dimarts, 16 de desembre de 2008

Mi#13: KO, O





Musicació del poema homònim de Toni Vizcarro Boix inclòs al poemari "Breu simfonia per a ella" (1990)

La ràbia goteja pels membres,
ejacula - pistoles - i s'escampa;
al terrat ja no hi mira ningú,
i han oblidat per sempre les finestres
i l'angoixa trenca els demà
i una processó de formigues recorre els llits
i la televisió crida i se'n riu
i els cristalls aguts del rellotge
esquincen els cervells que ni ploren
i l'orat de la veïna s'arrenca els ulls
i la bava goteja per les bombetes
i el fill adolescent folgant amb una ampolla
"Ai, que no surt!"
i milers de llances li travessen els braços
i la mare soltera llepa els poms de les portes
i la noia avorta brutalment per les escales
i l'home llop del replà s'esmola els claus
amb una prostituta que es podria
"Què ha passat?"
"El funàmbul del sisè, que ha caigut pel celobert!"
i els pares que escupen els ulls als menuts
i el col·legial que no aguanta i s'obri les venes
i els pares que es reparteixen el cadàver a parts iguals
i els directius fan de ventre a l'ascensor
i l'avi del tercer esquerra mossega les mamelles
a la col·legiala que hi gaudeix
i es toca el nas amb la llengua
i la gitana alleta uns ossos terrossos
i la sang xopa l'uniforme
i la pudor del fracàs hi és pertot
...................................................................
...................................................................
...................................................................
Estigues a la porta esperant-me, sisplau

dimecres, 10 de desembre de 2008

Mi#12: Els amants autistes





Sempre intentem evitar el contacte ocular
M'és impossible figurar el teu model mental
Em pareix tan estrany...
Ens quedem meravellats, perplexos, al analitzar
una i una altra vegada els mecanismes naturals
que ens porten a estimar

Els amants autistes tornaràn, en tic abdominal,
els amants autistes tornaràn a mirar-se les mans

Em detinc a observar els porus del teu muscle esquerre
Amb una intensitat, amb una profunditat,
molt poc habituals

Ja no fa falta parlar, sols tenir-te al meu costat
Romandre indiferent a tot, focalitzar tota l'atenció
en el teu rostre inexpressiu

dijous, 4 de desembre de 2008

Mi#11: Llull Cobain





Fragments de poema: Ramon LLull (Cant de Ramon)

“Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos honrat,
e són caüt en mant pecat
e en ira de Déu fui pausat.”


Ramon Llull volia veure a Déu
I es va exiliar a la muntanya
Amb 14 cartons de vi
I 3 sacs de la millor marihuana
Ramon LLull va veure a Déu
quan anava molt cec

“Jesús me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat.
Matí ané querre perdó
a Déu, e pris confessió”


Ramon LLull per fi va veure a Déu
I es va disposar a viatjar
Quan va arribar a Babilònia
en estat de catatonia
es va columpiar als jardins penjants
Ramon Llull va veure a Déu
I li va guinyar un ull.

“De caritat, oració,
esperança, devoció,
Déus me fé conservació.

Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Enfre la vinya e el fenollar
amor me pres, fé'm Déus amar,
enfre sospirs e plors estar.
Déus Paire, Fill, Déus Espirat,
de qui és Santa Trinitat
tracté com fossen demonstrat.
Déus Fill, del cel és davallat,
de una Verge está nat,
Déu e home, Crist apellat.
Lo món era en damnació;
morí per dar salvació
Jesús, per qui el món creat fo.
Jesús pujà al cel sobre el tro,
venrà a jutjar li mal e el bo:
no valran plors, querre perdó.
Novell saber plors hai atrobat,
pot-n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat:
serraïns seran batejat,
tartres, jueus e mant orat,
per lo saber que Déus m'ha dat.
Pres hai la crots, tramet amors,
a la Dona de pecadors
que d'ella m'aport gran socors.
Mon cor està casa d'amors
e mos ulls fontanes de plors.
Entre gauig estaig e dolors.
Són home vell, paubre, meyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emparat..."

divendres, 28 de novembre de 2008

Mi#10: Partitura en espiral





En la primera línia han sembrat llavors de xiquets autistes que muten en violins esfilagarsats i notes fúnebres que s’enrosquen a les rames de la massa tarda ja aquella en la que el sol s’amagava darrere els arbres intentant sostenir la teua mirada de cortar por la línea de puntos

En el primer espai està la blanca més blanca del pentagrama, eixa de ponga su foto aquí y ande hacia atrás con la cabeza torcida hasta detenerte en el escaparate

En la segona línia Jesucrist es desclava de la creu i ens mira amb cara de aquí no ha pasado nada perquè ja no té superpoders

En el segon espai broten els fetus-tubercle que serveixen de tro a les pilotetes de golf dels bigotis arrelats al monocle

En la tercera línia les noves fornades de joves embogits ballen nus baix el planeta roig al desert verd de la venus decapitada blava baix les dringants brolladures de pus còsmic del firmament

En el tercer espai, dones precioses amb vestits preciosos es peguen cabotades contra els troncs posant cara de m’estic perdent alguna cosa

En la quarta línia hi ha trampes permanents per a ments que són corxees que et converteixen en vides alienes i tombes que són gramoles de vinils que funcionen amb cent de les antigues pessetes i arbres que són cames que s’acaben en tacó d’agulla parallamps

En el quart espai hi ha rodamóns de la vella escola que columbren passar entre els dits la processó d’allò políticament erecte mentre intercanvien un lleu somriure de complicitat amb la mort

I en la quinta línia tan sols hi ha que bemols i sostenidos a tutti pleni

Partitura en espiral al final

dijous, 20 de novembre de 2008

Mi#9: Himne a la matèria



Aquesta cançò és una adaptació lliure de la cançò homònima dels Lagartija Nick, que a la seua vegada és una adaptació del poema homònim de Teilhard de Chardin.



Universal matèria
duració sense límits
éter sense voreres
triple abisme dels estels

Àtoms i generacions
tu que desbordes i dissols
les nostres mesures
i ens revetlles la dimensió

Beneïda sigues
matèria mortal
dissociant-te un dia en nosaltres
ens introduiràs

Sense tu matèria
sense els teus atacs
sense les teues arrancades
viuríem estancats

Tu que resisteixes
i tu que cedeixes
tu que transformes
i tu que dissols

Evolució irresistible
realitat sempre naixent
fas estallar els nostres esquemes
potència d’apropament

Universal matèria
inesgotable capacitat d’ésser
i de transfiguració
allà on hi és

divendres, 14 de novembre de 2008

Mi#8: Xica de camisa blava





Xica de camisa blava mostra'm com és el món
Xica de camisa blava dis-me que no és dolent del tot

Xica de camisa blava lliura'm de la gent
i del llenguatge

Xica de camisa blava i mirada projectada
en horitzons inexistents plens de núvols transparents
agafa'm de la mà
i mostra'm les dents a un nou somriure
Fragment d'esquelet (No vull ni imaginar la resta)
Ensenyame'l (Xica de camisa blava)

divendres, 7 de novembre de 2008

Mi#7: Aula magna del jardín de infancia





Lletra: Miguel Brieva (Revista“Dinero” nº5)

Desde que sois pequeñitos
Es algo que ya sabéis
Que en el mundo hay una cosa
Que todos desearéis
Esa cosa es muy hermosa
Aún cuando habréis de luchar
Para lograr poseerla
Pisaréis a los demás
Niños, niños, niños, niños
Dinero habréis de ganar
Para poder superar
El salario de papá

El dinero es de colores
Hay monedas y hay papel
Cuanto más hayáis gastado
Más querréis i más querréis
Cuatro euros, mil millones
Todas las cifras son buenas
Jugad con vuestras monedas
Y veréis lo bien que suenan
Niños, niños, niños, niños
Dinero habréis de ganar
Para poder superar
El salario de papá

Y por último yo os digo
No os avergoncéis jamás
Qua superior al dinero
No hay dios ni hay nada más
Dinero, dinero, dinero, dinero
Dinero, dinero, dinero, dinero

dijous, 6 de novembre de 2008

EDUCACIÓ A LA BOLONYESA


Nº de persones en taula: Milions i milions d’actuals i futurs estudiants universitaris.

Classificació: Mercantilista

Temps de cocció (aprox.):

- El nou sistema de crèdits proposa mesurar, ja no els resultats acadèmics, sino el temps dedicat a la formació. El sistema fins ara vigent equipara un crèdit a 10 hores lectives; els ECTS (European Credit Transfer System) es traduiran en 25 hores, la majoria dels quals seran de treball individual (temps que pagarem en la matrícula), junt a seminaris i pràctiques d’obligada assistència. A més, cabrà la possibilitat d’avaluar l’assistència en les hores lectives. Per últim, s’estima que la jornada mitja de l’estudiant serà de 40 hores setmanals, perjudicant a tot aquell que necessite simultaniejar la carrera amb el treball.

Preu (aprox.):

- Fins a la data, tots els canvis que s’han realitzat amb l’objectiu d’incorporar-nos paulatinament a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior s’han fet a cost zero. La qual cosa planteja seriosos dubtes sobre el bon funcionament dels nous plans d’estudi.

Beques préstec: La nova modalitat de préstec suposa un canvi radical en el concepte de beca. Aquest model, finançat en part per empreses privades, imposa la devolució del import prestat (a un màxim de 15 anys per als nous estudiants). Açò fa sospitar que amb el temps cap la possibilitat de que aquest model s’impose com prioritari en detriment de les beques tradicionals.

- Els post-graus seran dividits en Segon Grau (o Màster, que suposarà 60 o 120 Credits de Sistema de Transferència Europea, 1 o 2 anys) i Tercer Grau (Doctorat, similar al actual, però que requerirà haver superat el Màster). El preu dels Màster depenen de cada titulació, però es preveu que s’incrementaran de forma substancial.

