dimarts, 18 d’octubre de 2011

Queden 15 dies


“Recorden recorden el 2 de Novembre. Conspiració, pòlvora y traició. No veig demora y siempre és l’hora per aportar sense dilació.”

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Queden 16 dies

“¡Hablamos de neoliberalismo, cojones ya! ¡Hablamos de neoliberalismo! ¡Estamos hablando del Apocalipsis y hablamos del neoliberalismo! ¡El neoliberalismo va a llegarrrrr! La mayoría escandalosa es católica, fea y sentimental…” Fernando Arrajoyl

(La idea és de Lovewilltearusaznar)

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Queden 17 dies


“Quan es va obrir el primer segell, vaig mirar i vaig veure una aspiradora morà, i a qui la muntava se li va donar un bolso roig i va eixir vencedor, i per a véncer encara. Quan es va obrir el segon segell, va eixir una altra aspiradora, aquesta vegada verda; i a qui la muntava se li va donar un barret de copa amb un estampat de taques de vaca. Quan es va obrir el tercer segell, vaig mirar i vaig veure una aspiradora groga. Qui la muntava portava una pilota taronja a la qual anomenava “pilota de Laa-Laa”. Quan es va obrir el quart segell, vaig mirar i hi havia un patinet. Qui el muntava tenia per nom Po, i se li va donar potestat sobre la quarta part de la terra per a espargir bombolles de sabó.” ApocaDipsy del Verkami No Assolit 12:34

divendres, 14 d’octubre de 2011

Queden 20 dies


Esta nit a les 22,30 tenim un concert “rellamp” a la Sala Darkness de Sedaví (Quin lloc millor per a seguir predicant l’Apocalipsi!?). Toquem amb les Il·luminatti, així que COL·LABORA al Projecte Escolopendra o puguem conspiranoiar amb elles per a que d’ací vint dies ho tinguen ja tot a punt per a instaurar el Nou Ordre Mundial. LLARGA VIDA AL JEBI METAL

Queden 21 dies


“Estic ja fart de que em toquen la pissarreta! Però bé, com és per una bona causa (i sense que servisca de precedent) els donaré el meu vist-i-plau. La velocitat de la llum no crec que la superen, però sí que crec que a poquet a poquet acabaran arribant.”
Albert Einstein, mol’ guapot & el seu bigott.

Queden 22 dies

22 dies per a mitja nit. Comença el compte enrere. Ja sóm 31 col·laboracionistes, però ens fan falta uns quants més per a evitar que l’Univers es plegue sobre si mateix. Tu pots evitar aquesta catàstrofe. COL·LABORA!

dissabte, 24 de setembre de 2011

El Verkami de Mi Sostingut




La profecia s’ha complit, i una vegada exprimit i rematat l’estiu arriba l’hora inevitable d’encetar el nostre propi crowfunding. Si ja heu vist el vídeo de dalt, haureu descobert més o menys per on van els tirs, així que ja podeu – després de difondre-lo a manta per les xarxes socials, clar – entrar al nostre projecte, allotjat al web Verkami i escodrinyar un poc més de què es componen els paquets, ja que al vídeo, encotillats pel llenguatge publicitari, no vam poder explicar-los detalladament.

Com veieu el CD és a 8€ (amb despeses d’enviament incloses en el cas de que visques fora de La Ribera – ningú no és perfecte -), cosa que suposa que els micromecenes, a banda de rebre el CD abans que ningú, tindreu un descompte respecte al preu que assoliran després els discos que poguérem vendre als concerts (a banda també de que el vostre nom apareixerà als crèdits, que per una altra banda serà la única recompensa que s’endurà – adobada amb xapes i enganxines – qui faça una donació de 4€ de forma (quasi) completament altruista.

A partir d’ací tot serà acumulatiu: És a dir que tant si trieu el paquet amb la camiseta (estan ja bullint els dissenys), el de la participació a la gravació (no és precís que sàpigues tocar cap instrument, també pots aparèixer cantant alguna estrofa, o recitant alguns dels poemes que hi hauran incrustats arreu de les cançons, a banda de passar tot el dia amb nosaltres a l’estudi de gravació – o tot el temps que dure la gravació: Qui paga mana! - ), el del recital acústic o el del concert amb grup complet, s’endureu també disc, aparició als crèdits, xapes i enganxines.

