dimecres, 28 de gener del 2009

La Gran Estafa del Llenguatge

Pensa en eixa espècie de transició del somni a la realitat que sempre té quan es desperta i que l’adverteix a poc a poc de que va a viure un nou dia.

I en com, quan per fi es troba en ple tossal del migdia, es diu a si mateix, somrient irònicament: «Merda! Estava somiant!».

I pensa en el Doctor Menguele,

i en Jack Kerouac,

i en Chicho Terremoto

i en com la seua dona

fa petorrets amb els llavis

i se’n va volant.


La llum se n’ha anat mentre dormia,

Walt Disney s’ha descongelat

i tota la casa fa pudor a màgia.

I pensa en els matins que fa tan de temps que no viu.

No recorda l’olor.

No recorda l’energia que desprenien.

I pensa en el temps que fa que no hi ha paper higiènic

i en eixa tovallola que abans era blanca.

I en el crit que pegarà qui vinga quan tire a secar-se les mans.


Pensa en la seua minimalista dieta de pernil dolç viscós

del paquet de tallades viscoses que hi ha al frigorífic florit i l’olor a rates de Chernòbyl.

I pensa en Jack l’estirpador,

i en Antonin Artaud i en el comte Drakul.

I en com les voreres fabriquen pells de plàtan relliscant vianants.


Pensa en el matalàs tirat al terra, i en com sempre elegeix aleatòriament la roba que va a posar-se amb un cigar penjant a la boca i una ganyota del wishkey d’ahir mentre amb la mà esquerra espanta les mosques.

I sent el dolor d’estómac perforat.

I s’imagina sense mandíbula demanant pels carrers. 


Se’n recorda de quan era petit i la seua germana, que va entrar amb eixos pantalons tan ajustats i eixes arracades de grans anells li va apagar la ràdio, en la qual sonava un quartet de corda i li va dir: «Xiquet, els que escolten eixa música sempre acaben bojos».

I pensa en com d’encertada va estar, en com de paradoxal és tot, i en com la vida són peces de puzle penjant d’un fil de punt de ganxo finit.

I pensa en Hannibal Lecter,

i en Val del Omar,

i en Cat Woman

i en els tripis del Quixot

i en com de gegant pot ser

allò insignificant.


I pensa en la neurona,

eixa maleïda neurona blava amb casc d’obrer que viatja amb un pergamí baix el braç,

eixa neurona traumatitzada que ha contemplat la mort de totes les seues camarades que lluitaven per una causa ja perduda.

Cada mort era més sagnant i cruel que l'anterior.

Vol cridar als quatre vents que ja està boig, però són els quatre vents els que li criden a ell en delirant cànon quadridimensional.


I pensa en el fantasma de l’òpera

i en Arthur Rimbaud

i en la rana Gustavo

i en Charles Manson

i en Edgar Allan Poe

i en Freddy Kruegger

i en Phillip Morris

i en Theilard de Chardin

i en Albert Einstein...


3 comentaris:

Anònim ha dit...

Genial, GENIAL!!!!

. ha dit...

brillant.

El Penjoll ha dit...

Perdona que t'assaltem, però és que no tenim la teua adreça d'e-mail. Així que et fem arrimar la informació mitjançant este comentari:

Benvolgut amic:

Com guanyador en una de les categories dels 1ers Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià 2008, ens agradaria que assistires a l'acte de lliurament dels premis que tindrà lloc el proper dia 14 de febrer a les 19:00h. al local que els amics i amigues de caMot tenen al carrer Blanc, nº 9 de Xàtiva.

Comptem amb tu i et preguem que ens confirmes la teua asistència per e-mail a esta adreça: elpenjoll@gmail.com

Salutacions, t'esperem

El Penjoll
http://elpenjoll.blogspot.com