diumenge, 26 de desembre de 2010

dimecres, 22 de desembre de 2010

El nadal d'un ionqui

“The Junky's Christmas” és un emotiu curt d’animació produït per Francis Ford Coppola l'any 1993 i dirigit per Nick Donkin i Melodie McDaniel, basat en un relat de William S. Burroughs i recitat per ell mateix. Com que els subtítols del vídeo en castellà que hi havia per la xarxa estaven mal traduits i molt mal sincronitzats, he subtitulat l'original al valencià. Espere que el gaudiu.



diumenge, 19 de desembre de 2010

Directe a la sala Matisse

La sala Matisse mola perquè proporciona la gravació al grup després de l'actuació. Açò mola per als grups "rodats", ja que els permet repassar en què fallen i en quins aspectes poden perfilar el directe, però a nosaltres també ens mola perquè alhora ens serveix per a difondre la nova sonoritat del projecte, molt diferent respecte a les maquetes.

El concert a la Matisse va molar molt, perquè va supondre la culminació del nostre pas pel Sodesons. Va ser un directe molt "fauvístic", ple de matissos i de contrastos. Si hom es posa la gravació, va adonant-se com a mesura que s'apropa el final passen coses molt estranyes. Supose que ens vam oblidar de que estaven gravant-nos. Pa postres a mitan concert mos van dir que nomes mo'n quedava una més i mos vam cabrejar, encara que al final (veges tú!) mos van dixar tocar el repertori quasi sencer. Hom podria dir que - aixina a posteriori, sense la diga-li màgia, diga-li estat etílic del moment, diga-li calor del nombrós públic - va ser un directe desastrós, indigne de quedar registrat, però jo preferisc pensar (sense descartar una simple justificació del desastre) que li dóna continuïtat a la imperfecció de les maquetes, i que al remat no va eixir tan mal, què collons!

Bandcamp mola molt perquè pots escoltar cançons soltes o descarregar-t'ho tot junt si t'ha molat.

http://misostingut.bandcamp.com/

Si vas estar, podràs recordar-lo com el concert històric que va ser (i si no ho va ser, almenys hem decorat la gravació amb fotos en blanc i negre per a que ho parega [Per cert, si tens fotos d'aquell dia envia-me-les a misostingut@gmail.com i acabem de decorar la gravació!]) i si no vas estar, pots descobrir la nova sonoritat del projecte. També pots cremar-ho a un cd pirata i regalar-li-lo a ta mare el dia de Nadal (és el que faré jo!).

Siga com siga i amb tot, espere que ho gaudiu a la vostra manera.

dijous, 16 de desembre de 2010

¡Tens més moral que l'Alcoiano, que perguent 0-7 va demanar pròrroga!

Imatges del concert realitzat a Alcoi el 13 de Novembre del 2010.

"I el sòl de València somriu":



"L'historiador d'Alfarrassí"
:

dissabte, 11 de desembre de 2010

Este dijous, a la sala Matisse

Gran debut en format grup a València (Eres una puta) amb el gran Hugo Mas.

Mira si s'antoixa apoteòsic que no cap ni el cartell. I no t'ho pergues: M'han fet una entrevista i tot aposta pa promocionar-ho...



Encara que jo crec que aniré a vore Bigott, que toca a la mateixa hora en la sala del costat...

divendres, 3 de desembre de 2010

La intimitat pànica de Fernando Arrabal

Jo també vaig conèixer a Fernando Arrabal arrel de la seua sòbria intervenció en un programa del Dragó que va donar la volta al Youtube. Aquella posada en escena va despertar en mi un interès que prompte va mudar en una sobtada admiració.



Sense eixir del Youtube, vaig comprovar com l’havien convidat a diversos late-shows com ara el de Jesús Quintero o el de Buenafuente: A aquest geni no li fa falta refugiar-se en l’obscurantisme de la inaccessibilitat.

Prompte vaig assimilar que amb ell seria impossible saciar la fam acaparadora que m’assetja cada vegada que em sedueix algun geni i que em fa eixir a la recerca d’absolutament tot el que tinga a veure amb ell, ja que la prolífica obra d’Arrabal avarca 7 pel·lícules, una desena de novel·les, més de 100 obres de teatre i vora 200 llibres de poesia. Resignat, ho vaig emmagatzemar a la capsa curulla de coses a fer abans de morir, i vaig decidir que ja aniria trobant-me la seua obra per ahí.

O que ja em trobaria ella a mi: En assabentar-me que la Universitat havia programat un cicle amb totes les seues pel·lícules (Arrabal Íntimo, Arrabal Pánico, també amb conferències i una obra de teatre), no vaig dubtar en inscriure’m: ¡Aquesta merda d’universitat per fi havia organitzat alguna cosa interessant!

El cinema pànic

En arrabalesc el mot “pànic” es remunta etimològicament a l’adjectiu, és a dir: Tot allò referent al deu Pan (el de la flauta). Pànic com a desenfrenadament sexual, refrescant, cíclic, profètic, seductor, musical, irascible, grotesc, terrorífic i boig. Arrabal junt a altres figures com ara Jodorowsky (el dels retrats menstruals), van fundar aquest moviment com a una evolució-superació del surrealisme.

No vaig a fer ara una anàlisi de les pel·lícules, filmades des de l'exili francés. Com a molt dir que l’absència del seu pare (afusellat pels franquistes) és una constant, i destacar també el marcat rerefons antifeixista i anticlerical de totes i cadascuna d’elles. El que sí que faré, per a que el lector es faça una idea de la seua riquesa poètica, serà enumerar algunes de les imatges (descontextualitzades, per a que perden la seua condició d’espòiler) que se m’han quedat gravades a la retina:

La primera cosa que vaig veure va ser la seua mare inquisitorial, una altra constant en el seu cine, a la qual culpa de l’afusellament del seu pare, ja que sembla que va ser ella qui el va delatar. L’he vist dutxant-se amb esperma i després relliscant-se les extremitats a un bassal de sang després de l’escorxament d’una vaca. També l’he vist tallant-li els collons a un toro, així com cagant i ballant (alhora!) sobre el cap del seu marit empresonat. He vist un Jesucrist punk multiplicant hamburgueses i un xiquet menjant-se un entrepà d’insectes. He vist l'Occident arrencant-li la llengua a la Mare Natura, una coreografia de xiquets del desert amb mascaretes de gas, i un grup de querubins enduent-se a Federico García Lorca al cel després que els feixistes l’afusellaren pel recte. He vist unes xiquetes vestides de comunió corrent a càmera lenta i portant a les mans enormes banderes anarquistes onejant al vent, i un grup de xiquets interrompre el repartiment d’armes als falangistes per part del rector del poble per a arrencar-li els collons a mossos i després introduïr-li-los a la boca.


- ¡¡Amputa-li els ous a eixe fastigós rector i clava-li-los per la boca!!
- ¡Oh, els meus collons! ¡Què bons estan! ¡Gràcies Senyor per aquest àpat diví! ¡Tú me'ls vas donar i tu me'ls has arravatat! Beneït sigues, Senyor. ¡Amén!


