dijous, 1 de maig de 2008

Nano

Francesc tan sols tenia nou anys. Una dia, a les sis de la vesprada, es disposava com sempre, a jugar en les afores de la ciutat després d’haver consumit la ració diària de llepolies. Anava a jugar sol, a un descampat, i allí deixava volar la seva imaginació, un tant inquiet, perquè sabia que sa mare no permetia que anara jugar tan lluny de casa, i que no el deixava apropar-se a la carretera. Aquella vesprada es va preguntar perquè sa mare l’advertia tant i, entre valent i curiós, es va apropar a l’asfalt a comprovar que no passava res. Va caminar uns metres en direcció contrària al poble, i va divisar a uns quants metres un objecte voluminós a la vora. Es va apropar. “Nano?” Feia tres setmanes que el gosset de Francesc no apareixia per casa. Allí estava, desbocat, trepanat, violentament atropellat. Nano va ser un gosset encantador, no molt gran, de raça mestissa. Un rastre de sang resseca d’uns dos metres deixava constància de la brutalitat de l’accident. La llengua sobreeixia un pam de la seva boca. Francesc es va apropar amb molta cura. L’estat de Nano li recordava a les estores de tigre que havia vist alguna vegada als dibuixos animats. Una estora amb cap i potes, però amb els budells per fora. Es va fixar en els bancals continus a la carretera i va localitzar la pilota que Nano sempre treia a passejar. La va agafar, es va apropar al cadàver caní, i la va llençar una altra vegada cap on l’havia trobat. “Va, Nano, ves a per ella” Va dir Francesc amb un ingenu somriure. Davant la passivitat del cadàver, Francesc va recuperar la pilota amb els muscles arrupits i li la va posar a la boca, entre tots aquells ullals desfigurats que sobreeixien. Va tenir que desencaixar un poc la mandíbula, que romania rígida, i també apartar la llengua, freda i pesada, amb tacte rugós d'aspart. Amb la mà va espantar les mosques que s’alimentaven de la substància orgànica dels seus ulls. “Aneu-se’n, males putes. Que t’han fet, Nano?” Francesc volia jugar amb ell, així que, amb les mans, va agafar les seves potes davanteres, seques i rígides com rames d’arbre caducifoli. Va elevar al gos en alt, però en arribar a l’altura de la cintura, es va adonar que la meitat darrera del gos va decidir quedar-se a la carretera. Aquella meitat de Nano li recordava a quan despegava un adhesiu de l’àlbum de jugadors de futbol que havia estat pegat molt de temps, i mig adhesiu es quedava a l’àlbum. Quan en lloc de despegar l’adhesiu, l’esgarrava. Francesc havia esgarrat a Nano de la carretera i s’havia impregnat d’una substància groguenco-verdosa, molt espessa i extremadament olorosa. “Espera’t ací Nano, vaig a tornar-te a casa. Tu espera’t un moment, que jo vaig a per la corretja, que estàs malalt. Creu-me, vinc de seguida”. Francesc va anar a casa i va agafar amb il·lusió la corretja del típic caixó on es deixen les coses amb dubtes de tornar a ser utilitzades. Quan va tornar junt al cadàver, les mosques havien tornat per a berenar-se els ulls del gos. “Vos he dit que se n'aneu, males putes! Ja estic ací, Nano. He tardat molt?” Francesc va besar el crani inert de Nano. “Puagh, estàs molt brut, eh? La primera cosa que farem serà dutxar-te.” Amb un somriure, Francesc va lligar la corretja al coll de Nano i se’n va anar cap a casa, arrossegant la meitat superior d’aquell cadàver de gos que desprenia una pudor insuportable.

boomp3.com
EL COLUMPIO ASESINO Floto

4 comentaris:

silvi orión ha dit...

cadáveres exquisitos, dadá nuestro ke estás dependiendo del momento...

me jode un saco no entenderte, valenciano
no sé si te dije alguna vez ke soy catalana, de reus, pero ke pillo apenas media miketa de toda esta farra de levante

paso del fútbol, pero soy del jerez
anit estuve en el buko
y hablé con el hombre de cartulina un ratillo imaginando ke eras tú
diciéndote ke me encanta el nombre de este blog, jaja
y echamos todos un pokillo de menos el foro, ké putada, ya...

esta noche es el dosdemayo
a ver ké coño pasa
el año pasao no veas la movida ke se armó, de barricadas...

me dijo escan ke igual te subes a lleida
sería genial volver a vernos, desde luego
y ya estamos planeando la de setas ke nos zamparemos, y sabes de sobra ke me encantaría alucinar contigo, porke tenemos el mismo vocabulario
...y sabemos lo de la ciencia-ficción

un beso tío
cuídate esa garganta XD

kelso ha dit...

nano, eres el millor, no tarrimes a la karretera!!!! espere ke nano dure mols i mols anys ja ke sempre ha sigut un jugarreta ke ma fet la mà kuan he anat allí. kuidat nano!! i ja sas, no tarrimes a la karretera!!!

Anònim ha dit...

i kro dire qu'u m'tasimpac

etta:

Gabriela (a no ni moho)

PD. tshee! je avie olvitte la mot d paz comprovació de paraules XX

Artés ha dit...

ixe és l'espíritu...!