dilluns, 30 d’abril de 2012

“Més divertit que el suïcidi”: flipant grups instrumentals amb Paco Alcázar.


Estic segur de que ja coneixeu a Paco Alcázar per la seua tasca en mitjans majoritaris com ara El Jueves o Rockdelux (o potser s’heu fet per la xarxa amb exemplars de la seua època més andergraun, com ara “Porque te gusta” o “Todo está perdido”, on les seues influències – entre les quals es troben, segons la wikipèdia ( la castellana), David Lynch, David Cronenberg i Roland Topor – estaven més encarnissades). Per als qui no el coneixieu, segons la viquipèdia (la catalana) “Alcázar va començar a publicar a la dècada dels 90 amb un estil caracteritzat per l'humor negre i el sarcasme dels guions, que sovint tracten les dificultats de les relacions amb la família, els veïns, o els companys de feina, sense cap mania en fer acudits sobre tota mena de perversions com la pederàstia, l'incest, la tortura, el canibalisme, les discapacitats i malformacions, les malalties, els metges incapaços o la higiene dels establiments de menjar ràpid. Amb el temps, el seu humor ha esdevingut una mica menys escatòlogic però igual de punyent.” 


El que no sabia és que també té una faceta musical, que vaig descobrir fa poc quan va penjar al seu Tumblr el seu últim àlbum, gravat a casa amb un grup imaginari. Prompte vaig descobrir que portava fent això des del 1994 amb una caixa de ritmes i una gravadora de quatre pistes, fins a acumular els 13 grups imaginaris i les ni més ni menys que 391 cançons de les quals fa gal·la al seu bandcamp.


El seu primer grup imaginari s’anomena Funnier Than Suicide, un títol que ben bé podria esdevindre tota una declaració de principis ja no del propi fet artístic en sí, sinó de la vida en general. Un posicionament existencial que, a tenor de les fotos d’infantesa que acompanyen les seues primeres cassettes, podem deduïr que provenen d’un nihilisme prematur. Però no anem a precipitar balanços psicologistes, prou n’haurà rebut ja la seua obra, com posa de manifest la introducció de “Porque te gusta”: “Lo más probable es que Ud. esté convencido de que Paco Alcázar es un ser enajenado, cruel y peligroso o que, en su defecto, está muy malito. Pues bien, harto de esta leyenda negra, nuestro amigo ha decidido demostrar con hechos que él es una persona normal, un sujeto integrado en la sociedad capaz de pensar y actuar como cualquiera de nosotros”. Així que deixem-nos d'històries i centrem-nos en gaudir de la seua música de la mateixa forma que ell de segur gaudia en 1995 del fet que la gent creguera que tenia una vida distorsionada.




Entre aquestes primeres gravacions també tenen cabuda les cançons per als dies tristos, ideals per a amenitzar una relectura dels millors exemplars de Mr. Kamikaze:




Amb la seua transformació l’any 2001 en Los Súper-asesinos la seua música es torna quasi exclusivament instrumental, creant atmòsferes de Sèrie B que ben bé podrien servir de banda sonora per a pel·lícules (imaginàries) de misteri dels anys vuitanta. Qualsevol aguait de figuració es redueix a partir d’ara al títol dels talls que, arbitraris o no, combinats amb la música suggereixen personatges i situacions a completar per l’oient, com ara aquesta “Los malnacidos”, que a mi m’evoca la conspiració silenciosa d’una multitud d’oficinistes amb elefantiasi congènita:



O aquesta altra, on l’evocació d’un amor pretèrit hauria acabat estimulant la confecció d’una màquina del temps cassolana:
    



La hipocondría, un dels grans focus temàtics dels seus còmics, també és abordada al llarg de la seua discografia amb cançons com ara Nueva ortopedia, Sanity, Doctor o Frenadol, però ens quedem amb aquest videoclip realitzat amb material del Youtube (com tots els seus videoclips – un total de 86 – que té penjats al seu canal) per a la cançó “Cálmate, voy a por algo!”, enregistrada, segons l’autor, amb la seua maquineta d’afaitar.




Una altra cançó que m’agrada molt d’aquest grup imaginari és “Renfe, buenas tardes” que recrea la velocitat de creuer dels trens de rodalies. Aquesta cançó ens ve de perles a tots els pringaos que hem d’agafar el tren tots els dies a l’hora de la migdiada. La seua base ferroviària, sedant i hipnòtica, contrasta amb la sensació de velocitat que suggereix la portada del disc, enregistrat el 2002. El lector ja s’haurà adonat que la presència d’elements qüotidians als títols de les cançons respon a alguna cosa més que a la conformista “èpica de les xicotetes coses”. Ací s’aspira més bé a alguna cosa com la volta al dia en vuitanta móns





L’any 2003, Paco Alcázar es converteix de sobte en una jukebox esquizofrènica, agafant temes dels anys cinquanta i barrejant-los sense compassió. D’aquesta forma amplia a la música la influència lynchiana que la wikipèdia castellana atribuïa a les seus primers comics. Així, aquestes noves “sessions” ens remeten a la banda sonora de pel·lícules com ara “Mulholland drive” o “Inland Empire”







Amb Van Delay, Paco Alcázar aprofita l’experiència amb Robo-Tronik per a experimentar amb loops més o menys estrafolaris, com aquest “Everything is fine, mom”, una espècie de marxa triomfal que podria sonar perfectament cada vegada que mentim a les nostres mares sobre el punt en el qual es troben exactament les nostres vides. 



El nom del penúltim grup que de moment ens ha deixat Paco Alcázar (i l’últim que exposarem ací), Chili Burro No Diablo, ens evoca txamans, voodo, trance i ayahuasca, i és que els fenòmens sobrenaturals també son un fort del dibuixant, com podem comprovar amb cançons com ara The ghost whistles again , A ghost o Apparition Blues, tot i que el millor tall al respecte és el que obri aquest disc, on un telepredicador sudamericà ens adverteix de la vertadera identitat dels esperits dels metges que se’ns apareixen a les sessions d'espiritisme (si la viquipèdia catalana ens dia que un dels temes dels seus primers còmics eren els metges incapaços, ara se’ns convida a desconfiar també dels metges del més enllà).



 I per si encara no havia quedat clar: la seua obra musical es gaudeix millor des d’un estat alterat de la consciència. Ho podem comprovar a la seua vessant més psiquedèl·lica, de la mà de cançons com Peter Pan, Drug Dealers, Highschool overdose 1969, Marihuana,  “HollywoodDrug Parties”, Elevación S.A o aquesta “Todo me da vueltas”.



I fins ací la nostra acurada anàlisi, si vos ha agradat podeu descarregar-se gratuïtament tota la seua obra musical al bandcamp de la seua discogràfica (evidentment també imaginària) Mal Amigo (no se l’acabareu!), això sí, després d’enfrontar-se amb dures advertències del tipus “Por ahora las canciones son gratis, pero en el futuro me reservo el derecho a aparecer por tu casa y cobrarme lo que te hayas bajado en forma de bienes materiales”,  “De acuerdo, llévate las canciones gratis. Yo miraré hacia otra parte. Rápido. ¡Rápido!”, “Lo bueno, si gratis, dos veces bueno”, “No soy digno de tu dinero. Bájate las canciones que quieras en el formato que te dé la gana y en breve te haré llegar algunos euros como agradecimiento” o, en el cas de les mescles de Robo-Tronik: “Gratis usé los temas, gratis se los devuelvo al mundo” o “Quien roba a un ladrón…

Tancar-se a casa, dibuixar còmics i flipar grups instrumentals. Trobeu rés millor a fer en aquest país de fills de putes ?