dimarts, 29 de desembre de 2009

Els genitals de la Serratella (Espeleologia eròtica local)

Com ja sabeu, el cosmos és un lloc sexuat, i des de la nit dels temps: El Big Bang va ser el començament d’un multiorgasme còsmic que encara està en expansió. Fins i tot les muntanyes tenen genitals. La Serratella, la muntanya del meu poble, encara conserva l’annus i la vagina de quan la gran orgia de muntanyes incipients, vessants abruptes, valls trencadisses, turons escarpats, erupcions volcàniques, eclosions tectòniques i falles abismals de veges tú a saber quina orogènesi. I fins i tot tenen nom: El seu annus es diu la Cova de la Reina, i la seua vagina s’anomena la Cova del Rector.

La cova de la reina, l'annus de la Serratella

Ha sigut una vertadera llàstima la fossilització d’aquest annus, ja que no hi ha cap forma barata de dilatar-lo ni lubricar-lo. Si de xicotet ja em costava entrar, imagineu-se en l’actualitat: Si aconseguira entrar segurament tan sols podria eixir passats uns dies, però al periòdic. Cregueu-me, la primera vegada que vaig tornar ho vaig intentar per a veure de nou aquell xicotet habitacle que hi havia en un trenc als tres o quatre metres de gruta.

Llindar de colonoscòpia

Allà seiem tots en rogle, quan encara cabiem, amb les nostres llanternes a inventar historietes, però tan sols ens donava temps a contar-ne un parell o tres, ja que teniem que eixir alenant pel terra abans de que s’acabara l’oxigen, arrossegant-nos cap a l’exterior com xicotetes bonyigues vivents.

Vista exterior

Aquell llòbrec alé, aquella humitat envoltant que emanaven les parets rectals impregnades de mucosa tan sols resten ja en la memòria de tots els que allà dins ens hem aplegat alguna vegada.

La cova del rector, vagina de la Serratella

Conten que aquesta altra cova va servir d’aixopluc a un capellà esquerrà durant la posguerra. L’ambient condensat que fa allà dins, tan carregat, dens i humit, contrasta amb l’aire pur de l’exterior, on cada arbre, cada arbust, cada flor i cada matoll són com esternuts vegetals (sobretot els matolls que tenen eixa forma d’explosió congelada) que emanen la seua fragància vital – una fragància que puc arribar a apreciar malgrat la meua alèrgia en procés de curació (ai, les alèrgies i el divorci amb la natura…!).

Esternut vegetal

Però dins la cova és una cosa com més freqüencial: Arribar a sentir el batec viu de la Serratella. Saber-me a l’úter de la muntanya i sentir un inevitable i intens retrobament amb l’animal.

Interior amb deixalla del paleolític

A les parets cavernals de la cova – que tanta saviesa desprenen - hi ha enregistrats, com si de pintures rupestres es tractaren, tots i cadascun dels moments silvestres i salvatges de vida viscuts. (Els únics moments de vida al cap i a la fi? La muntanya diu que sí… - Visca la revol·lució! -).

Parets cavernals

Aquesta costum de pujar a la serra a mirar-li els genitals i els esternuts l’he heretada del meu pare. Quan encara treballava, tan sols acabar la jornada agafava una ampolla de vi i se n’anava tota la vesprada a la serra a oblidar-se de tot i de tots, acompanyat tan sols de Nano, el gos (Si el gos un dia aprenguera a parlar de sobte, continuaria siguent el millor amic de l’home?). Primer vaig començar acompanyant al meu pare i a Nano (sempre de dilluns a dijous, ja que de divendres a diumenge estan els caçadors. No perquè tinguem por de que ens peguen un tret – que també – sinó perquè el soroll dels trets i els lladrits dels gossos per totes direccions li resten tota la tranquil·litat que hi ha entre setmana, a banda de que alteren al Nano). Des que mon pare es va jubilar que es passa tot el sant dia allà dalt i, donat que jo tampoc tinc rés que fer, era una oportunitat per a passar més temps amb ell (Tot i que sí es va donar un cert encontre intergeneracional i arribavem a trascendir de la relació familiar per a tractar-nos entre nosaltres com a amics – un fenòmen que en el transcurs de les nostres vides encara no haviem experimentat - tampoc era qüestió de dramatitzar i tindre converses trascendentals sobre recuperar el temps perdut i coses per l’estil…) A poc a poc ja vaig començar a pujar jo sol amb el gos i, segons he xerrat amb mon pare després, sentim exactament el mateix: A la recerca de la felicitat en la major solitud. L’energia que ens atrau cap a la muntanya està feta d’una substància molt similar a aquella altra que ens allunya de la civilització (Si no és exactament la mateixa).

Nano entrant a la cova del rector

Mai he comprès eixa fervor per la toponímia, eixa aferrissada defensa d’un patriotisme municipal. Mai m’he sentit massa part del meu poble entès com a tal. En canvi, la muntanya, la Serratella – la meua muntanya! - si que aconsegueix despertar en mi un cert sentiment identitari, una certa identificació territorial.