- El CAP (Curs d’Aptitud Pedagògica), requisit necessari per a accedir a la professió d’ensenyança secundària, i el cost del qual era d’uns 150 a 200€, serà substituït pel nou Màster de Formació del Professorat d’Educació Secundària, el preu del qual oscil•larà entre 1500 i 2000€

Ingredients:

• ERT
• Declaració de Bolonya
• EEES
• ECTS
• ANECA

Recepta:

Reuneix un lobby que agrupa executius de multinacionals com ara Nestlé, British Telecom, Total, Renault o Siemens, entre altres a la European Round Table of Industrialists (ERT) l’objectiu de la qual és simplement presentar la visió dels empresaris respecte a com ells creuen que els processos d’educació i aprenentatge en el seu conjunt poden adaptar-se per a respondre d’una manera més efectiva als reptes econòmics i socials del moment "esperant que afegint la visió pràctica de l’empresa a les ben documentades opinions dels especialistes en aquest camp, es puga ajudar a provocar els urgents canvis que, a juí nostre, requereixen en l’actualitat els sistemes educatius europeus.”

Aproximadament 3 anys després, fes que 29 ministres europeus d’educació signen la Declaració de Bolonya, en el qual es basen els fonaments de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), concebut sospitosament com a productora d’individus vàlids per a introduïr-se en el mercat laboral europeu sense mostrar cap vincle aparent amb la ERT.

Oculta la substitució del desenvolupament i transmissió del coneixement per la formació de treballadors, tenint que ser impulsada qualsevol aplicació social del coneixement per interessos privats (que no pas públics)

Camufla la transformació de l’educació Universitaria en una cantera per a les grans empreses privades, enaltint presumptes aspectes positius que desenvolupen un espai comú d’educació a Europa.

Inventa’t un organisme (Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación) per a regular les titulacions en funció de criteris d’utilitat funcional i econòmiques, subordinant els continguts a l’exigència prèvia d’atendre a demandes empresarials, eliminant així qualsevol autonomia universitària

Es barreja tot, es deixa un anyet al forn... et voilà...!

dissabte, 1 de novembre de 2008

"Jo sóc el xino que va desencadenar la crisi"

“Simplement vaig alçar una cella” – afirma el xinés.

名字 (a la foto) es va alçar un Diumenge qualsevol, i amb un lleu moviment de la cella esquerra va desencadenar el procés de descomposició econòmica que va dur a la ruïna la majoria de borses occidentals. “Efectivament, tan sols vaig alçar una cella” – afirma 名字. Sembla que aquest moviment – no es sap si intencionat o no – va desencadenar un efecte-papallona-amb-ales-de-bitllet-i-antenes-de-moneda que ha fet trontollar l’economia mundial. “La veritat és que estic ben orgullós d’aquell moviment” – declara 名字 – “Se’ns estava anant de les mans açò del capitalisme i la corporació brutal, fins al punt de començar a negociar amb el cel... T’imagines...? Empreses comprant trossos de cel per a contaminar legalment com si d’una bula es tractés... S’estaven fent moltes aberracions... es va arribar fins i tot a patentar éssers vius creats o modificats en laboratoris i al final estavem vivint la publicitat com una forma de vida retroalimentadora. Ja no sabies si la publicitat era per a oferir productes que ajudaren a viure millor, o si la vida era un simple escenari en el qual intercanviar productes per a fer cada vegada millor i més sofisticada publicitat. La gent estava oblidant-se de les coses realment importants de la vida i aferrant-se a conceptes abstractes i difusos com el benefici, els diners, la rentabilitat, conceptes que teniem ja quasi – i tan perillosament – assimilats. Gaudisc. Gaudisc mirant com s’enfonsen els grans edificis del capital, m’encanta veure com li ix una ganyota al infinit somriure del pare de família de classe mitja americana o europea, que ve a ser el mateix. M’agrada com ara els rics posen cara de rata espantada i, no vull semblar un cunyat impertinent, però tampoc puc evitar aquesta cara i actitud de “Veus com tenia raó?”. Em reconforta pensar que el capitalisme ha sigut un malson, que no era –com creien molts – el final de la història. (Quina mania tenen els humans de creure que sempre estan en el millor no-se-qué: Sempre creient que viu en la millor època, en el millor hemisferi, en el millor país, quanta grandiloqüència hi ha a eixe difús concepte d’ésser humà. Els cristians creien que el planeta terra era el centre de el univers, i ara els capitalistes creient que s’havia acabat la història, desafiant d’aquesta manera tan descarada al futur incert). Aquest capitalisme dia molt sobre la condició humana, i aquesta crisi és una molt bona senyal, una molt bona notícia que deuriem de celebrar. Si t'has quedat en l'atur, tranquil, poc a poc aniràs veient com tots entrem en l'atur fins el punt de no existir el concepte d'atur com a tal perquè tampoc existirà el de treball. I, perquè no? Podriem desfer-nos-en també, ja de paso, d'eixa cotxina mania del llenguatge... Esteu a l'aguaït, un dia o un altre em pegarà per alçar l’altra cella.”

El subjecte s’encén una cigarreta i desapareix solemnement entre els aparadors de melons deixant un rastre de fum.

Mi#6: Ha nascut en mi el gospel

A Àlex

"You do not deserve this"






Vagava i no vagava en la meua soledat
un desert que matava qui no podia plasmar
la seua existència en un esperit vital
apareix una llum és un arcàngel que s'ha anunciat
ha vingut a transmetre la nit no pot acabar
sense mirar-nos als ulls
somriure ja l'ha cagat

ha nascut en mi l'amor
Jesucrist tenia raó
deixa'm somriure un poquet
torne a ser un xiquet xicotet

sé que açò acabarà
si és que arriba a començar
si és que abaixa la droga
i torne a la realitat
aleshores serà més fàcil
assassinar els reis d'occident
per a que no diguen més mentides
per a que no els estime la gent
que ara estic en el Nirvana
surant en un nuvolet
sobre una muntanya alta
mirant com balles ballet

Ha nascut en mi l'amor
Charles Manson tenia raó
deixa'm somriure un poquet
torne a ser un xiquet
que ha nascut en mi el rencor
els grans fills de puta tenien raó
deixa'm somriure un poquet
torne a ser un xiquet xicotet

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Mi#5: L'home del Segle XXI





Vull ser l’home que naix vell i mor al ventre de sa mare
Vull ser l’home que naix borratxo i mor mamant la teua llet
Vull ser l’home que naix mort i viu ressuscitant a poc a poc
Vull ser l’home que no naix
L’home que naixerà demà
Vull ser l’home que haguera nascut del teu embaràs psicosomàtic
Vull ser el fetus imaginari que sura al teu espai interior
Home psicofàrmac, home psicoestímul
Home psicoestímul, home psicofàrmac
Vull ser l’home del segle XXI

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Mi#4: Els deshumanitzats





Ens podràs trobar darrere els filets de llum darrere les persianes a les cinc del matí
Ens podràs trobar a la cua del Carrefour amb un pack de sis cerveses i els ulls de no haver dormit
Fins la cosa més cínica resulta trivial als ulls de la deshumanització
Som els deshumanitzats
Ens podràs trobar al supermercat

Ens podràs trobar darrere vint gots buits
Darrere un cendrer ple de puntes de cigarret
Contant històries a una bella dona vella amb els mitjons trencats que no s’ha maquillat be
Fins la cosa més cínica resulta trivial als ulls de la deshumanització
Som els deshumanitzats
Ens podràs trobar als pitjors bars

No em contes històries del que està be o està mal
No em parles del futur no em parles de la integritat
Deixa’m arrossegar-me per la meua línia del temps
Deixa’m arribar cansat i podrit al meu final
Fins la cosa més cínica resulta trivial als ulls de la deshumanització
Som els deshumanitzats
Ens podràs trobar al cementiri local

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Mi#3: La puta faula

ATENCIÓ - Concert de Mi# en el Bluesman club (Xàtiva) ("Conforme" ixes de l'estació renfe a la dreta)Dijous 16 d'Octubre a les 23:00 (Va en serio)





Tot açò és igual o pitjor que una puta faula
Els lleons porten corbata
I criden a una pantalla
Vestint trajes molt cars
En cases molt grans

Tot açò és igual o pitjor que una puta faula
Els cérvols encaren les cornamentes
I es guanyen a la femella
Que s’asseu solitària

Tot açò és igual o pitjor que una puta faula
Les hienes famolenques
Amb el pèl rapat
Es mengen el cadàver de la història

Tot açò és igual o pitjor que una puta faula
Els mussols espectants
Amb els ulls com a plats
T’estan vigilant

Tot açò és igual o pitjor que una puta faula
Les gallines cacaregen
Al caure la vesprada
En el corral central

Tot açò és igual o pitjor que una puta faula
Mamá àguila alimenta
A sus hijos con mortaja
Regurgitando la mortaja

dissabte, 4 d’octubre de 2008

MI#2: L'home del sac





Aquesta nit vaig a beure’m fins i tot l’aigua del mar
I hauran de posar-li rodes als vaixells
Aquesta nit seré la única finestra amb llum de tota la finca
I m’encanta
M’encanta asseguda a la vorera parlant de la metafísica
M’encanta l’acomiadament i el remordiment
M’encanta l’acomiadament i el remordiment

Aquesta nit vaig a fumar-me fins i tot l’atmosfera
I hauran de penjar les avions amb fils
Aquesta nit seré una ombra al filet de llum de baix de la porta
I m’encanta
M’encanta sols a la teua manera, a preu de fàbrica veure’t perduda
Trontollada pel vi i la fam
Buscant una ciutat deserta per a ballar a deshora sobre els teus propis abrigalls

Aquesta nit vaig a esnifar-me cada estrella fugaç
Mai més ningú tornarà a formular un desig
Aquesta nit seré una bústia de veu per a que envies els teus remors
Sense segells ni remitents
M’encanta no conèixer-te i haver de veure’t
Milions de cadires buides
Un cant a l’alegria
Si apareixes de sobte i t’apiades de la meua ment.

divendres, 26 de setembre de 2008

MI#1: Alzheimer



La ventaja de tenir transtorn múltiple de la personalitat és que mai pots ser un cantautor.

Així com puc reconéixer que jo he compost les cançons, he d’admetre que un transvestit anomenat Regina les ha cantades, Charles Manson ha tocat la guitarra, una entitat astral ha fet cors a les tornades, una trapezista en blanc i negre ha tocat el trombó amb sordina i el rei Lluís XVI ho ha enregistrat tot i ha produït el disc amb els diners de les arques del tresor nacional.