Totes les quantitats han sorgit d’un exhaustiu càlcul matemàtic i s’han filtrat posteriorment a través d’una profunda meditació assembleària, i és ací on arribem a la pura essència del Verkami: Aquestos diners es demanen, en definitiva, per a que el primer disc de Mi Sostingut tinga una qualitat de so digna, i que aquestos dos conceptes puguen aparèixer a la mateixa frase sense esdevenir una contradicció.

I com puguem arribar a fer real aquesta utopia? Estem fent ja la tria entre diversos estudis de gravació – encara que la tria definitiva dependrà del resultat d’aquesta experiència – i, a banda, ens agradaria comptar també amb alguna mà mestra, algú amb més experiència que nosaltres que ens produïsca el disc i ens apadrine el projecte, i creguem que la quantitat que ens hem marcat com a límit serà suficient per a cobrir totes aquestes despeses.

No cal dir que les plataformes de pagament son del tot segures, i que si en el termini de 40 dies no s’ha arribat al límit que ens hem marcat s’acabarà el món, però la vostra aportació finalment no s’efectuarà. Només se vos cobrarà l’aportació si en el termini de 40 dies s’ha arribat a la quantitat establerta.

Si finalment assolirem la fita, el grup entraria a l’estudi cap als Nadals, i els micromecenes podríeu anar seguint tot el procés des d’aquest mateix bloq, i quan el disc estiguera per fi acabat (ja per a l’any que ve) ja ens posaríem en contacte amb vosaltres per a enviar-vos els merescuts paquets.

Si vos ha quedat cap dubte, pugueu fer-nos qualsevol pregunta:

- A l’apartat de preguntes i respostes que Verkami ha habilitat a la pàgina del projecte
- Als comentaris d’aquesta mateixa entrada o qualsevol altra del bloq del Projecte Escolopendra.
- Enviant-nos un correu a misostingut@gmail.com
- A la plana del projecte que hem obert a Facebook

La utopia està ací! El Nirvana és ara! Hem encetat un Verkami!

dijous, 8 de setembre de 2011

El renaixement de Nabucodonosor

Pintura: "Nabucodonosor", de William Blake (1795) en Cinemascope ®

Va començar el curs i la gent de l’Exèrcit d’Alliberament Simbiòtic havien de reprendre la seua activitat. La primera tasca pendent era l’alliberament de l’hostatge que s’havien oblidat tot l’estiu al pis franc mentre gaudien dels festivals d’estiu. Així que, una vegada encaputxats, van fer derrapar la furgoneta i van llençar al carrer el peix gros, que degut a la desnutrició havia acabat esdevinguent més bé una espina.

Acumulant el seu embrutit rostre contra l’asfalt, com si aquest puguera protegir-lo, va esperar amb expectació que el soroll del vehicle es perguera en la humida nit de setembre, i ni així acabava de creure’s que l’hagueren alliberat definitivament. Encara va haver d'esperar-se una estona més per a assegurar-se de que no estava al·lucinant per la fam, o patint l’efecte d’alguna de les estranyes drogues que aquells “hippies organitzats” solien inocular-li. Una de les seues parpelles es va obrir incrèdula com una papallona desemperesint-se: ¡Era veritat!

Va obrir les dues mans sobre l’asfalt encara banyat per una recent pluja i el va rascar eufòricament amb les ungles tot suportant l’estrident esmussament, després va refregar suaument la seua barba i la seua melena contra ell i fins i tot el va llepar, apreciant el ric ventall de sabors exòtics que els neumàtics dels cotxes havien estampat al terra.

Es va posar de peu lentament i, encara que va intentar desengarrotar-se els ossos, caminava com una cria d’oroneta acabada de caure del niu. Al comprovar que anava nuet, una inesperada reminiscència d’urbanitat el va dur a ocultar-se a un contenidor de fem, però una vegada dins es va sentir com a una piscina sensorial i va començar a refregar-se amb totes les bosses de plàstic, produint una curiosa simfonia sintètica. Els seus peus descalços trepitjaven els residus orgànics més tous, que s’havien acumulat en la seua salsa al fons del receptacle, com si del més preat raïm es tractara, i després va començar a rascar-se orgàsmicament l’esquena amb un paraigües trencat mentre intentava eixir precipitadament del contenidor. Va acabar tombant-lo, espargint tot el fem per la vorera, i es va posar a donar voltes per terra com dut per un imparable èxtasi.