A la muntanya encara – o, sobretot ara - li fa falta algú que li mire els genitals i els esternuts contínuament, un company fidel que li faça companyia a diari. La muntanya necessita d’una ment on fer patent el seu continu i silenciòs devenir, un ésser humà que siga conscient de la seua parsimoniosa bellesa i la faça patent amb admiració constant. Està molt be plantar arbres durant el dia de l’arbre, arbustos durant el minut de l’arbust i flors durant el segon de la flor, però estic parlant d’anar a fer-li companyia a diari. Però no vaig a fer d’açò un eslògan adocrinant (Quina mania de convertir en dogma de quaresma cada creença i cada costum pròpies!): No vingueu tots a la muntanya, que sinó ja no podré estar sol amb ella!

A la muntanya li reconforta saber que acabaré heretant aquesta costum del meu pare: Una figura solitària, una ombra fugidera que vagareja tota la vesprada entre els pins. Un eremita vocacional amb una ampolla de vi a la mà (cartró, en el meu cas) que observa bocabadat les terminacions nervioses d’un cadell de pi: Un redescobriment perpetu a través d’allò que la muntanya ens vol mostrar.

dissabte, 26 de desembre de 2009

ANTONIO ARIAS Multiverso

Ja fa temps que molts vam flipar amb la intervenció d’Antònio Arias (Cantant de Lagartija Nick) a aquell desaparegut programa de música independent de TVE que tan sols va durar dos programes (No recorde el nom). Alguns es preocupàven pel seu grau de viatge mental, però altres somreiem i rumiavem cap als nostres endintres alguna cosa com: “Fotre! Està a punt d’arribar…!” Com ja vaig contar en el seu temps, vaig tindre el privilegi de comprovar-ho personalment a una intensa conversa que vam tindre després d’un concert dels Lagartija Nick a Granada fa uns anys, en la qual em va parlar durant quasi una hora sobre el Tríptic Elemental de Val del Omar, movent-se freneticament amb la mirada perduda i fent gala de la seua prosòdia explosiva.

“Multiverso” arriba derrapant a finals d’any, convertint-se instantàniament en el millor disc de l’any tot i haver entrat de refiló en el catàleg anual, ara que ja estan totes les llistes de "Lo més millor" fetes. A banda de perquè enguany és l’Any Internacional de l’Astronomia, Antonio Arias s’ha afanyat en publicar-lo perquè sap que si haguera publicat a principis del 2010 s’haguera convertit en el millor disc del 2010, i eixe lloc està reservat per al proper disc dels Lagartija Nick.

Com ja he dit, ha estat publicat amb motiu de l’AIA (L’any Internacional de l’Astronomia), una fita que indubtablement havia de somoure alguna cosa a les entranyes d’Antonio, un ésser sempre atret per l’espai exterior i els misteris del cosmos, connectat a veges tú a saber quina constel·lació mitjançant una interferència còsmica nugada a la seua medul·la. Aquesta atracció queda patent al llarg de la seua extensa discografia. Quan no li cantava a la matèria a “Ulterior”, deixava el disseny de la portada de “El shock de Leia” a les mans de l’astrofísic Jose A. Caballero, cantava paraules extretes de consideracions de l'astronàuta Pedro Duque sobre la gravetat zero o se n'anava a un aquari a enregistrar la parla dels dofins per al disc homònim.

El disc ha estat enregistrat a l’Observatori Espacial de Calar Alto, a Almería, quedant patent el lloc de la gravació no sols en els sorolls de les màquines funcionant i els enormes telescopis girant que impregnen tot el disc o en el videoclip de “Miríadas”, sinó també en l’ambient astromusical que ha aconseguit crear en tot el disc.

M’imagine les converses entre Antonio Arias i la discogràfica durant el procés de pre-producció:

- Ei, que m’agradaria enregistrar el disc a un observatori espacial
- Però escolta, perquè no te’n vas al estudi de sempre i ja està?
- Anem a vore, anem a vore… Tu has sentit parlar alguna vegada de la sinèrgia locativa?
- La siquè locaquè? – i el rostre del productor s’acumula al voltant del nas en una ganyota d'extranyesa (Una ganyota a la qual de segur que l’Antonio ja s’ha acostumat)

Molts han advertit sobre l’error que suposa separar la ciència de la filosofia i l’art, separar el llenguatge científic de la poesía, i per això escriptores com ara Natalia Carbajosa, José Emilio Pacheco, Carlos Francisco Chanmartín, Ángel Mendoza i Carlos Marzal o doctors en física com ara David Jou han adaptat diversos estudis astrofísics a la poesia. La metàfora deixa pas a una nua exhibició del cosmos, a una serena contemplació de la matèria. L’evidència còsmica es mostra amb una força tal, que no fan falta metàfores per a edulcorar una bellesa que ja de per sí esdevé aclaparadora. Després Antonio agafa aquestos textos i amb la seua musicació astral els du a la culminació i ens els fa arribar a nosaltres, convertint-se així en una espècie de Carl Sagan musical del Segle XXI.

Diversos artistes granadins col·laboren al disc, com ara J de Los Planetas, gent de Lori Meyers o la resta de Lagartija Nick. Antonio defensa així la seua fascinant teoria de que sota l’aigua del riu Darro hi ha allotjats uns metalls nobles que obrin la ment dels habitants de Granada, i per això l’astronomia forma part del folklore d’aquesta ciutat, cosa que de segur haureu comprovat si heu tingut l'ocasió de visitar-la.

