Parpelles en punt estel

Quan el temps no està lligat a l’espai, sinó al so, aquest està lligat als rostres. 

Llavors les retines són forats per on entra la imatge invertida.

Les retines son forats.

El teu rostre s’il·lumina com nimbe en projecció. 

Quasi ni es veu. 

Hi ha tot un cel d’estiu dins teu. 

Per les teues retines entre, isc.

Anemones que se’m queden apegades a la cara per a sempre,

surant al meu cel interior entre substàncies etèries de cresol de lava blava.

Llavors tanques els ulls i les parpelles exploten en punt estel.

Un somriure infinit en loop.

Un xicotet salt mortal.

Aleshores tornes a obrir els ulls i s’uneixen a la boca a través de terminacions sísmiques en diapasó.

Un raig verd ix de la taca solar per a acariciar-me les orelles i el ventre.

La unió dels ulls amb la boca provoca una falla volcànica al nas. 

Llavors el teu rostre es mou. 

El teu rostre expressa. 

Projecta.

Fa entreveure.

Com un espill trasllúcid de l’ànima.

Els teus ulls tenen una mobilitat de 360º de circumferència orbital.

Els globuls oculars roden frenèticament a les seues conques com un camaleó amb epilèpsia.

Els teus ulls no són bonics —ho és la forma en la que les perpelles els acoten. 

La teua mirada dona la volta al món i em veu per darrere.

Mires cap a dalt —m’encanten les venes que t’ixen— i ens veus per baix pegant-li la volta a l’Univers. 

Llavors el teu cos entra en depressió i s’adorm i l'espiral va reduint la seua grandària, 

 ajudada per la vigília de l’aigua fins a quedar latent, 

lactant, 

rajant, 

surant a l’espai circumdant, 

inacabada, 

implosionant, 

retroalimentant-se,

deixant un halo de la teua essència al voltant del teu cos, 

 hivernant en un salva-pantalles d'alè. 

Llavors els teus ulls giren en fase REM i les teues parpelles vibren en minúscul ostinato cadencial. 

No vull mirar-te per si despertes.

El teu rostre mostra la serietat del trànsit inert, 

però no com a fullaraca a càmera ràpida, 

sinó com un batec pacient de temps d’espera al caminar. 

Llavors la parpella s’interposa entre la projecció i el món exterior com una pantalla pergamí, 

però no la limita. 

Actua de prisma cap a mons encara més vastos, 

expandint-la en panavisió. 

Llavors el teu rostre llangueix i qui el mira al matí assimila el misteri —ara mut— del qual està compost el temps.