divendres, 30 de maig de 2008

La puta flor

Un jardí vell era et besaré
Dones cordes a la selva i la paret del cel.
Moments clau a les llambordes.
Tacons que reboten
Moments que s’allunyen.
Cocodrils amb ales
que es mengen la poma de l'estèrnum.
Mirades afilades
que travessen amb força.
Que assassinen amb força.
Maten amb força.
Llepen l’ànima.
Qui m’ha arrencat els ulls
i m’ha posat aquests
amb els que no puc veure
el nou món que em rodeja?
Mira… aquestes són les meues terres.
Una plana de soledat
que he estat llaurant meticulosament
durant aquests últims anys,
per a tu.

Una flor nova és t’estic besant.
S’obri i es tanca,
sempre al capvespre
i mostra els seus tentacles succionadors.
Una flor bona
que sua tinta vermella
si et punxes al agafar-la.
Al agafar-la per a olorar-la.
Els que vivien al meu nas
tornen a viure en tu.
Però no preguntes res…

Una planta podrida serà et vaig besar.
El teu test partit.
I la terra es queda estampada
com terra estampada.
Com merda que agafe amb les dues mans
i em menje a mossos,
vomitant-me damunt
i masturbant-me després.

No sé com les aconsegueixes,
Les metaformes
La pura metàstasi d’Octubre gris.

Ací, agafats de la mà, tan sols som el record immediat d’un futur instantani que es converteix de seguida en un passat venidor i ens condueix a l’abisme de l’existència, qüestionada a un pot de formol amb truites plenes d’anys i ulls rebolicats.