De sobte li va vindre un flashback de quan estudiava Ciències Polítiques a la universitat, concretament de l'optativa de Filosofia: ¡Els cínics, els filòsofs-gos dels quals tant s’havia burlat, ara pareixia que s’havia convertit involuntàriament en un d’ells! Però aquest parèntesi d’intent de raonament es va veure de seguida sepultat pel continu allau de noves sensacions. Es va tirar a un bassal i es va posar a clapotejar, rient i esguitant els vianants avergonyits que havien eixit de casa a apurar les últimes orxates de l’estiu. Les famílies alleugeraven el pas i cobrien els ulls dels menuts sense reconèixer aquell a qui abans idolatraven i prenien de model per haver arribat a l’esglaó més alt de la superació personal.

Quan ja s’havia netejat suficientment, es va agenollar al mig del carrer i va estendre els seus braços mirant al cel amb els ulls tancats com si estiguera assimilant una força inabastable. Al seu nas van començar a arribar milions d’olors: Carn gebre vegetació semen sucre gallina merda barranc cendra faves pell gasoil vellut febre cafè tela pixum paper taronges podrides fusta gat i tardor prematura. Mai abans havia sentit rés per l’estil. Eixes olors sempre havien estat allà, viatjant per l’aire d’un lloc a un altre, però ocultes per la indiferència: La rutina ens fa donar tan per sentades les obvietats que acabem oblidant-nos de totes elles.

I això només era el principi d’un procés de redescobriment total: Estava disposat a recuperar – i retindre – tot allò que sempre havia passat per alt. Alguns ja començaven a reconèixer-lo, i una multitud va començar a congregar-se xiuxiuejant estupefactes al seu voltant: Els parts sempre són motiu de joia.

dimecres, 7 de setembre de 2011

"10", de Pablo Palacio (Traducció lliure)

Comença un nou curs ple de reptes i expectatives, ple de projectes i il·lusions. Vos deixe amb un xicotet conte del gran escriptor equatorià Pablo Palacio, publicat el 1932. (Hi ha un curt inspirat en el mateix, que podeu veure ací). Espere que el gadiu i que vos ompliga de ganes per a afrontar aquest curs que ara comença.



10

Per fi els xiquets de la Universitat van tindre una idea genial. Abans d’anar a classe van fer, un matí blau, abundant provisió de pistoles, de forma que per a cada xiquet hi havia una pistola. I cada xiquet es va guardar la seua pistola.

Aleshores es va obrir la classe i tots van prendre el lloc seu de cada dia. Sobre la seua butaca de cuir, el Professor savi feia gestos i parlava, parlava i feia gestos; però les seues paraules, només eixir dels llavis, se li queien a la punta de les sabates: era que no podia avançar perquè la classe estava plena amb el coratge dels xiquets, els cors dels quals feien bum, bum; bum, bum.

I ja quan el Professor savi havia acabat d’embogir, el xiquet del bigot finet es va posar de peu i va dir:

- ¡Senyor Professor! ¡Vostè no és rés més que un ximple!

I el Professor va treure els ulls aproximadament un pam i els va tornar a clavar i els va tornar a treure. Llavors el del bigot finet va dir també:

- Tots els xiquets de la classe hem decidit suïcidar-nos en massa perquè vostè és un ximple.

- Hem decidit suïcidar-nos en massa perquè vostè és un ximple – van dir en cor.

I tots els xiquets van treure les seues màquines i cadascun d'ells es va posar la seua en el buit d’una orella. El company del bigot va cridar:

- ¡Una!... ¡Dues!... i… ¡Tres!