Ara sóc un desvergonyit, un bufó còsmic, un cantamañanas... Cantamañanas...! Quin substantiu més bonic...! M’agrada cantar de matí a casa: És com parlar sol, però sense eixa inquietant sensació de creure que t’estàs tornant boig.

La meua guitarra, oh, és la meua núvia de sis cordes. És la meua companya i confessora, una eixida d’emergència, un lloc on recolzar-me. A ella li conte les meues misèries, les meues penúries, les meues impressions, els meus anhels, els meus secrets, els meus instints, les meues figuracions.

I ella m’ho torna amb música: La vertadera constant universal, molt més eterna i potent que el temps. (La teoría de les cordes es diu així perquè l’Univers és una gran guitarra infinita.)

I ara que no tinc vergonya puc contar-vos-ho a vosaltres (Per a desfer-me de la vergonya és necessari passar-vos-la a vosaltres en forma de vergonya aliena)

Considerem el MI, a banda de la nota musical, com el reflex de la pròpia identitat, sobretot en aquest món infestat d’autosuperació i competitivitat, remarcant la connotació possessiva del seu significat en castellà.

El # és una alteració musical que eleva la nota mig to, i representa els aires de grandesa, els sentiments de grandiloqüència que necessàriament han de tindre els artistes per a artejar en general com a pretensió pulsativa i els cantants per a cantar en particular, i fins i tot la gent per a viure. (Es sentim Fa, siguent realment Mi#) El # és la imprescindible deformació del JO, una falsa i arrogant auto-concepció, o potser que innocent i encantadora, però en tot cas necessària per a la supervivència, artística o no.

Boomp3.com

dijous, 25 de setembre de 2008

Espiral d'Arquímedes

Mare m’empenta
i mira cap als núvols
i somriu al cavall alat.

Faig rappel pel tobogan
amb el cordó umbilical
i plore i tot ple de sang
i Sigmund Freud es neteja les ulleres

“No plores fill, segueix.”
Què m’espera allà baix?
Es que al morir torne a néixer?
“Senyoreta, alguna vegada ha provat a masturbar-se
amb el cap d’un nadó?”

“Si fill meu, aquesta vida és un bucle.
Respira, estem a Nova York.”

I ara espasmes d’escuma
i ara ràbia
i retalls d’histèria.
I ara acabar amb tot
i ara llum intermitent
i visions horroroses.

centrals elèctriques
policíes i forners
allò inconcebible
un manoll de tendons
i les venes que se n’ixen
invisible mecanisme

Estàs preciosa
quan somrius
i es cauen els dents
i es derreteixen els ulls
i s’allarga el coll.

De sobte tinc por, mort...
De sobte tinc por, cosmos...

dissabte, 13 de setembre de 2008

ALDOUS HUXLEY Les portes de la percepció

“Es pronuncien paraules, però són paraules que no il·lustren. Les coses i aconteixements als quals els símbols fan referència pertanyen a camps d’experiència que s’exclouen mútuament.”

“Veure’ns a nosaltres mateixos com els demés ens veuen és un do en extrem convenient. Apenes és menys important la capacitat de veure els demés com ells mateixos es veuen.”

“Què ocorre si els demés pertanyen a una espècie distinta i habiten a un univers radicalment estrany? Com pot el sa arribar a saber el que realment es sent quan s’està boig? Mitjançant la droga adequada és possible canviar el meu mode ordinari de consciència fins el punt de quedar en condicions de saber, des de dins, de què parlen el visionari, el mèdium i fins i tot el místic.”

“Una transitorietat que era no obstant això vida eterna, un perpetu periment que era a la mateixa vegada pur Ésser, un grapat de particularitats insignificants i úniques en les quals es podia veure, per una indicible i no obstant això evident paradoxa, la divina font de tota existència.”

“L’equivalent qualitatiu de la respiració, però d’una respiració sense retorn al punt de partida, sense refluxos recorrents, amb tan sols un reiterat discórrer d’una bellesa a una bellesa major, d’un fons significat a un altre encara més fons. (Transfiguració).”

“Vaig passar diversos minuts – o van ser segles? – no en mera contemplació d’aquestes potes de bambú, sinó realment siguent elles o, millor dit, siguent jo mateix en elles o, encara amb més precisió – doncs jo no intervenia en l’assumpte, com tampoc en certa mesura, elles – siguent el meu no-mateix en la no-mateixa que era la cadira.”

“Per a que la supervivència biològica siga possible, la Intel·ligència Lliure ha d’ésser regulada mitjançant la vàlvula reductora del cervell i el sistema nerviós. El que ix per l’altre extrem del conducte és un insignificant filet d’aquesta classe de consciència que ens ajudarà a seguir vius en la superfície d’aquest planeta determinat.”

“L’individu és víctima del llenguatge en la mesura en què li confirma la creença de que aquest reduït coneixement és l’únic coneixement i en en la mesura en què també deixa encantat el seu sentit de la realitat, de forma que cada individu s’inclina massa a prendre els seus conceptes per dades i les seues paraules per coses reals.”

“Quan la Intel·ligència Lliure es filtra, mitjançant la mescalina, per la vàlvula que ja no és hermètica, comencen a succeïr tot tipus de coses biològicament inútils. En alguns casos es poden tenir percepcions extrasensorials. Altres persones descobreixen un món de bellesa visionària. A altres se’ls revetlla la glòria, l’infinit valor i la plenitud del sentit de l’existència nua, de l’aconteixement tal qual, al marge del concepte. (Tot està en tot, Tot és realment cada cosa.)”

“L’artista està congènitament equipat per a veure tot el temps allò que els demés veiem únicament sota la influència de la mescalina. La percepció de l’artista no està limitada a allò biològicament o social útil. Es filtra fins la seua consciència, a través de la vàlvula reductora del cervell i l’ego, alguna cosa que pertany a la Intel·ligència Lliure.”

“És així com deuríem veure. Així són realment les coses.”

“Aquesta participació en la glòria manifesta de les coses no deixava lloc, per dir-ho així, a tot allò ordinari, als assumptes necessaris de l’existència humana, i, sobre tot, als assumptes relacionats amb les persones. Perquè les persones són elles mateixes i, en un aspecte almenys, jo era aleshores un no-mateix, que simultàniament percebia i era el no-mateix de les coses que m’envoltàven.”

“Aquestes són les coses que deuríem mirar. Coses sense pretensions, satisfetes de ser tan sols elles mateixes, contentes de la seua identitat, no dedicades a representar un paper, no emprenyades bojament en caminar soles, aïllades del dharma-cos.”

“Era una cosa indescriptiblement meravellosa, fins el punt d’ésser quasi aterrador.”

“La majoría dels homes i dones duen vides tan penoses en el pitjor dels casos i tan monòtones, pobres i limitades en el millor, que l’afany d’escapar, l’ànsia de trascendir de sí mateix encara que siga per breus moments és i ha sigut sempre un dels principals apetits de l’ànima.”

“Ser arrencats d’arrel de la percepció ordinària i veure durant unes hores sense temps el món exterior i interior, no com apareix a un animal obsessionat per la supervivència o a un ésser humà obsessionat per les paraules i nocions, sinó com és percebut, directa i incondicionalment, per la Intel·ligència Lliure, és una experiència d’inestimable valor per a qualsevol. L’home que torna per la Porta del Mur ja no serà mai el mateix que va eixir per ella. Serà més instruït i menys cregut, estarà més content i menys satisfet d’ell mateix, reconeixerà la seua ignorància més humilment, però, al mateix temps, estarà millor equipat per a comprendre la relació de les paraules amb les coses, del raonament sistemàtic amb l’insondable Misteri que tracta, sempre en va, de comprendre.”

“A les antípodes de la ment estem lliures de llenguatge, fora del sistema del pensament conceptual. La nostra percepció dels objectes visionaris poseeix tota la frescor i tota la nua intensitat d’experiències que mai han sigut verbalitzades, que mai han sigut assimilades a abstraccions sense vida. El seu color enlluerna amb una claror que ens pareix preternatural, perquè en realitat és completament natural, en el sentit de que no ha sigut desnaturalitzat pel llenguatge o les nocions científiques, filosòfiques o utilitàries, mitjans amb els quals ordinàriament re-creem un món donat a la nostra pròpia monòtona imatge humana.”

“Vaig contemplar un poc de sorra que havia agafat amb la mà i, de sobte, vaig advertir l’exquisita bellesa que hi havia en cadascún d’aquells grans. No era una cosa insulsa. Vaig veure que cada partícula s’atenía a un perfecte patró geomètric, amb angles aguts, en cadascún dels quals es reflexava una enllueradora llum, mentre que cada diminut cristall enlluernava com l’arc de Sant Martí… Els rajos s’entrecreuaven i formàven exquisits dibuixos d’una bellesa que em va deixar sense alé… De sobte, la meua consciència va ser elevada des de dins i vaig veure de manera molt viva que tot l’univers estava fet de partícules de material que, per molt insulses i sense vida que ens pugueren paréixer, estaven plenes d’aquesta intensa i vital bellesa. Durant un parell de segons, tot el món se’m va manifestar com una gloriosa flama. Quan aquesta es va estinguir, em va deixar amb una cosa que mai he oblidat i que constantment em parla de la bellesa tancada en cadascuna de les insignificants filagarsetes de matèria que ens envolten.”

diumenge, 7 de setembre de 2008

Cançó del final de l'estiu



Els que vivien al meu nas tornaven a estar sans

ballant com pèndols eixerits

com cistelles de cabell de llenyater

em treien l’olor de després de la malaltia

eixa olor com a bleda-rave de la infància
fabricant fruteries amb les mans en la migdiada

delantals arrogants natalicis en la cuina
restregant-nos les tasses de xocolate per les genives

el refredat ens va privar de l’olor i el sabor

per absolutament un temps llarg
la teua presència em va privar del 80% de la visió

com una manta de làser verd Dinamarca al trasgèl

aurora boreal ascendent

i els esquimals pescant miracles a la llum de la verdura

La xica vintage

amb ulleres de Sol de cors,

movia el cap horitzontalmet i frenètica

com una deesa egípcia

mentre sostenia un lladre de connectors,

a la mà.

(I els textos cibernètics

van deixar de tindre coherència).