He vist agafar-li un atac epilèptic a un xiquet després de masturbar-se mirant com la seua mare copulava amb el xef. També he vist penis, molts penis: Penis flàccids, penis trempats, penis de transsexuals, penis-espelma, penis travessats per agulles (¡¡ni més ni menys que el xicotet penis del nostre senyor nounat!!), penis colpejats, marcats amb ferro calent, tallats en redó… I moltes escorregudes: La del nan sobre l’escultura de la Verge Maria, o la subtil i dissimulada ejaculació de l’artista surrealista dins la copa de vi que son pare l’empresari s’estava bevent. He vist un barber creant el buit dins un flascó de vidre amb un paper en flames per a extraure la sang d’uns talls de navalla prèviament fets al clatell del seu estoic client. He vist una bonica flor introduïda per l’annus, i com després una llengua netejava el seu tall brut de merda abans d’una transfiguració caníbal.

"Estrambote en clave de FA"

Amb aquest suggerent títol ens va arrossegar l’últim dia el propi FA cap a l’històric edifici de la Nau (l’ovni que ara fa més de cinc-cents anys va portar a la terra tots els extraterrestres que ens donen classe a la universitat, i que encara roman intacte des que va aterrar a València). Després de dos dies vegent les seues pel·lícules tocava escoltar-lo parlar, a ell i a la seua dona Luce.

Luce Moreau-Arrabal té, a banda d’un encantador accent francès (molt més marcat que el de FA) un enorme paregut físic amb ell. Directament relacionada amb la seua tesi doctoral sobre animals fabulosos del segle XV realitzada a la Sorbona – 30 anys va tardar en fer-la -, la seua conferència, titulada “La estrepitosa risa de los liliputienses”, repassava la importància dels animals a l’obra del seu marit: La panderola, per exemple, és una reminiscència de la seua infància al camp (Potser per això els xiquets de “¡Viva la muerte!” en parteixen una per la meitat amb una fulleta d’afaitar a l’escola), la tortuga una síntesi dels rèptils i les feres, i el gos un psicopomp que guia a l’ésser humà durant el seu atribolat camí cap a la mort.

Per fi apareix FA amb la seua eterna copa de vi a la mà i la seua brutal prosòdia per a contar-nos una divertida escena ocorreguda a un acte surrealista organitzat per Breton (cal recordar que FA és l’últim exemplar viu que resta de tots els que van pertànyer al grup surrealista, i que el moviment pànic neix al si del surrealisme per a donar resposta a les preguntes que, segons FA, aquest no pot saciar: ¿Què són les coses? ¿Què és l’atzar? ¿Quin és el valor del sexe? ¿Quin és el valor de la pornografia?)

En aquest acte, perpetrat a París l’any 1958, es representava el Ritual de l’Execució del Testament de Sade (per a FA tot un proto-pànic, ja que parlava de Déu i la llibertat de forma pànica), en el qual el pintor Jean Benoît (segons FA un dels millors pintors del món, millor que Picasso i millor que Dalí) apareixia amb un uniforme sàdic (és a dir: alquimista, realista i pànic) presidit i culminat per una enorme funda fàl·lica africana que, gràcies a un fil transparent, el pintor trempava quan la poesia sàdica recitada feia referència a la verge Maria. Per a finalitzar l’acte, Benoît va treure un ferro cremant i es va gravar al pit (com es marca als intel·ligents i sagrats porcs) el cognom del marquès. Llavors FA li va preguntar: “Però Benoît: Perquè te l’has gravat a l’inrevés?” A la qual cosa el pintor va respondre: “Per a poder mirar-m’ho a l’espill!”

El Youtube em va conduir a la seua obra audiovisual, i ara aquesta em durà imminentment a la seua obra escrita. No sé si tindré prou amb només una vida, però es farà el que es podrà…

(Els dibuixos que il·lustren el text no sé si són de FA
o del dissenyador del cartell del col·loqui)

dimecres, 1 de desembre de 2010

El xiquet del violí

Anant cap a l’estació en ple migdia, a l'altura del pont vell del barranc, m’ha passat, corrents i alenant com ànima que s’emporta el diable, un xiquet amb una motxilla al llom i un estoig de violí a la mà, vestit amb un d’aquells uniformes de col·legi de monjos, el jersei verd obscur com borró de bassa i un pentinat al més pur estil Damien Thorn. Me l’he tornat a trobar a l’andana. Al remat anàvem a agafar el mateix tren. M’ha fet una mirada satànica, potser recriminant-me el fet d’haver sigut testimoni accidental de la seua carrera inútil. L'he mirant com llevant-li importància a l'assumpte i li he dit telepàticament: “¿On anaves tan ràpid? ¡El futur està tancat!”

Ara tinc por de que em passe alguna cosa...

divendres, 5 de novembre de 2010

La mesura de l’Antiga Grècia

Cada dia naix una nova interpretació del meu nom artístic.


Recorda açò si la perxa et frega el palmell quan estigues exprimin-te la melsa. Aquesta frase va ser l'slògan de l'spà més concurrit de l’Antiga Grècia, el de Delfos, famòs pels seus massatges amb final feliç. Dia alguna cosa com: “Rés en excés!”. Ah, quin imperatiu més vertader!: No cal que t’exprimisques tota la melsa si només vas a beure’t un parell de gotetes, i tots els soterradors saben (és de taüt!) que no és convenient cavar una tomba més profunda que la pròpia mesura si no vas a quedar-te-la. Solem atribuïr erròniament aquesta frase ("Rés en excés!") a Sòcrates, l’amic imaginari de Plató, però no, el que li va dir Sòcrates a Plató durant una de les seues múltiples al·luscinacions va ser allò de “Asoles sé que no sé rés” mentre el seu pupilo (el de Plató) li la mamava agenollat baix la taula. Plató també va escriure El Mite de la Caverna, en el qual exclamava allò de “¡La caverna és un mite! A mi m’agrada més la columna. Em dóna igual que siga dòrica, jònica que coríntia” redactant així la primera sortida de l’armari documentada de la història de la humanitat.

Si, a Grècia hi havia esclavitud, però allò de l’amor grec molava tant! Cada savi pelat amb el seu jove pupil sedent d’alguna cosa més que de coneixement: Tornarem algún dia a l’esplendor grec?

dissabte, 30 d’octubre de 2010

¡BOOOM!

L’altre dia, després de l’actuació a Vila-Real, Pau Puchol (Productor del videoclip de “Cançó per a una operació a cor obert” que, per cert, han presentat a la secció de video-clips del festival Inquiet) em va comboiar per a que mos presentarem al concurs de rock BOOOM. Jo ja estic fins els ous de concursos (més que rés perquè mai em menje una rosca) PERÒ (sempre hi ha un però) el prèmit (sempre hi ha un prèmit) és una maqueta “ben gravà”, un prèmit que, si guanyarem (cosa que dubte perquè Fa Bemoll i Toni de l’Hostal no poden vindre) mos serviria per a matar el lò-fi i difondre el nou sonido psicotrònic en format semi-Hi-Fi.

Siga com siga, farem per fi (en molt de temps, malauradament) un concert en el meu format preferit. El que per a Mi és el paradigma de concert, lo que em ve al cap quan algu em diu “concert”: Un pafeto per la nit (és a dir: ¡¡a partir de les 00:00h!!) i la gent fent-se cubates (i els cambrers convidant-me, clar!).