Si eres un amant de les preguntes sense resposta aparent i normalment et veus absort pels misteris del cosmos, aquest disc suposarà una espenteta més en el teu camí cap a l’abisme insondable de l’espai exterior i, sinó, de segur que et somou alguna cosa.

Mai és tard per a mirar bocabadat el cèl i començar a fer-se preguntes.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Toni de l'Hostal i Mi Sostingut: València, eres una puta.


Foto: Ca les Senyoretes.


Cançó de Senior i el cor brutal, enregistrada al programa "Noctilien" de la UGEV el 11-12-2009, Toni de l'Hostal toca la guitarra, i Fa Bemoll el baix. Gràcies a Sergio i Marta per penjar-la.

El bloc del programa.

A ta mare va que fumes (en espais públics)

Vaig a fer un article d’opinió, que ja fa temps que no en faig i aquest bloc comença a semblar ja el bloc d’un senyor sense opinió.

Parlaré sobre un tema d’actualitat per a que els visitants comproven que encara no he perdut del tot la noció de la realitat i que estic completament compromès amb el meu context socio-polític.

El tema és l'aplicació definitiva de la llei anti-tabac: Estimats fumadors empedreïts, els talibans anti-tabac ens han guanyat. Una cosa bona que ens ofereix el sistema - a banda de l'alcohol que, per una altra banda, tot vindrà... - i va i la prohibeixen als llocs públics. La gent sana de-ment i cos, europea i demòcrata, políticament correcta, moralment íntegra i èticament impecable ha aconseguit fer realitat els seus malèvols fins. Primer van començar prohibint-ho a les sales d’espera dels hospitals… A veure qui és el valent que aguanta 13 hores a una sala d’espera mentre els quiropràctics intenten solucionar la negligència mèdica de torn. (No contents amb això, ara ho han prohibit també a les rodalies dels hospitals, per si algun malaltús es deixa la finestra oberta.) Després van seguir recurtant-nos l’espai vital: A vegades eren unes ridícules mampares simbòliques (com ara als restaurants), però altres vegades es muntaven autèntiques gàbies de vidre per a la quarentena (com als aeroports), on els fumadors vagarejavem errants cigarret en mà com ànimes en pena o, pitjor, com animalons de Zoo, encetant converses d’inevitable camaraderia amb el fumador del costat, al qual també havien abandonat, apagant les burilles en aquells llejos i depriments cendrerets d'al·lumini, i quan tornavem amb la gent “normal”, amb la gent “sana”, haviem de suportar el sermó de torn sobre la integritat física del nostre aparell respiratori i les nostres butxaques, per si no haviem tingut prou amb aquesta discriminació separatista. Ara ni això, ara haurem d’esperar-nos amb el gos que han deixat nugat a la porta del restaurant. Almenys aquest no ens jutjarà...

Que perquè fume? Reconec que actualment la meua adicció no té ningun sentit i és exclussivament això: Una adicció. El mono li fa creure al meu aparell respiratori que aquest fum em dona plaer i fins i tot a vegades fa que li trobe bon gust, però és una simple percepció distorsionada dels sentits: No vull ni imaginar-me el gust i l’efecte real que faría cada calada aïllada d’aquesta alteració perceptiva. Tot i això, en els seus orígens, i en la major part de la seua aplicació actual sí que conserva el sentit: Amb setze-disset anys em vaig adonar que em passava la major part del dia sense fer rés. Açò és: Arreballat al sofà de la meua habitació amb la música ficada (Què poc han canviat les coses) i deixant la ment divagar. Aquestes eren les úniques coses que la meua ment necessitava: Ser, estar i escoltar, rés més. Però, oh, vet ací que hi ha una cosa que es diu "cos" que necessita activitat física… així que vaig trobar en el tabac la panacea que va calmar per fi aquesta ociosa mania del cos de fer coses. I així estan les coses encara, i així seguiran fins que tinga la gola com una anou podrida i els pulmons plens de xarquim. (L'alé de cotó-en-pèl socarrimat ja el tinc). Clar, aquest vici es va estrapolar a la vida pública, però si aleshores ja eixia poc de casa, ara si que no em voreu el pèl...

- Pausa per a fumar -

És ara que els talibans antitabac han vist com s’han fet realitat els seus més humits deliris de purga i extermini, ara que per fi han consumat la seua neteja ètnica particular, ara que fumar s’ha convertit en un delicte, en una militància, en una cosmovisió, quan nosaltres els -cof, cof! - fumadors, els que revitalitzem l’economia amb el nostre altruïsta ingrés perpetu d’impostos desorbitats, amb els quals paguem els sous a la mateixa gent que ens veta, és ara quan ens hem d'unir i rebel·lar-nos! O ara o mai!