Joves que ja estàn morts,

aleshores feien surf

sobre l’escuma de les ones en blanc i negre

i tres xiques,

amb ulleres de Sol de cors també,

somreien mentre prenien un còctel de licor de maduixa,

fent cara de llobarro al xuclar la palleta,

a la vorera,

i saludaven a la càmera en color,

però amb la imatge saturada, encara.

I la colla d’universitaris

llençaven amunt el sociòpata amb la manta.

“Més alt!

Més alt!

Vull arribar on no ha arribat ningú!

Vull acaronar el cèl amb la punta dels dits!

Vull desenganxar un estel!”

I els amants connectaven la visió nocturna

i s’adentraven en la bassa d’oli

a sentir-se en simbiosi amb els ancestres mol·leculars,

mentre totes les anguiles

i totes les meduses,

vibraven en esgarrifança el·lèctrica

dansant al voltant del miracle de la carn.

L’Home de Vitrubi rodava i rodava,

dins una rodeta de hàmster

mentre la jove feliç,

que ara cria malves,

movia els braços com les aspes d’una formigonera brutal,

com a una prova de la NASA,

fent trontollar els mecanismes del cosmos

amb els moviments de la seua melena.

El teu somriure em ressona en l’hipotàlem



diumenge, 31 d’agost de 2008

La vigília d'una nit d'estiu

Desperte amb la camisa esgarrada fins el melic i, sentat al llit, amb una ressaca de l’hòstia, intente recordar què collons vaig fer ahir. Els records venen com budells mentre l’habitació no deixa de donar voltes gastrointesinals. Aquesta absurda concepció ciclico-repititiva del temps quadriculat a vegades provoca deja-vus col·lectius anualment, fa que aquest estiu faja simbiosi amb l’anterior, com el transbord al metro, tot és un “fallo Màtrix” açò-ja-ho-he-viscut, però no en una altra vida, sinó en aquesta, la meua, excel·lentíssim ajuntament. Senyors amb barret i gavardina penjant-se de les faroles i la gent balla les mateixes cançons que sempre canta el mateix pederasta. I aleshores creuem la mirada, en la mateixa data, l’instant es congela, jo estalagmita i tu estalactita, o viceversa, la mateixa data que l’any passat. En aquest camí amb les llambordes tan separades hi ha que donar unes camallades tan llargues que fa mal a la ingle. Patinatge artístic i taronges siderals surant sobre el gel, acrobàtic sempre, si. I aleshores em recrimines allò perfectament recriminable i un piano toca acords menors mentre un gos aulla. Em dius que no pot ser, que teniu un tercer ull, un sext sentit, una intuició instint estéreo, un batec essència, un olfacte cec, una visió rajos-X. Sempre tornem a caure, sempre contra els nostres organismes i contra els nostres germans, sempre un poblat de donyets sobre la calç, ara ens persegueixen amb torxes i caputxes per a penjar-nos junt als misteriosos, i és comprensible, perquè ni jo ho puc comprendre, i què em vas a dir tu… Però, en fi, ací estem, en aquesta casa amb massa espills i una distribució massa abstracta, sofà de vellut com un nyispro i una paret escorredera amb una televisió de plasma dins. La veritat és que aquesta casa és més moderna que la de l’any passat. I brolla el bes incomprensible. Un bes estrany: Sense intenció de sexe posterior (ja no m’agrada la teua ferida i ho saps), besar pel mer plaer de besar, és el bes autèntic, el bes que no du enlloc, és el bes encarnissat, aïllat del procés, però no postís: els nostres cossos es freguen i hi ha relleus (estem a un plànol palpable, en la mesura en que aquesta vigilia, trànsit definitori de la letàrgia al despertar és tàctil) un bes estrany. M’encanta el teu perfum, el trobaré a faltar. I em mires com dient: “Tu no saps el que aquestes retines han vist i el que aquesta pell ha sentit, tot el que em vas a dir o tot allò que em vaja a passar, per molt trascendental o tràgic que parega, em va a resultar la mar de trivial…” I hi ha un aguait de “T’estimaria” I mentre la teua cunyada vagareja a mode de segall i avisa el teu germà telepàticament – o més be, l’atrau amb telequinesi, perquè s’olora la tragèdia que els suposa el nostre projecte de gos negre de foc de motor. El mateix, mateix projecte que l’any passat, quan caminava a quatre potes cap al teu baix ventre ( i no era l’únic adepte a la religió del teu baix ventre). Te’n recordes?:

- En què penses, amor?
- En les vèrtebres d’un xiquet acabat de néixer

Però tornem a l’instant present: el teu germà irrompeix en l’habitació i ens troba en plens jocs florals i entra com empentant i llençant-me per les escales i la teua cunyada amb la mà a la barbeta rumiant “no te’n passes massa, amor”, i jo córrec, esquive el gos, salte la tanca i seguisc corrent, el teu germà obre la porta, no deixa de perseguir-me i dic: vaig a parar, i aleshores em trenca la camisa dient-me fill de puta i se’n va. Fotre, era la meua camisa preferida! La gire i la nugue per darrere, està xispejant i fa fred. Em dispose a caminar cap al meu poble somrient com antany, pel cami de sempre, parlant amb els arbres mullats i les pedres mortes com jo. A mitan cami ix d’entre els bancals una papallona de paper albal molt maca, en companyia d’un galant caricaturesc amb una protuberància al mentó, dels d’època. Estaven follant al fang. I els dic: “tranquils, tan sols m’ha trencat la camisa”, i m’acompanyen a casa. El galant no para de riure cap als seus endins. La papallona és eixerida i encara està calenta. “Quedem en veure’ns demà”, o siga, hui. Potser ells em puguen protegir.

diumenge, 24 d’agost de 2008

Mimetisme intel·lectual

- És que… quan llegisc a Burroughs m’abelleix agafar la SIDA, quan llegisc a Bukowski o a Miller vull ser un putero, si llegisc a Kerouac, sóc un hippy bohemi i reprimisc les ànsies d’enviar-ho tot a prendre pel cul i donar la volta al món sense diners, si veig un quadre de Dalí em crec un geni… Un autèntic geni visionari…!! I m’hagueres tingut que veure el dia que em vaig llegir el Tao Te Ching eixe… Si veig alguna peli de David Lynch crec que tinc esquizofrènia, i quan veig alguna comèdia m’agradaria ser més divertit… Siga quina siga, quan veig qualsevol peli sempre acabe comportant-me com els seus protagonistes i acabe difonent la lliçò que m’ha donat, fins que en veig una altra que eclipsa l’anterior… Quan veig Lost m’arme de valor per a prendre decisions importants, i quan veig House em torne cínic… Doctor, la cultura acaba amb el meu ésser… em diu com m’he de comportar… per culpa de la cultura ara no sé qui sóc!!!

- Hòstia, si se n’adona la SGAE et cobrarà per pensar…

- No, autors espanyols no imite massa…

- Açò del mimetisme… ha sigut així sempre…?

- Si, recorde… quan era menut… vaig vore la peli d’Ace Ventura… i a l’endemà caminava i parlava d’una forma molt estranya… sense deixar de fer ganyotes exagerades… fins i tot em vaig comprar una camisola hawaiiana!! I quan em van manar llegir a Ramón Llull a l’institut vaig tenir una experiència extra-corporal amb una entitat mística… Doctor… parle’m de sa mare…

- Com? Escolte, que ací el psicòleg sóc jo…

- Ho veu? També em passa amb les persones… Sóc un mim de la personalitat, un ésser covard i dèbil incapaç de desenvolupar-ne una de pròpia… Quan estic amb aquestos sóc d’una forma, i quan estic amb aquells d’una totalment diferent…

- Potser pense que la forma de vida humana aliena més propera –tant espacialment com temporal - és la correcta… Si… segur que darrere d’eixa carcassa d’aparent despreocupació s’amaga una ment antigament molt racional que va renunciar a donar una explicació lògica i raonable a tots i cadascún dels aspectes de la seua vida. La vida a vegades és molt absurda i a vosté se li van acabar les hipòtesis. Moltes vegades és millor deixar-se dur… Ara pensa que no té prou criteri per a admetre que la seua forma de vida, una forma de vida original – és a dir, una forma de vida elaborada exclusivament per vosté – podria ser viable i, per descomptat, absolutament “correcta”…

- Però doctor… vosté creu que açò és possible…? És a dir… vosté, per exemple… imita la generació anterior, i així successivament, perquè vivim en societat i… d’on trac jo les influ… influències, doctor… això és impossible… sóm un animal social! Fins a quin punt puc ser lliure si visc en societat? Crec que… ni tan sols la mort em lliurarà!

- Vosté pot viure perfectament en societat i desenvolupar una personalitat pròpia, basant-se en les seues pròpies experiències… és tan obvi! desenvolupar una personalitat… que sap que en té una… sota tota eixa muntanya de llibres hi ha una personalitat pròpia que hem de treure a la llum, per això haurem de practicar-li una serie de cures… Pel que fa a la cultura, anem a substituïr tots eixos llibres per best-sellers, ehm, per a que deixe de calfar-se tant el cap… alguna cosa d’aventures, sense cap pretensió, pel mer plaer de la lectura, a mode de parxe de nicotina, ja sap… La Sombra del Viento, per exemple, li sona…? Ehm… de l’art abstracte ni parlar-ne, i encara menys del cine… la música barrejada amb imatges… això és una arma molt persuasiva…! I… en quant a series, substituïrem les estrangeres per les espanyoles, en les quals tots els personatges són plans i carents de carisma, val…? Anirem disminuïnt progressivament el consum de best-sellers i sèries espanyoles fins que no tinga cap necessitat cultural, com a molt llegir les solapes del sabó quan està cagant – a vegades sorprenen – i comentar anuncis guapos amb els amics. En aquest entorn senzill i lleuger li serà més fàcil floréixer a la seua personalitat… Pel que fa a les persones… té vosté parella o algun tipus de relació sentimental…?