Alhora, serà també una mostra de què la nova alineació pot anar variant:

- La idea és que normalment eixim Fa Bemoll, Raul Uberos, Toni de l'Hostal i Mi Sostingut (esta és la estàndar)
- PERÒ també podem eixir Mi Sostingut i Raul Uberos ("Tocant la guitarra i la pandereta": Aquesta és la que mostrarem el dia del concurs en qüestió)
- Ó Toni de l’Hostal i Fa Bemoll amb Raul Uberos
- Ó Raul Uberos i Toni de l’Hostal amb la Condesa de Cinchón
- Ó el coronel Ivan Istochnikov, Laura Pausini i un Anònim
- Ó la Nebulosa del Cranc, Diana de Gales i un astrolabi
- Ó un Complement Circumstancial, la guerra de Cuba i el maresme d'Osona
- Ó una ballarina de ballet, la dinastía dels Pipínides i un tros de fibra de colàgen tipus I.





JAUME SISA "Tocant la guitarra"

dissabte, 23 d’octubre de 2010

El lò-fi riberenc, Vol. II: Lo-fí del món segons Fa Bemol.

El rotllo lò-fi no només es limita a les gravacions, sinó que s'estén també a les actuacions: Ahir vam fer el Debut amb (quasi) tota la banda amb un equip que sonava a mil dimonis, i la gent va anar anant-se'n fins a dixar-mos pràcticament sols.

Sols, com quan gravem sols a casa en un procés que és com una càpsula de sudoració, però no sempre: L'atre dia vaig anar a ca Fa a posar-li baix a les seues últimes composicions.

Tot i que el vaig descobrir a posteriori, Fa ja tenia un bloc amb cançons com a entrades (amb un altre nom) molt abans de que Mi penjara la primera.

D’esta nova tandà, la que més m’agrà és una visió molt personal de l’Apocalipsi.



Pots escoltar la resta de cançons al seu actual bloq.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

L'historiador d'Alfarrassí i el Lò-Fi riberenc Vol, I: Raul Uberos

¿Qui millor que l’historiador d’Alfarrassí (població de la Vall d’Albaida) per a explicar-nos les característiques del Lò-Fi que es fa a La Ribera?

“El Lò-Fi riberenc naix del triple i feliç matrimoni entre una flagrant falta de recursos, l’ansietat creativa i una necessitat histriònica d’exposició immediata, que els seus marginals precursors poden saciar gràcies als recursos cibernètics que tenen a l'abast (com ara la possibilitat de distribuir les cançons de forma lliure i gratuïta, indsicriminadament i instantània) que han permès destruir per fi la figura del cantautor local.

S’auto-produeixen de forma extrema i precipitada. Les cançons - moltes vegades presentades en forma d'entrada d'un bloc - no tenen temps de fermentar, i son immortalitzades en plè procés de creació, quedant així més crues, espontànies, urgents, atrotinades, ansioses, vertaderes, en carn viva (Encara que, algunes vegades, a canvi d'una vigència caduca).

Es permeten totes les llicències líriques: Per exemple, no admeten la divisió dicotòmica entre cançons autobiogràfiques i cançons figuratives, es poden barrejar i combinar amb molts més elements que no sempre responen al criteri de l'autor o a cap principi moral o ètic.

Es prenen seriosament, i ho demostren teoritzant amb paraules grandiloqüents sobre ells mateixos a través de personatges imaginaris, encara que segur que se les traguen el dia que aquestes caduquen, és a dir: El dia que tinguen la oportunitat de gravar amb qualitat.

L'historiador d'Alfarrassí.”



[A l'esquerra, L’historiador d’Alfarrassí deduïnt la ubicació exacta de la població davant d’un mapa tardo-romà, i ací baix la versió que ha fet Raul Uberos (Castelló de la Ribera) de la seua cançó. És un exemple de la immediatesa a la qual es referia l'historiador abans ja que, segons m'ha contat l'autor, ha sigut enregistrada hui mateix: 10-10-10. (Un 10 de versió, xe!)]



No tinc ciris per a tanta pansa
No he tingut mortadela en tot el segle
Si et dic la veritat, en dóna la impressió
de que no tinc rés de rés
Tot t'ho vaig donar
Totes les cançons
i un faldellí d'ira i rostes
i una porcada de tàvecs
¿Què vaig cenyir al teu tors?
La corbata del soterrador
Em convides al teu gronxador
(No m'empentes tan afort
que acabaré pegant la volta
Tinc els pèls com a turons)
L'historiador d'Alfarrasí va morir
per girar un cantó amb poca plèura
i després va resorgir d'un boixet de grúes mascle

Granets de col·legiala són caldet
Un entrepà de pus per a la guineu
Totes les costelles jo m'arrencaré
si em deixes donar-te un beset
La gastronomia és un futbolí
Ja tan sols queda una pilota que engolir
Una senyora amb tres genolls
que ven loteria a un cantó
em passa els trossets de moixama
Sara va eixir de l'adolescència per a entrar
al corral dels bous borratxos
"¡Jo vos donaré café!
¡Jo vos donaré café!"
"Però no li tires salitre, per favor!"
L'historiador d'Alfarrassí té un colze
pelut i soriàsic
¿Com podrà sargir si va morir a Alfarrassí
per girar un cantó amb poca plèura
i després va resorgir d'un boixet de grúes mascle?

dissabte, 2 d’octubre de 2010

FACA!

Mi Sostingut tocarà a les Festes Alternatives de Carcaixent (FACA) el proper divendres 8 d’Octubre a les 19:30 en el Parc del Bicentenari de Santa Bàrbara, junt a Lluís Vicent i Bausalva.

SPOILER Què tenen a veure Mi Sostingut, Camilo Sesto i el pare Pablo...? La solució: El dia 8 al recital de les FACA! FI DE L'SPOILER

Ací podeu veure la programació completa.

divendres, 1 d’octubre de 2010

Sodesons

"Els dies 1, 2 i 3 d’octubre tindrà lloc la V edició de la Llotja de Música Urbana de Vila-real, per omplir la població castellonenca d’una variada oferta musical provinent de diversos punts de l’estat, amb preeminència de grups del País Valencià. Serà en aquest entorn quan es done el tret d’eixida del II Circuït de Música en Valencià So de sons. Entre la programació de l’event, que inclou a grups com VerdCel i Mazoni-Sanjosex, el So de sons presentarà el dissabte a l’escenari de la Plaça de la Vila els grups elegits per a l’edició d’enguany: als terrenys de la cançó d’autor (sic!) tindrem a Xavier Morant i Mi Sostingut, mentre que els grups Pinka i Lilith i Dionís s’encarregaran d’animar la nit amb un so més rocker i festiu. Diumenge, per finalitzar la Llotja, el circuit So de sons comptarà amb tres propostes que actuaran al teatre Els XIII: el cantautor Hugo Mas i els col·lectius de folk Artcaica i Aljub, que sorprendran amb la seua música d’arrel mediterrània.

Al llarg de tres mesos, fins desembre, el So de sons proporcionarà una programació d’actuacions estables a deu grups seleccionats. Una iniciativa del Colectiu Ovidi Montllor que intenta formar una alternativa al panorama musical actual i cobrir un buit existent a la programació de música en valencià. A diferència de concerts en obert com els que organitza La Gira d’Escola Valenciana, el So de sons es centra en sales privades i llocs tancats per donar difusió a grups en valencià poc coneguts o que no tenen accés a grans canals de comunicació."