Quan esteu en un espai públic i teniu a un integrista antitabac en front, parlant-vos de la última màquina de gimnàstica que s’ha comprat i refregant-se les seues mans impregnades de crema de bava de caragol, enxufeu-se un cigarret i llenceu-li el fum a la cara de la forma més arrogant que pugueu en una densa brafada envoltant! Pinteu-li un cigarret a la Gioconda! Repartiu paquets de tabac a les portes del col·legis i fiqueu anuncis il·legals per tot arreu, quan més subliminals millor! Planteu tabac a la serra el dia de l’arbre! Irrompeu a les sales d'espera dels hospitals amb un botafumeiro plè de fulles de tabac cantant el “Fumando Espero”! Munteu manifestacions multitudinàries amb aspersors gegants de fum i joves disfressats del vaquer de Marlboro per a demanar amnistia als presos polítics!

Avant, fumadors! – Cof, cof! – Avant!!

divendres, 18 de desembre de 2009

dimecres, 16 de desembre de 2009

L'etern cicle vital d'Angoixa

De sobte arriba el dia: Desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, tan sols per a comprovar l’evidència amb la macabra indiferència d’un atestador cínic, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la fique al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota, i em fique a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreix del llençol.

El sol és aclaparadorament enlluernant, i el cèl ha adquirit una estranya dimensió nova de blau. Els sentits estan fora de sí. Puc notar el vent gelat de l’hivern contra la pell de les mans i la cara amb una nitidesa insospitable i l’olfacte s’ha aguditzat. Ja feia temps que no captava tantes olors: L’aroma de les olles (Ben asentades als seus fogons, sense la més mínima intenció d’escapar-se per la finestra) que preparen el dinar des de ben d’hora, barrejats amb l’olor de la llenya de les llars que emanen les xemeneies i el propi vent de l’hivern, que em porta els seus efluvis de gebre remota. A mesura que vaig apropant-me al pont nou del barranc de Barxeta, vaig notant cada vegada més l’olor de la fulla humida dels tarongers, barrejada amb l’acidesa de les taronges podrides que s’està deixant al terra la collita.

Em detinc al bell mig del pont i llence el cadàver barana avall. Pesa com un condemnat. Quan impacta sobre la runa del barranc, la mà que sobreeix d’entre els llençols sembla acomiadar-se des del més enllà. Sé que és un poc imprudent llençar un cadàver ahi, a la vista de tothom, però cregueu-me, passa desapercebut entre tota la merda: Les canyes caigudes sobre l’aigua formen una presa natural d’ampolles de plàstic buides, condons emprats, xeringues trencades, caixes buides de medicaments genèrics, botes de muntanya amb la sola desenganxada, fragments socarrimats de mobles d’oficina de les restes de veges tu a saber quin incendi, factures mullades de malversacions de fons que l’equip de govern ha llençat pel lavabo, cadires de rodes desfetes, cadàvers de pidolaires que s’han llençat completament borratxos des del pont vell... A més, a ningú se li ocorre parar-se a veure quina nova porqueria ha aparegut entre les canyes del barranc. Podia haver-hi perfectament un home ofegant-se i demanant ajuda i aquesta dona passaria igual de llarg perquè fa tard el tren (Té que anar als jutjats de Xàtiva a renegociar la custòdia del seu fill borderline), o l’estudiant que torna de València i corre apresuradament a tancar-se a casa es faria el sord i s’encendria un cigarret, perquè ha passat tot el sant dia a la universitat estudiant una carrera que no li agrada, està fart de fer el mateix viatge tots els dies i acaba de descobrir que el xicot que li agrada té núvia i dóna classes de catecisme en el seu temps lliure, i la última cosa que li importa és un moribunt. El barranc de Barxeta és el millor lloc per a llençar coses que val la pena que resten oblidades per a sempre...

Però de sobte arriba el dia: Una sensació estranya em desperta a mitan nit. El meu costat del llit s’eleva lleugerament per un pes que s’ha deixat caure a l’altre costat. Encenc el llum i allí està de nou el cos nu i tremolòs d'Angoixa donant-me l’esquena. La seua pell blanquinosa mostra signes evidents d’hipotèrmia. Li acarone els cabells, mullats i bruts, i alce el llençol. Unes algues sobreeixien de l’obscuritat del seu entrecuix. La duc amb cura a la dutxa i l’ajude a dutxar-se amb aigua calenta, després es fica el pijama. Em diu mirant-me als ulls que m’ha trobat a faltar. Jo li responc que jo a ella en el fons també, encara que no m’adonara o no vullguera adonar-me’n.

A l’endemà eixim a passejar pels carrers. El sol ha perdut tota la seua lluentor i el cèl ja no és tan blau. La realitat s’exhibeix llunyana. El meu amor per Angoixa ho eclipsa tot i acaba absorvint tot el meu ésser. Agafats de la mà avancem a poc a poc pel calendari amb inèrcia burocràtica. Els dies s’arroseguen insípids, inolors i descolorits. Els seus besos justifiquen la ressignació i els seus xiuxiuejos a cau d’orella alleugen el macabre estaticisme que se’ns presenta com a única opció. Les seues carícies dirigeixen el rerefons de freqüències melangioses amb la destresa d’una batuta experimentada. La vida és tan sols l’escenari del nostre amor malaltús: Angoixa és una amant exigent. Tot i això – o potser siga per això -, vull estar amb ella la resta de la meua vida...