- No…

- És evident que no, no sé ni perquè pregunte… Doncs haurà de deixar de veure a la gent durant una temporada després de la cura per disminució amb el material cultural. Al seu paréixer, la gent li imposa, tant explícitament com implícita, la seua visió del món, que impedeix a la seua vertadera personalitat aflorar, veient vosté mateix aquesta com una cosa absurda o, directament, inexistent. Tot aquest procés finalitzarà passant una temporada a la muntanya, parlant amb vosté mateix sense cap tipus de filigrana espiritual, tan sols estant en armonia amb la natura… La natura és la influència original… la natural… una influència possitiva… no ha de tenir-li por… Quan trobe al seu autèntic JO, torne a la civilització – després de passar per la consulta, per descomptat – i aleshores podrà tornar a interactuar amb altres humans una vegada s’haja adonat que la personalitat d’aquestos no és una cosa que ha d’imitar i que cap personalitat no és la correcta, és tan obvi! Una vegada siga vosté mateix, podrà tornar a consumir eixos llibres tan estranys sense por de que poseeisquen el seu ésser, sinó com a una mera recreació intel•lectual amb la qual poder contrastar la seua - aquesta vegada si - pròpia, inherent i autèntica personalitat.

- I... doctor... creu vosté que aquest text influïrà molt al lector?

- No si no és com vosté…

dimarts, 19 d’agost de 2008

Psychoredux circulomás

Suc de Màtrix. Aproximacions a l’eternitat i la descomposició. Enèrgica juventut. L’immens poder ancestral dels fongs, totes les seues possibilitats multidimensionals i extrasensorials. Viscosa reminiscència astral. Confluïr units. Intentar alcançar la unitat, la cohesió. Somriure d’orella a orella. Els plànols de consciència es van adaptant a l’assimilació de la substància portal. El nostre espèrit es frega els peus a l’estoreta de “Benvinguts” que hi ha al llindar del pla de l’eternitat i la expansió. Tertúlia telepàtica. Quan creuem la mirada, sabem que alguna cosa cíclica ix de les nostres retines. Un fluïr d’energia còsmica que ix de les meues retines i entra a les teues, i ix de la punta dels teus peus i entra als meus. Som eternitat en la mesura en que som moment irrepetible. Cicle i infinit. Energia palpable i visible. Flueix de la punta dels teus dits fins al meu cap vibrant i dels meus dits a les teues teles. Pigues fluorescents.Avançar units a través del llindar de la expansió. Les cadenes invisibles amb les que ens guien els nostres espèrits ens guien cap a l’eternitat interior. Hem de seguir els seus pasos i supeditar els seus dessitjos a tot. En la nostra recerca de la unitat, la dispersió, si ens ajuda a alcançar la introspecció i l’exploració individual de l’univers, és sempre possitiva. Els peus del meu esperit em saluden. Senc remors electromagnètics de Kryon que em duen cap al Sol central. Riure cap arrere. Em pesa el cap. Em vibra. Sant Pere del bosc. Energia vibrant. Entrar al laberint que ens du a la llum. Buscar les cases dels éssers de l’inframon. Cohesió. Tsunami sensorial. Tres egos s’entrecreuen en vista quatridimensional. Comencem a abocar-nos a la transfiguració. Set braços. La muntanya és corba i m’atrau cap a l’Univers. La muntanya és quadriculada i blava.

Trascendir a l’espai. Fer parar el temps. El meu esperit em saluda. La vida transita i ens mostra eufòricament el trànsit, el succeïr, el cicle, l’essència, la transmutació. Fils vegetals en continu creixement sobre rames transversals. El vertader cosmos flueix físicament pel meu interior, per les meues venes, per les meues entranyes. Fins ara sempre havia pensat que el meu cos era un recipient en el qual habitava el meu espèrit, però ara sé que no som recipient, sinó aqüeducte, ja que no podem retenir el cosmos al nostre interior, sinó deixar-lo fluïr en continu succeïr i fluir nosaltres amb ell. Mirada no d’admiració, sinó d’absorció. Total armonia amb la natura i la sabiduria trascendental de l’Univers. Quan el cel es fa roig es poden veure les estrel·les, quan es fa verd no. Amaneix. Corona d’estrel·les. Interferències. El teu rostre enlluernador. Pigues. Energia còsmica. Assimilar el vast Univers en un micro-segon. Badall magnètic.

La diferenciació de plànols a un entorn el més artificial possible. La ciutat. Enfrontar-nos a l’assimilació de la carn, la ressignació de l’esperit. Màtrix en la seua màxima esplendor. La civilització d’allò robòticament mecànic. Moltes formigues intentant arrossegar la molla més gran. La maqueta de la civilització construida per un vell boig. Treure el nostre esperit a passejar pels carrers, i atravessar l’asfalt i les parets amb els seus ulls en busca d’un acord cadencial que ens connecte amb la natura i ens desdoble en ondulació. Puja un formigueig pels peus, turmells i genolls. Pulmons plens d’energia. La mirada intueix un embrió de visió calidoscòpica. Tots connectats per un fil invisible que ens permet comunicar les nostres percepcions i emocions. Connectats en xarxa sideral, veiem la ciutat de color verd. Tremolor als peus. Les llambordes es mouen. Els meus peus tenen unes ganes increibles d’atravessar l’asfalt. Badall magnètic. Hol•lograma. Fotogrames ralentitzats. Temps es desdobla. S’estira l’energia elàstica del pit. Cara groga, pigues multicolor. Cara blava. Se’n va l’ull. Cara taronja. La vorera sembla una estora-serp. Trampa medieval, cuc sideral. Les cases ballen. Un punt verd traça una linia vertical desde la qual comencen a eixir dibuixos florals perfectament simètrics i sincronitzats. La mirada es projecta en panavisió.

Olor tàctil. Els carrers es fan amplis i estrets després. Els llums penjen de fils. Som amics, no vos adoneu...? Viatgem a aquesta nau intergal·làctica sobre els rails d’allò imprevist. Sobre l’olor del passat. Som música sobre bicicletes i serps que no saben exactament si existeixen. Què és el que volem realment? Em fregue el cap frenèticament amb les dues mans. Alguna cosa està en estat d’ebullició. En estat de latència, o de lactància. Tinc un fetus al cap. Em toque el front. Conducte urgent del pit. El gemit infinit en loop. Tinc una malaltia increible que es diu autobus, que es diu avio, que es diu transreverberació. Ara mateix podrien haver cavalls negres i alats sulfurant escuma per les planes de la Patagònia. Les mosques que pareixen dissecades, però estan atentes i mirant de reüll amb els seus seixanta-set ulls. El Tao que es diu Tao no és Tao. La mosca que es diu Tao és 1. Es transforma i es converteix en 7. El 7: El 9. El 9 és la transformació. El Tao és la mutació. La mutació no pot ser captada. Et vaig veure a una realitat paral·lela, duies una corona d’estrel·les. Somriure atòmic. Flexibles carrers. Tsunami i amor en relleu. Cohesió en relleu. Truita d’ulls, boques, nassos i llengües a la quinta dimensió. Les meues mans buscant els seus relleus, les seues mans buscant el meu. A la ciutat els nostres esperits son carnals en la mesura en que som éssers nugats a les nostres condicions terrenes. Espirals inacabades. Infinit en construcció. Bàlsam, oasi i desert blau. Trànsit, acceleració i expansió. Línies geodèsiques que atravessen les parets i baden l’asfalt. Varietats pseudoriemannianes que em fan emmanillar el futur al llit d’allò imprevist. Confluïr de dessitjos. Processó de llimacs entrecreuats. Amb la bava que desprenen confeccionen el teixit de l’instant.

Allò sensorial s’aglomera darrere una presa a la ment que espera a ser oberta. El fetus del meu cap dona patadetes i, a vegades intenten punxar-lo per a avortar. Tot roman en alguna cosa més que silenci. El silenci del silenci. L’absència del so i l’absència del silenci com a absència del so. El meta-silenci. Darrere les parpelles, formes geomètriques es mouen aleatòriament sobre un fons de senefes florals. En cada batec, les venes de l’ull brillen. De sobte tot es fa fosc i es veu un punt blanc perfectament nítid viatjant pel no-rés visual. Es deten al centre i comença a fer-se gran i a vibrar. L’home a la lluna. Marilyn Monroe. Uri Geller doblegant culleres. Espiral cromàtica. Em dirigisc cap al punt blanc en atracció urgent cap al final del túnel fins que finalment isc del meu cos. Cinema natural. Una esgarrifança recorre la columna vertebral. Sóc catapultat cap al cèl, com si algu haguera llençat un hamet des de les estrel·les i s’haguera enganxat al pit. Viatje a una velocitat lumínica i increible. Estic a la lluna i esquive els cràters sobre el meu antic monocicle. M’ajuste el llarg barret de copa i li done una calada a la meua elegant pipa. El monocicle despega, com a ET l’extraterrestre i em dirigisc de nou cap a la terra. Aterre al cim de l’Himalaia i se’m punxa l’immensa roda davantera. Em precipite muntanya avall, entre volant i esquiant, a dos metres dels abruptes vessants. Atravesse una espessa boira ataronjada baix la qual, després de volar en caiguda lliure durant uns deu minuts, hi ha un llac verd. Algu treu el tapó i es forma un remoli que em transporta a través d’una gruta submarina. Immortalitat. Serenitat i pau inigualables. No existeix el temps. Una constant. El poder de la ment ho conquereix tot una vegada s’allibera de les preocupacions. La mort, o una altra dimensió. La pau eterna. Una sensació de comoditat creix inhexorablement. Espiral cromàtica. Uri Geller doblegant culleres. Marilyn Monroe. L’home a la lluna. Trinaranjus.

Karl Marx fent caiguda lliure. Els Power Rangers al corredor de la mort. Hitler amb bata de científic a un anunci de llavadores. Màgica i ancestral olor. Núvols difuminats avancen pel cèl amb por a deformar-se. Cap de drac. La resta del cos del drac. Fong, fi i allargat.

