dimecres, 1 de desembre del 2010

El xiquet del violí

Anant cap a l’estació en ple migdia, a l'altura del pont vell del barranc, m’ha passat, corrents i alenant com ànima que s’emporta el diable, un xiquet amb una motxilla al llom i un estoig de violí a la mà, vestit amb un d’aquells uniformes de col·legi de monjos, el jersei verd obscur com borró de bassa i un pentinat al més pur estil Damien Thorn. Me l’he tornat a trobar a l’andana. Al remat anàvem a agafar el mateix tren. M’ha fet una mirada satànica, potser recriminant-me el fet d’haver sigut testimoni accidental de la seua carrera inútil. L'he mirant com llevant-li importància a l'assumpte i li he dit telepàticament: “¿On anaves tan ràpid? ¡El futur està tancat!” Ara tinc por de que em passe alguna cosa. 

dissabte, 17 de juliol del 2010

Roncs

Mecanismes en repòs, boques obertes al màxim, mandíbules quasi desencaixades, exploten bombolles mucoses, flora nasal, vegetacions, motors que no acaben d'arrencar, derrapades laringoses, la constatació (sonorament sòlida) del continu respiratori: aquestes persones encara respiren. Aquest cadàver encara respira! La màgia del jaure col·lectiu. Una assemblea revolucionària en el plànol astral. Em dispose a agafar el fil, gronxat per la simfonia de roncs que els adormits interpreten de forma tan magistral. Hi ha tres veus que sobreïxen: una és una subtil freqüència subliminal, un lleu i greu zum-zum buco-nasal, càlid com les gàrgares d’un riu de lava, que amorteix l’enfurismat diàleg que mantenen les altres dues, perfectament sincronitzades en un compàs de dos per quatre. El primer temps o temps fort és semblant al clam gutural d’un bàrbar que en plena batalla mata per a no morir, el plantejament erroni del repòs d’un guerrer que mentre viu descansa per a lluitar durant les hores de son, mentre que el segon temps o temps feble és més bé l’alè d’un xihuahua terminal, l’expiració d’una manxa renaixentista, una medusa que es desinfla en un nuvolet de bombolles. Al principi molesten, però quan comence a percebre'ls com la conseqüència d’un somni profund i plaent, d’alguna forma vaig contagiant-me per una espècie d’empatia sedant. Em rebolque al bell mig del foc creuat: ferocitat versus llangor en un hostinato cadencial que, quan comencen a girar els glòbuls darrere les parpelles, va guiant-me a poc a poc per les planúries de Morfeu que jo també tinc coses a dir...