¡Pum! Van caure heroicament, com han de caure els homes. I el Professor savi, deixant de fer gestos, es va posar a buscar arrossegant-se per la classe les paraules inútilment perdudes.

dijous, 18 d’agost de 2011

Tancat per escolopendres

Punxa en la imatge per a seguir les desventures del grup en la gravació del seu primer disc.

dissabte, 6 d’agost de 2011

Kikirikí

Ella em mira amb la seua mirada difuminada de xiqueta bruna, perquè realment m’està mirant des de la foto mental en mate i sèpia d’un record que ja no és tan efímer, i ara torna en flashos inconnexos. Està asseguda al seu llit de xicoteta, perquè som xicotets, de família numerosa, els mateixos pijames de fa anys que mai canvien encara que nosaltres canviem, i mira que canviem. Es lleva les sabatilles i em demana perdó per la pudor. És una pudor que fa patent la nostra existència ara obsoleta però llavors tan vívida, ara mateix en aquella llunyana habitació. Saps que el record ha fet clot en la memòria quan pots recordar l’olor exacte: L’olor a peus dels anys noranta. Ara està obscur. Tu estàs en la llitera de baix, dormint. No eres conscient de que t’he tornat a fer existir tal i com vas ser aleshores, tan sols pessigant el teu fil temporal pel punt que ara evoque des d’un present futur, i tu no tens la culpa, així que intente no interrompre el teu somni passat. Un gall intemporal canta en la profunda nit rural. Els meus ulls oberts com plats plens d’ous. Després de tots aquestos anys, encara no he aconseguit resoldre el misteri mut que s’amaga en l’obscuritat del sostre.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Retard informatiu

Em trobe amb el deure d’informar a tota la gent que no té Facebook de les coses que han passat últimament relacionades amb la cançó i amb Mi. La última miqueta pròpiament dita, “Pèls i senyals”, penjada ací ara fa aproximadament un any, va quedar doblement nominada a l’última edició dels Premis Ovidi. Quan ho vaig vore quasi m’agafa un batistòt. Quan la vaig gravar vaig jurar que esta miqueta seria la última que enregistraria en lò-fi guarro, de fet ja estem fent tràmits (molt però que molt lentos, tan acostumat que estava a la precipitació) per a enregistrar un disc dels de veritat. No sabem si fer recopililatori, cançons noves - que hi ha un grapat - o mixt, encara no ho tenim resolt. O un disc ben fet i a banda una altra miqueta precipitada. No ho sé. Evidentment al final no vaig guanyar cap premi, però no sabeu com em va afalagar estar nominat a uns premis (millor disc de cançó i millor lletra) que finalment es van endur Raimon i Obrint Pas respectivament.

El dia de l’orgull gai vaig tocar al meu poble. Per a mi va ser molt emotiu. No hi va haver cap lapidació, ni torxes ni rastells, ni tan sols tomaques. La gent es va sorprendre per aquesta faceta que no coneixien de mi, i alguns fins i tot em van felicitar. Per a mi va ser un pas cap a la inabastable coherència interna (per la conjunció de totes les facetes) i de pas una entretinguda provocació a eixa força coercitiva que representa el veïnat, comparable a qualsevol altra forma d’autoritat com ara la policia.

I ara mateix vinc del Feslloch, de fet estic escrivint tot açò sota l’efecte d’una d’eixes ressaques que pareix que vages bufat encara. Només hem estat un dia, i ni tan sols ens hem quedat a dormir, però ha estat molt intens. En el concert (amb Martín Martorell) vam poder experimentar amb acústica i elèctrica gràcies al pedal d’efectes estranys que ens va deixar Raül Uberos. L’anècdota del dia és que per fi vaig poder conèixer a Toni Vizcarro Boix, del qual, com alguns sabeu, he musicat fins a tres poemes. La primera cosa que em va preguntar va ser d’on collons havia aconseguit el seu poemari (l’únic que ha escrit, ara fa més de vint anys). Em va parèixer molt simpàtic i no em va fer cap amenaça legal per emprar els seus poemes sense permís. Per la nit ens vam quedar un ratet als concerts, a retrobar-mos amb tota eixa gent que veus a tots els concerts i et fa sentir-te en harmonia amb el cosmos.

Fins al pròxim retard informatiu que espere que siga d’ací molt, molt de temps.

dilluns, 13 de juny de 2011

FESLLOCH '11


Tocarem el dissabte 9, cap a les 5 de la vesprada en el recinte de l'escola de Benlloch. Conforme vaja eixint informació aniré actualitzant l'entrada. Nosaltres farem un set acústic on tocarem hits de ayer y de hoy (i també del mañana).

dilluns, 9 de maig de 2011

14 de Maig: Matadero Cultural a Godella (horaris)

ÚLTIMA INCORPORACIÓ: A les 14:00h, Fela Borbone ens deleitarà amb el seu "Mierdofón".



