dimecres, 28 de gener del 2009

La Gran Estafa del Llenguatge

Pensa en eixa espècie de transició del somni a la realitat que sempre té quan es desperta i que l’adverteix a poc a poc de que va a viure un nou dia.

I en com, quan per fi es troba en ple tossal del migdia, es diu a si mateix, somrient irònicament: «Merda! Estava somiant!».

I pensa en el Doctor Menguele,

i en Jack Kerouac,

i en Chicho Terremoto

i en com la seua dona

fa petorrets amb els llavis

i se’n va volant.


La llum se n’ha anat mentre dormia,

Walt Disney s’ha descongelat

i tota la casa fa pudor a màgia.

I pensa en els matins que fa tan de temps que no viu.

No recorda l’olor.

No recorda l’energia que desprenien.

I pensa en el temps que fa que no hi ha paper higiènic

i en eixa tovallola que abans era blanca.

I en el crit que pegarà qui vinga quan tire a secar-se les mans.


Pensa en la seua minimalista dieta de pernil dolç viscós

del paquet de tallades viscoses que hi ha al frigorífic florit i l’olor a rates de Chernòbyl.

I pensa en Jack l’estirpador,

i en Antonin Artaud i en el comte Drakul.

I en com les voreres fabriquen pells de plàtan relliscant vianants.


Pensa en el matalàs tirat al terra, i en com sempre elegeix aleatòriament la roba que va a posar-se amb un cigar penjant a la boca i una ganyota del wishkey d’ahir mentre amb la mà esquerra espanta les mosques.

I sent el dolor d’estómac perforat.

I s’imagina sense mandíbula demanant pels carrers. 


Se’n recorda de quan era petit i la seua germana, que va entrar amb eixos pantalons tan ajustats i eixes arracades de grans anells li va apagar la ràdio, en la qual sonava un quartet de corda i li va dir: «Xiquet, els que escolten eixa música sempre acaben bojos».

I pensa en com d’encertada va estar, en com de paradoxal és tot, i en com la vida són peces de puzle penjant d’un fil de punt de ganxo finit.

I pensa en Hannibal Lecter,

i en Val del Omar,

i en Cat Woman

i en els tripis del Quixot

i en com de gegant pot ser

allò insignificant.


I pensa en la neurona,

eixa maleïda neurona blava amb casc d’obrer que viatja amb un pergamí baix el braç,

eixa neurona traumatitzada que ha contemplat la mort de totes les seues camarades que lluitaven per una causa ja perduda.

Cada mort era més sagnant i cruel que l'anterior.

Vol cridar als quatre vents que ja està boig, però són els quatre vents els que li criden a ell en delirant cànon quadridimensional.


I pensa en el fantasma de l’òpera

i en Arthur Rimbaud

i en la rana Gustavo

i en Charles Manson

i en Edgar Allan Poe

i en Freddy Kruegger

i en Phillip Morris

i en Theilard de Chardin

i en Albert Einstein...


dijous, 1 de gener del 2009

Bons propòsits

Tot comença quan una iaia abraça al ionqui que li ha furtat el bolso
i llavors comença a sonar una música d’anunci d’empresa d’assegurances i els policies abracen als manifestants i es tiren pels tobogans dels parcs aquàtics de dos en dos. 
I el borratxo, sol al bar, li dona un bes a la seua cervesa i l’alça per a donar-li una tragallada. 
I els soldats juguen a la pilota amb els civils innocents que quasi han assassinat. 
I el iaio abandonat apaga la tele, ix al carrer i abraça a la jove amb minifalda que du una flor a l’orella. 
I els bombers al teu honor, fan sonar la sirena del camió, mentre passegen a càmera lenta i saluden als vianants somrient. 
I l’amputat es posa a ballar davant l'atònita mirada dels seus familiars. 
Quin fastig dona el monyó! Però dóna igual... 
I la dona que va enverinar els seus fills i el botxí fan l’amor a la cadira elèctrica. 
I l’exhibicionista fa punt de ganxo en pilotes amb les iaies, al parc d’enfront de l’escola. 
I els banquers pugen als cavallets de la fira amb els nens de les famílies que han deixat sense llar. 
I l’esquizofrènic troba per fi les vocals de la parla i balla un vals invisible amb el gerro que li ha tornat la columna vertebral. 
I l’agorafòbic puja a l’escenari i canta la seua cançó preferida. 
I el misantrop convida a sopar al rodamón que sempre demana a la porta de la finca. 
 I el Sol de València somriu. 
I el Sol del món somriu. 
I tot el món està content i ballem agafats dels muscles al voltant d’una enorme foguera enlluernadora perquè sabem que, un dia o un altre, tots anem a morir.