diumenge, 23 de maig del 2010

La batalleta de l'Ebre


Al veure la Judas exposada li’n vaig demanar dues a la cambrera i ella em va proposar una amb més graduació encara —la Gulden Draak—, així que ens vam acabar les Judas i vam demanar dues Gulden Draak, i després dues més i aleshores va començar el recital entre les plantes i els arbres de la bonica terrassa del pub Llar. Àlex em va dir que es va fixar en les cares, reaccions facials, gestos postures del públic que jo no puc adonar-me’n per l’estat d’ennuvolament en el qual la cervesa segurament té alguna cosa a veure però vos assegure que la música també. Així, em va dir que una vegada passat lo shock inicial que suposen Alzheimer i L’historiador d’Alfarrassí la gent anava xalant. Un heavy que li va agradar molt la de Llull Cobain i em va dir que li calia la versió autènticament grunge que de fet ja ha sigut tocada, també li va preguntar a Àlex, quan es va adonar que érem de la mateixa ribera, si és que jo composava les cançons quan anava fumat. Després van tocar Eduard Borràs i la seua banda. No li ho vaig arribar a dir, però em va agradar molt aquest nom des que el vaig veure al cartell perquè hi ha un pas-doble de concert que es diu igual i que vaig tocar quan encara tocava lo trombó a la banda i que fa alguna cosa com sol re re, mi re si sol la si, do do, re re. Eduard Borràs porta només dos mesos juntant-se amb la seua banda i la veritat és que sonen molt sincronitzats, amb reminiscències reconegudes dels Sopa de Cabra, versió inclosa i bateria amb metrònom auriculat, molt professional. A més l’Eduard és un vertader crack a la guitarra i mos ho demostra amb un seguit de solos bluseros que reparteix arreu les cançons a banda de què és molt guapot. Una vegada s’acaba lo concert l’Oriol, que és lo nostre contacte ampostí que mos ha caigut molt i molt bé i des d’ací una abraçada i moltes gràcies per tot i a veure quan ens tornem a veure, i les seues amigues mos porten a lo Free, un pub del rotllet, i quan estem fent la cervessa fora al costat de lo canal vegem la casa del vagabundo i arriben uns amics i mos porten a veure-la. Entre croacks de granotes insomnes i olor a terra mullada mos endisem per lo caminal en completa obscuritat i arribem a la casa del vagabundo que tan sols es pot entrar per una finestra que hi ha dalt de la teulà aneu amb cura que ací l’amic un dia es va trencar la teulà baix dels seus peus i casi es mata. Així que entrem pantalons bruts colzes arrapats i encenem una foguerà amb lo matalàs del vagabundo que ací no viu ningú, de veritat!— olor a fum i pixum reafirmant aquesta adolescència que tant tarda en anar-se’n. A l’endemà anem a visitar les amigues de l’Oriol que estan a una paradeta que han muntat per la fira tradicional, vestides amb lo trage tradicional venent coses tradicionals i dos pollastres morts penjats rodant, mos conviden a un vinet molt bo que mos alleuja la ressaca i unes coques de brull acabadetes de fer que la veritat és que mos obrin l’estòmac però que bones que estaven que mos passem tota la vesprada rememorant el brull desfent-se als nostres paladars. Anem a Deltebre a buscar lo delta de l’ebre clar, però buscant buscant no trobem rés ni el delta ni l'Ebre ni rés de rés però parem a la gespa de vora el riu que s’està molt fresquet i plouen borrissols de cotó que què bonic que pareix una pel·lícula, així que em fa una foto entre las flores de la vora per a xalar de ie que hem estat a l’ebre i mireu quin cabdal i quina aigua més clara i neta i que el no al trasvassament ja forma part del folklore que fins i tot hi ha escultures contra el trasvassament a les rodones, allò de la canonada doblegada, i a mi molt bé que em pareix sí senyor!

Anem a Tortosa i el recital molt bé també tota la gent responia sí senyor un tècnic de so de primera i una il·luminació perfecta al casal popular Panxampla que era un bandoler que hi va haver debat per la politització del nom i tal però que ole tus huevos perquè es coneix que molestava als poderosos cosa fina. Vam conèixer lo Fer —nom fictici, un advocat laboralista amb símptomes evidents de cocaïna que es menjava lo teu torn de paraula però també lo seu propi, autosuperposant-se frenètic en una solapació del monòleg increïble i suprahumana. I xerrant xerrant vam anar a la seua furgoneta, una d’aquelles mítiques T2 que empraven els hippies i mira tu que be que aquesta és la huela de la T4 d’Àlex i la porta corredera lateral està tancada amb un cadenat sí senyor ni cierre centralizado ni hòsties! La rúbia li xafa que dóna gust fins i tot darrere de la policía urbana apegant-se fins a no veure la matrícula i tocant lo clàxon i l’home cari para que mos tancaran. Aquella sensació de què els bojos sempre acabem trobant-mos per un misteriós magnetisme allà on anem. Tranquils que no vos duem al nostre pis per a fer una orgia. Arribem al pis tot plè de vinils estranys dels beatles fica el revolver cubates amb glassons de sabors “Àlex, pren una Voll Damm edició especial 55 anys mig litre tirada limitada. Anem a lo llit a fer unes fotos. La rubia s’intenta liar amb Àlex i després amb mi a lo cool (lo cool no és una forma de lligar, sinó un pub). Àlex potser sí que volien fer una orgia per a expandir horitzons sexuals de quan tens trenta anys. Nem a casa Àlex portes mal pet no vages tan ràpid que no ho contarem Passa lo castell a tota hòstia per la finestra de la furgo. això és el que veu la gent de normal quan va a los puestos, no? Castells turismes jo me’n vaig a dormir. Desperte a terra. Vull dir, que em gite en lo llit però em desperte a terra. Mai m’havia passat això.