El segon concert de Mi Sostingut dins el circuit So de Sons, serà el dissabte 13 de Novembre al casal Ovidi Montllor d'Alcoi:

dissabte, 25 de setembre de 2010

Llotja de música urbana de Vila-Irreal

La llotja de música urbana de Vila-Irreal acull el festival itinerant de música en valencià Sodesons.

Tocaran també Mazoni-Sanjosex, VerdCel, Ars-scenic, El Trull, Artaica, Aljub, Rusó Sala, Gonçal, Hexacorde, Pinka, Lilit i Dionís, Hugo Mas i Xavier Morant.

A Mi en teoria li toca el dissabte 2 d'Octubre per la vesprada. Promte anunciaran hora exacta i lloc concret.

SPOILER En aquest concert l'acompanyaràn l'elegant baix de Martín Martorell, la devastadora guitarra elèctrica de Raúl Uberos i l'inesgotable bateria de Toni de l'Hostal, donant-li una sonoritat a muntó rockera que ja voreu ja. FI DE L'SPOILER

dissabte, 4 de setembre de 2010

Estellés punk


Em sume a l'homenatge que se li està rendint a Estellès (Un poeta de les altures, però amb els peus ben ferms a terra, amb qui casualment compartisc el natalici) per la blocosfera, amb la cautela i el respecte amb les quals es tracten les coses sagrades. Els versos que sempre m'han agradat més d'ell són els dedicats a Suetoni arreu de les Horacianes - un paral·lelisme clàssic per a ocultar la figura de José Ombuema, director de Las Provincias durant la transició, que es coneix que va criticar a base de bé la seua poesia. Segurament els versos més directes que va escriure.

X

suetoni, que és un fill de puta,
cosa que no té cap mèrit, car tot ho féu la seua mare
amb el consentiment i el consell del marit,
a més d’ésser ell, suetoni, de pròpia collita, un bon cabró
parla de mi en termes més que maliciosos
allò que més em fot és que ho fa sense gràcia

XI

m’estime, més que allò que en diuen
beure amb una diversa companyia,
beure en solitari
en un racó del menjador

(no és aquesta la versió que en dóna
el fill de puta de suetoni exactament;
així hom escriu la història).

XXVI

tens la llengua molt bruta,
suetoni,
jo no sé en quin forat potser l’has ficada.

o potser la tens aspra
d’haver-hi esmolat coses que no és discret anomenar.

LIV

Per tot això, Estellés no pot perdonar a Suetoni:

recorda-te’n, suetoni,
aquesta no te la perdone.

LIX

ah fill de la gran puta,
suetoni,
què més podia fer que deixar els meus tàlems a les joves parelles.

LX

suetoni, cabró.
tu sabies ben bé què fou el meu pare,
un pescater humil pels carrers de venusa[...]

suetoni és un bord.

LXI

suetoni,
mesquí,
¿i tu has gosat escriure la història dels cèsars?

tens els ulls de l’eunuc o la mestressa desdentada
que entra la safa a l’habitació.


LXII

el meu pare fou llibert, i és de veres.
va exercir de pescater, i és de veres, són dades ben sabudes.

i qui fou el teu pare?

pots tu orientar-m’hi?

ni la teua mare sabria dir-t’ho, enfeinada sempre a la màrfega.

LXIII

molt raonablement,
amb la sintaxi culta pulcra que acostuma,
amb aquella fredor impersonal que estimes,
has gosat descriure la meva casa.

LXV

t’has demorat moltíssim referint
que el meu pare fou pescater.

escolta, fill de puta,
si em pensaves fer dany, anaves ben errat.

LXXIX

els cònsols, els pro-cònsols,
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta,

cautíssima,
de manera que mai no es note massa.

bastards,
parlen sempre en veu baixa

i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.

divendres, 3 de setembre de 2010

Oli i aigua

Aquest dia havia d'arribar, però no esperava que fóra hui.


L’últim text que vaig escriure (Cacografia) estava a punt de suspendre la prova dels tres dies (període després del qual puc llegir els meus propis textos amb una versió embrionària de l’anomenat efecte diari, això és, llegir-ho com si ho haguera escrit un altre, traslladant el criteri a la tercera persona en la mesura de lo posible i que sol desembocar en l'eliminació del text) quan de sobte m’he posat a pensar en quin sentit tenia continuar penjant textos, si aquest bloq ja fa temps que va esdevindre un bloq musical (menos mal que aquesta vegada no he arribat a quin sentit té penjar rés…).


Sé que a alguns els feia gràcia la multidisciplinarietat (?) que tan bé representava aquesta bipolaritat que ratlla lo clínic (una putada que és de puta mare, tu) però en un acte d’infinita empatia devers el visitant, a partir d’ara deixaré de molestar el lector amb cançonetes i a l’oient amb parrafades, separant la vessant pseudo-musical de la pseudo-lierària. (Al remat no va ser tan bona idea casar el gat amb el gos, Margarita.)


A mi també em sembla una injustícia que, tot i haver sigut les cançonetes les que se n’han anat de mare, siguen els escrits els que hagen d'anar-se’n d'A Ta Mare, i tot i córrer el risc de que se m’acuse d’anar espargint bloqs per la xarxa com a espores (en la meua defensa només puc dir que el Capità Taràntula Zen no és un altre dels meus desdoblaments…) he obert un nou bloq de títol enginyòs, en el qual anar vomitant a partir d’ara totes les cabòries plasmables, siguen publicables o no. A priori em dóna una sensació de llibertat (escriure com i sobre lo que em dóne la gana (com ara, sobre música (ouch!))), a tall a tall, tal i com estic fent en aquest post), i de frescor (olor a nou, que tan de verd tortà acaba saturant les retines…) però veges tú a saber en què pot degenerar la cosa (encara que partint amb eixe relat dubte que la cosa puga degenerar més encara).


I així és com torna a guanyar la rúbrica i tot queda ben classificat, tot cunyat i arxivat en les seues respectives carpetes, tot en la seua puta certa mesura.

diumenge, 29 d’agost de 2010

Mi#: Cacofonia




Hikikomori en clau de pus
es fa un harakiri coclear
Partitura sense sensorial
aclapararà quasi totes les ràdios del món
El meu timpà té forma de cendrer
A-pague burilles en mp3
sintonitze en Freqüència Medul·lar
totes les cançons que em plagie de l'Spotify™
(La música és una merda)

Hipotètica deducció
de patètica presumpció
(No sé què collons vol dir això...)
Què fàcil és buscar rimes per a cagalló
La vanitat és autofel·lació
(Millor que l’autoflagel·lació)
Dolça endoscòpia que em grates els acords
de les cordes vocals de la vocació
(La música és una merda.)

Amb tota la naturalitat del món
com un trineu pel tobogan d'hivern:
Del budell a la boca en un segon.
Reciclatge, coprofàgia, cançó.
(La música és una puta merda.)

dimecres, 25 d’agost de 2010

Mi#: Little Inner Fascist

Mai heu tingut por a què vos passe com a Federico Jiménez Losantos i companyia? (En el cas de que no sigueu com ells ja, clar) Una cançó de terror psicològic...

