ries a carcallades. Per als professors era Síndrome de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat. 

Quan ja tenies dinou anys em vas telefonar dient-me que anara corrents a ta casa. Em va obrir ta mare, vaig pujar a la teua habitació i et vaig trobar plorant cara a dos bolis bic que hi havia a la taula. Em vas dir que tenies unes ganes terribles de clavar-te’ls als ulls. Durant un moment em vaig imaginar l'estrany efecte que produiríen dos ulls movent-se amb un boli bic clavat a cada ull. Ens vam abraçar i ens vam besar i ens vam mirar fixament als ulls i et vaig dir que els tenies massa bonics per a destrossar-los així. Ens vam enamorar. Ens estimavem tant que, de vegades, fins i tot teniem por. Recorde aquell dia que anavem passejant pel carrer i em vas preguntar a cau d’orella si jo també els veia a tots sense pell. Per als psicòlegs era no sé quin tipus d’esquizofrènia. 

Un dia, quan ja vivíem junts, vaig despertar i la teua mirada inert em va dir que ja no estaves allí, i de seguida vaig comprendre que havies tornat per fi al teu planeta, possiblement clavant el braç en la papada d’aquell onocròtal sideral de la doella de la fase REM que sempre nomenaves. Ningú va comprendre el meu somriure al soterrament. Ara sols espere el dia que tornes a per mi.

Parpelles en punt estel

Quan el temps no està lligat a l’espai, sinó al so, aquest està lligat als rostres. 

Llavors les retines són forats per on entra la imatge invertida.

Les retines son forats.

El teu rostre s’il·lumina com nimbe en projecció. 

Quasi ni es veu. 

Hi ha tot un cel d’estiu dins teu. 

Per les teues retines entre, isc.

Anemones que se’m queden apegades a la cara per a sempre,

surant al meu cel interior entre substàncies etèries de cresol de lava blava.

Llavors tanques els ulls i les parpelles exploten en punt estel.

Un somriure infinit en loop.

Un xicotet salt mortal.

Aleshores tornes a obrir els ulls i s’uneixen a la boca a través de terminacions sísmiques en diapasó.

Un raig verd ix de la taca solar per a acariciar-me les orelles i el ventre.

La unió dels ulls amb la boca provoca una falla volcànica al nas. 

Llavors el teu rostre es mou. 

El teu rostre expressa. 

Projecta.

Fa entreveure.

Com un espill trasllúcid de l’ànima.

Els teus ulls tenen una mobilitat de 360º de circumferència orbital.

Els globuls oculars roden frenèticament a les seues conques com un camaleó amb epilèpsia.

Els teus ulls no són bonics —ho és la forma en la que les perpelles els acoten. 

La teua mirada dona la volta al món i em veu per darrere.

Mires cap a dalt —m’encanten les venes que t’ixen— i ens veus per baix pegant-li la volta a l’Univers. 

Llavors el teu cos entra en depressió i s’adorm i l'espiral va reduint la seua grandària, 

 ajudada per la vigília de l’aigua fins a quedar latent, 

lactant, 

rajant, 

surant a l’espai circumdant, 

inacabada, 

implosionant, 

retroalimentant-se,

deixant un halo de la teua essència al voltant del teu cos, 

 hivernant en un salva-pantalles d'alè. 

Llavors els teus ulls giren en fase REM i les teues parpelles vibren en minúscul ostinato cadencial. 

No vull mirar-te per si despertes.

El teu rostre mostra la serietat del trànsit inert, 

però no com a fullaraca a càmera ràpida, 

sinó com un batec pacient de temps d’espera al caminar. 

Llavors la parpella s’interposa entre la projecció i el món exterior com una pantalla pergamí, 

però no la limita. 

Actua de prisma cap a mons encara més vastos, 

expandint-la en panavisió. 

Llavors el teu rostre llangueix i qui el mira al matí assimila el misteri —ara mut— del qual està compost el temps.

La Gran Estafa del Llenguatge

Pensa en eixa espècie de transició del somni a la realitat que sempre té quan es desperta i que l’adverteix a poc a poc de que va a viure un nou dia.

I en com, quan per fi es troba en ple tossal del migdia, es diu a si mateix, somrient irònicament: «Merda! Estava somiant!».