dilluns, 17 de maig del 2010

Decàleg del bon Daniel Johnston


1 – Jo no he canviat. Tinc exactament la mateixa imaginació que quan era xicotet. Els que heu canviat heu sigut vosaltres, que aleshores la lloaveu i ara me la recrimineu.
2 – L’artista boig tan sols ha de parlar d’ell mateix. No estic compromès ni amb la meua època ni amb el meu entorn, tan sols amb el meu cap: les parets internes són opaques i reflectants.
3 – Quan estic trist em qüestione el trellat de la meua pròpia obra...  
4 – …però al final m’adone que l’artista boig ha de caminar sol.
5 – En canvi, quan estic content mire el costat positiu de les coses: Una crisi maníaca, per exemple, és una bona oportunitat per a enregistrar un grapat de bones cançons al soterrani…
6 – …un manicomi sempre és un bon lloc per a enregistrar un disc en directe... 
7 – ...i un autorretrat amb la guitarra, la millor portada per a aquest directe. 
8 – He posat en perill la meua vida i la dels meus éssers dolguts, però m’han perdonat perquè s’han adonat que, al remat, l’amor és el meu vertader rerefons i leitmotiv. 
9 - Sí, en falten dos. 

dissabte, 20 de març del 2010

Aglaophotis

“…i observant les seues notes, Àbacus va llegir: Tan sols hi ha dues plantes, el thalagssigle i l’aglaophotis, que brillen en l’obscuritat. Són flors durant el dia i estels durant la nit.” 
Víctor Hugo: “L’home que riu” 

Feia molt de temps que no experimentava amb l’aglaophotis. Mentre caminava pel carrer vaig començar a fixar-me en la gent i les finestres de bars, comerços i cases: la paràbola experimentada del dau d’una iaia que jugava al parxís, panotxes de dacsa surant i rodant. Vaig recordar quan era un púber i me la fumava assegut a aquella escalera. Vaig veure un policia amb un secret. Em va sonar la cara d’un home que passava, i de seguida vaig recordar que es tractava de l'home que ens canviava les bombetes en aquell alberg oníric. També vaig veure una ameba proxeneta a la ferreteria, un vegà melòman a una tenda d’animals, una zíngara tirada al terra del parc donant-li el pit al seu fill mentre un argentí tocava l’acordió i un pidolaire amb barret mirava el cel com preparat per a la consagració. Per fi vam arribar a l'apartament. Me’n vaig anar directe al llit i em vaig posar música. Els auriculars es van convertir en llegums i van fer brollar les seues fines arrels, travessant el timpà i estenent-se per tot el cervell, i després per tot l’organisme en metàstasi, i el meu cap va esclatar en una supernova vegetal. El llit es va convertir en un giroscopi alentit, donant voltes de 360º en totes les direccions. Després d’una llarga estona sostingut en l’aire, em vaig trobar sol a una platja deserta. La mar era una bassa d’oli. L'encefalograma, l'horitzó. Vaig anar endinsant-me a poc a poc en l’aigua freda. Quan estava al bell mig del no-res vaig notar unes corrents estranyes. Sota els meus peus, que aletejaven en l’aigua, vaig poder veure com a les profunditats començava a acumular-se la merda com atreta per un imant, en una bola que anava fent-se cada vegada més i més gran. A poc a poc la bola va anar eixint a la superfície com una xarxa ben farcida de peixos o una macabra bola de discoteca. Raspes de peix, escultures de quitrà, bosses de plàstic, pèls i arracades, meduses mortes, ulleres de bus, residus tòxics, la calavera d’un xiquet triturat per l’hèlix del iot d’un nou-ric... Tot embolcallat com una col amb algues mortes. A mesura que anava eixint i elevant-se en l’aire seguia acumulant més i més runa, que eixia disparada des del fons de l'aigua, fins que va acabar abastant dimensions gegantines. Amb l’aglaophotis mai acabe d’expel·lir els dimonis interns amb aquesta finalitat l'empraven antics bruixots ficticis, però els separa de mi mateix en una dissociació oxigenant. Els fa visibles i indefensos, com insectes a un insectari, travessats per una agulla, com paraules a la pantalla d’un ordinador aquest macabre mirall. Els converteix en un astre de merda, i aleshores puc gaudir d’un agradable bany nocturn a unes aigües cristal·lines i oníriques, plenes d’una flora i fauna marítimes ben alegres i acolorides, netes. Vaig desitjar que no es tornaren a acoblar, que es quedaren allà surant per a sempre, encara que em taparen el sol.