Però de sobte arriba el dia: Desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, tan sols per a comprovar l’evidència amb la macabra indiferència d’un atestador cínic, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la fique al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota, i em fique a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreix del llençol.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Cultura lliure a les facultats (mentals??)

La extraña pareja ataca de nuevor!
(Pica en el cartell per a fer-lo descomunal)

diumenge, 6 de desembre de 2009

Pilota Valenciana

Qui anava a dir que aquest bloc acabaria tinguent una secció d’esports…

Doncs sí: El proper dissabte 12 de Desembre Mi# tocarà amb Toni de l'Hostal a Ca les Senyoretes d’Otos, a un acte homenatge que li fan al mític pilotari “El Genovès”.

Però abans ens ficarem les botes amb el següent suculent MENÚ:

PICADETA
Coques de calbot
Ensaladilla de rebot
Pilotetes de badana
Calamarets de manró

PLAT
Vaqueta farcida amb guarnició de marxaor

POSTRES
Flam de tamborí
o
Pa de baix corda

BEGUDES
Cervessa
Refrescos
Vi: Merlot de Vicente Ribera (Fontanars)

Café i infusions.

El preu del sopar serà de 20 euros i el programa quedarà més o menys així:

20:45 Apunts i imatges sobre el joc de la pilota, per Vìctor Iñurria
21:15 Conversa amb Paco Cabanes, “El Genovès”.
22:00 Sopar
00:00 Mi# i Toni de l’Hostal

dissabte, 5 de desembre de 2009

La festa que ja tocava...

Pica’m celebrarà una festa, a mode dels sopars d’empresa tan típics d’estes dates, el proper 11 de desembre a Ca Revolta. Tota la nómina de col·laboradors del magazine s'aplegaran (que ja tocava..) al barri de Velluters per a nutrir-se modestament i compartir pintxos de truita. Eixe serà el preludi d’una festa oberta per al lector que comptarà amb la presència de Toni de l’Hostal, els Ovidi Twins i Mi sostingut.


La festa amb entrada lliure començarà a les 22.30 hores. Podeu confirmar assistència mitjançant l’esdeveniment Facebook creat per a tal objectiu.

dilluns, 30 de novembre de 2009

dissabte, 28 de novembre de 2009

Consideracions sobre els avanços en la experimentació per a la dilatació voluntària de l’espasme anal mitjançant la incursió en l’Orgasme Etern

"Està prohibit dormir a l’estació espacial. Els astronautes quasi no caben a la cabina, de com de repleta que està de caixes i més caixes de pots de vaselina i profilàctics intergalàctics. Fan cabrioles a càmera lenta. Borbolls d’esperma suren en gravetat zero, creant formes de cresol de lava. L’únic soroll que arriba a Houston durant les vint-i-quatre hores del dia són els esclafits del làtex contra el lubricant. Estan realitzant un experiment per a una nova investigació científica (diversos aspectes de la filosofia tàntrica aplicats als últims avanços en mecànica quàntica) sobre la dilatació voluntària de l’espasme anal, mitjançant la incursió temporal i controlada en l’Orgasme Etern (aquell orgasme diví de gràfica plana en el qual no existeix moment de repòs) a través de la còpula interespacial consumada durant un viatge a la velocitat de la llum. L’Orgasme Etern va ser descobert involuntàriament pel primer astronauta que va viatjar a la velocitat de llum, que estava fent-se una palla en el moment just en què la nau alcançava aquesta velocitat. Va morir reglotant el seu propi esperma, que va anar omplint el vestit espacial fins que va explotar. Els tripulants de l'expedició que va anar a investigar el succés després de l’accident contemplaven atònits com el coet espacial anava deixant un rastre espectral d’esperma que es podia observar des de la terra. Es sospita que els orígens de la Via Làctia es remunten a una incursió en l’Orgasme Etern per part d’una entitat supra-còsmica. A la Terra ja han aparegut diverses religions que rendeixen culte al gran Déu Fal·lus “Oh, gran Déu Fal·lus, totem còsmic que vertebres les galàxies i ejacules els estels, apiada’t dels nostres orificis!” – així resa un dels seus múltiples càntics.

La incursió en l’Orgasme Etern està sotmesa a diversos factors: Ha de realitzar-se exactament quan l’espasme anal conglomera el continu espai-temps dimensional amb flashos elèctrics i descàrregues sensorials que flagel·len el SNC, i açò ha de coincidir en el moment just en què la nau alcança la velocitat de la llum. Malauradament, ningun astronauta ha aconseguit encara tornar de l’Orgasme Etern, i ja es conten per desenes els que s’han quedat atrapats en ell, tot i que l’equip d’investigació sospita que ja estan apropant-se moltíssim al primer astronauta que tornarà d’ell (Moment en el qual començarien les investigacions per a la regulació voluntària).

