dijous, 8 de setembre del 2011

El renaixement de Nabucodonosor

Pintura: "Nabucodonosor", de William Blake (1795) en Cinemascope ®

Va començar el curs i la gent de l'Exèrcit Simbiòtic d'Alliberament havia de reprendre la seua activitat. La primera tasca pendent era l’alliberament de l’hostatge que s’havien oblidat tot l’estiu al pis franc mentre gaudien dels festivals d’estiu. 

Una vegada encaputxats, van fer derrapar la furgoneta i van llençar al carrer el peix gros, que degut a la desnutrició havia acabat esdevinguent més bé una espina. Acumulant el seu embrutit rostre contra l’asfalt, com si aquest poguera protegir-lo, va esperar amb expectació que el soroll del vehicle es perguera en la humida nit de setembre, i ni així acabava de creure’s que l’hagueren alliberat definitivament. Encara va haver d'esperar-se una estona més per a assegurar-se que no estava al·lucinant per la fam, o patint l’efecte d’alguna de les estranyes drogues que aquells “hippies organitzats” solien inocular-li. 

Una de les seues parpelles es va obrir incrèdula com una papallona desemperesint-se: ¡Era veritat! Va obrir les dues mans sobre l’asfalt encara banyat per una recent pluja i el va rascar eufòricament amb les ungles tot suportant l’estrident esmussament, després va refregar suaument la seua barba i la seua melena contra ell i fins i tot el va llepar, apreciant el ric ventall de sabors exòtics que els neumàtics dels cotxes havien estampat al terra. Es va posar de peu lentament i, encara que va intentar desengarrotar-se els ossos, caminava com una cria d’oroneta acabada de caure del niu. 

Al comprovar que anava nuet, una inesperada reminiscència d’urbanitat el va dur a ocultar-se a un contenidor de fem, però una vegada dins es va sentir com a una piscina sensorial i va començar a refregar-se amb totes les bosses de plàstic, produint una curiosa simfonia sintètica. Els seus peus descalços trepitjaven els residus orgànics més tous, que s’havien acumulat en la seua salsa al fons del receptacle, com si del més preat raïm es tractara, i després va començar a rascar-se orgàsmicament l’esquena amb un paraigües trencat mentre intentava eixir precipitadament del contenidor. Va acabar tombant-lo, espargint tot el fem per la vorera, i es va posar a donar voltes per terra com dut per un imparable èxtasi. 

De sobte li va vindre un flashback de quan estudiava Ciències Polítiques a la universitat, concretament de l'optativa de Filosofia Política: Els cínics, els filòsofs-gos dels quals tant s’havia burlat, ara pareixia que s’havia convertit involuntàriament en un d’ells! Però aquest parèntesi d’intent de raonament es va veure de seguida sepultat pel continu allau de noves sensacions. Es va tirar a un bassal i es va posar a clapotejar, rient i esguitant els vianants avergonyits que havien eixit de casa per apurar les últimes orxates de l’estiu. Les famílies alleugeraven el pas i cobrien els ulls dels menuts sense reconèixer aquell a qui abans idolatraven i prenien de model per haver arribat a l’esglaó més alt de la superació personal.

Quan ja s’havia netejat suficientment, es va agenollar al mig del carrer i va estendre els seus braços mirant al cel amb els ulls tancats com si estiguera assimilant una força inabastable. Al seu nas van començar a arribar milions d’olors: Carn gebre vegetació semen sucre gallina merda barranc cendra faves pell gasoil vellut febre cafè tela pixum paper taronges podrides fusta gat i tardor prematura. Mai abans havia sentit rés per l’estil. Eixes olors sempre havien estat allà, viatjant per l’aire d’un lloc a un altre, però ocultes per la indiferència. I això només era el principi d’un procés de redescobriment total: estava disposat a recuperar –i retindre– tot allò que sempre havia passat per alt. Alguns ja començaven a reconèixer-lo, i una multitud va començar a congregar-se xiuxiuejant estupefactes al seu voltant: els parts sempre són motiu de joia col·lectiva. 

dissabte, 6 d’agost del 2011

Kikirikí

Ella em mira amb la seua mirada difuminada de xiqueta bruna, perquè realment m’està mirant des de la foto mental en mate i sèpia d’un record que ja no és tan efímer, i ara torna en flashos inconnexos. Està asseguda al seu llit de xicoteta, perquè som xicotets, de família numerosa, els mateixos pijames de fa anys que mai canvien encara que nosaltres canviem i mira que canviem. Es lleva les sabatilles i em demana perdó per la pudor. És una pudor que fa patent la nostra existència ara obsoleta però llavors tan vívida, ara mateix en aquella llunyana habitació. Saps que el record ha fet clot en la memòria quan pots recordar l’olor exacte: l’olor a peus dels anys noranta. Ara està obscur. Tu estàs en la llitera de baix, dormint. No eres conscient de que t’he tornat a fer existir tal i com vas ser aleshores, tan sols pessigant el teu fil temporal pel punt exacte que ara evoque des d'aquest present futur. I tu no tens la culpa, així que intente no interrompre el teu somni passat. Un gall intemporal canta en la profunda nit rural. Els meus ulls oberts com a plats. Després de tots aquests anys, encara no he aconseguit resoldre el misteri mut que s’amaga en l’obscuritat del sostre.

