diumenge, 24 de gener del 2010

Caragols

Feia molt de temps que ma mare no preparava els caragols per a l’arròs caldós a casa. A un amic de mon pare li ha vingut la inspiració i ara li pega per fer caragols pels marges dels camins i les sèquies i ens ha regalat una bossa ben farcida. Mon pare els ha deixat uns dies a una safa al corral sense menjar per a que buiden tota la merda i amb la vora plena de sal per a que no s'escapen, i hui per fi ma mare els ha ficat dins una cassola enorme, molt ampla, i els ha deixat al foguer en cocció molt lenta. Mentre contemple els caragols amuntegant-se dins la cassola amb la seua ja de per sí lenta marxa, més afeixugada encara si cap per la desnutrició, em ve al cap la figura d’aquell mític pidolaire de Castelló de la Ribera: Tino el Caragolero

La primera vegada que el vaig veure, jo encara era molt menut. Van tocar a la porta i vaig anar a obrir. Era ell, amb uns ulls negríssims, barba i pèl llargs, molt bruts, una gorra de propaganda, seguit per un gosset mestís, xicotet, sense corretja i també molt brut. A la mà portava una ampolla de plàstic tallada per la meitat plena de caragols vius. Amb un somriure que a penes s’albirava darrere totes les arrugues d'aquell rostre de poc més d’una trentena d’anys molt però que molt mal duts, em va preguntar si hi havia algun adult a la casa. 

Vaig anar a buscar a ma mare. Tino volia vendre-li els caragols i ma mare es va negar. Es va acomiadar cordialment amb un altre somriure i una espècie de reverència. Quan ma mare va tancar la porta vaig notar que aquella visita havia somogut alguna cosa al meu interior, com una revelació, com una vocació que desperta per fi, com un sentiment que sempre ha estat latent, esperant un estímul extern que l’active, com una meta o una aspiració: per fi havia trobat un referent. Aleshores vaig saber que volia ser –que acabaria siguent– un alcohòlic, un pidolaire. 

Com era d’esperar, aquesta peculiar ambició contrastava fins a la confrontació amb les dels meus coetanis. La segona vegada que el vaig veure, estàvem jugant un grup d’amics amb una ampolla de plàstic buida com a baló i els bancs de pedra de la replaceta com a porteries. Quan estava fent-se de nit, va eixir Tino trontollant del bar Quatre Cantons i, al veure’ns no va dubtar en unir-se al joc. Després d’estar una bona estona jugant, vam seure al banc a descansar i xerrar. Entre deliris alcohòlics –com ara que havia sigut entrenador del València C.F. un parell de temporades– ens va contar que venia a vendre caragols a La Pobla Llarga perquè ja li havien vetat l’entrada a tots els bars de Castelló, no per altercats ni cap cosa per l’estil, sinó pels desorbitats deutes que podia arribar a acumular. Després de fer el barret va pujar a la seua bicicleta oxidada, on estava esperant-lo el seu gos i se’n va anar cap a Castelló fent esses. Aquella va ser la última vegada que el vaig veure, ja que al final també li van vetar l’entrada a tots els bars de La Pobla. 

Va morir l’any passat per un incendi que es va produir a sa casa. Vivia a una casa molt vella, una casa que li faltaven moltes parets. A les que encara romanien en peu li faltaven moltes rajoles. L’ajuntament el va animar moltes vegades a traslladar-se a un centre d'acollida, però ell no volia abandonar la seua llar. No tenia subministrament elèctric, així que s’il·luminava amb veles. A més a més, cap al final de la seua vida –45 anys– va acabar desenvolupant la síndrome de Diògenes, omplint sa casa d’objectes grandots i inservibles, a banda de molt inflamables. 

Durant tota l’estona que he estat recordant la figura de Tino, els caragols ja han començat a soltar la molla a poc a poc. Hi ha un que intenta fugir, enfilant-se per la paret de la cassola, però quan arriba a la vora i tasta la sal que la rodeja, contrau les banyes i retrocedeix, relliscant-se resignat, disposat ja a morir bullit amb tots els seus companys. Em pregunte si Tino va intentar fugir d'aquell incendi.

 

divendres, 15 de gener del 2010

Microones

És gràtis! 
Persones non grates es llencen gratcientment dels gratacels per a congratulació dels ciutadans més gratinats.  

El banquet X Si bé molts filòsofs ja van desistir en els seus esforços per intentar definir una cosa tan indefinible com és l’amor, sí que hi ha un tipus d’amor molt ben definible: l’amor platònic [Tot aquell acte d’amor que es filma a un plató].

Tutorial sense pretensions Agafem el mot geografía i traslladem la g [(g)eografía] un espai a la dreta [e(g)ografía]. Et voilà! Un nou sinònim de poesia

Saviesa universal 
Quina és la teua cita cèlebre preferida? 
La que vaig tindre amb el Capità Taràntula Zen, sens dubte! 