Federico en la seua etapa maoísta



Encara que intentes ofegar-lo amb una ampolla de mescal
Encara que intentes decorar-lo amb consignes crítiques amb el capital
Ell estarà ahí, esperant el moment oportú per a despertar
Perquè ell és el xicotet feixista que habita en tu
Vol eixir a la llum i començar a creixer i fer-se major
Ell és el xicotet feixista que habita en tu
Vol eixir a la llum i donar-se a conéixer, no pot esperar

Encara que intentes ennuvolar-lo amb el fum del haixix
I encara que intentes tapar la seua veu amb cançons de caire combatiu
Ell estarà ahí, esperant-se despert a que arribes les concert
Perquè ell és el xicotet feixista que habita en tu
Vol eixir a la llum i començar a creixer i fer-se major
Ell és el xicotet feixista que habita en tu
Vol eixir a la llum i donar-se a conéixer, no pot esperar

Si l’escoltes plorar és que estan eixint-li les dents, ja voràs
Com quan et puga mossegar podrem veure per fi qui ets en realitat
“El meu xiquet és l’amo del carrer i del corral”
Perquè ell és el xicotet feixista que habita en tu
Vol eixir a la llum i començar a creixer i fer-se major
Ell és el xicotet feixista que habita en tu
Vol eixir a la llum i donar-se a conéixer, no pot esperar
Vol eixir a la llum i començar a créixer:
Fer-se més gran que tu…

dilluns, 23 d’agost de 2010

RAUL UBEROS: Llull Cobain 2010

"Josep... despres de temps de treball (pok o molt... ya valoraras tu... ) i d'espera per a tindre un microfon millor al final kuan yo ho vaig konseguir tot... vaig decidir fer aço... JOSEP! Aci tens... lo ke per a mi es un homenatge al Mi# lo ke ve siguent un Llull Cobain remasteritzat... lo ke ve siguent la versio de Ramon Llull ke et deia... (ke konste ke manrolle kom les persianes perke estik esperant ke es puje al megaupload... le posat tambe al grooveshark... pero me lia molt...) M'ha kostat prou de fer... algun ke atre lio... mes de dos kares de horror al sentirme... XD pero lo important es ke ya e akabat... i kom se ke li pega els sonidets raros... e klavat un pok de Wah-Wah per aci... un pok de Reverb per alla... i kom a resultat he obtingut aço..."



“Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos honrat,
e són caüt en mant pecat
e en ira de Déu fui pausat.”


Ramon Llull volia veure a Déu
I es va exiliar a la muntanya
Amb 14 cartons de vi
I 3 sacs de la millor marihuana
Ramon LLull va veure a Déu
quan anava molt cec

“Jesús me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat.
Matí ané querre perdó
a Déu, e pris confessió”


Ramon LLull per fi va veure a Déu
I es va disposar a viatjar
Quan va arribar a Babilònia
en estat de catatonia
es va columpiar als jardins penjants
Ramon Llull va veure a Déu
I li va guinyar un ull.

“De caritat, oració,
esperança, devoció,
Déus me fé conservació.

Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Enfre la vinya e el fenollar
amor me pres, fé'm Déus amar,
enfre sospirs e plors estar.
Déus Paire, Fill, Déus Espirat,
de qui és Santa Trinitat
tracté com fossen demonstrat.
Déus Fill, del cel és davallat,
de una Verge está nat,
Déu e home, Crist apellat.
Lo món era en damnació;
morí per dar salvació
Jesús, per qui el món creat fo.
Jesús pujà al cel sobre el tro,
venrà a jutjar li mal e el bo:
no valran plors, querre perdó.
Novell saber plors hai atrobat,
pot-n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat

dijous, 19 d’agost de 2010

MI SOSTINGUT "Pèls i Senyals"


1 – Crisoberilo
2 – L’esmorzar Nu
3 – The Cottolengo Lovers (Instru-mental)
4 – Gran Déu Fal·lus, Tòtem Còsmic
(Cant Litúrgic Proselitista)

5 – Trenc d’alba, Trenc d’ou
6 – L’amor, misteriòs i translúcid
7 – (com l’orella d’un fetus)
8 – Ídols

- Aquesta miqueta ha estat enregistrada a la meua habitació durant l'Agost del 2010

- El títol naix d'una conversa de llit, però després vaig descobrir googlejant que també es diu així un llibre de Sebastià Perelló publicat ara fa dos anys.


- “Ídols” és un poema de Gabriel Ferrater, inclòs al poemari de 1966 “Teoria dels cossos”.

- L'arxiu conté: Les vuit cançons, un arxiu word amb les lletres i la portada. Si l'enllaç no funciona o no pots obrir l'arxiu comprimit, avisa.

- Després d’intentar un canvi de so amb micròfons (gràcies, Isabel i Xerra) i una guitarra elèctrica directa (gràcies, Jandro i Jonny), he decidit continuar amb el sò obert i brut del micròfon USB (gràcies, Micròfon USB II). Per tant, no trobareu en aquesta miqueta ninguna millora respecte a la sonoritat, a no ser per un teclat very lo-fi present en la majoria de les cançons (gràcies, Raúl). Promec tornar totes les coses en breu. També gràcies a: Àlex Irondile per la col·laboració i, per descomptat, a Leitmotiv per la inspiració.

- Este dijous (26 d'Agost) hi ha recital de Mi Sostingut al café Tendur de València (per la plaça del Cedre, allà les 20h). Mos vorem allí?

- Descarrega't miquetes de Mi Sostingut amb moderació: És la teua responsabilitat.

dijous, 29 de juliol de 2010

Mi#: Alopècia en l'Antiga Grècia

Després de tot un any d’acurada anàlisi capil·lar m’han agafat per fi per a estudiar Filosofia. [Han enviat les mostres a la Universitat de Salamanca per a assegurar-se de que les incipients lluentors que començàvem a reflectir (segurament l’expressió “brilla por su ausencia” es referia originalment al pèl dels calbs) la majoria dels candidats (la resta ja estaven completament pelats) no eren producte d’unes simples clarors benignes o de la traça d’un àvid perruquer còmplice que ens haguera buidat el pelfut expressament per a passar la prova]. Quan m’han anomenat he vist com se'm desprenia un nou matoll de pèls, de l’emoció.

La següent cançó és per a commemorar aquesta gloriosa fita (i per a veure si em donen algun crèdit anticipat – ja europeu, eu!- o algo).


[Alopècia en l'Antiga Grècia

Els antics filofòsfors tenien cap de misto]

Mira, sinó, a
Demòcrit...
(¡Quin cartonot més decrèpit!)

Mira, sinó, a Sòcrates...
(El Dimoximil® ja no fa rés)

Mira, sinó, a Plató...
(Tenia el cap més redó que una bola de billar)

[Alopècia en l'Antiga Grècia
Els antics filofòsfors tenien cap de misto]

Mira, sinó, a Anaximandre...
(Ni tan sols un pelet li va romandre)

Mira, sinó, a Pitàgores...
(Pareixia de Ganímedes)

Mira, sinó, a Diògenes de Tars...
(Pareixia una bombeta de 100W)

[Alopècia en l'Antiga Grècia
Els antics filofòsfors tenien cap de misto]

Mira, sinó, a Epicuro...
(en una peluca dels vint duros)

Plouen els pèls i se'n van, mentrestant,
a buscar un cabot que no pense tant.

