diumenge, 31 d’agost de 2008

La vigília d'una nit d'estiu

Desperte amb la camisa esgarrada fins el melic i, sentat al llit, amb una ressaca de l’hòstia, intente recordar què collons vaig fer ahir. Els records venen com budells mentre l’habitació no deixa de donar voltes gastrointesinals. Aquesta absurda concepció ciclico-repititiva del temps quadriculat a vegades provoca deja-vus col·lectius anualment, fa que aquest estiu faja simbiosi amb l’anterior, com el transbord al metro, tot és un “fallo Màtrix” açò-ja-ho-he-viscut, però no en una altra vida, sinó en aquesta, la meua, excel·lentíssim ajuntament. Senyors amb barret i gavardina penjant-se de les faroles i la gent balla les mateixes cançons que sempre canta el mateix pederasta. I aleshores creuem la mirada, en la mateixa data, l’instant es congela, jo estalagmita i tu estalactita, o viceversa, la mateixa data que l’any passat. En aquest camí amb les llambordes tan separades hi ha que donar unes camallades tan llargues que fa mal a la ingle. Patinatge artístic i taronges siderals surant sobre el gel, acrobàtic sempre, si. I aleshores em recrimines allò perfectament recriminable i un piano toca acords menors mentre un gos aulla. Em dius que no pot ser, que teniu un tercer ull, un sext sentit, una intuició instint estéreo, un batec essència, un olfacte cec, una visió rajos-X. Sempre tornem a caure, sempre contra els nostres organismes i contra els nostres germans, sempre un poblat de donyets sobre la calç, ara ens persegueixen amb torxes i caputxes per a penjar-nos junt als misteriosos, i és comprensible, perquè ni jo ho puc comprendre, i què em vas a dir tu… Però, en fi, ací estem, en aquesta casa amb massa espills i una distribució massa abstracta, sofà de vellut com un nyispro i una paret escorredera amb una televisió de plasma dins. La veritat és que aquesta casa és més moderna que la de l’any passat. I brolla el bes incomprensible. Un bes estrany: Sense intenció de sexe posterior (ja no m’agrada la teua ferida i ho saps), besar pel mer plaer de besar, és el bes autèntic, el bes que no du enlloc, és el bes encarnissat, aïllat del procés, però no postís: els nostres cossos es freguen i hi ha relleus (estem a un plànol palpable, en la mesura en que aquesta vigilia, trànsit definitori de la letàrgia al despertar és tàctil) un bes estrany. M’encanta el teu perfum, el trobaré a faltar. I em mires com dient: “Tu no saps el que aquestes retines han vist i el que aquesta pell ha sentit, tot el que em vas a dir o tot allò que em vaja a passar, per molt trascendental o tràgic que parega, em va a resultar la mar de trivial…” I hi ha un aguait de “T’estimaria” I mentre la teua cunyada vagareja a mode de segall i avisa el teu germà telepàticament – o més be, l’atrau amb telequinesi, perquè s’olora la tragèdia que els suposa el nostre projecte de gos negre de foc de motor. El mateix, mateix projecte que l’any passat, quan caminava a quatre potes cap al teu baix ventre ( i no era l’únic adepte a la religió del teu baix ventre). Te’n recordes?:

- En què penses, amor?
- En les vèrtebres d’un xiquet acabat de néixer

Però tornem a l’instant present: el teu germà irrompeix en l’habitació i ens troba en plens jocs florals i entra com empentant i llençant-me per les escales i la teua cunyada amb la mà a la barbeta rumiant “no te’n passes massa, amor”, i jo córrec, esquive el gos, salte la tanca i seguisc corrent, el teu germà obre la porta, no deixa de perseguir-me i dic: vaig a parar, i aleshores em trenca la camisa dient-me fill de puta i se’n va. Fotre, era la meua camisa preferida! La gire i la nugue per darrere, està xispejant i fa fred. Em dispose a caminar cap al meu poble somrient com antany, pel cami de sempre, parlant amb els arbres mullats i les pedres mortes com jo. A mitan cami ix d’entre els bancals una papallona de paper albal molt maca, en companyia d’un galant caricaturesc amb una protuberància al mentó, dels d’època. Estaven follant al fang. I els dic: “tranquils, tan sols m’ha trencat la camisa”, i m’acompanyen a casa. El galant no para de riure cap als seus endins. La papallona és eixerida i encara està calenta. “Quedem en veure’ns demà”, o siga, hui. Potser ells em puguen protegir.

1 comentari:

silvi orión ha dit...

no era dinamarca, sino bélgica
he ido unos días a hacerme con un piso
a place to stay, you know
y me he pillao una keli chulísima, compartida con otros 8 erasmus, tú por supuesto invitado

pero antes!

vente a madrid ke estamos de nuevo cargados de sustancias alucinógenas hasta los dientes
y es precioso,
así da gusto, sabes, allá donde mire es un chollo

yo me voy ya el día 18 pa allá
y unos días antes en principio estamos patty y yo de rodaje de un vioclip ke le estamos haciendo a kiko tovar, ke es uno de los 5 tristes tigres, ke es un grupo al ke seguimos desde hace ya 3 años
nos han visto beber y enamorarnos
y contarnos secretos...
nos han visto

en fin, busca a kiko tovar en myspace y la canción astronauta es la ke estamos haciendo

la cosa es ke subas un poco antes
rollo YA,
y por las noches haremos lo de siempre
porke nos gusta y porke nos divierte

NO KIERO DORMIR

dormir es pa gordos