Qualsevol intent de comunicació, comprensió o recepció d’informació per part d’aquestos individus posseïts per l’Orgasme Etern sembla gairebé nul, però podem albirar a les seues cares – venetes blavoses injectades en els glòbuls sense pupil·la, boques tremoloses traspuant escuma, extremitats retorcint-se entre espasmes musculars – que el que més ansien, per damunt de totes les coses – per damunt fins i tot de les seues pròpies vides - és un moment de repòs que no arribarà mai (estem parlant d’un orgasme infinit). Les seues cares diuen “Mateu-me! Mateu-me, per favor! No puc suportar ni un segon més d’orgasme!” Però encara que els maten, l’orgasme continua posseint el cos, fins i tot una vegada s’ha transformat en una altra cosa, després de la descomposició del cadàver. D’alguna forma la vida eterna es materialitza tan sols per a que no s’esvaisca l’orgasme. En una ocasió un subjecte va acabar ejaculant-se a sí mateix, implosionant a través del seu propi penis entre borbolls d'esperma, sang i teixits.

Tot i això, hi ha una llarga llista d’espera de joves astronautes decidits i valents que, tot i conèixer els perills de jugar amb la mecànica quàntica, estan disposats a entregar la seua vida sexual a la ciència, amb l’objectiu d’abastar aquesta troballa, que tan important seria per al progrés de la humanitat. (De fet, no s’han registrat formulacions teòriques ni investigacions tan interessants des de la formulació de la Teoria de Cordes). Tota la comunitat científica roman a la espera de nous resultats."


dimarts, 24 de novembre de 2009

Mi#: El corral dels bous borratxos


1 – L’historiador d’Alfarrassí

2 – Mare Monstrum
3 – Cançó incriminatòria en segona persona
4 – Orogènesi 2
5 – Els quatre teletubbies de l’Apocalipsi

- Aquest fonograma ha estat enregistrat entre Octubre i Novembre de 2009 a La Pobla Llarga.

- No està sotmès a cap tipus de llicència, així que queda obert a qualsevol tipus de difusió, distribució, còpia, plagi, violació, defenestració i esquarterament.

- L'arxiu conté: Les cinc cançons i un arxiu word amb les lletres. Si l'enllaç no funciona o no podeu obrir l'arxiu comprimit aviseu, que he canviat el programa de compressió.

- Salut i força al vellut (el de les natges del teu cul). Espere que ho gaudiu a la vostra manera.

diumenge, 22 de novembre de 2009

dimarts, 17 de novembre de 2009

El capità Taràntula Zen (Director's cut)

Donat que estic trobant-li el puntet a açò d’airejar les meues aventures íntimes per Internet i que les vaques flaques tan sols poden evocar temps gloriosos de gespa abundant, procediré, després d'aquesta absurda justificació, a la reescriptura del meu encontre (clau) amb el Capità Taràntula Zen, que va tindre lloc ara farà uns sis o set mesos i que aleshores vaig escriure de forma un tant críptica, dut per certes motivacions poètiques (Que ara, rellegint-ho, comprove que es van quedar en això, en simples motivacions).

Hi va haver una època en la qual jo treballava i tot. L'estiu de l'any passat, concretament. Em va infiltrar el meu cunyat a l’empresa de muntar escenaris on ell treballava. Em van cridar per a tres feines: Una a Bilbao, l'altra a Castelló de la Plana i la última a Xàtiva. Eren escenaris molt grans, amb torres de catorze metres d’altura. Aquest tipus d’escenaris costen dues jornades de dotze hores i una vesprada de sis o set hores de muntar, a més d'una jornada normal d’unes vuit hores de desmuntar, una vegada passat l’espectacle. La mecànica a l’hora d’alçar una d’aquelles enormes torres era col·locar-nos en fila india vertical, tots al mateix vèrtex, cadascú en un pis i lligats per arnesos, i així anar passant-nos la ferralla necessària (Vares d’un i dos metres, contraforts metàl·lics, etc) fins que arribava al muntador més ràpid, que romania dalt de tot construïnt el següent pis. A mi sempre em tocava baix d’un xic èlfic que sempre portava uns pantalonets molt curtets. Quan alçava el cap per a passar-li la peça, la meua mirada s’enfilava per dins del seu pantalonet (sempre guaitava algun ou que altre) i clar, ell mai encertava al intentar agafar la peça, que trontollava per ací i per allà degut a la descoordinació motriu que provocava tal contemplació, fins que arribava un punt que tenia que cridar-me l’atenció i ja per fi em concentrava en passar-li-la. Jo justificava aquell comportament dient que tenia vertigen, i el meu cunyat somreia negant amb el cap des del pis de baix. Però això no era rés comparat amb el suplici que era treballar a l’altura de l’entaulat. A la meua poca destresa s’afegien els xics de l'escamot de càrrega i descàrrega llevant-se la camisa a càmera lenta tots a la vegada. En una ocasió em vaig deixar una vara d’un metre per enroscar d'un costat i un company va caure de dalt baix al ficar el peu en ella. Sort que duia el casc i estava al primer pis. (Jo vaig callar com una puta, no li ho conteu a ningú).