diumenge, 21 de febrer del 2010

Els deliris de la febre de finals de Febrer

Se’m fan les mans enormes, sobretot els polzes, que pesen un munt contra el meu cap. Isc al passadís i contemple com les taques de les rajoles se n’ixen del seu plànol i suren al meu davant. M’aprope al lavabo mirant de no trepitjar aquestes taques quadridimensionals. Flipe amb el ventall cromàtic que formen els moviments dels dits de la meua mà. Em mire al mirall i les meues dents són un piano amb les tecles de dominó tacades de tomaca. Pausa, frame, a poc a poc, foto-gram a foto-gram. “Has dormit amb el cul a l’aire?” Telepatia morse. La mort d’un astronauta [Ecografia d’un cadàver - Escaneja la seua cara oculta.] Em derrumbe al costat de la tassa, somrient, amb un filet de saliva penjant. Això era i no era un xiquet molt xicotet que es trobava al davall d’un endoll roig que va veure la seua cabanya dins una ampolla. Encara que hui aquest xiquet tinguera prou gossera per a veure si conèixer quasi tots els fardells que hi havia pel bosc no li feia perdre prompte l'ulterior punteria de l’enteniment. Tothom que va participar en la carrera afegeix que encara que existisca (sic!) un motlle per a ser una carrasca, el muscle, el mascle, la mescla, la mescalina, que jo sàpiga, no resulta ni costosa ni perillosa. Anem a estudiar la teoria dels vasos comunicatius. Tots els vasos sanguinis del braç amb un curiós color vermell. Com li diries al menjar principal del dia? Dinar? Què sou, membres d’alguna mesa electoral, o com? Comence a vomitar a la tassa. Em vull quedar. M'aferre a la medul·la, però una força m’atrau cap al buit, com si en la sotragada d’una turbulència s’haguera obert una esquerda que es xucla els passatgers. Les cames aletegen cap al punt de succió. M’aferre al respatller del meu seient de la meua tassa, abraçant-lo amb els braços, després amb les mans, després tan sols amb una mà, amb cinc, quatre, tres, dos, un dit. Sóc expulsat de nou pel forat com un àlien al néixer. "Cotocloc!" Aparec a un pis franc amb els meus amics ionquis. És el futur? Ja no tinc por. Tots tenen els glòbuls en blanc i un filet de saliva fins als genolls. Per la tele tiren un vídeo porno de polítics practicant sexe oral en una bicicleta estàtica. Guaite per la finestra i converse amb uns zíngars que viuen baix. Em diuen que la tormenta s’està aglomerant. Sí que es veritat: pareix que va a ploure. Intente despertar els meus amics. Pareixen morts —segur que acaben de xutar-se. Només es desperta un. Li dic que m’ajude a ficar la lona del pati comú, però ja és massa tard: ha començat a ploure. Plouen prostitutes seropositives, que cauen del cel amb les extremitats molles i els cabells com anemones pel vapor de la tempesta. “Avui es banyarà el pati comú”, li explique al meu amic, que pareix que no estiga ací. Tot açò tinc que escriure-ho. No pot quedar-se així. Podria deixar constància per a recordar-ho, ni que siga lleugerament. Al cap i a la fi les tres coses —la febre, escriure i llegir són debades. Sec al davant de la pantalla en blanc. Introduïsc les puntes dels dits entre els plecs viscosos del “seny”, arrencant molts cables solts i cartilaginosos – cables que sobren – i ficant-los a un got verd. També ixen mots, mots de colorins. Els cace amb la meua llengua i després els recol·lecte amb els colzes com si foren cèntims i els fique també al got verd, junt als cables. Del got verd germinen unes mosques-paraula que s’aposenten com pardals a un fil d’estendre a la resta de cables del seny que han quedat empeltats, depositant en ells els seus ous-idea. Açò produeix una reacció radioquímica de bombolles negres esclafint. Massa densa per a ser grisa: negra és la matèria dels forats ídem. Horitzó d’esdeveniments és el fenomen pel qual un objecte és absorbit per un forat negre. Torradores, pidolaires, aspiradores, escombretes, retroexcavadores, tot és absorbit pel forat negre. Aleshores moc la maneta i vomite el rotllo de caixa registradora: açò no ho he escrit jo, però em dóna igual! Vaig a penjar-ho per a que no s’oblide. Giren, giren els mots. Millor no oblidar-los! —per això els escric ací. L’altre? El meu germà xicotet.