[Alopècia en l'Antiga Grècia
Els antics filofòsfors tenien cap de misto]

dissabte, 17 de juliol de 2010

Roncs

Mecanismes en repòs, boques obertes al màxim, mandíbules quasi desencaixades, exploten bombolles mucoses, flora nasal, vegetacions, motors que no acaben d'arrencar, derrapades laringoses, la constatació (sonorament sòlida) del continu respiratori: Aquestes persones encara respiren. ¡Aquest cadàver encara respira! (El mort es posa a roncar. Consternació general al tanatori).

La màgia del jaure col·lectiu. Una assemblea revolucionària en el plànol astral. Em dispose a agafar el fil, gronxat per la simfonia de roncs que els adormits interpreten de forma tan magistral. Hi ha tres veus que sobreïxen: Una és una subtil freqüència subliminal, un lleu i greu zum-zum buco-nasal, càlid com les gàrgares d’un riu de lava, que amortigua l’enfurismat diàleg que mantenen les altres dues, perfectament sincronitzades en un compàs de dos per quatre. El primer temps o temps fort és semblant al clam gutural d’un bàrbar que en plena batalla mata per a no morir, el plantejament erroni del repòs d’un guerrer que mentre viu descansa per a lluitar durant les hores de son, mentre que el segon temps o temps feble és més bé l’alè d’un xihuahua terminal, l’expiració d’una manxa renaixentista, una medusa que es desinfla en un nuvolet de bombolles.

Al principi molesten, però quan comence a percebre'ls com la conseqüència d’un somni profund i plaent, d’alguna forma vaig contagiant-me d’ell per una espècie d’empatia sedant. Em rebolque al bell mig del foc creuat: Ferocitat versus llangor en un hostinato cadencial que, quan comencen a girar els glòbuls darrere les parpelles, va guiant-me a poc a poc per les planúries de Morfeu (que jo també tinc coses a dir...)

diumenge, 11 de juliol de 2010

Els Ovidi Awards i un recital sobre rodes

No em vaig presentar, ni vaig enviar rés, però em van donar un premi a la millor maqueta (supose que per la última, perquè quan em van nomenar entre els nominats sonava una cançó d’aquesta).

A l’arribar a casa (després de passar 4 dies memorables al Feslloch) he col·locat el premi a la tauleta que fa de palmarés familiar, fins ara regnat únicament pel trofeu d’un campionat de truc que mon pare va guanyar fa molts anys.

Mon pare m’ha donat unes palmades a l’esquena i m’ha dit: “Fill, estic orgullòs de tu. Pa una cosa que saps fer…”

“Si almenos guanyara algun gallet…” – Ha afegit ma mare.

M’he dutxat i he anat a Xàtiva en tren per a fer un recital al Cap-i-cua

Dos factors em donaven mala espina:
- La sobrietat dels recitals vespertins
- El cansanci del Feslloch

I un tercer ha rematat la faena:
- El partit de la sel·lecció espanyola (no hi havia ningú)

Així que finalment s'ha anul·lat, però a la vegada ha anat sobre rodes:

Només havien vingut Raul i Ana, amb la mare d’Ana, així que he tornat amb ells en el cotxe.

Com que m’ha sabut fatal el viatge debades que havien fet, els he tocat al cotxe les cançons que més li agradaven a sa mare.

diumenge, 27 de juny de 2010

Espessos núvols d’amor com rajos de tinta de polp

Després de que ens convidaren a un cubata i un xupito per saludar un nudista urbà que tenia un gran paregut físic amb Enric Morera, vam decidir eixir a pegar una volta i quan vam arribar al cantó del Mayhem ens vam besar, i aleshores un xic que hi havia prop, abrigat pel seu grup, ens va convidar amablement a que deixarem de besar-nos i que ens n'anàrem a un altre lloc, fora de la seua visibilitat, millor si era a la nostra pròpia casa. [Segur que ho haveu escoltat alguna vegada: "No, si jo ho respecte (fuig quan algú començe amb aquestes), que cadascú faça el que vullga, però a sa casa, no en públic…"] Vam tornar a entrar al Mayhem perquè no volíem que es complicara la cosa i que aquell mico ens fotera una revetlla de Sant Joan que, francament, estava siguent d'allò més agradable. Vam comprendre que, tot i estar a les rodalies d'una casa okupa, aquesta estava molt prop de la Malva, una platja que, com sabeu, es plena de gom a gom la nit de Sant Joan fent que, per estadística, el nombre de babuins reaccionaris s'incremente considerablement. Així que, tot i que amb la mosca darrere l’orella, vam continuar gaudint de la nit dins el Mayhem considerant allò com un fet desafortunat però aïllat.

Però la cosa no va acabar ahi. Una vegada vam decidir tornar a casa, a només un cantó del Mayhem i només per anar agafats de la mà, un altre babuí intolerant ens va saludar cordialment amb un amistós "Maricones de mierda". Leitmotiv ja no va poder més i es va veure obligat, amb la dignitat a flor de pell per l'anterior atac, a encarar-se amb ell i preguntar-li perquè tenia que haver-nos dit això sense nosaltres haver-li dit ni fet rés. La cosa es va posar molt tensa amb crits, amenaces, temptatives de violència física i una sensació de ràbia que encara ens puja des del diafragma quan ho recordem, i tot per una simple mostra d’afecte.

Em va saber molt mal barrejar – o, més be, confrontar – una cosa tan bonica com és l'amor amb altres tan lletges com ara l'odi o la violència (de qualsevol tipus). M’agradaria que tots aquestos atacs es pogueren combatre d’una forma tan fàcil com la que li va ensenyar aquell vell i savi gai anomenat Bobo a Burroughs en “Queer”: «(…) viure duent el propi jou amb orgull i a la vista de tothom, conquerint els prejudicis i la ignorància i l’odi amb coneixement i sinceritat i amor. I davant l'amenaça d'una presència hostil, emetre un espès núvol d’amor com un raig de tinta de polp» o, dit d'una altra forma, galvanitzar les consciències inanimades amb espores d'amor o, dit d'una altra forma, homòfobs nugats de mans i peus a un descampat rebent a la cara un raig de lefa a pressió mentre l’alba trenca elèctrica.

És prou encasellant comprovar que a la ciutat - prèviament idealitzada com un paradís de l’anonimat després de patir al poble censures de bodes gais i altres mostres ben properes de tole-rància -, hom no pot caminar tranquil·lament agafat de la mà d'un supra-amic fora de l’ambient o dels llocs declarats “gay-friendly”: Comprovar per un mateix que la ciutat també pot esdevindre un entorn hostil.

València, eres una puta, una puta homòfoba.

Feliç Dia de l'Orgull Gai.


JAUME SISA Follet Trapella

dijous, 17 de juny de 2010

Ja està actiu el web del Rebrot 2010, on trobaràs programades les primeres activitats. Tallers, xerrades i cultura popular ompliran Berga el 15, 16, 17 i 18 de juliol en la novena edició de l'Aplec de Joves dels Països Catalans que, per segon any serà totalment gratuïta.

Una novena edició que comptarà amb una oferta musical basada en la promoció de grups novells i la consolidació de grups amb experiència, per potenciar des del nostre Aplec el moviment musical que en els darrers anys, està multiplicant-se qualitativament i quantitativa als Països Catalans.

