Hui he fet zàpping per la senyal de la ja antiga televisió analògica.
En totes les canals hi havia un cartell que ficava: "La programación de X ha dejado de emitirse por este canal. Puede seguir visualizando X en TDT. Para más información llame al tal i qual, Pasqual."
Per un moment he sentit una agradable sensació de calma post-nuclear, com si per fi haguera rebentat tot. He començat a fabular perquè havia sobreviscut a l'hecatombe i quan de temps de vida em quedava, però m'han tallat el rotllo al arribar a Canal 9 i veure que continuava emetent.
Ara ja ho tinc clar: Tan sols les panderoles i Canal 9 sobreviuran a una hecatombe nuclear.
Apagada analògica
Cartell perfeccionat per Caragols
Feia molt de temps que ma mare no preparava els caragols per a l’arròs caldós a casa. A un amic de mon pare li ha vingut la inspiració i ara li pega per fer caragols pels marges dels camins i les sèquies i ens ha regalat una bossa ben farcida. Mon pare els ha deixat uns dies a una safa al corral sense menjar per a que buiden tota la merda i amb la vora plena de sal per a que no s'escapen, i hui per fi ma mare els ha ficat dins una cassola enorme, molt ampla, i els ha deixat al foguer en cocció molt lenta. Mentre contemple els caragols amuntegant-se dins la cassola amb la seua ja de per sí lenta marxa, més afeixugada encara si cap per la desnutrició, em ve al cap la figura d’aquell mític pidolaire de Castelló de la Ribera: Tino el Caragolero.
La primera vegada que el vaig veure, jo encara era molt menut. Van tocar a la porta i vaig anar a obrir. Era ell, amb uns ulls negríssims, barba i pèl llargs, molt bruts, una gorra de propaganda, seguit per un gosset mestís, xicotet, sense corretja i també molt brut. A la mà portava una ampolla de plàstic tallada per la meitat plena de caragols vius. Amb un somriure que a penes s’albirava darrere totes les arrugues d'aquell rostre de poc més d’una trentena d’anys molt però que molt mal duts, em va preguntar si hi havia algun adult a la casa.
Vaig anar a buscar a ma mare. Tino volia vendre-li els caragols i ma mare es va negar. Es va acomiadar cordialment amb un altre somriure i una espècie de reverència.
Quan ma mare va tancar la porta vaig notar que aquella visita havia somogut alguna cosa als meus endintres, ho notava al meu interior, com una revelació, com una vocació que desperta per fi, com un sentiment que sempre ha estat latent, esperant un estímul extern que l’active, com una meta, exactament, com una aspiració: Per fi havia trobat un referent.
Aleshores vaig saber que volia ser – que acabaria siguent – un alcohòlic, un pidolaire. (Tot i que, tècnicament, Tino fóra un venedor ambulant).
Com era d’esperar, aquesta peculiar ambició contrastava fins a la confrontació amb les dels meus coetanis que, si no volien convertir-se en el proper David Albelda, estaven inevitablement disposats a seguir la fabulosa estela dels seus pares.
La segona vegada que el vaig veure, estàvem jugant un grup d’amics a futbol urbà a la Plaça dels Furs (La replaceta dels Quatre Cantons) amb una ampolla de plàstic buida com a baló i els bancs de pedra de la replaceta com a porteries. Quan estava fent-se de nit, va eixir Tino trontollant del bar Quatre Cantons i, al veure’ns no va dubtar en unir-se al joc. Després d’estar una bona estona jugant, vam seure al banc a descansar i xerrar. Entre deliris alcohòlics (com ara que havia sigut entrenador del València C.F. un parell de temporades) ens va contar que venia a vendre caragols a La Pobla Llarga perquè ja li havien vetat l’entrada a tots els bars de Castelló, no per altercats ni cap cosa per l’estil (Tino és recordat per la seua bonhomia), sinó pels desorbitats deutes que podia arribar a acumular a un bar. Després de la xerrera va pujar a la seua bicicleta oxidada, on estava esperant-lo el seu gos i se’n va anar cap a Castelló fent esses.
Aquella va ser la última vegada que el vaig veure, ja que al final també li van vetar l’entrada a tots els bars de La Pobla. Va morir l’any passat per un incendi que es va produir a sa casa. Vivia a una casa molt vella, una casa que li faltaven moltes parets, i a les que encara romanien en peu li faltaven moltes rajoles. L’ajuntament el va animar moltes vegades a traslladar-se a un centre d'acollida, però ell no volia abandonar la seua llar. No tenia subministrament elèctric, així que s’il·luminava amb veles. A més a més, cap al final de la seua vida (45 anys) va acabar desenvolupant la síndrome de Diògenes, omplint sa casa d’objectes grandots i inservibles, a banda de molt inflamables.
Durant tota l’estona que he estat recordant la figura de Tino, els caragols ja han començat a soltar la molla a poc a poc. Hi ha un que intenta fugir, enfilant-se per la paret de la cassola, però quan arriba a la vora i tasta la sal que la rodeja, contrau les banyes i retrocedeix, relliscant-se resignat, disposat ja a morir bullit amb tots els seus companys.
Em pregunte si Tino va intentar fugir d'aquell incendi.
Fa bemoll
El camarada Fa Bemoll, company de batalles de Mi Sostingut, acaba d'inaugurar el seu propi bloc que, d'entrada, ja compta amb cinc cançons.
Podeu escoltar-les a: iatonparevaquebeus.blogspot.com
Fa tan de temps que no et pegue mos
Que m’ estic morint de fam
Fa tan de temps que no et pegue mos
Que em muic per la teua carn
Porte tan de temps sense tú al meu costat
Que al cap no m’aplega la sang
Tan de temps porte sense tu al meu costat
Que tinc el bracet destrossat
I dóna'm, dóna'm tot el que vull
Que jo et donare lo que tú demanes
I si no em demanes rés, no et preocupes
Que jo ja sé com fer que tú disfrutes
I ara puges tú, ara baixe jo
Sentats, gitats, agenollats
Que si en el llit de l’habitació,
en el sofà del comedor o en una cadira
Fa tan de temps que no t'he despullat
Que potser que no me'n recorde
Fa tant de temps que no t'he despullat
Que les meues mans es poden perdre
Porte tan de temps dessitjant
Que em faces lo que a mi més m’agrada
Tan de temps porte desitjant
Que este dia aplegara
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