diumenge, 24 de gener del 2010

Caragols

Feia molt de temps que ma mare no preparava els caragols per a l’arròs caldós a casa. A un amic de mon pare li ha vingut la inspiració i ara li pega per fer caragols pels marges dels camins i les sèquies i ens ha regalat una bossa ben farcida. Mon pare els ha deixat uns dies a una safa al corral sense menjar per a que buiden tota la merda i amb la vora plena de sal per a que no s'escapen, i hui per fi ma mare els ha ficat dins una cassola enorme, molt ampla, i els ha deixat al foguer en cocció molt lenta. Mentre contemple els caragols amuntegant-se dins la cassola amb la seua ja de per sí lenta marxa, més afeixugada encara si cap per la desnutrició, em ve al cap la figura d’aquell mític pidolaire de Castelló de la Ribera: Tino el Caragolero

La primera vegada que el vaig veure, jo encara era molt menut. Van tocar a la porta i vaig anar a obrir. Era ell, amb uns ulls negríssims, barba i pèl llargs, molt bruts, una gorra de propaganda, seguit per un gosset mestís, xicotet, sense corretja i també molt brut. A la mà portava una ampolla de plàstic tallada per la meitat plena de caragols vius. Amb un somriure que a penes s’albirava darrere totes les arrugues d'aquell rostre de poc més d’una trentena d’anys molt però que molt mal duts, em va preguntar si hi havia algun adult a la casa. 

Vaig anar a buscar a ma mare. Tino volia vendre-li els caragols i ma mare es va negar. Es va acomiadar cordialment amb un altre somriure i una espècie de reverència. Quan ma mare va tancar la porta vaig notar que aquella visita havia somogut alguna cosa al meu interior, com una revelació, com una vocació que desperta per fi, com un sentiment que sempre ha estat latent, esperant un estímul extern que l’active, com una meta o una aspiració: per fi havia trobat un referent. Aleshores vaig saber que volia ser –que acabaria siguent– un alcohòlic, un pidolaire. 