No vaig tardar en fer amistat amb els més desfavorits dels muntadors: El gras, el vell i l’immigrant il·legal. Tots fèiem malament la nostra feina i trobàvem entre nosaltres un punt de recolzament, tant durant el temps de descans com treballant (Si a algú de nosaltres ens manaven fer escamot, ja teníem clar a les persones que anàvem a buscar). El gras es cansava de seguida i sempre estava sospirant de fatiga i suant fins a extrems insospitables, donava la impressió de que en qualsevol moment anara a agafar-li un batistot. El vell era molt raquític, amb melena i barba al més pur estil Jesucrist, Charles Manson o Fernando Alfaro. Quan tirava a agafar una taula o una vara de ferro, de seguida tenia que acudir algú a ajudar-lo, perquè no podia ni amb la seua ànima. Encara recorde com ens parlava de les seues estimades plantes de marihuana amb la mirada perduda mentre es feia un porro. Vullgues que no, era la figura paternal de la colla. L’immigrant il·legal podia fer bé la seua feina, però els encarregats el menyspreaven, i aquesta pressió el col·lapsava. Ens contava històries de Romania, ens oferia telèfons mòbils furtats tirats de preu i no parava de dir-nos com dessitjava acabar la jornada per a arribar a casa i fer-ho amb la dona. La feina es va acabar, vaig cobrar i em vaig gastar gairebé tots els diners anant-me’n tot sol a Burgos de festival (Potser algun dia conte aquest episodi). És una llàstima que no em tornaren a cridar més, perquè no vaig tornar a saber més d’ells. Bé, almenys de dos d’ells.

I vet aquí que la màgia de la narrativa ens trasllada de sobte uns mesos més avant al Capicua, caserna tradicional de la nostra decadència juvenil. Ens havíem quedat jo i el meu gran amic Irondile amb els elements més pintorescos de la fauna nocturna espargits arreu del pub. De sobte va entrar ell, el capità Taràntula Zen, trontollant de banda a banda i emmidonat amb un fi vestit a ratlles. Després d’intentar lligar amb absolutament tots els homes que hi havia es va fixar amb mi. Simplement va vindre cap a mi i em va clavar la mà per dins dels pantalons. M’haguera agradat pensar que havia olorat les meues feromones disparades de nounat, però en realitat estava jugant-s’ho tot a l’última carta, donat que jo era el seu últim recurs.

Vam eixir del Capicua i vam fonambulejar pels carrerons de llambordes de Xàtiva com majorettes borratxes pel fil dental, fent malabars amb els nostres claus al roig viu. Caminant caminant ens vam trobar una obra i vam decidir entrar de forma unànime, separant un tros de tanca. Ens vam despullar, deixant-nos tan sols sabates i calcetins per a no fer-nos malbé els peus amb el ciment ressec i la grava. La veritat és que estàvem bastant graciosos, sobretot pel fet que després la grava se’ns clavava a les galtes del cul quan el frenesí ens arrossegava al terra, refregant-nos pel ciment, apoderant-nos de tot l’espai sense importar-nos el temps ni la brutesa. Quan li vaig confessar que era el primer xic amb el qual jeia de forma “seriosa”, es va sorprendre moltíssim i es va vestir de seguida, dient-me que la ocasió mereixia alguna cosa millor. Així que ens vam vestir i vam anar amb el cotxe al seu xalet a la muntanya.

Tenia els ulls policromats – canviaven de color segons la llum - i sempre entelats. Duia el pèl rapat, cobert per un elegant barret, decorat amb una estrafolària ploma, al darrere del qual sobreeixien unes rastes menudes però gruixudes, com una taràntula medul·lar. Tenia els llavis molt fins i duia una barba de dos dies. Caminava de forma molt eixerida, com si estiguera espargint llavors alegrement. Tenia l’entrecuix poblat per un enorme matoll de rínxols. Quan es va baixar els calçotets vaig acabar d’entendre aquella frase, la de “El bosc no ens deixa veure l'arbre”. (Era així, no?)

Va omplir la seua habitació de veles i va encetar una ampolla de vi de reserva de la bodega particular del seu pare, mirant-me amb cara de “Aquesta malifeta estic fent-la per tu” i, mentre ens fregàvem les cigales, se la va tirar gairebé sencera per damunt del cap a càmera lenta, dut per un impuls extasiant. Una d’eixes imatges que es queden a la retina. Semblava l’estàtua d'una font a la plaça d’algun poble. Estava encara més boig que jo, ja ho havia sospitat a l'obra. M’imagine la seua mare a l’endemà, remirant-se els llençols tacats de vi del seu fill obertament homosexual i preguntat-se des de quan els annus tenen himen.

Es va dutxar i després ens vam adormir tocant-nos la cigala mútuament. Em va preguntar: “Puc adormir-me tocan-te la cigala?” i em va explicar que, tocar-nos un xacra mentre dormíem – aquest xacra, en concret - ens proporcionaria una connexió sinèrgica durant les hores de son.

Al despertar, em vaig ficar al seu damunt i ens vam besar. Els besos matinals són els meus preferits, per la seua intensitat orgànica i la seua profunditat tèrmica. La seua llengua amalgamava efluvis llunyans de vi, tabac i organisme en repòs. Donava la impressió de que les nostres boques anaven a fondre’s, de que anàvem a quedar-nos apegats per a sempre en una nova estructura simbiòtica. Després vaig anar baixant.

