dissabte, 29 de desembre del 2007

Moment místic

«La nueva fórmula del jabón hidratante Aquaplus con aceite de avellana está especialmente indicada para rehidratar y dar suavidad a las pieles muy secas, aportando una capa de aceites naturales que las envuelve y las protege evitando su deshidratación. El aceite de avellana cuida y rehidrata la piel, aportando una capa de lípidos naturales que le proporcionan salud y suavidad.» Solc llegir els textos de tots els envasos que hi ha al lavabo mentre complisc amb les necessitats més primàries.

«¿Tus cabellos tienen tendencia a engrasarse y estás buscando una solución anti-caspa realmente eficaz y adaptada para ti? ¡Revolución! El nuevo champú Fresh Hair está especialmente concebido para cabellos grasos.» Per què no estaré tan atent quan intente estudiar?

Escolte una mosca que vola prop de la meua orella. La mire de reüll. Se n’entra per l’orella a menjar trossos ressecs de cera. El seu zum-zum sona cent-mil vegades més fort. L’espante amb la mà. Es para sobre el raspall de dents, després sobre el rotllo de paper higiènic i, finalment, a dues rajoles dels meus peus, sobre els quals estan els meus pantalons caiguts. Alce els peus i premc amb força les parpelles: una última càrrega de material orgànic inservible està a punt de veure la llum, amb el seu corresponent bram. Després em torque el cul amb un mocador mentolat. Se’m queda el florí fresc i mentolat. El soroll de la cisterna posa fi al ritual d’evacuació. Torne a deixar el sabó i el xampú passatemps a les seues respectives ubicacions habituals i em dirigisc a la meua habitació.

Sec a la butaca. M’encenc un sigarro.

«Quina pau» —pense.

dimarts, 25 de desembre del 2007

Cançó de nadal

Ahir vam fer el sopar de nadal. Vaig baixar de l’habitació i allí estava la meua família. Mon pare, bevent cervesa al sofà, mantenia una conversa superficial amb el meu cunyat. Ma mare preparava la taula amb la meua germana. Vaig saludar a tot el món amb un somriure i em vaig disposar a conversar durant aproximadament tres hores sobre banalitats i responsabilitats.

Ja la taula, amb aquell particular fals luxe, típic d’aquestes dates tan assenyalades, vaig degustar un vi de reserva amb mon pare.

«Es d’un roig picat amb… un translúcid ataronjat. Mmmm… és molt càlid. Amb un suau gust a poma madura lleugerament balsàmica. Molt suau i sucós... si senyor. Té un regust llunyà a… fruita vermella. És molt llarg. Molt bon vi, si senyor. Molt bo.»

L’únic que m’agrada d’aquests sopars és el vi.

El gos plorava demanant menjar baix la taula. Mon pare va agafar una gamba i, alçant-la amb les dues mans, va recitar:

«Tomad y comed todos de él, porque esto es mi Cuerpo, que será entregado por vosotros.»

A la meua germana van començar a agafar-li tics. Movia el muscle esquerre compulsivament i li queia la bava sobre el menjar, fent soroll amb els ganivets i les forquetes. El meu cunyat li va posar les mans als muscles i la va calmar somrient-nos.

Després, mon pare es va alçar, va alçar la copa de vi amb el braç i va recitar:

«Tomad y bebed todos de él, porque éste es el cáliz de mi Sangre, que será derramada por vosotros y por todos los hombres para el perdón de los pecados.»

Quan anàvem pel cafè, em vaig quedar amb la mirada perduda durant almenys tres quarts d'hora. No sé com ni perquè. Només sé que em vaig quedar atònit mirant un punt fix a la cadira d’en front. De sobte vaig escoltar una soroll llunyà. «Què estrany. Juraria haver apagat la música de l’habitació» vaig pensar. Era una melodia molt dolça. Llavors em vaig alçar de la cadira i vaig avançar lentament cap a la porta del menjador. Mon pare anava en batí i duia un barret del pare Noel, mentre palpava la celul·lítica carn de ma mare, que anava en roba interior. Bevien champagne i ballaven a càmera lenta. La meua germana ballava damunt del sofà, movent els braços sobre el seu cap. Es deixava dur i li queia la bava. El meu cunyat agonitzava a terra. S’havia vomitat damunt, i el gos llepava el vòmit movent la cua. Vaig obrir la porta que du al passadís.

Ací la música era més intensa. L’arbre de nadal estava a terra i en flames. Produïa un curiós soroll. Les flames eren molt altes i carbonitzaven part de la paret i del sostre. Vaig saltar un bassal de plàstic verd fos i em vaig dirigir a la porta de l'escala que du a la meua habitació. La vaig obrir. La música ací sonava molt fort. Vaig mirar el replà que precedeix l’escala des de darrere del marc de la porta amb els ulls tancats. Després els vaig obrir. Hi havia una ombra projectada. «Res de tot açò és real» vaig pensar. Vaig travessar el marc per a situar-me al replà, projectant la meva ombra sobre la que hi havia. Vaig alçar el cap lentament per a conduir la mirada cap a l’ésser que projectava l’ombra i allí estava, al final de l’escala: la mare de Déu, amb una llum radiant que li eixia de l’esquena. La música, dolça i hipnòtica, em conduïa cap a ella. Em vaig disposar a pujar tots els escalons que em separaven de l’eterna musa. Un escaló. Dos escalons. Vaig tenir que parar per a tornar a contemplar aquell rostre enlluernador. La mare de Déu tenia uns vint anys. Duia unes sabates esportives barates i uns pantalons de xandall bastant ajustats.