Carxofa Flaming regalará 10 kits Carxofa Flaming com a premi a les 10 disfresses més disparatades.

Horaris:

SALA A

10h Obertura i presentació
11h Mr Les Arts
12h Kique Moreno
13h Toni de l´Hostal
14h Fela Borbone
15h Fidelidad
16h dj Doctor No
17h dj Doctor No
18h dj Doctor No
19h dj Mostraor Nyas ! Koka
20h Estrela Roja + Cansala Magrossa
21h CCF (Cami Fondo)
22h dj Piles (remeber 80/90´s)
24h dj Esmolamatrakes (acid/hardtechno/chicago)
01h Vj Viyanna Aka Anitron
02h Dr. No (destrucció mental diarrèica)


SALA B

16h Fredy Beat´s (beatbox) + M-Sias (Varea)
17h Laperis & Company
18h Mi Sosingut
19h Skazofrenia
20h Cansala Magrossa + Estrela Roja
21h Folk Celtic
22h Curas Hinchables para Niños Insaciables
23h La Banda Lokura
00h Varea y la Banda
01h Objetivo Vizko
02h Habrá Kadáver

Menjar i beguda a preus populars
Matadero de Godella
Organitza: Carxofa Flaming & Ciutat Tanatori

dilluns, 2 de maig de 2011

6A Intercomarcal cabotista!

"La Intercomarcal Cabotista es trasllada per segona volta a la Vall del riu Albaida, concretament a la vora de l'afluent Clariano, per a sacsejar la campanya electoral d'enguany amb les propostes (artístiques) dels caps de llista de totes les formacions: l'Alé de la Fera, art en acció pensat i fet; Carles Pastor, el joglar dels nous poetes valencians; el Corredor Polonés, acústic a tota paleta; Gent del Desert, rock madur a punt per a ser collit; les Mãedéus, encara per estrenar i cada volta més p*tes; Mi Sostingut, alternatius a qualsevol corrent; Sigarrito Jou & Cutxu Maracas, revivalistes olleruts; i la sensació de la temporada, l'Orso Pepe en viu i en directe!

Entrades a 5 euros, festa tota la nit, borrutx i catxupàndia a preu de festes de poble..."

Prèvia al programa "Alta fidelitat" de Ràdio9:


diumenge, 3 d’abril de 2011

Joan Fuster i la fatuïtat

Quin grat alleujament, quan els grans savis universals concreten amb les seues encertades paraules (les paraules exactes) pensaments que ens ronden a sovint - y lo que te rondaré, morena - pel cap de forma més o menys difusa. (Un alleujament no exempt de vanitat, clar - com tampoc rés no ho és).


FATUÏTAT

¿Què seria de la nostra vida, del nostre viure quotidià i mediocre, si no ens podíem permetre el luxe de la vanitat? L'home és un animal fatu, l'únic - dins l'escala zoològica - que té la possibilitat de ser-ho. Tot ho fem per vanitat. La mateixa ambició, si es proposa un fi intel·ligible, és aquest: no el poder, la riquesa, ni la fama, ni el respecte, sinó el poder, la riquesa, la fama, el respecte, en la mesura que justifiquen la nostra presumpció. Cadascú en la seva òrbita, i segons les seves forces, intenta procurar-se una vanitat satisfeta. Hi ha qui s'ho procura pel camí de la humilitat i tot. Es tracta de ser important: a l'oficina, a l'acadèmia, entre el veïnat, sobre el paper dels diaris, en les xafarderies de la gent. És la gran manera que ha trobat l'home - l'individu, potser l'individu individualista - de passar l'estona agradablement. L'estona o - si voleu - la vida. Que tot és una mateixa cosa.

Diccionari per a ociosos, 1964

dilluns, 28 de març de 2011

Josepet i la intel·ligència minvant

Josepet ja portava sospitant-ho un temps. Sempre que es mocava es mirava el mocador, però les últimes vegades entre els residus mucosos guaitava sempre un trosset de carn acumulada. Sempre que li picava l’orella s’introduïa algun dit per a treure’s la runa, però les últimes vegades entre les costres de cera resseca sempre sobreeixia un trosset de massa encefàlica que havia d’extraure amb cura (si podia). Era evident: Josepet estava perdent el seny.

