dissabte, 2 de febrer del 2008

Holograma

La llum de gas del lavabo d’aquell antre parpellejava sobre el meu cap. No em pregunteu què feia masturbant-me allí, amb el cigar penjant, a les tres menys quart del matí. 

De sobte, va ocórrer: Vaig escoltar una rialla que venia de prop i una força sobrenatural va obrir la porta de cop. En front hi havia un altre compartiment mig obert. Per baix de la porta es podien veure uns pantalons tirats, però no hi havia cap peu. Llavors es va obrir la porta a poc a poc i vaig poder veure la gamba cagant. Era una gamba gegant, llegint el Times. Em mirava amb els seus ulls com boles de billar negres, mentre movia aleatòriament els seus bigots verticals com antenes analògiques gronxades per una lleu brisa d’estiu. 

«D’on collons haurà tret el periòdic?» em vaig preguntar. Se’m va caure el cigar damunt la camisa. No vaig tardar en agafar-lo i me’l vaig tornar a posar a la boca. Vaig tornar a mirar al front amb els ulls desorbitats: la gamba ja no estava. Però els pantalons si. Em vaig acostar lentament. Vaig comprovar que no hi havia ningú al compartiment. Al sostre tampoc. No hi havia cap bigot de gamba. Ni rastre. Vaig agafar els pantalons amb cura. Vaig inspeccionar les butxaques. Hi havia una cartera. La vaig obrir. Dins estava el meu carnet d’identitat. El caducat. Vaig mirar cap avall: anava en calçotets. Crec que em vaig quedar una hora meditant sobre aquella estranya situació. A mi em van semblar deu minuts. Vaig eixir. Que els passava als meus amics? Anaven borratxos, però… perquè havia de veure’ls com si foren una imatge impresa en 3D i jo no tinguera les estúpides ulleres aquelles que tenen un plàstic de cada color? Semblava que s’estaven divertint. 

«Ei, tio… on vas en calçotets?». Quan vaig eixir d’aquell antre era un nadó i només sabia gatejar. Al cantó, una cama quadrúpeda venia exemplars del Times: «Mira… ja sé d’on ha tret la gamba el maleït periòdic.” En vaig agafar un amb les meues petites mans. En aquell moment sols tenia tres dits… Estava involucionant! La cama quadrúpeda m’estava perseguint “Eh, senyor…! M’ha de pagar el periòdic…!». De sobte era unicel·lular, i el vent em va gronxar fins a dins del clavegueram. I l’aigua em va arrossegar fins a una canonada, i la canonada em va succionar fins a un lavabo. Sonava Wagner. Vaig saltar cap arrere i vaig entrar pel forat d’aquell penis amb tots els meus companys. Pareixia que l’origen m’estava donant una segona oportunitat. De sobte em vaig sentir com si fóra una cinta de videoclub sense rebobinar. Algú va prémer el Play en meitat de la pel·lícula. Vaig apartar amb una mà la cortina de falses joies zíngares i vaig entrar. Hi havien, almenys, vint prostitutes. Exòtiques. Misterioses. Em vaig apropar a una d’elles. 

Nu pot sa stau fara tine, draga mea... 
Hum... imi place de tine... 

Li vaig dir que l’avisaria abans d’escórrer-me. Em va prémer fort l’escrot amb les seves afilades ungles postisses pintades de rosa mentre escopia al bidet amb l’aixeta oberta, m'assenyalava amb el dit índex de l’altra mà i cridava com una boja: 

¡Ia-o pe curva aia de ma-ta si duceti-va sa beliti pula la urs ca va plateste tata biletul de autobuz!!! 

* * * 

La llum de gas del lavabo d’aquell antre parpellejava sobre el meu cap. No em pregunteu què feia cagant allí, llegint el Times, a les tres menys quart de la matinada. Sempre que anava a cagar em sentia com si anara a parir. Un nadó de fang. Em vaig riure i va ocórrer: la porta del compartiment frontal es va obrir com per una força sobrenatural, produint un cop increïble. Vaig obrir la meua, a poc a poc, per a veure el que estava passant. Allí hi havia un humà en calçotets. Em mirava amb aquells ulls desorbitats, injectats en sang, mentre feia tremolar la seva estranya mandíbula i un filet de consistent saliva la connectava amb el terra.