diumenge, 24 de gener de 2010

Caragols

Feia molt de temps que ma mare no preparava els caragols per a l’arròs caldós a casa. A un amic de mon pare li ha vingut la inspiració i ara li pega per fer caragols pels marges dels camins i les sèquies i ens ha regalat una bossa ben farcida. Mon pare els ha deixat uns dies a una safa al corral sense menjar per a que buiden tota la merda i amb la vora plena de sal per a que no s'escapen, i hui per fi ma mare els ha ficat dins una cassola enorme, molt ampla, i els ha deixat al foguer en cocció molt lenta. Mentre contemple els caragols amuntegant-se dins la cassola amb la seua ja de per sí lenta marxa, més afeixugada encara si cap per la desnutrició, em ve al cap la figura d’aquell mític pidolaire de Castelló de la Ribera: Tino el Caragolero.

La primera vegada que el vaig veure, jo encara era molt menut. Van tocar a la porta i vaig anar a obrir. Era ell, amb uns ulls negríssims, barba i pèl llargs, molt bruts, una gorra de propaganda, seguit per un gosset mestís, xicotet, sense corretja i també molt brut. A la mà portava una ampolla de plàstic tallada per la meitat plena de caragols vius. Amb un somriure que a penes s’albirava darrere totes les arrugues d'aquell rostre de poc més d’una trentena d’anys molt però que molt mal duts, em va preguntar si hi havia algun adult a la casa.

Vaig anar a buscar a ma mare. Tino volia vendre-li els caragols i ma mare es va negar. Es va acomiadar cordialment amb un altre somriure i una espècie de reverència.

Quan ma mare va tancar la porta vaig notar que aquella visita havia somogut alguna cosa als meus endintres, ho notava al meu interior, com una revelació, com una vocació que desperta per fi, com un sentiment que sempre ha estat latent, esperant un estímul extern que l’active, com una meta, exactament, com una aspiració: Per fi havia trobat un referent.

Aleshores vaig saber que volia ser – que acabaria siguent – un alcohòlic, un pidolaire. (Tot i que, tècnicament, Tino fóra un venedor ambulant).

Com era d’esperar, aquesta peculiar ambició contrastava fins a la confrontació amb les dels meus coetanis que, si no volien convertir-se en el proper David Albelda, estaven inevitablement disposats a seguir la fabulosa estela dels seus pares.

La segona vegada que el vaig veure, estàvem jugant un grup d’amics a futbol urbà a la Plaça dels Furs (La replaceta dels Quatre Cantons) amb una ampolla de plàstic buida com a baló i els bancs de pedra de la replaceta com a porteries. Quan estava fent-se de nit, va eixir Tino trontollant del bar Quatre Cantons i, al veure’ns no va dubtar en unir-se al joc. Després d’estar una bona estona jugant, vam seure al banc a descansar i xerrar. Entre deliris alcohòlics (com ara que havia sigut entrenador del València C.F. un parell de temporades) ens va contar que venia a vendre caragols a La Pobla Llarga perquè ja li havien vetat l’entrada a tots els bars de Castelló, no per altercats ni cap cosa per l’estil (Tino és recordat per la seua bonhomia), sinó pels desorbitats deutes que podia arribar a acumular a un bar. Després de la xerrera va pujar a la seua bicicleta oxidada, on estava esperant-lo el seu gos i se’n va anar cap a Castelló fent esses.

Aquella va ser la última vegada que el vaig veure, ja que al final també li van vetar l’entrada a tots els bars de La Pobla. Va morir l’any passat per un incendi que es va produir a sa casa. Vivia a una casa molt vella, una casa que li faltaven moltes parets, i a les que encara romanien en peu li faltaven moltes rajoles. L’ajuntament el va animar moltes vegades a traslladar-se a un centre d'acollida, però ell no volia abandonar la seua llar. No tenia subministrament elèctric, així que s’il·luminava amb veles. A més a més, cap al final de la seua vida (45 anys) va acabar desenvolupant la síndrome de Diògenes, omplint sa casa d’objectes grandots i inservibles, a banda de molt inflamables.

Durant tota l’estona que he estat recordant la figura de Tino, els caragols ja han començat a soltar la molla a poc a poc. Hi ha un que intenta fugir, enfilant-se per la paret de la cassola, però quan arriba a la vora i tasta la sal que la rodeja, contrau les banyes i retrocedeix, relliscant-se resignat, disposat ja a morir bullit amb tots els seus companys.

Em pregunte si Tino va intentar fugir d'aquell incendi.

5 comentaris:

Ment incoherent ha dit...

Josep...
ke gran escrit...
m'ha emocionat i tot...
i tens rao...
eixos moments en els ke jo el veia pasar amb la seua bicikleta oxidada...
els moments de futbòl urba (en akest kas... a la plaça de l'ajuntament) mentre ke ens kontaba ke de jove jugaba... i li deien Tino-la... (si no rekorde mal)
ma enkantat akest text... un abras!
·RAUL UBEROS·

Alietes el del Corralot ha dit...

Sí, senyor, molt bo. Estic amb la Ment Incoherent. Brutal la metàfora de Tino i els caragols.

josep alcover ha dit...

m'ha agradat molt l'escrit, si senyor. Cal tindre una mirada especial per poder veure el que d'especial tenen els personatges...

Comtessa d´Angeville ha dit...

bo bo bo molt bo

Josep Lluís ha dit...

Li has fet un homenatge, una mostra de respecte i fins i tot d'afecte a aquest pobre home. I m'ha agradat molt l'escrit.