Presentador 
Bona nit! Nosaltres som, ara i ací. Estem siguent, tant jo com el nostre meravellós públic de hui com vosaltres, que ens esteu veient des de les vostres cases! Ara mateix, tots estem siguent! Cada segon que passa! Ara, ara, i ara també! Som! Tic, tac, tic, tac! Publicitat, no se n’aneu, per favor! [Tornem en 4:59, 4:58, 4:57… (…) …0:02, 0:01]. Benvinguts de nou! Encara som! Continuem siguent, senyores i senyors! Ara i ací! (…) I fins ací el programa de hui, tornem la setmana que ve! No falteu! Ja sabeu, cada diumenge a la nit teniu una cita amb El Present! 

Correcte 
Tio, perdona que te diga, però no m’ha semblat massa correcte això que has fet… 
El que a mi em sembla és que tenim un concepte ben diferent del que és un correcte. Anem a vore… Per a tú què és un correcte
Tio! Pareix mentida! Segons el Diccionari Barcanova de la Llengua, correcte és tot allò que no se separa de les regles, tot allò lliure d’errors i defectes… 
Pues, que vols que te diga, per a mi un correcte és un dildo de dos extrems!

Un correcte

diumenge, 10 de gener del 2010

Guilty pleasure


Eolo va filant una finita brisa de ponent
sigilosa, càlida i tènue,
condensada, quasi al buit,
misteriosa i iridescent baix els llençols d'hivern. 
Els somnis es detenen i es giren per a olorar-te 
com gossos de caça delerosos d'interceptar 
ni que siga un bri de la teua essència.
És quan em sedueix el teu crit 
i el meu ésser es sap del tot enrubinat per la teua màgia.
És quan del tot m'arravata que faig ones amb el llençol 
per a manxar el teu alé i consumir-te per complet.
I llavors em veig envoltat de tu 
ja en el meu niu de càlid ambient 
com un cuc de seda al seu capoll,
com a la llengua d'un animal calent.
Un bolic de magre plegat 
a la seua lasanya flatulenta.
Envejós del fred aire circumdant 
que assetja la nostra càpsula sedant 
no deixe ni la més mínima esquerda 
per on pugues relliscar-te fugisser 
i la teua fragància em va posseint 
absolutament i lenta 
mentre el teu aroma em col·lapsa els sentits: 
el de l'olfacte, per descomptat 
amb els teus efluvis gastrointestinals.
També la piropercepció,
aclaparada pel teu tèrmic amor 
que m'embolca porus a porus.
Finalment t'esvaeixes i em deixes sol 
aferrat als llençols, 
aturdit i encara extasiat 
però disposat a bolcar-me ja a un desemparament 
que només podré alleujar amb records.

diumenge, 3 de gener del 2010

Un gos lladra

Un gos lladra al balcó d’en front. Les galtes penjolloses del seu morro es gronxen a càmera lenta. La perruqueria està tancada. La seua bava calenta ix disparada entre els ullals en forma de xicotets projectils líquids. Un gos lladra i ningú es gira. Un xic escriu a l’ordinador. La pizzeria està oberta. Està morint-se, està malalt, té fam o ganes de follar. O ganes de saltar. Amb què s’intenta comunicar? Un gos lladra i rasca amb una pota els barrots de la barana. La veïna viuda flipa panderoles i un gos lladra i un xic escriu a l’ordinador mentre l’alcohol oxida les canonades i un gos lladra al balcó d’en front. Una parella li dóna el biberó a un nadó mentre un gos dóna pas a la fúria, de vegades tan potent i de vegades resignada. Un gos lladra i ningú l’alimenta, ningú li acarona els cabells mentre l’alcohol carcoma els budells i podreix els conductes i tots passen del gos que lladra al balcó de’n front. Un xic es fuma un cigar mentre escriu a l’ordinador i el lladrit del gos se li antoixa indiferent. Un gos treu la llengua, mostra el pathos mentre una senyora passa amb un Teleprograma i ningú alça la mirada. Un gos s’asseu, un gos s’alça un gos roda i es gita i es torna a alçar i mossega els barrots mentre en front un xic es fuma un altre cigar i camina per l’habitació. Un xic lladra al balcó d’en front mentre al bar del costat un borratxo li dóna una tragallada a una cervesa. Un xic alça la pota darrera i pixa en enorme paràbola entre els barrots del balcó fins al terra del carrer i en la casa d’en front un gos decideix enregistrar els lladrits d’un xic que lladra al balcó d’en front. Un xic ràbia i un gos escriu a l’ordinador. Un xic es rasca amb la pota. Els intèrvals de silenci entre els lladrits s'allarguen i s'acurten. Els intèrvals de silenci entre les paraules s'allarguen i s'acurten. Un gos es cansa d’escriure i un xic es cansa de lladrar.