Com era d’esperar, aquesta peculiar ambició contrastava fins a la confrontació amb les dels meus coetanis. La segona vegada que el vaig veure, estàvem jugant un grup d’amics amb una ampolla de plàstic buida com a baló i els bancs de pedra de la replaceta com a porteries. Quan estava fent-se de nit, va eixir Tino trontollant del bar Quatre Cantons i, al veure’ns no va dubtar en unir-se al joc. Després d’estar una bona estona jugant, vam seure al banc a descansar i xerrar. Entre deliris alcohòlics –com ara que havia sigut entrenador del València C.F. un parell de temporades– ens va contar que venia a vendre caragols a La Pobla Llarga perquè ja li havien vetat l’entrada a tots els bars de Castelló, no per altercats ni cap cosa per l’estil, sinó pels desorbitats deutes que podia arribar a acumular. Després de fer el barret va pujar a la seua bicicleta oxidada, on estava esperant-lo el seu gos i se’n va anar cap a Castelló fent esses. Aquella va ser la última vegada que el vaig veure, ja que al final també li van vetar l’entrada a tots els bars de La Pobla. 

Va morir l’any passat per un incendi que es va produir a sa casa. Vivia a una casa molt vella, una casa que li faltaven moltes parets. A les que encara romanien en peu li faltaven moltes rajoles. L’ajuntament el va animar moltes vegades a traslladar-se a un centre d'acollida, però ell no volia abandonar la seua llar. No tenia subministrament elèctric, així que s’il·luminava amb veles. A més a més, cap al final de la seua vida –45 anys– va acabar desenvolupant la síndrome de Diògenes, omplint sa casa d’objectes grandots i inservibles, a banda de molt inflamables. 

Durant tota l’estona que he estat recordant la figura de Tino, els caragols ja han començat a soltar la molla a poc a poc. Hi ha un que intenta fugir, enfilant-se per la paret de la cassola, però quan arriba a la vora i tasta la sal que la rodeja, contrau les banyes i retrocedeix, relliscant-se resignat, disposat ja a morir bullit amb tots els seus companys. Em pregunte si Tino va intentar fugir d'aquell incendi.

 

divendres, 15 de gener del 2010

Microones

És gràtis! 
Persones non grates es llencen gratcientment dels gratacels per a congratulació dels ciutadans més gratinats.  

El banquet X Si bé molts filòsofs ja van desistir en els seus esforços per intentar definir una cosa tan indefinible com és l’amor, sí que hi ha un tipus d’amor molt ben definible: l’amor platònic [Tot aquell acte d’amor que es filma a un plató].

Tutorial sense pretensions Agafem el mot geografía i traslladem la g [(g)eografía] un espai a la dreta [e(g)ografía]. Et voilà! Un nou sinònim de poesia

Saviesa universal 
Quina és la teua cita cèlebre preferida? 
La que vaig tindre amb el Capità Taràntula Zen, sens dubte! 

Presentador 
Bona nit! Nosaltres som, ara i ací. Estem siguent, tant jo com el nostre meravellós públic de hui com vosaltres, que ens esteu veient des de les vostres cases! Ara mateix, tots estem siguent! Cada segon que passa! Ara, ara, i ara també! Som! Tic, tac, tic, tac! Publicitat, no se n’aneu, per favor! [Tornem en 4:59, 4:58, 4:57… (…) …0:02, 0:01]. Benvinguts de nou! Encara som! Continuem siguent, senyores i senyors! Ara i ací! (…) I fins ací el programa de hui, tornem la setmana que ve! No falteu! Ja sabeu, cada diumenge a la nit teniu una cita amb El Present! 

