dijous, 25 de setembre de 2008

Espiral d'Arquímedes

Mare m’empenta
i mira cap als núvols
i somriu al cavall alat.

Faig rappel pel tobogan
amb el cordó umbilical
i plore i tot ple de sang
i Sigmund Freud es neteja les ulleres

“No plores fill, segueix.”
Què m’espera allà baix?
Es que al morir torne a néixer?
“Senyoreta, alguna vegada ha provat a masturbar-se
amb el cap d’un nadó?”

“Si fill meu, aquesta vida és un bucle.
Respira, estem a Nova York.”

I ara espasmes d’escuma
i ara ràbia
i retalls d’histèria.
I ara acabar amb tot
i ara llum intermitent
i visions horroroses.

centrals elèctriques
policíes i forners
allò inconcebible
un manoll de tendons
i les venes que se n’ixen
invisible mecanisme

Estàs preciosa
quan somrius
i es cauen els dents
i es derreteixen els ulls
i s’allarga el coll.

De sobte tinc por, mort...
De sobte tinc por, cosmos...

4 comentaris:

Jordi Moreno ha dit...

penso que has de fer un grup de rock psicodèlic i musitar-ho.

tot es mou i tot torna. la vida és com un peix que es mossega la cua. i a sobre, el molt imbècil queixala i es fa mal.

Artés ha dit...

jaja,

m'has endevinat

estic gravant unes cançonetes en plan cantautor fatal

silvi orión ha dit...

pi

polar ha dit...

a mi també m'espanta el cos(mos).