Era com si el seu cap, en un sobtat atac de materialisme pragmàtic, anara desprenent-se de totes aquelles neurones que, com si d’un llast feixuc i lleig es tractaren i sempre baix el seu erràtic criteri, considerava innecessàries. I cada dia que passava, anava notant-se el meló més i més lleuger (que no més àgil) i més i més ple d’aire (que no més aerodinàmic). Els seus mobles (que, encara que foren de tot a vint duros i la meitat estigueren fets malbé, se’ls estimava igual) cada vegada eren menys i estaven més i més amples, com si l’únic tripulant del seu globus – aquell impertinent demiürg en miniatura – no tinguera altra feina que anar tirant-los per la borda. ¿Què restava, d’aquella intel·ligència pretèrita que volava lliure i pura en els jocs d’infantesa? Només una xicoteta brasa en perill d’extinció.

Es va adonar de sobte un dia mentre prenia el bany. Va fer xisclar els dits amb els ulls desorbitats, va intentar eixir de la banyera corrents per a anotar-ho de seguida, però va relliscar, arrencant les cortines abans de caure estrepitosament al terra, des d’on va exclamar mirant a la càmera amb la cara il·luminada: “Eureka! Sóc idiota!”, afegint després: “¿Perquè he tardat tant en adonar-me’n?” Aquesta pregunta no era tan retòrica com es pensava, ja que aleshores es trobava en el punt just de la intel·ligència minvant en el qual encara conservava un bri de consciència que el permetia, precisament, ser conscient de la seua pròpia estupidesa creixent.

Des d’aquest nou estat de la consciència va valorar diverses possibilitats: Podria projectar el seu nou descobriment a la resta, considerar-los a tots idiotes i sospirar resignat per no poder arreglar-los, soterrant així defensivament la seua pròpia idiotesa. Molts camarades havien reaccionat així al mateix descobriment, però va pensar que això seria donar un pas enrere. Una altra opció també podria ser aïllar-se del món exterior i caure en una espiral d’autorreferencialitat terminal, com quan Descartes es va tancar dins la seua estufa, però finalment va preferir assumir amb orgull la seua falta creixent de trellat i defendre-la com qui lluita per la cosa que més aprecia en el món.

divendres, 4 de març de 2011

L'autofelació cosmogònica d'Atum

Ara que les piràmides comencen a estar un poc més transitades, crec que ja puc contar-vos el mite cosmogònic d’Atum, principal déu de la teologia heliopolitana (quan vaig escoltar aquesta paraula per primera vegada, “cosmogonia”, em va remetre a l’agonia de les estrelles, però en realitat volia dir l’origen mitològic del món).

Segons aquesta teologia, en el principi hi havia el turó primordial sobre les aigües primordials (no pregunteu qui va crear tot això, van quedar en que sempre havia estat allà).

Llavors un bon dia Atum es va crear a sí mateix. Un borboll de secrecions corporals que va sorgir del no-res i va anar fent-se més i més grans fins a convertir-se en tot ell. I una vegada s’havia creat, que havia de fer el pobre home, ajocat sobre el turó primordial per tota l’eternitat? Doncs va provar d’autofelar-se, i va arribar. Després va escopinyar l’esperma i d’ací va sorgir tota la creació.

Crec que des d’aleshores ningú no ha tornat a fer una metàfora més encertada ja no de la creació en concret, sinó de l'acte creatiu en si (així en general).

divendres, 25 de febrer de 2011

El pas de zebra



A poc a poc, els vianants van aglomerant-se a les dues bandes del cèntric pas de zebra obeïnt als ninotets rojos.

A l’estudiant li crida l’atenció un iaio calb, llarguerut i afligit que el mira des de l’altra banda, amb gaiato i semblant de Nosferatu. Porta unes ulleres molt grans, gruixudes i antigues. La seua aura depriment desperta de seguida en el jove una certa simpatia maniqueista, però de rés li servirà. Furga en la seua motxilla i treu una edició rústica del Diccionari Barcanova de la Llengua. El iaio, per la seua part, s’aferra al gaiato amb les dues mans i el pols trèmul, arrugant encara més si cap el seu ja de per sí arrugat nas en una ganyota que ben bé podria esdevenir la màxima expressió de l’hostilitat.