Una edició, finalment, que espera esdevenir un punt de trobada per al jovent crític i per als moviments i col·lectius transformadors dels Països Catalans, amb la voluntat de crear sinergies de treball cap a la construcció d'alternatives al sistema capitalista, amb la independència i la revolució com a horitzó.

Sona bé, no?


dilluns, 14 de juny de 2010

dissabte, 12 de juny de 2010

Les pupil·les gustatives distendides

Mentre assajàvem a la caseta del Gos Rabiòs la intervenció del dia 21 (Tota una imatge, recitant enfurismadament els seus poemes amb els tarongers de baix de la piscina de públic) em va explicar algunes coses del llenguatge no verbal que indiquen el grau d’estar agust amb una persona, com si fóren paràmetres de sinèrgia, i un d’ells era la dilatació de la pupil·la.

Així que per la nit, quan tenia el cap de Leitmotiv sobre les cames, em vaig fixar en el grau de dilatació de la seua pupil·la i, efectivament, s’estenia per tota la còrnia arraconant l’iris cap a les vores com si fóra un eclipsi. Per ahí hagueren cabut safanòries, creïlles, pimentons. I estic segur que a mi també m’hagueren cabut carxofes, naps, carabasses, melons d’alger.

Ja pel matí, quan em trobava sol amb mi mateix a casa, em vaig mirar a l’espill i em va costar un muntó trobar-me la pupil·la. Allò era la mínima expressió del punt, es mostrava només lo justet pa poder dir que estava ahí. Per allí no haguera passat ni un espaguetti cru.

diumenge, 30 de maig de 2010

Streami#ng

A l'espera de trobar un nou micròfon que estiga disposat a enregistrar la pròxima maqueta doble, l'amic i tocaio Josep ha penjat quasi totes les cançons de Mi en una pàgina que es diu Grooveshark, que es coneix que és com l'Spotify però que qualsevol pot penjar música. N'han fallat una desena perquè tenien massa herzios pa la carabassa.

Pots tornar a torturar-te els timpans desde la pàgina, o bé directament des del següent gadget:



La veritat és que aixina totes juntes fan una miqueta de por...

diumenge, 23 de maig de 2010

La batalleta de l'Ebre

¡Sal del cuerpo de ese joven!

Al veure la Judas exposada li’n vaig demanar dues a la cambrera i ella em va proposar una amb més graduació encara, alguna cosa com Golden Dragon però en alemany, així que quan mos vam acabar les Judas vam demanar dues Golden Dragon, i després dues més i aleshores va començar lo recital entre les plantes i los arbres de la bonica terrassa del pub Llar. Àlex em va dir que es va fixar en les cares, reaccions facials, gestos postures del públic que jo no puc adonar-me’n per l’estat d’ennuvolament en el qual la cervesa segurament té alguna cosa a veure però vos assegure que la música també. Així, em va dir que una vegada passat lo shock inicial que suposen Alzheimer i L’historiador d’Alfarrassí la gent anava xalant. Un heavy que li va agradar molt la de Llull Cobain i em va dir que li calia la versió autènticament grunge que de fet ja ha sigut tocada, també li va preguntar a Àlex, quan es va adonar que erem de la mateixa ribera, si és que jo composava les cançons quan anava fumat, i la veritat és que és un dels millors complits que m’han dit mai. Després van tocar Eduard Borràs i la seua banda. No li ho vaig arribar a dir, però em va agradar molt aquest nom des que el vaig veure al cartell perquè hi ha un pas-doble de concert que es diu igual i que vaig tocar quan encara tocava lo trombó a la banda i que fa alguna cosa com sol re re, mi re si sol la si, do do, re re. Eduard Borràs porta només dos mesos juntant-se amb la seua banda i la veritat és que sonen molt sincronitzats, amb reminiscències reconegudes dels Sopa de Cabra, versió inclosa i batería amb metrònom auriculat, molt professional. A més l’Eduard és un vertader crack a la guitarra i mos ho demostra amb un seguit de solos bluseros que reparteix arreu les cançons a banda de què és molt guapot.

Una vegada s’acaba lo concert l’Oriol, que és lo nostre contacte ampostí que mos ha caigut molt i molt bé i des d’ací una abraçada i moltes gràcies per tot i a veure quan ens tornem a veure, i les seues amigues mos porten a lo Free, un pub del rotllet, i quan estem fent la cervessa fora al costat de lo canal vegem la casa del vagabundo i arriben uns amics i mos porten a veure-la. Entre croacks de granotes insomnes i olor a terra mullada mos endisem per lo caminal en completa obscuritat i arribem a la casa del vagabundo que tan sols es pot entrar per una finestra que hi ha dalt de la teulà aneu amb cura que ací l’amic un dia es va trencar la teulà baix dels seus peus i casi es mata menos mal que va poder agarrar-se amb les mans. Així que entrem pantalons bruts colzes arrapats i encenem una foguerà amb lo matalàs del vagabundo - que ací no viu ningú, de veritat! - olor a fum i pixarraes reafirmant aquesta adolescència que tant tarda en anar-se’n i menos mal perquè quina llàstima mos donaria això.

A l’endemà anem a visitar les amigues de l’Oriol que estàn a una paradeta que han muntat per la fira tradicional, vestides amb lo traje tradicional venent coses tradicionals i dos pollastres morts penjats rodant, mos conviden a un vinet molt molt bo que mos alleuja la ressaca i unes coques de brull acabadetes de fer que la veritat és que mos obrin l’estòmac però que bones que estaven que mos passem tota la vesprada rememorant el brull desfent-se als nostres paladars.

Anem a Deltebre a buscar lo delta de l’ebre clar, però buscant buscant no trobem rés ni el delta ni la casa de fusta ni rés de rés però parem a la gespa de vora el riu que s’està molt fresquet i plouen borrissols de cotò que què bonic que pareix una pel·lícula, així que em fa una foto entre las flores de la vora per a xalar de ie que hem estat a l’ebre i mireu quin cabdal i quina aigua més clara i neta i que el no al trasvassament ja forma part del folklore que fins i tot hi ha escultures contra el trasvassament a les rodones, allò de la canonada doblegada, i a mi molt bé que em pareix sí senyor!


Anem a Tortosa i el recital molt bé també tota la gent jove responia sí senyor un tècnic de sò de primera i una il·luminació perfecta al casal popular Panxampla que era un bandoler que hi va haver debat per la politització del nom i tal però que ole tus huevos perquè es coneix que molestava als poderosos cosa fina. vam coneixer lo Nando, un advocat laboralista amb símptomes evidents de cocaïna que es menjava lo teu torn de paraula però també lo seu propi, autosuperposant-se frenètic en una solapació del monòleg increïble i suprahumana. I xerrant xerrant vam anar a la seua furgoneta, una d’aquelles mítiques T2 que empraven els hippies i mira tu que be que aquesta és la huela de la T4 d’Àlex i la porta corredera lateral està tancada amb un cadenat sí senyor ni cierre centralizado ni hòsties! La rúbia li xafa que dóna gust fins i tot darrere de la policía urbana apegant-se fins a no veure la matrícula i tocant lo clàxon i l’home cari para que mos tancaran. Aquella sensació de què els bojos sempre acabem trobant-mos per un misteriòs magnetisme allà on anem. Tranquils que no vos duem al nostre pis per a fer una orgia. Arribem al pis increíble una bola de discoteca al menjador això és genial tot plè de vinils estranys dels beatles fica el revolver cubates amb glassons de sabors “Àlex, pren una Voll Damm edició especial 55 anys mig litre tirada limitada wow. Anem a lo llit a fer unes fotos perquè Carpe Diem. La rubia s’intenta liar amb Àlex i després amb mi a lo cool (lo cool no és una forma de lligar, sinó un pub). Àlex potser sí que volien fer una orgia per a expandir horitzons sexuals de quan tens trenta anys i caus en el compte de que Carpe Diem. Nem a casa Àlex portes mal pet no vages tan ràpid que no ho contarem Passa lo castell a tota hòstia per la finestra de la furgo. això és el que veu la gent de normal quan va los puestos, no? Castells turismes jo me’n vaig a dormir.