Correcte 
Tio, perdona que te diga, però no m’ha semblat massa correcte això que has fet… 
El que a mi em sembla és que tenim un concepte ben diferent del que és un correcte. Anem a vore… Per a tú què és un correcte
Tio! Pareix mentida! Segons el Diccionari Barcanova de la Llengua, correcte és tot allò que no se separa de les regles, tot allò lliure d’errors i defectes… 
Pues, que vols que te diga, per a mi un correcte és un dildo de dos extrems!

Un correcte

diumenge, 10 de gener del 2010

Guilty pleasure


Eolo va filant una finita brisa de ponent
sigilosa, càlida i tènue,
condensada, quasi al buit,
misteriosa i iridescent baix els llençols d'hivern. 
Els somnis es detenen i es giren per a olorar-te 
com gossos de caça delerosos d'interceptar 
ni que siga un bri de la teua essència.
És quan em sedueix el teu crit 
i el meu ésser es sap del tot enrubinat per la teua màgia.
És quan del tot m'arravata que faig ones amb el llençol 
per a manxar el teu alé i consumir-te per complet.
I llavors em veig envoltat de tu 
ja en el meu niu de càlid ambient 
com un cuc de seda al seu capoll,
com a la llengua d'un animal calent.
Un bolic de magre plegat 
a la seua lasanya flatulenta.
Envejós del fred aire circumdant 
que assetja la nostra càpsula sedant 
no deixe ni la més mínima esquerda 
per on pugues relliscar-te fugisser 
i la teua fragància em va posseint 
absolutament i lenta 
mentre el teu aroma em col·lapsa els sentits: 
el de l'olfacte, per descomptat 
amb els teus efluvis gastrointestinals.
També la piropercepció,
aclaparada pel teu tèrmic amor 
que m'embolca porus a porus.
Finalment t'esvaeixes i em deixes sol 
aferrat als llençols, 
aturdit i encara extasiat 
però disposat a bolcar-me ja a un desemparament 
que només podré alleujar amb records.

diumenge, 3 de gener del 2010

Un gos lladra

Un gos lladra al balcó d’en front. Les galtes penjolloses del seu morro es gronxen a càmera lenta. La perruqueria està tancada. La seua bava calenta ix disparada entre els ullals en forma de xicotets projectils líquids. Un gos lladra i ningú es gira. Un xic escriu a l’ordinador. La pizzeria està oberta. Està morint-se, està malalt, té fam o ganes de follar. O ganes de saltar. Amb què s’intenta comunicar? Un gos lladra i rasca amb una pota els barrots de la barana. La veïna viuda flipa panderoles i un gos lladra i un xic escriu a l’ordinador mentre l’alcohol oxida les canonades i un gos lladra al balcó d’en front. Una parella li dóna el biberó a un nadó mentre un gos dóna pas a la fúria, de vegades tan potent i de vegades resignada. Un gos lladra i ningú l’alimenta, ningú li acarona els cabells mentre l’alcohol carcoma els budells i podreix els conductes i tots passen del gos que lladra al balcó de’n front. Un xic es fuma un cigar mentre escriu a l’ordinador i el lladrit del gos se li antoixa indiferent. Un gos treu la llengua, mostra el pathos mentre una senyora passa amb un Teleprograma i ningú alça la mirada. Un gos s’asseu, un gos s’alça un gos roda i es gita i es torna a alçar i mossega els barrots mentre en front un xic es fuma un altre cigar i camina per l’habitació. Un xic lladra al balcó d’en front mentre al bar del costat un borratxo li dóna una tragallada a una cervesa. Un xic alça la pota darrera i pixa en enorme paràbola entre els barrots del balcó fins al terra del carrer i en la casa d’en front un gos decideix enregistrar els lladrits d’un xic que lladra al balcó d’en front. Un xic ràbia i un gos escriu a l’ordinador. Un xic es rasca amb la pota. Els intèrvals de silenci entre els lladrits s'allarguen i s'acurten. Els intèrvals de silenci entre les paraules s'allarguen i s'acurten. Un gos es cansa d’escriure i un xic es cansa de lladrar.