Al costat de l’estudiant ha aparegut una prototípica xica adinerada de ciutat amb els mitjons marrons que s’inclina per a descalçar-se una de les seues sabates d’afilats tacons d’agulla, provocant la mirada lasciva del quinqui que acaba d’arribar al seu darrere, que es treu d’una de les butxaques dels seus texans la navalla que sempre porta al damunt per si algú mira lascivament la seua núvia.

En la vorera d’en front, un empresari gras amb ulleres de fina muntura daurada pressiona la seua papada amb la barbeta fins convertir-la en un acordió mentre es remira la punta metàl·lica de l’elegant paraigües que ha tingut que transportar plegat tot el dia per haver-se fiat de la previsió meteorològica.

Els exèrcits ja estan quasi configurats: Ja hi ha vora una trentena de persones a cada banda del pas de zebra.

El professor universitari es treu de la butxaca de la camisa el boli que sempre porta a la vista per si se li ocorre alguna cosa sobtadament, o per si hi ha que signar algun document important, o potser només per a evidenciar la seua erudició. Siga com siga, és una arma mortífera en potència (també en sentit literal).

L’skinhead es llepa els dits i humidifica les puntes de ferro de les seues enormes botes, molt paregudes a les del policia, injustament avantatjat sobre la resta, que desbotona la funda de la pistola fent dansar els seus impacients dits sobre la culata, ara tan temptadorament accessible.

Sura en l’ambient una latència amenaçant i ferotge. Tothom en aquest pas de zebra té massa coses a perdre, i estan disposats a lluitar per elles.

El semàfor es posa en verd.

diumenge, 13 de febrer de 2011

dimecres, 9 de febrer de 2011

Paraules difícils, jo vos invoque!

Mi Sostingut en plena crisi creativa

Acudiu a Mi, oxímoron intrínsec de l’aparent inescrutabilitat: Ensenyeu-me a ensenyar sense saber, i guarniu la futilitat amb envitricollades filigranes de rococó. Que mai acabe l’Ourobouros infinit de l’autorreferència. Ajudeu-me a intentar suplir en va l’absoluta falta de trellat.

Brúixoles esdrúixoles, guieu-me a través del rierol de la presumpció com Caront o un saurí radiestatista o rabdomant. Deixeu-vos escoltar, paradigma de la pseudointel·lectualitat, i justifiqueu l’obscurantisme d’aquest exili solipsista. Oculteu la ignorància disfressant-la d’inaccessibilitat, embolcalleu-me el no-res amb un engalanat i traslúcid capoll de paraules buides. No em deixeu ací sol, nu i desprotegit, com una titella per galvanitzar, abandonada a la seua pròpia sort. No em feu sentir tan irremediablement real i ennegriu el blanc del paper que empapera aquesta merda empaperà.


diumenge, 6 de febrer de 2011

The Shaggs: Un gran referent.

L'any 1968, Austin Wiggins va decidir que ja era hora de mostrar al món el gran talent que tenien les seues filles Dorothy, Betty i Helen i va contractar un parell d'hores a un estudi de Massachusetts. Diuen que quan el tècnic de so li va recomanar a Wiggins que les seues filles havien de practicar un poc més abans de gravar, ell va contestar que "No, les vull gravar ara que estan calentes!" I així va ser com les tres adolescents van gravar el seu únic i inclassificable disc amb el suggerent títol de "Philosophy of the world"

Després de repartir les 100 copies a diferents ràdios locals les van llogar per a que tocaren a un local els dissabtes per la nit. La seua música va arribar a les oïdes de Franz Zappa, qui va dir que eren "millors que els Beatles". Unes dècades més tard van ser considerades el primer grup punk i Kurt Cobain les va reconéixer com una de les seues influències.



Font: El anecdotario del rock

dijous, 6 de gener de 2011

Al bruixot

Amics, el concert de hui al Bruixot queda APLAÇAT. En lloc de Mi Sostingut actuaran Strons. Molesten les disculpes i ja croquetarem una altra data.