Milers de sorolls estranys em persegueixen. Crits i rialles a l’altra banda de la muntanya. Un forat dimensional a una paret dels túnels que emet veus sarcàstiques i fortes carcallades. Una família de tètrics éssers-canya que m’observa amb els seus gestos retorçuts. Veus d’ultratomba ressonen al meu cap fent que em teletransporte. Entre inconscients i ansiosos freguem els nostres cossos anticipant-nos a la cohesió. La seua vagina fluorescent i el seu ventre lleugerament corb com l’univers i la seua cadera en horitzó ondulant i les seues cuixes en túnels d’energia ascendent i va baixant lentament fins a seure al meu damunt i veig els seus ulls les seues pigues la seua cara la seua boca les seues orelles milions de pels rebolicats i la seua mirada en fulleta d’afaitar i la seua llengua viperina de nimfa i continua baixant més i més i més em desabotona el pantaló la meua negra daga de foc li enlluerna la cara torna a seure al meu damunt i com una serp enverine la seua ànimai veig els seus set ulls els seus tretze sols la constel·lació de les seues pigues energia ascendent i tubular des de la punta dels dits dels peus i desde la coroneta rius de llum metafísica en incessant fluïr projecció projecció projecció puja i baixa invissible i immedible mística sideral onírica energia centrípeta en punt de connexió astral la fricció de la continuïtat projecte d’eternitat pàlpit frenètic cura i redempció el fetus del meu cap es derreteix i el líquid raja per la columna vertebral amor plaent placemta derretida d’amor un llimb sota les nostres pells terbolí i vertígen vèrtex som reflex estic assassinant-la estic assimilant una força desbordant ix del nostre interior i detona les nostres ànimes en frotació després elipsi temporal alguna cosa em parteix l’espinada i em trenca el cap enrrere la terra rebenta i les nostres ànimes cauen. Una flor obscura i preciosa brota del seu ull esquerre.

Vida que brolla. Estornuts terraquis de nacre cristal·lí i verd i atòmic. Estornuts de Gaia en efervescent fluir. Meravellosa vegetació cromàtica que ens envolta, alimenta. Naturalesa febril positiva. Adonar-se’n d’una ambivalència sexual premonitòria perquè penses en els tancs, i en les guerres, i en la fam, i en la decadència humana, i en l’odi i la rancúnia, i albires una nova consciència, un nou nivell d’amor per a tots els éssers amb els que viatgem, tot amb una increïble projecció del JO original. Sentir-se aprop de la veritat. Els cèls desapareixen, perque son humans. La rancúnia desapareix, perquè és humana. La ràbia i la impotència desapareixen, perquè són humanes. Vaig desfent-me de totes i cadascuna d’aquestes qualitats inherents, que al xocar contra terra produeixen xicotets bassals de fastigos petroli i desapareixen a l’instant, s’evaporen, i dessitjes que mai, mai més tornen. L’esperit es queda un i respires aire frec. Cau un planol de visió celest, que s’acobla a la mirada com una visera sideral, i veig tota la vall en colors i olors càlides. Mesure la calor de l’esperit Sol, i de l’esperit Rajada-que-vola-davant-el-Sol-rodejada-de-gotes-en-imatge-congelada. I el calor del cos de terra que ondula com catifa sobre l’aigua, que es l’esperit de Gaia que es descollona amb nosaltres davant de com de senzill i gratificant és tot. Et sents d’acord i coherent amb el temps que flueix, com una Nova Era. El Signe dels Temps gronxat per una nana ancestral. Etern i a la vegada trist pels que no. Paràbola metafísica de set braços i set sols al front amb la mirada perduda. Els arbres son molls, es multipliquen i es divideixen i treuen les seues arrels quadrades ondulants. I veig els ulls entreoberts, i les dents i els crits, i el somriure, i un collar, i els pèls i les teles i les pells i les carcallades i els balbucejos indesxifrables i tot el pes sobre mi i com els rajos de Sol penetren pels badalls que queden entre els cossos enrogits.

Adonar-se’n del misteri clar i mut del qual està compost el temps. Adonar-se’n del gran silenci. El temps, més que estar lligat a l’espai, està lligat al so i, al detenir-se el so, es deten també el temps. A aquest ultra-silenci seu el batec de totes les tremolors. Llac elèctric fora del meu jo, dia i ordre. Cada respiració crema sense deixar rastre. La muntanya és un paradis de braços verds que em miren. Em besen i moren després. Cataclisme i perfum. El gegant verd gaudeix la seua soledat cimera sota un badall a l’ozó que emet un espurneig assincopat, en vertical, com unes entranyes còsmiques. Milers de violetes en flames. Una forta visió ho enrubina tot. Salte al kaos incoherent. M’accelere. Em retarde. Em quede sostés a l’aire. Cree espais i temps simultanis. Mili-segons eterns. Estima i fes el que vullgues. Ho estime tot i m’estime a mi mateix, i em senc fora del temps. Fora de mi. Note l’absència de gravetat al meu estomac. L’expansió surreal de l’instant. Inteligència pre-lògica. Èxtasi elèctric. Bambolla fluorescent que crida. Adonar-se’n de que la teua vida terrena és un etern cercle de vergonya, que et du a la culpa, i aquesta al sentiment d’insuficiència, i aquest a la vergonya de nou.

Beethoven va dir que la música és la mediadora entre la vida de l’esperit i la vida dels sentits. M’estire a terra i tanque els ulls. Note perfectament les vibracions de la música convertides en ones fetes de fines partícules que atravessen tot el meu cos i l’espai circumdant. I fora del meu cos seguisc sentint les parícules atravessant-me. Me n’adone que estic captant els meus cossos subtils i experimentant quànticament amb ells. Me n’adone dels enormes espais que hi ha entre cadascún dels seus components. Espais vastos, enormes i tan buits que per això mateix no poden oposar resistència a les ones que conformen la música, que entren al meu cos com una marea, inundant de colp milions de preses buides. El meu cos, permeable a les vibracions sonores, deixa de tenir límits reconeixibles. Es fon amb la música i, a través d’ella es fon també amb l’espai mateix, que està igualment inundat d’ella. Començe a sentir que entra pel meu cap una altra marea, molt distinta que la que provenia de la música, càlida i molt més forta. L’energia baixa com un torrent per tot l’interior del meu cos i ix de mi com si estiguera parint-me a mi mateix.

El cèl està clarejant. M’alçe exhaust, com si haguera guanyat la major de les batalles. Veig un turó proper: Ahí estan els meus amics. M’aprope cap a ell arrossegant els peus. Hem assimilat l’aigua, l’aire, el foc. Fa olor a otzó. És l’hora precisa per a que exploten els nostres cors. Estem oferint-li sendes per estrenar al Sol. Comença a amanéixer…

diumenge, 10 d’agost de 2008

La boja del poble (II)

Després de sendes investigacions, vaig descobrir que, en realitat, la dona que sempre acompanyava Maria la Castellana era sa mare. I que, en realitat, María la Castellana era sa mare. La seua pròpia mare no, sinó que a sa mare li dien Maria la Castellana i la que creia que era Maria la Castellana en realitat és la seua filla, que no sé com li diuen. En fi, l’anomenarem “Maria” a seques. Les ànsies sensacionalistes per fer d’una història real un escrit sensibler em van jugar una mala passada, però això no li lleva drama al fet. En realitat és qüestió de matís: De totes formes, María estava realment sola quan em va creuar la mirada. Estava vertaderament perduda i desesperada.

Ací és on entra en joc el nostre benvolgut Ximo. Ximo és un home grandot que abans tocava la tuba a la banda municipal del poble, fins que, desgraciadament, un fatídic accident en moto va deixar inactiva bona part del seu cos. Tot i això, encara podia caminar (i fer moltes més coses, com va descobrir Maria posteriorment), però no tenía suficient articulació als dits com per a coordinar la combinació de les quatre tecles de la tuba en busca de les notes, aixi que va passar a tocar la percussió fins que es va deixar la banda definitivament.

Ximo es passava les vesprades sentat a un banc de la glorieta, o bé recolzat a una de les baranes de la carretera principal del poble, sempre escoltant la seua eterna ràdio a piles, amb una parpella mig caiguda, i sempre en soledat.

El moment exacte en què Ximo entra en la vida de la nostra estimada Maria ha estat corroborat per l’amiga d’una amiga que treballa al centre d’assistència per a discapacitats i gent major, ubicat al costat de l’ambulatori. Va entrar als lavabos i va escoltar uns gemits assincopats. Es va apropar a l’última porta, que estava entreoberta, i la va obrir amb cura i amb cara d’espant, com ho fan a les pel•lícules de terror. Però el que hi havia allí no feia por. Tot al contrari, era d’allò més bonic.

Ximo embestía a María amb la seua enorme polla. (L’amiga de l’amiga li va dir a l’amiga que era doscomunal.) La parpella caiguda li tremolava. Maria colpejava les parets extasiada. Semblava que ningú dels dos estiguera allí. Com si els dos foren aliens a l’acte i fóren els seus cossos, independents de la ment degradada, els que actuaren per ells.

L’amiga de l’amiga va agafar una granera que hi havia aprop i els va colpejar aturdida per a que frenaren l’acte. Però la maquinària no es podia parar, i van arribar a l’orgasme així: Amb una treballadora del centre d’assistència colpejant-los amb una granera.

La última vegada que els vaig veure anàven feliçment agafats de la mà. Ximo caminava trontollant, i María lleugerament apresurada i fumant. Vaig saludar a Ximo, que encara em recorda de la banda (Això que la va deixar quan jo era ben menut). Per fi havien trobat la llum després de tanta turbulència en les seues desgraciades (amb el significat més romàntic de l’adjectiu) vides. Es dirigien a les afores, probablement a buscar un lloc on consolidar la seua història d’amor (tan especial i encarnissada) en el que cap treballadora puguera colpejar-los amb una granera. Brinde per ells.

Ximo i Maria es podria dir que pertanyen a la saga de freaks del poble (ala, tots al mateix sac), entre els quals es troben iaios senils, com ara Topet (que en pau descanse), un home baixet i raquític d’uns seixanta anys que ens ensenyava el penis i ens feia una demostració de flexions al mig del carrer (10 flexions) a canvi de donar-nos vint duros, o Ramonet, que contestava a les nostres infantils salutacions matinals amb una retafila d’ininteligibles bramits que sempre acabaven en un mal pronunciat “Fills de puta!”. També els alcoholics mítics, com ara Torrentí o el pare de Míriam, que es van fer gran amics de mon pare quan li vaig dir que odiava el futbol. (De fet aquesta serà la meua futura professió. Estic estudiant la carrera als bars de més prestigi, i els cambrers ja em recomanen com a un bon alcohòlic en potència. Una futura promesa. Un diamant en brut.) I com no, les llegendes vives de l’alcoholisme bohemi en bicicleta, com ara Tino el Caragolero, que és del poble del costat, però que va haver una temporada que era com si fóra del poble, perquè allà ja li havien vetat l’entrada a tots els bars, fins que li van vetar l’entrada a tots els d’ací, i el Vinillo, l’elegant i esquelètic indigent vestit amb traje, clavell a la butxaca de la camisa inclòs, que viu al vell molí de la volta al circuit, i a tots els que em deixe.

