dimecres, 18 de juny del 2008

La meua vida és un pas-doble anomenat Bucle

Introducció potent.

Tutti fortissimo amb platillades orelludes, tubes coixes, clarinets refredats i trombons punyents. L'eixordador soroll d’un potent despertador em fa saltar del llit i agafar-me als llençols buscant una amenaça inexistent amb els ulls desorbitats. Qui m’ha tret de les meues exquisides floritures oníriques amenitzades per les seqüeles de l’alcohol i m’ha dut a aquest merder d’habitació? Ah, tu, maleït dispositiu infernal… L’apague i torne a endinsar-me al món de Morfeu.

Tema

La banda es suavitza un poc i deixa parlar als melòdics clarinets i els elegants saxos. Reprenc els meus viatges matinals per les planúries surrealistes del somni. Pels matins els somnis són més enèrgics, incoherents i bonics que durant les hores establertes de son, sobretot si eres conscient, durant el somni, del subtil fil musical que ho impregna tot: és la impagable sensació de que en eixe moment no hauries d'estar dormint, el reconfortant i dolç remordiment de què el món està rodant i el teu cos està descansant baix el llençol. 

Re-exposició de la introducció

Bombo amb cara de mala hòstia, saxofons unflats, trompetes estridents i flautí afilat forada-timpans. És la transició que et du del somni a la realitat, aquesta vegada sí, «definitiva». L’organisme va a tot hòstia i el cervell encara està dormint, per això de vegades acabes pixant a la paperera de la cuina o clavant el comandament de la tele al frigorífic mentre remous els cereals amb el raspall de dents.

Trio

Primera repetició. El flautí es prepara per a fer un solo suau sobre el dolç acompanyament. Són les hores posteriors al dinar, que consisteixen en estar reballat al sofà mirant la tele i espantant-me una mosca que s'entesta en instal·lar-se al meu nas. De volta en quant sona un suau trino de clarinet... És el timbre que sona, lluny i difuminat, i jo que faig com si no l'haguera escoltat.

Segona repetició. Són vora les set de la vesprada. Sona un subtil i tristó contracant de saxo tenor amb les celles alçades. Pense: «Hauria de fer alguna cosa amb la meua vida». Apague la tele i pense en què podria fer. «Qué podria fer…?» diu el subtil i tristó saxo tenor.

Pont apoteòsic.

M’he cansat de pensar i em dispose a eixir de festa amb els col·legues. Tutti fortissimo que és el moment de l’anticipació, saltant i cantant sol per la casa pensant en què hui podria passar alguna cosa realment interessant.

Tema final.

És com el trio però més carregat de bombo. La banda va borratxa. L’alcohol corre per les venes. Els instruments estan desafinats. Al clarinet principal se li trenca la canya. El trombó, tot emocionat, espenta la vara tan fort que se n’ix volant i li pega a una iaia a l’ull. El tuba s’adorm caminant i continua recte mentre tota la banda gira el cantó. Al platiller se li cau un plat. Al saxo se li mullen les sabatilles. El director trenca la batuta. Caic desplomat de nou sobre el matalàs. Tot pega voltes, i es sent una veu que diu: da capo!!

1 comentari:

Admin ha dit...

Quants cables portes al cap? Funciones a pila o t'engegues a la llum i vas creant, a pressa a pressa, eixa cosa tan morb que tenen els teus textos?

No sé com es fa això...