dimecres, 30 de juliol del 2008

100 i la mare

De veritat que podeu suportar, així de forma tan tranquil·la i natural, reposada i calmada com desenfadadament i divertida, la doble moral de tothom i de tot plegat…?

Em vaig retrobar amb el meu JO a la doella de la fase REM, després de 36 hores sense dormir. Ja quasi ni el reconeixia, estava fet un drap. Es veu que no sé quines substàncies neuro-químiques tramposes es van confondre, després de tantes hores sense dormir, i el van ajudar a desprendre’s. Feia olor a mi. El JO fa olor a tu mateix. I ho notes, eixa olor t'alleuja, et reconcilies, i el cervell deixa de fer scratch amb els pensaments —espera... segur que ha deixat de fer-lo...?

Quan vaig caminant pels carrers del meu poble no salude a ningú, perquè no m’hi veig. Gaste ulleres per a llegir, però no per a caminar. Em saluden i no distingisc les cares, el que veig s’assembla a una inintel·ligible acumulació indefinida d’ombres difuminades. Aleshores s’enfaden amb mi, diuen que sóc un anti-social. Un d’eixos que es refugia de les mirades incriminatòries, de les sospites, de les paraules de la ciència i del pa en una egocentrista i perpètua introspecció ambulant, quan la realitat és que tinc diòptries. O potser només estiguen pensant en què han dinat hui, o en les seues mascotes, o en sexe. Sí, és el més probable. Jo només venia a per una cervesa. La veritat és que ningú de nosaltres es salva de ser un d’eixos que. Tots tenim el nostre corresponent Simpson.

He arribat al lloc adequat, en el moment oportú. La saviesa de les cavernes. El bram del lleó sense morrió. Tot flueix. Pots fer el que vulgues amb mi: pots estar al meu cap, o estar al meu melic. Què collons som i per què? Alguns ho anomenen rebre i altres trobar. Estem sostinguts en un moll dimensional. Creus en els portals dimensionals? 100 entrades.

S'acosten les bessones. Són brunes, amb el pèl curt de Cleopatra, i uns ulls verds enormes de mirada afilada i penetrant. Duen un vestit roig i tacons d’agulla. Es donen besos i ballen tango. Un ball totalment desenquadrat de la música que està sonant. Tot es difumina i la espiral. Es barregen les realitats. És aleshores quan escolte les imatges i veig els sons.

Mirava per la finestra, i aleshores va passar: les avions van formar un asterisc gegant al cel amb les seues ejaculacions gasoses. Jo vaig mirar a peu de vida, i em vaig trobar un barril de cervesa sencer, em vaig trobar l’abisme d’un llibre infinit, em vaig trobar l’aroma de la pasqua militar, em vaig trobar a mi mateix follant amb un ésser transparent, formàvem la paràbola d’una equació mística i astral, et vaig trobar a tu, en forma de boa constrictor, al trifori. Vaig despertar. Per què t'importa el que pensen de tu…? A ells els crea el teu cervell.. Els perceps a través d’ell i els sentits. Per què hauria d'importar-te el que pensen les teues pròpies al·lucinacions de tu…? Quan jo muiga desapareixeran tots, perquè ja no els percebré. I quan tu muigues, tornaran a desaparèixer, je, je.

___________________________________________________________________________

Hi ha… unes paraules concretes… en una llengua morta… Has de pronunciar-les a la seua orella, suaument. Estic al no-res. Sostingut sobre un terra negre, amb parets transparents i/o infinites. Hi ha moltes realitats ací. En quina de totes podria donar-te un bes? En totes a la vegada. Aprendre a interrelacionar-me amb el cosmos. Aprendre a veure la llum que hi ha en mi. Dis-me metafísic, però, crec que abans de néixer i després de morir, som alguna cosa. Llums projectades sobre una tela negra… anemones a una mar calidoscòpica… jo que sé… alguna cosa molt allunyada de tot allò terrenal. I, crec que, si allí ens poguérem comunicar, l’idioma que empraríem seria molt més paregut a la música que a qualsevol dels idiomes de la terra. Tot i tot això, he de besar-la abans de morir.