dijous, 25 de setembre del 2008

Espiral d'Arquímedes

Mare m’empenta i mira cap als núvols 
i somriu al cavall alat. 
Faig ràpel pel tobogan amb el cordó umbilical 
i plore i tot ple de sang 
i Sigmund Freud es neteja les ulleres:  
«No plores fill, segueix.» 
Què m’espera allà baix? Es que al morir torne a néixer? 
«Senyoreta, alguna vegada ha provat a masturbar-se amb el cap d’un nadó?» 
«Si fill meu, aquesta vida és un bucle. 
Respira, estem a Nova York.» 

I ara espasmes d’escuma 
i ara ràbia i retalls d’histèria. 
I ara acabar amb tot 
i ara llum intermitent i visions horroroses: 
centrals elèctriques, 
policies i forners,
allò inconcebible,
un manoll de tendons 
i les venes que se n’ixen
invisible mecanisme.

Estàs preciosa quan somrius i se't cauen els dents 
i se't fonen els ulls 
i se t'allarga el coll. 
De sobte tinc por, mort.
De sobte tinc por, cosmos.

4 comentaris:

. ha dit...

penso que has de fer un grup de rock psicodèlic i musitar-ho.

tot es mou i tot torna. la vida és com un peix que es mossega la cua. i a sobre, el molt imbècil queixala i es fa mal.

Artés ha dit...

jaja,

m'has endevinat

estic gravant unes cançonetes en plan cantautor fatal

silvi orión ha dit...

pi

Polar ha dit...

a mi també m'espanta el cos(mos).