I pensa en el Doctor Menguele,

i en Jack Kerouac,

i en Chicho Terremoto

i en com la seua dona

fa petorrets amb els llavis

i se’n va volant.

La llum se n’ha anat mentre dormia,

Walt Disney s’ha descongelat

i tota la casa fa pudor a màgia.

I pensa en els matins que fa tan de temps que no viu.

No recorda l’olor.

No recorda l’energia que desprenien.

I pensa en el temps que fa que no hi ha paper higiènic

i en eixa tovallola que abans era blanca.

I en el crit que pegarà qui vinga quan tire a secar-se les mans.

Pensa en la seua minimalista dieta de pernil dolç viscós

del paquet de tallades viscoses que hi ha al frigorífic florit i l’olor a rates de Chernòbyl.

I pensa en Jack l’estirpador,

i en Antonin Artaud i en el comte Drakul.

I en com les voreres fabriquen pells de plàtan relliscant vianants.

Pensa en el matalàs tirat al terra, i en com sempre elegeix aleatòriament la roba que va a posar-se amb un cigar penjant a la boca i una ganyota del wishkey d’ahir mentre amb la mà esquerra espanta les mosques.

I sent el dolor d’estómac perforat.

I s’imagina sense mandíbula demanant pels carrers. 

Se’n recorda de quan era petit i la seua germana, que va entrar amb eixos pantalons tan ajustats i eixes arracades de grans anells li va apagar la ràdio, en la qual sonava un quartet de corda i li va dir: «Xiquet, els que escolten eixa música sempre acaben bojos».

I pensa en com d’encertada va estar, en com de paradoxal és tot, i en com la vida són peces de puzle penjant d’un fil de punt de ganxo finit.

I pensa en Hannibal Lecter,

i en Val del Omar,

i en Cat Woman

i en els tripis del Quixot

i en com de gegant pot ser

allò insignificant.

I pensa en la neurona,

eixa maleïda neurona blava amb casc d’obrer que viatja amb un pergamí baix el braç,

eixa neurona traumatitzada que ha contemplat la mort de totes les seues camarades que lluitaven per una causa ja perduda.

Cada mort era més sagnant i cruel que l'anterior.

Vol cridar als quatre vents que ja està boig, però són els quatre vents els que li criden a ell en delirant cànon quadridimensional.

I pensa en el fantasma de l’òpera

i en Arthur Rimbaud

i en la rana Gustavo

i en Charles Manson

i en Edgar Allan Poe

i en Freddy Kruegger

i en Phillip Morris

i en Theilard de Chardin

i en Albert Einstein...

Bons propòsits

Tot comença quan una iaia abraça al ionqui que li ha furtat el bolso

i llavors comença a sonar una música d’anunci d’empresa d’assegurances i els policies abracen als manifestants i es tiren pels tobogans dels parcs aquàtics de dos en dos. 

I el borratxo, sol al bar, li dona un bes a la seua cervesa i l’alça per a donar-li una tragallada. 

I els soldats juguen a la pilota amb els civils innocents que quasi han assassinat. 

I el iaio abandonat apaga la tele, ix al carrer i abraça a la jove amb minifalda que du una flor a l’orella. 

I els bombers al teu honor, fan sonar la sirena del camió, mentre passegen a càmera lenta i saluden als vianants somrient. 

I l’amputat es posa a ballar davant l'atònita mirada dels seus familiars. 

Quin fastig dona el monyó! Però dóna igual... 

I la dona que va enverinar els seus fills i el botxí fan l’amor a la cadira elèctrica. 

I l’exhibicionista fa punt de ganxo en pilotes amb les iaies, al parc d’enfront de l’escola. 

I els banquers pugen als cavallets de la fira amb els nens de les famílies que han deixat sense llar. 

I l’esquizofrènic troba per fi les vocals de la parla i balla un vals invisible amb el gerro que li ha tornat la columna vertebral. 

I l’agorafòbic puja a l’escenari i canta la seua cançó preferida. 

I el misantrop convida a sopar al rodamón que sempre demana a la porta de la finca. 

 I el Sol de València somriu. 

I el Sol del món somriu. 

I tot el món està content i ballem agafats dels muscles al voltant d’una enorme foguera enlluernadora perquè sabem que, un dia o un altre, tots anem a morir.