Desperte a terra. Vull dir, que em gite en lo llit però em desperte a terra. Mai m’havia passat això!

dilluns, 17 de maig de 2010

Decàleg del bon Daniel Johnston


1 – Jo no he canviat. Tinc exactament la mateixa imaginació que quan era xicotet. Els que heu canviat heu sigut vosaltres, que aleshores la lloaveu i ara me la recrimineu.




[Somreia tot i el seu infern intern / Va ésser abandonat i va llençar l’últim cèntim que li quedava a un pou dels dessitjos, però ell estava massa aprop, va caure, i ara és Casper el fantasma amigable / Sempre va ser amable amb la gent que li dia que tan sols era un samaruc, però ell va tindre que dir adéu i ara és Càsper el fantasma amigable / Mai ningú el va tractar de forma agradable mentre estava viu / Com va dir el bibliotecari: “Ningú pot comprar respecte, però tot el món respecta els morts” i per això estimen el fantasma amigable / Mai oblidarem allò que d’ell vam aprendre i allò que signifiquem per a ell / L’amor romandrà per a sempre / Gràcies a tu, el fantasma amigable]

2 – L’artista boig tan sols ha de parlar d’ell mateix. No estic compromès ni amb la meua època ni amb el meu entorn, tan sols amb el meu cap: Les parets internes són opaques i reflectants.



[Havia perdut la ment. Vaig perdre el cap per un temps que vaig estar fora dels meus límits em vaig tornar estrafolari. Vaig veure que tenia una xicoteta esquerda al meu cap, que va anar obrint-se lentament fins a vomitar el cervell, que es va vessar a la vorera i jo ni tan sols em vaig adonar. Havia perdut la meua ment. Estava al soterrani quan em vaig adonar que aquesta havia desaparegut, així que vaig agafar el meu cotxe i me’n vaig anar a l’oficina d’objectes perduts i vaig dir: “Perdone, però crec que he perdut la meua ment”, i ella em va dir: “Molt bé, pot fer el favor d’identificar-la?”, i jo vaig respondre: “Sí, segur que és una xicoteta però bonica, un poc erosionada per la pluja”, i ella va dir: “Oh, doncs segurament deu ser aquesta…” i li vaig dir: “Gràcies, senyora, sempre estic perdent aquest maleït trasto.”, perquè havia perdut la ment.]

3 – Quan estic trist em qüestione el trellat de la meua pròpia obra...



[Escolteu-me, vaig a contar-vos una història sobre com envelleix un artista / Alguns busquen la fama i la glòria, però altres no sóm tan audaços / Tot el món, els amics i la família et diuen: “Busca’t una feina! Perquè només et dediques a fer eixes coses? Perquè eres tan estrany? En realitat no ens agrada això que fas, i no crec que a ningú li agrade. És un problema que tens, i aquest problema et fa sentir mal.” L’artista camina sol. Algú xiuxiueja a les seues esquenes: “Damunt té la cara d’anomenar-se això a ell mateix, si no sap ni qui és!” L’artista camina entre les flors, apreciant el sol durant totes les hores de vigília. Però, realment és tan dolent? Seuen en front els seus televisors dient “Açò és molt divertit!” i es riuen de l’artista, dient: “No sap com divertir-se…”. Les millors coses de la vida són la llibertat, el cant dels pardals i el somriure de les abelles, però el sol no brilla a la televisió. Escolteu, vaig a contar-vos una història sobre un artista que supera la majoria d’edat. Alguns tan sols busquen la fama i la glòria, altres simplement els agrada veure el món.]

4 – …però al final m’adone que l’artista boig ha de caminar sol.



[M’estic apropant a la realitat / M’he convertit en un dels meus ingenus somnis / Camine solitari pel camí amb la pesada càrrega que no duc / I el sol brilla al meu damunt, i m’agrada creure que ho meresc / M’amague on vosté no em puga veure / Darrere una paret al fons de l’habitació / M’arrossegue lentament a travès de l’obscuritat, sentint-me com a un acudit / I el sol brilla al meu damunt, i m’agrada sentir que ho meresc / Camine per aquest carrer buit, encara que no està buit perquè jo estic en ell, i m’estic apropant a una casa que puc endur-me amb mi / I el sol brilla al meu damunt, i senc que m’ho he de guanyar.]

5 – En canvi, quan estic content mire el costat positiu de les coses: Una crisi maníaca, per exemple, és una bona oportunitat per a enregistrar un grapat de bones cançons al soterrani…



[Oh, quin sentiment més bonic i quin dia més bonic. Tot està anant correctament.]

6 – …i un manicomi sempre és un bon lloc per a enregistrar un disc en directe...



[He arribat fins ací i ara faig el que puc. / Ja tinc el cor trencat i ningú pot trencar un cor trencat / Estic picant a la teua porta perquè sé que ja no em vols, però no puc deixar de fer-ho perquè ja no sé que fer. / Deus estar equivocada si penses que ja no m’estimes / Podries somriure i posar un final feliç a la meua cançó / Estic picant a la teua porta perquè sé que ja no vius ací / ¿És tan sols un record o és que seguisc boig per tú? / No em crec que no hi haja amor / Tinc la ment trencada i tan sols es pot alleujar amb això / Eres tú o simplement algú que vaig imaginar? Perquè estic veritablement confús perquè crec que encara et vull]

7 – ...i un autorretrat amb la guitarra, la millor portada per a aquest directe.
(Qualsevol paregut amb la capçalera d'aquest bloc és fruit d'una aborronant, molt aborronant casualitat.)


He vist la teua cara i m’he dibuixat amb una guitarra








8 – He posat en perill la meua vida i la dels meus éssers dolguts, però m’han perdonat perquè s’han adonat que, al remat, l’amor és el meu vertader rerefons i leitmotiv.




[Acabaràs trobant l’amor vertader per fi / Descobriràs qui era vertaderament el teu amic / No et fiques trist, sé que ho faràs, però no et dones per vençut fins que no trobes l’amor per fi / Aquesta promesa tan sols serà un ham si estàs buscant allò que trobaràs / Potser penses que ja ho has buscat massa, però com pots reconéixer-lo si no ixes a la llum? / No et dónes per vençut fins que no trobes el vertader amor per fi.]

- Sí, en falten dos.
- Les cançons estan traduïdes a mà alçada.
- Els meus eterns agraïments a l'anònim que me'l va recomanar.