divendres, 11 d’abril del 2008

Una persona nova

—Hola, sóc una persona nova.
—Perdone? 
—Que sóc una persona nova.
—Com? 
—Vull dir, per a vostè. Una persona nova per a vostè. És a dir: fins ara només existia per a confeccionar el teixit circumdant de la seua realitat. Un extra de la seva vida.
Que és, d'una secta o alguna cosa així? Mire, ja he tingut prou esquivant els activistes d'en front de la FNAC.
No, no, no, no. Només vull xerrar una estona amb tu. Crec que ens infravalorem. Baixem del tren, ens trobem amb desenes i desenes de rostres... i els ignorem. Formem el nostre cercle tancat d'amistats. Formem una família. Se'ns educa des de ben menuts per a la desconfiança: «No parles amb estranys», «No acceptes caramels de pederastes»...
—Home, és que hi ha molt de fill de puta solt per ahi. Cal anar amb molta cura.
—Ja, però jo veig una relació entre aquesta desconfiança i el caràcter individualista del neoliberalisme, quan la realitat (que m'aclapara) és que som... mecanismes increïbles. «Éssers vius»! No se n'adona? Estem en la cima de l'evolució...! 
—Ahah... 
—Què pensa de mi? 
—Com? 
—Si, com pensa que sóc? Vull que em diga... quina classe de tipus creus que sóc. 
—Doncs... em pareix una persona bastant trista. 
—Ahah... 
—Decadent. 
—Entenc.
—Patètica, si em permet l'atreviment.
—Tranquil·la, no tinc dret a ofendre'm: he sigut jo qui ha preguntat. De fet, m'alegra que siga sincera i em descriga tal i com... 
—El veig com una espècie de boig il·luminat o alguna cosa així. Si, i no sé què em passa últimament, que sóc un imant de bojos.
—Ah, si? 
—Sí, últimament vénen tots a xerrar amb mi. Una vegada vaig parlar amb un tipus que es creia el seguretat del tren i duia una funda per a una pistola amb un tríptic informatiu de la Renfe enrotllat dins. I l'altre dia, sense anar més lluny, va venir un indigent amb la cama amputada, vestit de bufó, amb la seua gorra de cascavells i tot, i amb la cara pintada i un somriure invertit. Es va quedar mitja hora contant-me les penúries.
—Bé, jo crec que Freud diria que els desemparats veiem en vostè una figura maternal, acollidora i hospitalària. Té una cara com... molt de mare.
—Freud? De veritat? Bé, persona nova de la meua vida, ha sigut un plaer. Se m'ha acabat el descans. Hi ha persones que tenim coses més importants que fer que conèixer gent i dir-li beneiteries... Que no treballa vostè...? 
—Oh, no... Bé, en realitat sí, però em passe la jornada per ací, coneguent gent nova... 
—T'expulsaran de la feina! 
—És que estic de baixa. 
—Què tens? 
—Bé... És una malaltia nova... 
—Magnífic: la persona nova té una malaltia nova.
—Sí: sóc addicte a la primera impressió.
—...
—Si, em pareix fascinant parlar amb gent que no coneix cap aspecte del meu passat. Podria perfectament haver degollat els meus fills, haver violat ma mare o haver cremat ma casa o formar part d'un programa de protecció de testimonis, qui sap. I vostè, no ho sembla, però perfectament podria ser una ionqui en rehabilitació. Qui sap? Hi ha tantes possibilitats! 
—Millor ho deixem en benefici del dubte, d'acord? 
—D'acord. 
—Adéu.
—Adéu.

—Hola, Sóc una persona nova. 
—Perdone?

dilluns, 7 d’abril del 2008