dijous, 26 de juny del 2008

LCD



Toni i Raquel romanen a la sala d’espera de la consulta del Dr. Roman Moriarty. Una veu els crida per l'intèrfon i s’obre la porta de la consulta automàticament. La parella passa i seuen a dues cadires blanques de disseny. Sobre la taula, un monitor de plasma transmet en directe la imatge del Dr. Moriarty des de la central del ganivet de psicologia.

Benvinguts… A veure… diu mentre mira uns papers i es toca la barbeta— què li passa al vostre fill…?

—Veurà comença a parlar Raquel és que últimament… no ix de l’habitació… És com si l’ordinador haguera absorbit la seua vida… Primer va acabar amb els seus estudis… després amb el seu treball… no té amics… i ha perdut totalment la comunicació amb els seus pares… La única cosa que rebem d’ell és una mirada molesta quan li portem el menjar a l’habitació… Perquè si fóra per ell… es moriria d’inanició allí…

Entenc… Vida social nul·la…? Fa tota la vida social per Internet…? pregunta el doctor.

És que… parla ara Toni ni tan sols els amics que té per internet són reals… És… eixe nou programa que analitza els trets de la teua personalitat i et fabrica un grup d’amics, perfectament adaptats a tu… després et comuniques amb ells com si foren reals…

Si, m’han parlat d’ell… diu el doctor un emulador social molt ben elaborat.

Si… I fins i tot una núvia virtual... continúa Toni i clar… jo quan era jove… podies utilitzar Internet per a comunicar-te amb persones reals… i fins i tot podies lligar per ahi… però eren persones reals…! Havies d'eixir de casa per a conèixer-les…! Ara… les CPU tenen sexe… les CPU femelles duen incorporades una espècie de…

Si, si… la meua CPU també és femella… afirma el doctor la veritat és que en els últims anys s’ha incrementat bastant considerablement el nombre de casos de total i absolut aïllament social entre els joves…

A quina mala hora li vam comprar el maleït trasto eixe diu Toni mirant a Raquel.

Toni, li l’exigíen per a cursar els estudis superiors!

En fi… interromp el Dr. Moriarty ara les meues ajudantes vos faran una rutinària ressonància, per anar descartant possibles causes genètiques... Quedem per al mes que ve i porteu amb vosaltres al xic, val…?

«Genètiques…?» —es qüestiona Toni per a sí mateix.

La pantalla s’apaga i entren dues joves assistentes que, amb una maquina d’esquilar inhalàmbrica, esquilen un quadrat dels cabells de Toni i Raquel, respectivament, i després unten una crema i passen una espècie d'escàner portàtil, per la part que s’ha quedat pelada.

Durant el trajecte en autobús, Toni observa el continu bombardeig de notícies inquietants a la pantalla del passadís, mentre Raquel manté una tele-conferència amb la seua amiga Francesca, al PDA.

Quan arriben a casa, es disposen a veure al seu fill. Quan obrin la porta, es queden estranyats al veure que la llum de l’habitació està encesa —normalment la cara de Manel només estava il·luminada per la llum de la pantalla de l’ordinador. I comproven espantats que el seu fill no està. La pantalla parpelleja epilèpticament. Toni veu que la vagina externa de la CPU encara està latent i es fixa en un filet de sang que xorra des de baix la tapa de l'Escàner. Alça la tapa i veu les ulleres de Manel esclafades, rodejades de trossets de cervell. Toni camina cara arrere fins al centre de l’habitació, i nota com comença a fer-li mal el braç esquerre. Durant l’infart de Toni, Raquel, plorant, escolta com la impressora comença a imprimir.

Atemorida, i contenint el plor, s’acosta a la impressora i agafa tremolosa el paper que ha expulsat. Al bell mig del full, en lletra Times New Roman de tamany 72 es pot llegir la paraula «Fi».

dimecres, 18 de juny del 2008

La meua vida és un pas-doble anomenat Bucle

Introducció potent.

Tutti fortissimo amb platillades orelludes, tubes coixes, clarinets refredats i trombons punyents. L'eixordador soroll d’un potent despertador em fa saltar del llit i agafar-me als llençols buscant una amenaça inexistent amb els ulls desorbitats. Qui m’ha tret de les meues exquisides floritures oníriques amenitzades per les seqüeles de l’alcohol i m’ha dut a aquest merder d’habitació? Ah, tu, maleït dispositiu infernal… L’apague i torne a endinsar-me al món de Morfeu.

Tema

La banda es suavitza un poc i deixa parlar als melòdics clarinets i els elegants saxos. Reprenc els meus viatges matinals per les planúries surrealistes del somni. Pels matins els somnis són més enèrgics, incoherents i bonics que durant les hores establertes de son, sobretot si eres conscient, durant el somni, del subtil fil musical que ho impregna tot: és la impagable sensació de que en eixe moment no hauries d'estar dormint, el reconfortant i dolç remordiment de què el món està rodant i el teu cos està descansant baix el llençol. 

Re-exposició de la introducció

Bombo amb cara de mala hòstia, saxofons unflats, trompetes estridents i flautí afilat forada-timpans. És la transició que et du del somni a la realitat, aquesta vegada sí, «definitiva». L’organisme va a tot hòstia i el cervell encara està dormint, per això de vegades acabes pixant a la paperera de la cuina o clavant el comandament de la tele al frigorífic mentre remous els cereals amb el raspall de dents.

Trio

Primera repetició. El flautí es prepara per a fer un solo suau sobre el dolç acompanyament. Són les hores posteriors al dinar, que consisteixen en estar reballat al sofà mirant la tele i espantant-me una mosca que s'entesta en instal·lar-se al meu nas. De volta en quant sona un suau trino de clarinet... És el timbre que sona, lluny i difuminat, i jo que faig com si no l'haguera escoltat.

Segona repetició. Són vora les set de la vesprada. Sona un subtil i tristó contracant de saxo tenor amb les celles alçades. Pense: «Hauria de fer alguna cosa amb la meua vida». Apague la tele i pense en què podria fer. «Qué podria fer…?» diu el subtil i tristó saxo tenor.

Pont apoteòsic.

M’he cansat de pensar i em dispose a eixir de festa amb els col·legues. Tutti fortissimo que és el moment de l’anticipació, saltant i cantant sol per la casa pensant en què hui podria passar alguna cosa realment interessant.

Tema final.

És com el trio però més carregat de bombo. La banda va borratxa. L’alcohol corre per les venes. Els instruments estan desafinats. Al clarinet principal se li trenca la canya. El trombó, tot emocionat, espenta la vara tan fort que se n’ix volant i li pega a una iaia a l’ull. El tuba s’adorm caminant i continua recte mentre tota la banda gira el cantó. Al platiller se li cau un plat. Al saxo se li mullen les sabatilles. El director trenca la batuta. Caic desplomat de nou sobre el matalàs. Tot pega voltes, i es sent una veu que diu: da capo!!