Tenia un rostre de perfum electritzant. Vaig reconèixer aquell somriure: em va deixar pres ara farà uns cent anys.

No sé quina cosa anava a dir-li, quan va desaparèixer de sobte.

diumenge, 23 de desembre del 2007

Mentre vosté dorm

Mentre vostè dorm 
nosaltres ballem sòls 
(amb el volum molt baix) 
i som conscients 
de que estem tornant-nos bojos. 

Mentre vostè dorm 
ens creixen les ulleres 
i planegem suïcidis 
amb Fanta de taronja i tele-tenda. 

Mentre vostè dorm 
es lliura la batalla 
dels soldats ganduls, 
de les banderes trencades, 
dels canons oxidats, 
la pitjor malaltia 
o un cuc a la paret. 

Mentre vostè dorm 
nosaltres dormim com els peixos. 
Mentre vostè dorm 
nosaltres fumem tabac 
i espantem als nens 
amb el cigar penjant 
(i la barba de tres dies). 

A les dotze de la nit 
és l’hora de les bruixes. 
A les tres, 
és l’hora del dimoni. 
A les quatre, 
em cague en el solipsisme. 
A les cinc, 
s’adorm fins i tot l’insomni, 
i ve l’home del sac i ens segresta. 

Mentre vostè dorm 
cinema expressionista alemany 
(Sempre acabem desitjant 
ser els seus protagonistes). 

Mentre vostè dorm 
empatia malaltissa i irracional 
pel tetraplègic hiperactiu 
per l’impotent nimfòman 
per la planta carnívora 
per l’astronauta a la mina. 

Mentre vostè dorm 
Margarita es desperta espantada 
i es torna a adormir,
es desperta espantada 
i es torna a adormir,
es desperta espantada 
i es torna a adormir,
es desperta espantada 
i se’n va a treballar. 

Mentre vostè dorm 
la nostra tranquil·litat té anorèxia, 
histèria, pèl gras, 
litres i litres de vida pel lavabo, 
merda al barnús, 
bosses amb l’smiley pintat per a l’hipoxifília, 
estufes de gas sense flama, 
sudòkus, mel i sutures: 
així és la nostra vida mentre dorm la gent.

 

dimarts, 18 de desembre del 2007

La boja del poble

A tots els pobles hi ha bojos. O persones que són considerades boges. I cada boig és un poble. Passen a formar part de la mitologia dels pobles. Els nens sempre els persegueixen. Acaben convertint-se en un gran passa-temps. I, sense esquivar les llaunes de Coca-Cola que llancen els xicotets fills de puta, perden la mirada i semblen aliens a tot. A tot.

Que estàs estudiant magisteri?

Que has tallat amb el nuvi?

Que avui estàs deprimit?

Que t’han donat una beca?

Els la sua. Van a estar tot el dia amb la mirada perduda.


L’altre dia anava caminant cap a l’estació. Havia d'agafar el tren per a no sé quina xorrada. I de sobte vaig veure a Maria. Una dona que té una d’eixes mirades. Té uns… cinquanta anys? Sempre anava acompanyada d’una altra dona, d'uns… setanta anys? Les dos eren inseparables. Anaven a tots els llocs amb la mirada perduda. Parlaven soles, però sempre estaven acompanyades, l’una per l’altraS supose que es protegien mútuament de la indiferència de tota la gent, i tornaven aquesta indiferència amb una mirada perduda.

Aquell dia que ara vos conte, resulta que Maria estava sola. La seua gran companya s’havia mort. El dia no va tardar en arribar. M’imagine els familiars, els veïns, assistint al funeral. Conservant aquella maleïda indiferència. M’imagine tots els maleïts assistents, posant cara de pòquer. I només Maria plorant.

Allí estava, al camí que duia de ma casa a l’estació. Donant voltes al mig del carrer, pel lloc en el que solien iniciar els seus passeigs vespertins. estava com esperant a la seva difunta amiga, inquieta. Nerviosa. Tremolant. Amb un cigarret a la mà. Mai l’havia vist fumant.

Mirava cap al poble. Li donava una calada. Mirava cap a l’estació. Li donava una altra calada. Mirava cap als horts. Li donava una altra calada. De sobte, em va mirar a mi. Als seus ulls es tatuava una soledat infinita. A les seves celles entrealçades s’albirava l’angoixa d’una persona que no sap com arribarà al capvespre. 

A la seua ment sempre quedarà el record d’aquelles vesprades assolellades de passeig autista. Em cague en la mare que m’ha parit: aquesta dona està esperant a la seua difunta amiga!

Em vaig allunyar d’ella, dirigint-me a l’estació. Si algun cineasta fera un drama de tot això, segurament clavaria ací una melodia tristíssima, mentre jo m’allunye d’ella, i ella es queda amb la seua ansietat. Perquè vindria que ni pintada. Quina escena més trista.

Vaig pujar al tren. Vaig seure a un d'aquells seients. Vaig intercanviar la mirada amb una persona que hi havia uns seients més endavant. Vaig posar les mans sobre els meus genolls. Vaig respirar fons, vaig comptar fins a deu i vaig perdre la mirada a un punt fix en el qual no hi havia res. Més enllà de l’horitzó. Allà on acaba la terra que, maleïda siga, encara és plana. Vaig perdre la mirada. Sí, la vaig perdre. Com qui no vol la cosa. Encara hui m’arrossegue per la vida amb la mirada perduda. Qui sap fins a quant. Qui sap si per a tota la vida.

Ella me'ls va obrir, filla de puta —o millor dit: me'ls va perdre.