divendres, 20 de febrer de 2009

Parpelles en punt estel

Quan el temps no està lligat a l’espai, sinó al so,
aquest està lligat als rostres.

Aleshores les retines són forats per on entra la imatge invertida
Les retines son forats
El teu rostre s’il·lumina com nimbe en projecció
Quasi ni es veu.
Hi ha tot un cel d’estiu dins teu.
Per les teues retines entre
Isc
Anèmones que se’m queden apegades a la cara per a sempre
surant al meu cel interior entre substàncies etèries de cresol de lava blava

Aleshores tanques els ulls i les parpelles exploten en punt estel
Un somriure infinit en loop
Un xicotet salt mortal

Aleshores tornes a obrir els ulls
i s’uneixen a la boca a través de terminacions sísmiques en diapasó
Un raig verd ix de la taca solar per a acariciar-me orelles i ventre
La unió dels ulls amb la boca provoca una falla volcànica al nas.

Aleshores el teu rostre es mou.
El teu rostre expressa.
Projecta
Fa entreveure
Com un espill trasllúcid de l’ànima
Els teus ulls tenen una mobilitat de 360º de circumferència orbital
Els globuls oculars roden frenèticament a les seues conques
com un camaleó amb epilèpsia
Els teus ulls no són bonics.
(....ho és la forma en la que les perpelles els acoten....)
La teua mirada dona la volta al món i em veu per darrere
Mires cap a dalt
(....m’encanten les venes que t’ixen....)
i ens veus per baix
pegant-li la volta a l’Univers.

Aleshores el teu cos entra en depresió i s’adorm
i la espiral va reduint la seua grandària,
ajudada per la vigília de l’aigua
fins a quedar latent,
lactant,
rajant,
surant a l’espai circumdant,
inacabada,
implosionant,
retroalimentant-se
deixant un halo de la teua essència al voltant del teu cos,
hivernant en un salva-pantalles d’alé.

Aleshores els teus ulls giren en fase REM
i les teues parpelles vibren en minúscul impuls ostinato cadencial.
No vull mirar-te per si despertes
El teu rostre mostra la serietat del trànsit inert,
però no com a fullaraca a càmera ràpida,
sinó com un batec pacient de temps d’espera al caminar.

Aleshores la parpella s’interposa entre la projecció i el món exterior
com una pantalla pergamí,
però no la limita.
Actúa de prisma cap a móns encara més vastos,
expandint-la en panavisió.

Aleshores el teu rostre llangueix
i qui el mira al matí assimila el misteri (ara mut) del qual està compost el temps.

1 comentari:

Carax ha dit...

M'encanta.