diumenge, 10 d’agost de 2008

La boja del poble (II)

Després de sendes investigacions, vaig descobrir que, en realitat, la dona que sempre acompanyava Maria la Castellana era sa mare. I que, en realitat, María la Castellana era sa mare. La seua pròpia mare no, sinó que a sa mare li dien Maria la Castellana i la que creia que era Maria la Castellana en realitat és la seua filla, que no sé com li diuen. En fi, l’anomenarem “Maria” a seques. Les ànsies sensacionalistes per fer d’una història real un escrit sensibler em van jugar una mala passada, però això no li lleva drama al fet. En realitat és qüestió de matís: De totes formes, María estava realment sola quan em va creuar la mirada. Estava vertaderament perduda i desesperada.

Ací és on entra en joc el nostre benvolgut Ximo. Ximo és un home grandot que abans tocava la tuba a la banda municipal del poble, fins que, desgraciadament, un fatídic accident en moto va deixar inactiva bona part del seu cos. Tot i això, encara podia caminar (i fer moltes més coses, com va descobrir Maria posteriorment), però no tenía suficient articulació als dits com per a coordinar la combinació de les quatre tecles de la tuba en busca de les notes, aixi que va passar a tocar la percussió fins que es va deixar la banda definitivament.

Ximo es passava les vesprades sentat a un banc de la glorieta, o bé recolzat a una de les baranes de la carretera principal del poble, sempre escoltant la seua eterna ràdio a piles, amb una parpella mig caiguda, i sempre en soledat.

El moment exacte en què Ximo entra en la vida de la nostra estimada Maria ha estat corroborat per l’amiga d’una amiga que treballa al centre d’assistència per a discapacitats i gent major, ubicat al costat de l’ambulatori. Va entrar als lavabos i va escoltar uns gemits assincopats. Es va apropar a l’última porta, que estava entreoberta, i la va obrir amb cura i amb cara d’espant, com ho fan a les pel•lícules de terror. Però el que hi havia allí no feia por. Tot al contrari, era d’allò més bonic.

Ximo embestía a María amb la seua enorme polla. (L’amiga de l’amiga li va dir a l’amiga que era doscomunal.) La parpella caiguda li tremolava. Maria colpejava les parets extasiada. Semblava que ningú dels dos estiguera allí. Com si els dos foren aliens a l’acte i fóren els seus cossos, independents de la ment degradada, els que actuaren per ells.

L’amiga de l’amiga va agafar una granera que hi havia aprop i els va colpejar aturdida per a que frenaren l’acte. Però la maquinària no es podia parar, i van arribar a l’orgasme així: Amb una treballadora del centre d’assistència colpejant-los amb una granera.

La última vegada que els vaig veure anàven feliçment agafats de la mà. Ximo caminava trontollant, i María lleugerament apresurada i fumant. Vaig saludar a Ximo, que encara em recorda de la banda (Això que la va deixar quan jo era ben menut). Per fi havien trobat la llum després de tanta turbulència en les seues desgraciades (amb el significat més romàntic de l’adjectiu) vides. Es dirigien a les afores, probablement a buscar un lloc on consolidar la seua història d’amor (tan especial i encarnissada) en el que cap treballadora puguera colpejar-los amb una granera. Brinde per ells.

Ximo i Maria es podria dir que pertanyen a la saga de freaks del poble (ala, tots al mateix sac), entre els quals es troben iaios senils, com ara Topet (que en pau descanse), un home baixet i raquític d’uns seixanta anys que ens ensenyava el penis i ens feia una demostració de flexions al mig del carrer (10 flexions) a canvi de donar-nos vint duros, o Ramonet, que contestava a les nostres infantils salutacions matinals amb una retafila d’ininteligibles bramits que sempre acabaven en un mal pronunciat “Fills de puta!”. També els alcoholics mítics, com ara Torrentí o el pare de Míriam, que es van fer gran amics de mon pare quan li vaig dir que odiava el futbol. (De fet aquesta serà la meua futura professió. Estic estudiant la carrera als bars de més prestigi, i els cambrers ja em recomanen com a un bon alcohòlic en potència. Una futura promesa. Un diamant en brut.) I com no, les llegendes vives de l’alcoholisme bohemi en bicicleta, com ara Tino el Caragolero, que és del poble del costat, però que va haver una temporada que era com si fóra del poble, perquè allà ja li havien vetat l’entrada a tots els bars, fins que li van vetar l’entrada a tots els d’ací, i el Vinillo, l’elegant i esquelètic indigent vestit amb traje, clavell a la butxaca de la camisa inclòs, que viu al vell molí de la volta al circuit, i a tots els que em deixe.

Trascendint de la burla infantil (i parlant totalment en serio) tinc que dir que tots ells desprenen una poètica romàntica concreta (val, dient açò em recorde a eixes reunions de fastigosos snobs al voltant de la fotografia de torn d’un indigent moribund recalcant amb el Martini a la mà l’alt contingut poètic de la imatge, però em senc identificat - i sobretot, em sentiré identificat quan m’alliste a les seues files - amb eixa no-integritat, o almenys, eixa pseudo-integritat (per part dels “integrats”).