Trascendint de la burla infantil (i parlant totalment en serio) tinc que dir que tots ells desprenen una poètica romàntica concreta (val, dient açò em recorde a eixes reunions de fastigosos snobs al voltant de la fotografia de torn d’un indigent moribund recalcant amb el Martini a la mà l’alt contingut poètic de la imatge, però em senc identificat - i sobretot, em sentiré identificat quan m’alliste a les seues files - amb eixa no-integritat, o almenys, eixa pseudo-integritat (per part dels “integrats”).

Hauriem d’escoltar més als bojos del poble, als bojos de tots els pobles. Ens queda molt que aprendre de tota aquesta entranyable gent, de la seua filosofia, de la seua visió del món i la seua poètica romàntica. Són – i serem- un viu reflex de la societat, un element present a totes les cultures des que l’home és home. Si una societat desprecia al boig, està menyspreant la seua pròpia bogeria, i acaba empresonada per a sempre - parlant en termes socio-psicoanalistes - en el "super-nosaltres". També vosaltres els presumptes san(t)s incrementeu, al marginar el transtornat, la fragmentació i posterior pèrdua de qualsevol intent d'identitat col·lectiva.

diumenge, 3 d’agost de 2008

Free WAV-to-MP3 converter-woman

Em trobava punxant amb el dit índex el reflex de la meua cara a la font que hi ha al bell mig de la plaça. La punxava i unes ones concèntriques distorsionaven el meu rostre. (A més, els rostres són molt estranys quan es miren des d’un reflex inferior. És una perspectiva poc comuna). Vaig sentir una presència, vaig difuminar el reflex amb la mà i em vaig girar. No hi havia ningú, però havia aparegut una caixa de cartró enorme a un extrem de la plaça. “FRAGIL”, posava en lletres grans i negres. Aleshores vas eixir de la caixa i vas fer pose de mim feliç. Et vas apropar a mi movent sensualment les caderes, eixes arrugades cames amb els mitjons esgarrats i la minifalda. Els teus tacons ressonaven per les antigues llambordes i les parets deteriorades de tota la plaça. Estaves mal maquillada. Tenies la cara molt demacrada. Et vas apropar a mi, em vas palpar la bragueta i vas seure a les escales, rebolican-te la escarotada melena. Vas recolzar el cap sobre els teus braços creuats, com si ja no pugueren suportar tan de pes. Al principi desconfiava de tu… “Aquesta m’obrirà la cabota com si de la mort de Pac-Man es tractara…”, però vaig acabar seient al teu costat i acaronan-te els cabells, com dien-te “Tranquil·la, estic ací. Estic ací amb tu…”. Vas alçar el cap. Tenies sang al nas. La vaig llepar, i aleshores ens vam quedar mitja hora contemplant la cruïlla de les nostres mirades desorbitades. La ciència-fricció en contacte ocular. La teua injectada, i la meua aspirada en pipa blava. Vas recolzar el cap al meu muscle, i jo vaig perdre la mirada i vaig continuar fumant, com si t’hagueres recolzat en no-rés. I ens vam adonar què hi érem sols, encara que hi haguera tanta gent. L’entorn circumdant s’accelerava i no ens incumbia per a rés. Allò era com sempre, sols que aleshores hi érem conscients. Acariciaves les meues teles. Em deies que et pareixen molt suaus. Jo et veia nua, i encara estavem al carrer. “Un moment, eixe ull no va ahí. Ah, ara si. No et mogues tan ràpid, hòstia.” Era hora d’anar-nos-en cap a casa. Ens vam agafar de la mà, i vam passejar pels turons de la metanfetamina. “Sabem que anem a acabar mal. Sabem que anem a acabar molt mal. Sabem que anem a acabar.” – cantaves macàbrament. Vam parar a descansar a les escales llises i pulides d’una modesta esglesieta de barri. Vas seure al meu damunt. T’alçaves, donaves una volta de 180º amb la mà al front i tornaves a seure. Miraves pel pastell de les gruixudes portes de l’església “Què et passa?” “Hi ha policíes i retors. Estàn ahí dins, espiant-nos pel pastell.” “Tranquila, ací la pena de mort ja està abolida” I aleshores ens vam besar. Però quin bes més estrany! (Si és que a això se li podia anomenar besar…) La teua mandíbula tremolosa i eixa llengua tan inerta i freda… Començaven a picar-me les dents. Cara a casa, havia de dónar oralment les ordres al cervell per a poder caminar. “Que la cama esquerra pege una petjada! I ara la dreta!” I tu et ries, perquè sabies que anava en serio. Vam arribar a ma casa. Vaig clavar les mans a la butxaca i, en compte de les claus, vaig treure un xicotet i viscós fetus de gos. El vaig estampar, introduïnt-lo pel pastell, esclafant-lo fastigosament amb els dits. La porta es va obrir. Vam entrar arrossegant els peus. Et vaig col·locar al damunt la taula. “Peses massa per a com de prima que estàs” Et vaig llevar el top i el sostenidor. Tenies un cos trist, raquític i decadent, plé de taques, arraps, trossos de pell podrida, i les costelles marcades. Et vaig alçar la falda i aleshores et vaig veure la trompa-vagina. Era un úter extern, a mode d’una grossa probòscide retro-futurista composta per una espècie de paper albal sostés per uns anells metàl·lics, com si fóra un tub d’aire condicionat, i a l’extrem hi era la vagina.



Va ser un coit molt estrany: La teua trompa em xuclava el penis eufòricament i extasiada, emetent sorolls molt exagerats de succió humida i exacerbada. Uns moments abans d’arribar a l’orgasme, la trompa va anar obrint-se, augmentant de tamany els cada vegada més fins ars metàl·lics i allargant-se i fent-se més i més gran, fins que em vaig veure totalment dins d’ella com un cuc de seda dins un capoll. Es veien les trompes de Farlopa. Et vas escórrer, mullant-me tot, i continuaves xuclant-me i xuclant-me. Els teus fluits vaginals éres àcids. La meua roba es va desintegrar i em vas fer cremades de segon grau. I així em vaig escórrer, rebolcant-me entre tots els àcids i restregant l’esquena contra el lliscadís tacte del paper albal. Quan vas llevar el dispositiu-boa del meu cos, m’havien eixit ales de colorins i antenes.

dimecres, 30 de juliol de 2008

100 i la mare

De veritat que podeu suportar, així, tan tranquil·lament i natural, reposadament i calmada com desenfadadament i divertida, la doble moral de tothom i de tot plegat…?

Vaig retrobar-me amb el meu JO a la doella de la fase REM, després d’haver estat 36 hores sense dormir (sense prendre cap estimulant ni psicotròpic…). Ja quasi ni el reconeixia, estava fet un drap. Es veu que les nosequines substàncies neuro-químiques tramposes es van confondre, després de tantes hores sense dormir, i van ajudar-lo a desprendre’s. Feia olor a mi. El JO fa olor a tu mateix. I ho notes, eixa olor t’alivia, et reconcílies, i el cervell deixa de fer scratch amb els pensaments. (Espera... segur que ha deixat de fer-lo...?)


Quan vaig caminant pels carrers del meu poble no salude a ningú, perquè no m’hi veig. Gaste ulleres per a llegir, però no per a caminar. Em saluden i no distingisc les cares, el que veig s’assembla a una ininteligible acumulació indefinida d’ombres difuminades. Aleshores s’enfaden amb mi, diuen que sóc un anti-social. Un d’eixos que es refugia de les mirades incriminatòries, de les sospites, de les paraules de la ciència i del pa en una egocentrista i perpètua introspecció ambulant, quan la realitat és que tinc dioptries. O, potser tan sols estiguen pensant en què han dinat hui, o en les seues mascotes, o en sexe. Si, és el més probable. Jo sols venia a per una cervessa. La veritat és que ningú de nosaltres es salva de ser un d’eixos que. Tots tenim el nostre corresponent simpson.

He arribat al lloc adequat, en el moment oportú. La sabiduría de les cavernes. El bramit del lleó sense bossal. Tot flueix. Pots fer el que vullgues amb mi: Pots estar al meu cap, o estar al meu melic. Què collons sóm i perquè? Alguns ho anomenen rebre i altres trobar. Estem sospesos a un moll dimensional. Creus en els portals dimensionals? 100 entrades.

S’apropen les bessones. Són brunes, amb el pèl curt de Cleopatra, i uns ulls verds enormes de mirada afilada i penetrant. Duen un vestit roig i tacons d’agulla. Es dónen besos i ballen tango. Un ball totalment desenquadrat de la música que està sonant. Tot es difumina i la espiral. Es barregen les realitats. És aleshores quan escolte les imatges i veig els sons.

Mirava per la finestra, i aleshores va passar: Les avions van formar un arterisc gegant al cèl amb les seues ejaculacions gassosses. Jo vaig mirar a peu de vida, i em vaig trobar un barril de cervessa sencer, em vaig trobar l’abisme d’un llibre infinit, em vaig trobar l’aroma de la pàsqua militar, em vaig trobar a mi mateix follant amb un ésser transparent, formàvem la paràbola d’una eqüació mística i astral, et vaig trobar a tu, en forma de boa constrictor, al trifori. Vaig despertar. Perquè timporten el que pensen de tu…? – Val, ja sé que sona a hit dels 80 i, dis-me solipsista, però, a ells els crea el teu cervell.. Els perceps a través d’ell i els sentits. Perquè tindria que importar-te el que pensen les teues pròpies al·lucinacions de tu…? Quan jo muira desapareixeràn tots, perque ja no els percebré. I quan tu muires, tornaran a desaparéixer, je, je.

