dissabte, 28 de febrer del 2009

Xica índigo

Quan tenies tan sols 7 anyets, havies de recolzar el cap mentre et dutxaves. Intentant concebre la totalitat de l’infinit, rebobinaves la expansió de l’univers i intentaves palpar la essència del no-rés anterior. Un "click" t’impedia continuar, mentre l’aigua corría en mirada perduda. Després et miraves a l’espill i intentaves atribuir un significat a la teua existència. A vegades no et reconeixies i et tocaves la cara apreciant el subtil mecanisme en el qual estaves atrapada. Mentre les teues companyes encara flipàven amb joguets de gènere, els adults es sentien ofesos pel teu llenguatge astral, el percebien pedant. Et van fer varies proves de la “teoria de ment” per a detectar autisme. No van donar resultat.

Després en plena pubertat, mentre les teues companyes es maquillàven a amagades, tu et tombaves al llit i, amb el pèl escampat pels llençols, et preguntaves si tots seríen com tu i ho ocultaven per algun motiu. De seguida la mirada atravessava el sostre i podies veure un fragment de cosmos exterior en la seua màxima esplendor. Un dia vas provar a alçar la mà i vas veure com alguns estels es movien. Vas alçar l’altra amb curiositat i vas comprovar que tots els planetes i totes les estrelles i totes les galàxies seguien els teus dits, s’acumulaven entre ells, gronxant-se per a formar una nova corrent orbital en la overtura còsmica que dirigies mentre ries a carcallades. Per als professors era Síndrome de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat. 

Quan ja tenies dinou anys em vas telefonar dient-me que anara corrents a ta casa. Em va obrir ta mare, vaig pujar a la teua habitació i et vaig trobar plorant cara a dos bolis bic que hi havia a la taula. Em vas dir que tenies unes ganes terribles de clavar-te’ls als ulls. Durant un moment em vaig imaginar l'estrany efecte que produiríen dos ulls movent-se amb un boli bic clavat a cada ull. Ens vam abraçar i ens vam besar i ens vam mirar fixament als ulls i et vaig dir que els tenies massa bonics per a destrossar-los així. Ens vam enamorar. Ens estimavem tant que, de vegades, fins i tot teniem por. Recorde aquell dia que anavem passejant pel carrer i em vas preguntar a cau d’orella si jo també els veia a tots sense pell. Per als psicòlegs era no sé quin tipus d’esquizofrènia. 

Un dia, quan ja vivíem junts, vaig despertar i la teua mirada inert em va dir que ja no estaves allí, i de seguida vaig comprendre que havies tornat per fi al teu planeta, possiblement clavant el braç en la papada d’aquell onocròtal sideral de la doella de la fase REM que sempre nomenaves. Ningú va comprendre el meu somriure al soterrament. Ara sols espere el dia que tornes a per mi.

divendres, 20 de febrer del 2009

Parpelles en punt estel

Quan el temps no està lligat a l’espai, sinó al so, aquest està lligat als rostres. 
Llavors les retines són forats per on entra la imatge invertida.
Les retines son forats.
El teu rostre s’il·lumina com nimbe en projecció. 
Quasi ni es veu. 
Hi ha tot un cel d’estiu dins teu. 
Per les teues retines entre, isc.
Anemones que se’m queden apegades a la cara per a sempre,
surant al meu cel interior entre substàncies etèries de cresol de lava blava.

Llavors tanques els ulls i les parpelles exploten en punt estel.
Un somriure infinit en loop.
Un xicotet salt mortal.
Aleshores tornes a obrir els ulls i s’uneixen a la boca a través de terminacions sísmiques en diapasó.
Un raig verd ix de la taca solar per a acariciar-me les orelles i el ventre.
La unió dels ulls amb la boca provoca una falla volcànica al nas. 

Llavors el teu rostre es mou. 
El teu rostre expressa. 
Projecta.
Fa entreveure.
Com un espill trasllúcid de l’ànima.
Els teus ulls tenen una mobilitat de 360º de circumferència orbital.
Els globuls oculars roden frenèticament a les seues conques com un camaleó amb epilèpsia.
Els teus ulls no són bonics ho és la forma en la que les perpelles els acoten. 
La teua mirada dona la volta al món i em veu per darrere.
Mires cap a dalt m’encanten les venes que t’ixen i ens veus per baix pegant-li la volta a l’Univers. 

Llavors el teu cos entra en depressió i s’adorm i l'espiral va reduint la seua grandària, 
 ajudada per la vigília de l’aigua fins a quedar latent, 
lactant, 
rajant, 
surant a l’espai circumdant, 
inacabada, 
implosionant, 
retroalimentant-se,
deixant un halo de la teua essència al voltant del teu cos, 
 hivernant en un salva-pantalles d'alè. 

Llavors els teus ulls giren en fase REM i les teues parpelles vibren en minúscul ostinato cadencial. 
No vull mirar-te per si despertes.
El teu rostre mostra la serietat del trànsit inert, 
però no com a fullaraca a càmera ràpida, 
sinó com un batec pacient de temps d’espera al caminar. 

Llavors la parpella s’interposa entre la projecció i el món exterior com una pantalla pergamí, 
però no la limita. 
Actua de prisma cap a mons encara més vastos, 
expandint-la en panavisió. 

Llavors el teu rostre llangueix i qui el mira al matí assimila el misteri ara mut del qual està compost el temps.