Hauriem d’escoltar més als bojos del poble, als bojos de tots els pobles. Ens queda molt que aprendre de tota aquesta entranyable gent, de la seua filosofia, de la seua visió del món i la seua poètica romàntica. Són – i serem- un viu reflex de la societat, un element present a totes les cultures des que l’home és home. Si una societat desprecia al boig, està menyspreant la seua pròpia bogeria, i acaba empresonada per a sempre - parlant en termes socio-psicoanalistes - en el "super-nosaltres". També vosaltres els presumptes san(t)s incrementeu, al marginar el transtornat, la fragmentació i posterior pèrdua de qualsevol intent d'identitat col·lectiva.

7 comentaris:

Dr. Hubberts ha dit...

el text del wap-mp3 es la cosa mes gore/sexual/increible ke e vist en temps...
lo teu ya no es normal
jajajajaja
ke nooooooooo...
ta ke te kagues!!!
si la trompa fora real...


P.D.:(menos per l'acid)

Dr.hubberts ha dit...

com podras imaginar el estat fisic i mental del lagartijoide no seria el "normal" encara ke despres de vore al guitarra cualsevol deformació transgenica causada per una fuga radioactiva de la central neurologica apocaliptica cualsevol cosa es "normalment anormal"...ke si te fijes la kadena del water del lokal es el enxufe de la linea de telefono/internes explorer waspaper de lagartijoide ballil...mentre el grup no deixa de tocarse el apendix sifoide...
ke per cert te ke tindre els morros tan esclafats ke pareixeran un pot de birra despres de aver pasat per les mans del jony...
en definitiva les drogues te destrosen el cervell i lo ke no es el cervell...

patty de frutos la la la lalala... patty de frutos... ha dit...

podría escribir páginas y páginas imaginarias como cuando vienes a madrid en sueños, sonor-amar en los ladridos de "dejadme ser un perro". nos vamos a tropezar cara a cara porque es más fácil cuando compartes burbuja. la gente va flipada y yo sin enterame, calle miel esquina tienda de camapaña impermeable ( afuera llueve y nosotros deshidratados a robar cachis en barras muertas ). no hacen falta, te lo juro, yo te he visto, ya lo he visto en mi y en la de mi izquierda que es como yo pero sin lucha de misma guerra. el autobus va petado de petardos y hay que subirse encima de las escaleras. aguantar la compostura hasta cruzar el horizonte música-espacio. ya no estamos tristes por las lagartijas, mantenemos el facto de esta fe. mas o menos a seguirla dentro de un mes?
creo,
que tengo tu sudadera y tu móvil.
aki guardaditos al lado de los ácidos-pro-infinito.

besos,
más.

Artés ha dit...

si el repli no va al buko
el buko y el repli se ven en Mahouma
parecia jueves cuando escuché una voz que decia "ese se parece al repli"
jeje, es que asi contado pierde la gracia - para variar, no? -

esta mañana he tenido un shock cuando he intentado asimilar que iba a dejar de convivir con todos vosotros, pero bueno, menos mal que se escuchaban canciones inexistentes en los ruidos de la maquinaria del tren, por eso de la simbiosis sonora del tímpano resentido debido a un fin de semana de pedazo de festival.

qué guay

las carcajadas atersiopeladas de olaya (se escribe asi?) la base de datos de orviz, la belleza que irradian elia y fer, la complicidad de pequeñita, las imprescindibles payasadas de marcus versus, la sabia cosmologia de arturo y, joder, pasar cinco o seis horas como cinco o seis segundos hablando con silvi face-to-face sin cansarme, eso no lo puedo hacer con nadie más

ah, y el movil puedes tirarlo a un charco si quieres

bueno, pues hasta que esa fuerza que se escapa a nuestra percepcion vuelva a juntarnos

más besos más más

PATTYDEFRUUUUTOS!! LARALALAALAALAA!! PATTYDE FRUUUUTOS!! LARALALALALA!!

Artés ha dit...

es de veres hubberts la mandibula del guitarra patrocinava alguna antiga maquina olivetti requerrec de descomposició tàctil rollo panderola ui que sort sense voler i la corbella i el fal rodant rodant rodant el tio volia volar com un pardal sense ales i quasi quasi ho aconsegueix. a la proxima segur, dec ser un gafe del destino final indie: al cantant de facto de la fe li va caure un pont de llums damunt i tots pensant "este no se salva, este no se salva, este no se salva" i es va salvar, no com segio al gore que es pensava que res anava a fer-li mal i li va agafar un imfart de niñocardio, espere que l'hagen soterrat en posició fetal com els cucs eixos que els toques i s'acurruquen, encara com que acabarem veient-nos tots en Veges-tu-a-saber-on.

Jordi Moreno ha dit...

els "bojos" del poble, els borratxos del bar i tota la fauna friki sense la que un poble no seria poble... no sé què faríem sense ells. Els nens no sabrien de qui fotre-se'n, els adults no sabrien en qui repenjar-se per justificar els seus fracassos i "els menys" (com anomenaria Nietzsche a tots aquells que veuen alguna cosa més enllà de la realitat imposada) no sabrien (o sabríem) d'on treure les conclusions adequades a l'hora d'obtenir una visió més o menys desacomplexada de la societat. Tots hauríem d'aprendre a acceptar-los com a persones, i no com a éssers desviats.
I la treballadora social de l'escombra no mereix la seva feina. Que la fotin fora! Ja! On s'és vista, aquesta dèria d'intentar frenar la luxúria de dos éssers! Si no els hagués considerat inferiors, els hagués deixat fer. I aquest tipus d'empleades no haurien de tenir aquesta mena de prejudicis.

Jordi Moreno ha dit...

i l'homenatge a teresa és una cançó preciosa!