___________________________________________________________________________

Hi ha… unes paraules concretes… en una llengua morta… Has de pronunciar-les a la seua orella, suaument. Estic al no-res. Sostés sobre un terra negre, amb parets transparents i/o infinites. Hi ha moltes realitats ací. I, en quina de totes podria donar-te un bes? En totes a la vegada. Aprendre a interrelacionar-me amb el cosmos. Aprendre a veure la llum que hi ha en mi. Dis-me metafísic, però, crec que abans de néixer i després de morir, sóm alguna cosa. Llums projectades sobre una tela negra… anémones a una mar caleidoscòpica… jo que sé… alguna cosa molt allunyada de tot allò terrenal. I, crec que, si allí ens puguerem comunicar, l’idioma que empraríem sería molt més paregut a la música que a qualsevol dels idiomes de la terra. Tot i tot això, tinc que besar-la abans de morir. O tocar-li un pit. (Diuen que l’asfíxia és una de les morts més esgarrifoses, però no la més dolorosa).



dissabte, 26 de juliol de 2008

la folie à deux

3 de febrer

no sé si ha sigut un somni o ha sigut real. alguna vegada recordeu si la nit anterior vos heu alçat a pixar? ha sigut alguna cosa així. la recorde difuminada, borrosa. m’he alçat en mitat de la nit, espantada i suant. de sobte m’he posat a pensar, i m’he adonat que pensava sense vocals, com si el que pensara estigués escrit en llenguatge de mòbil. m’he espantat i m’he disposat a dir alguna cosa. m’he quedat esbalaïda al comprovar que parlava sense vocals. parlava com deletrejant un missatge de mòbil. el més inquietant és que no em suposava el més mínim esforç. després m’he tornat a adormir. no sé si ha sigut un somni o ha sigut real.

16 de febrer

a vegades em senc molt estranya quan estic amb ma mare. per exemple, avui, dinant. l’he mirada de reüll i estava mirant fixament el meu cap. pot ser que vullga interceptar els meus pensaments. i, si els ha interceptat… potser que sospite que sospite alguna cosa d’ella.

30 de febrer

aquesta nit m’ha tornat a passar, allò de les vocals, i he descobert que el que em va passar l’altra nit si que va ser real. m’han despertat uns sorolls i he vist un xicotet ésser rondant per l’habitació amb alguna cosa fluorescent entre les mans. no he pogut veure la forma de l’ésser, perquè quan he encés el llum no ha tardat ni un segon en fugir pel badall de la porta entreoberta, però tenia forma d’alguna cosa així com un donyet. l’he seguit a través del passadís i m’ha dut fins al menjador. he encés el llum i ja no estava, però alguna cosa es movia al jarró del cantó. m’he apropat i allí estaven les meues vocals: eren com imants per a la nevera. les he volcades totes a terra i he comprovat que no en faltava cap. tornant a l’habitació, al passadís, he vist que brillaven a l’obscuritat. les he deixades a la tauleta de nit i quan m’he despertat ja no estaven, però ja podia parlar perfectament. aquesta nit dormiré amb la porta tancada.

7 de març

sempre que arribe del col•legi veig a la mare tocant el piano. està molt prima i du vestits molt antics. odia el pare, diu que no la vol, que és un mal home, que prompte el deixarà. el piano està plé de pòsits del café i cremades de tabac. quan jo arribe ella seu al sofà i engega el transistor, en el canal òpera. a mi també m’encanta l’òpera. ens passem la vesprada així. ella em passa el braç per damunt del muscle, i de l’orella em trau una cinta com de carret de càmera de fotos, on estàn registrats tots els pensaments que he tingut durant el dia. així sap que jo si que la vull.

13 de març

hui al col•legi ha vingut a visitar-me el donyet, però aquesta vegada m’ha promés que no em furtaría les vocals, que anàvem a passar-ho d’allò més be junts. aleshores ha començat a saltar rient per damunt els caps dels meus companys, i els imbècils no se n’adonaven. després ha pujat pel cos de la mestra fins arribar a la seua cara i ha començat a tocar-li el nas. no he pogut aguantar-me la risa, i la mestra m’ha cridat l’atenció. al final de la classe, quan estaven tots eixint, la mestra m’ha agafat del braç i m’ha demanat una explicació per la rialla que he soltat en mitat de la lliçò. he mirat al meu voltant i, al veure que el donyet ja no estava he passat molta por. quan he tornat a mirar-la estava somrient. les seues dents eren molt més grans i rellüentes que abans. la seua boca ha començat a fer-se més i més gran fins que m’he vist dins una habitació feta de dents gegants i rellüentes. a l’arribar a casa, ma mare ha comprovat el succés a la cinta del carret del meu cap, i m’ha dit que no em preocupe, que no fa falta que torne al col•legi, que ella em protegirà. m’ha abraçat amb els seus fins braços i m’ha donat un bes al front. feia molta pudor.

5 d’abril

la mare s’ha enfadat molt amb el pare. el pare vol que vaja al col•legi, perquè no m’entén. la mare s’ha enfadat tant, que ara per les nits vé a dormir amb mi. anit la vaig escoltar rumiar una cosa molt estranya: “aquesta xiqueta és una guarra, ella tampoc em vol. aquesta puta no és la meua filla, i he de matar-la…” m’he fet la dormida i m’he fixat be en la seua veu per a comprovar que, en realitat, la veu que eixia de la seua boca era la de mon pare, que havia col•locat un altaveu a la seua gola per a fer-me creure que la mare m’odia i així separar-nos. no vaig a caure en la trampa, jo sé que la mare em vol.

14 d’abril

el pare ja no sap que fer per a que la mare i jo ens separem. ara vol divorciar-se i dur-me amb ell. diu que durà un especialista per a que diga que la mare està boja i així justificar el meu rapte. no ho anem a permetre.

15 d’abril

l’hem matat quan venia del treball. quan ha sonat el timbre, m’he asomat per la finestra i li he indicat a la mare que era ell. li ha obert i li ha pegat amb una rajola envoltada en uns mitjons. li ha fet un bon forat. hem entrat el cadàver i l’hem arrossegat fins a les golfes. ara estem al sofà del menjador. la mare em llig la cinta dels meus pensaments mentre escoltem òpera. espere que la policía tarde molt en arribar.

diumenge, 20 de juliol de 2008

Les fases cícliques

la planúria
i una cama camina sobre l’altra
i els dits es sobreposen
en inexplicable esgarrifança

l’espill, la bombeta i l’altaveu
i tramussos que enregistren
les paraules que es queden entre els dents
com els obrers fugaços
que construeixen apresuradament la presa
mentre s’apropa el tsunami

la festa
tres-cents seixanta-cinc conillets de peluix
ballen una conga orgiàstica
sense mirar els quadres que hi ha a les parets
venen del lloc on han arribat

la falla volcànica
que no aprofundisca més
(no sé si ho podré suportar…)

el dia
en que una estranya sensació
fa pospondre el vespre
que està de l’inrevés
i el temps es torna simètric

la fugida
i una balsa s’allunya entre els rajos
i les ones que bramen
i no em deixen veure
si la mà es mou o no

l’espiral
i l’oca que juga al meu cap
amb un dau
amb la paraula “ahir”
pintada en cada costat

la planúria
i una cama camina sobre l’altra
i els dits es sobreposen
en inexplicable esgarrifança,
de nou.

dimecres, 16 de juliol de 2008

Millor no oblidar-los

Univers pa-pa-paral·lel. Agafe el vol. Caixa de Pa-pa-pandora. Les teues carícies no em tocaven. Les teues mans van resultar ser la prolongació de la meua pell a una eqüació perfecta de sentiments i drogaritmes. Em feies cosco-anelles al cor mentre ballàvem al voltant de la bogeria. Li treiem la llengua. Redoble llunyà de timbals. El teu pèl m’acarícia al compàs de la brisa, enmig d’una partitura de sensaccions en la qual ens carreguem la pentatònica cada vegada que juntem els llavis un altre cop de puny. Ara entres en mi i comencem alguna cosa nova. Més gran. Més gran. Calor radioactiva. Vas obrin-te pas a colzades en cada brut racó del meu cos per a trobar la meua ànima i endur-te-la a fer cabrioles a la corda fluixa (no boja forta) mentre un munt de violins, violoncels, violes, contrabaixos, fagots, oboes i la resta de la puta orquestra comença una peça composta de colorins que plenen la meua imatge. Pols estel·lar (Cada batec una supernova). Raspa el fòsfor. Floreix el jardí. Espècies exòtiques. Enormes caramells de la Patagònia. Caixa de ball revol•lucionada. Giren, giren els nombres: Millor no oblidar-los. (Per això els escric ací.) L’altre? El meu germà xicotet… Els nombres d’avui, els nombres de tu. Ciència-fricció de la continuitat. Cinc dits. Quatre. Tres. Dos. Un. Soltes la mà. Xiulit d’aire a tres-cents quilòmetres per hora. Desperte… On estic? Es un túnel enorme. Un túnel obscur de carn latent. Un batec. Dos batecs. M’aprope a una de les seues parets viscoses i vibratòries. Les meues mans i la meua cara es posen en contacte amb la carn. La carn es posa en contacte amb la carn i tot batega. Tot música. La sabiduría de les cavernes. La caverna en flames. Escolte uns gemits… Estaràs al fons del túnel? M’alçe i m’adentre en la humitat. Hi ha una pantalla enorme amb la teua cara, com si fóres el Gran Germà. Em senc molt xicotet davant d’ella. Examine i analitze cadascun dels teus trets. M’agrada el que dius si vius i/o rius. Cadascún dels meus àtoms va a parar a una dimensió. Tiranosaurus Rex. Gulliver. Durant una mil·lèssima de segon puc veure sòl el Sol des del fons del riu. I ara viatge per un túnel d’un parc d’atraccions aquàtic. Cada vegada més de presa i més intens. Veig la llum al final. Crec que vaig a rebentar. S’acumulen espirals del neozoic. Els pulmons no caben a la caixa toràcica. Es trenquen les costelles i atravessen la pell. Sóc expulsat pel forat. Em veig en tercera persona i a càmera lenta, amb minúscules gotes d’aigua surant al voltant del meu mi sostés. Una veu en off pronuncia unes paraules en alguna llengua morta d’altes hores de la matinada. Mire la finestra i ja es de dia. Puje al terrat a fumar-me un cigarret mirant el vol aleatori de les oronetes. Giren, giren els nombres: Millor no oblidar-los. (Per això els escric ací.)