 

divendres, 25 de febrer del 2011

El pas de zebra



A poc a poc, els vianants van aglomerant-se a les dues bandes del cèntric pas de zebra obeint als ninotets rojos.

A l’estudiant li crida l’atenció un iaio calb, llarguerut i afligit que el mira des de l’altra banda, amb gaiato i semblant de Nosferatu. Porta unes ulleres molt grans, gruixudes i antigues. La seua aura depriment desperta de seguida en el jove una certa simpatia maniquea, però de rés li servirà. Furga en la seua motxilla i treu una edició rústica del Diccionari Barcanova de la Llengua. El iaio, per la seua part, s’aferra al gaiato amb les dues mans i el pols trèmul, arrugant encara més si cap el seu ja de per sí arrugat nas en una ganyota que ben bé podria esdevenir la màxima expressió de l’hostilitat.

Al costat de l’estudiant ha aparegut una prototípica xica adinerada de ciutat amb els mitjons marrons que s’inclina per a descalçar-se una de les seues sabates d’afilats tacons d’agulla, provocant la mirada lasciva del quinqui que acaba d’arribar al seu darrere, que es treu d’una de les butxaques dels seus texans la navalla que sempre porta al damunt per si algú mira lascivament la seua núvia.

En la vorera d’en front, un empresari gras amb ulleres de fina muntura daurada pressiona la seua papada amb la barbeta fins convertir-la en un acordió mentre es remira la punta metàl·lica de l’elegant paraigües que ha tingut que transportar plegat tot el dia per haver-se fiat de la previsió meteorològica.

Els exèrcits ja estan quasi configurats: ja hi ha vora una trentena de persones a cada banda del pas de zebra.

El professor universitari es treu de la butxaca de la camisa el boli que sempre porta a la vista per si se li ocorre alguna cosa sobtadament, o per si hi ha que signar algun document important, o potser només per a evidenciar la seua erudició. Siga com siga, és una arma mortífera en potència també en un sentit literal.

L’skinhead es llepa els dits i humidifica les puntes de ferro de les seues enormes botes, molt paregudes a les del policia, injustament avantatjat sobre la resta, que desbotona la funda de la pistola fent dansar els seus impacients dits sobre la culata, ara tan temptadorament accessible.

Sura en l’ambient una latència amenaçant i ferotge. Tothom en aquest pas de zebra té massa coses a perdre, i estan disposats a lluitar per elles.

El semàfor es posa en verd.

dimecres, 1 de desembre del 2010

El xiquet del violí

Anant cap a l’estació en ple migdia, a l'altura del pont vell del barranc, m’ha passat, corrents i alenant com ànima que s’emporta el diable, un xiquet amb una motxilla al llom i un estoig de violí a la mà, vestit amb un d’aquells uniformes de col·legi de monjos, el jersei verd obscur com borró de bassa i un pentinat al més pur estil Damien Thorn. Me l’he tornat a trobar a l’andana. Al remat anàvem a agafar el mateix tren. M’ha fet una mirada satànica, potser recriminant-me el fet d’haver sigut testimoni accidental de la seua carrera inútil. L'he mirant com llevant-li importància a l'assumpte i li he dit telepàticament: “¿On anaves tan ràpid? ¡El futur està tancat!” Ara tinc por de que em passe alguna cosa. 

dissabte, 17 de juliol del 2010

Roncs

Mecanismes en repòs, boques obertes al màxim, mandíbules quasi desencaixades, exploten bombolles mucoses, flora nasal, vegetacions, motors que no acaben d'arrencar, derrapades laringoses, la constatació (sonorament sòlida) del continu respiratori: aquestes persones encara respiren. Aquest cadàver encara respira! La màgia del jaure col·lectiu. Una assemblea revolucionària en el plànol astral. Em dispose a agafar el fil, gronxat per la simfonia de roncs que els adormits interpreten de forma tan magistral. Hi ha tres veus que sobreïxen: una és una subtil freqüència subliminal, un lleu i greu zum-zum buco-nasal, càlid com les gàrgares d’un riu de lava, que amorteix l’enfurismat diàleg que mantenen les altres dues, perfectament sincronitzades en un compàs de dos per quatre. El primer temps o temps fort és semblant al clam gutural d’un bàrbar que en plena batalla mata per a no morir, el plantejament erroni del repòs d’un guerrer que mentre viu descansa per a lluitar durant les hores de son, mentre que el segon temps o temps feble és més bé l’alè d’un xihuahua terminal, l’expiració d’una manxa renaixentista, una medusa que es desinfla en un nuvolet de bombolles. Al principi molesten, però quan comence a percebre'ls com la conseqüència d’un somni profund i plaent, d’alguna forma vaig contagiant-me per una espècie d’empatia sedant. Em rebolque al bell mig del foc creuat: ferocitat versus llangor en un hostinato cadencial que, quan comencen a girar els glòbuls darrere les parpelles, va guiant-me a poc a poc per les planúries de Morfeu que jo també tinc coses a dir...