(El petit príncep estava completament equivocat: Val, no és un barret - això està clar -, però tampoc és una boa que s’ha engolit un elefant: És una fel·lació sota el llençol)

Mentre el capità anava a per un poc més de menjar vaig alçar la persiana, vaig obrir la finestra i em vaig fumar un cigarret mirant la muntanya. Quan va arribar li vaig explicar que, encara que semblara una beneiteria, em sentia d’alguna forma en harmonia amb la naturalesa, així nu i mirant la muntanya. Em va proposar eixir a la muntanya per a que aquesta harmonia fóra encara més intensa. En un principi em vaig negar a passejar-me nu pel seu xalet, però ell em va assegurar que estavem sols.

I allí ens tenies ara, nus a la gespa, amb el sol de les quatre de la vesprada filtrant-se entre els pins que hi havia prop de l’entrada del xalet. De sobte es va obrir la porta del xalet i, a que no sabeu qui va eixir? No m’ho podia creure: Era el xic gras dels escenaris! Vaig mirar al capità amb els ulls com a plats, fascinant-me per aquella connexió, i ell em va dir. "Tranquil home, que és el meu germà. No sabia que estava..." Volia saludar-lo, però vaig recordar de sobte que estava nu i que la roba estava dins de la casa, així que li vaig donar una d’eixes aparatoses salutacions que dónes quan no estàs segur de si realment vols saludar a algú. Ell es va detindre un moment a identificar-me des de la llunyania i finalment em va saludar, també amb aquell gest de no saber si apropar-se, i finalment se’n va anar darrere el xalet a pel cotxe.

La segona cita (encara que tècnicament era la primera) va ser un desastre. Ell va acabar anant-se'n amb un gogó empastifat de purpurina i jo amb un xic amb corrector dental. (Al cap i a la fi no va ser tan desastre...) Per a postres, es va endur la meua motxilla a l’anar-se’n amb el cotxe, amb les meues ulleres de vista i uns poemes que li vaig dedicar de forma un tant aferrissada durant la mitja hora que va fer tard, cagant-me en ell i en la mare que el va parir perquè em pensava que m'havia deixat plantat. No vaig tornar a saber rés d'ell. No vull ni imaginar la impressió que s’enduria de mi al llegir aquells poemes. Supose que no entendria que estava començant a enamorar-me. Violins tristons i fi.

divendres, 13 de novembre de 2009

Concert Aplaçat

El concert d'aquesta nit a Sueca s'aplaça al divendres 4 de Desembre.

El d'Aldaia segueix en peu, a les 19:00 en la plaça de no-sé-què.

Salut!

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Records d’infància: “Eau de pomme purrie"


Els llibres de la fase experimental de Burroughs són eixe tipus de llibres en els quals has de parar a tornar-te a llegir l'últim paràgraf per a comprovar que efectivament acabes de llegir el que acabes de llegir, o be mirar a un punt fix proper per a assimilar-ho i recrear-te abans de continuar llegint, o per a fascinar-te amb la imatge que ha creat la última descripció.

Estava jo rellegint “El tíquet que explotó”, tan tranquil·lament reballat al sofà de casa, quan he hagut de recórrer a un d’aquestos parèntesis, mirant fixament un quadre que hi ha a la paret, abans d’entrar a la cuina. De sobte l’assimilació i la recreació s’han vist interceptades per la contemplació del quadre en si, que ha passat de ser la conseqüència d’una cavil·lació a la causa d’aquesta: D’on havia eixit aquell quadre? Un quadre bastant cutre amb motius egipcis que simulava un antic papir. El cas és que tenia una llunyana idea d’on venia, però no ho podia concretar exactament. Donat que la meua vida contemplativa d’aturat il·luminat m’ho pot permetre, m’he posat a divagar en la memòria remota.

De sobte m’han vingut al cap aquells dies d’estiu de quan era menut, a un càmping de segona a la platja d’Oliva, aquella xicalla madrilera, aquella bassa d’oli de bon matí, aquella olor a eucaliptus que ho impregnava tot. Un dia, tornant a la parcel·la, vam veure damunt la taula de plàstic blanca del PRYCA que la governava (amb un foradet al mig per a l’ombrera i tot) un anunci quan menys suggerent, que resava alguna cosa com: “Ven mañana al restaurante del camping y llévese una videoconsola para sus hijos y un auténtico papiro egipcio para usted de forma totalmente gratuita y exclusiva.”, amb les paraules “gratuita” i “exclusiva” ben remarcades en negreta, subratllat, cursiva i qui sap quants recursos tipogràfics més, a més d'una foto de la videoconsola que regalaven, engegada a un televisor. Es podeu imaginar la joia que va produir en mi la idea d’una videoconsola gratis, jo que mai n’havia tingut una.

A l’endemà per la vesprada ja ens tenies a ma mare i a mi a la porta de la sala del restaurante on anàven a repartir els papirs i les videoconsoles, amb totes aquelles dones cel·lulítiques en banyador i tots aquells madrilers enrogits. Mon pare va seure a una taula del bar a fotre’s una litrona, aliè a tot, però com vigilant-nos de prop. Vam tirar a entrar jo i ma mare i una espècie d’assistenta súper-escotada amb unes bufes de vertigen em va dir: “No, niños no.” “Càxis!” – vaig pensar – “Serà açò cosa d’adults… En lo que m’agraen a mi les pelis en la boleta roja… I si és pa adults pa què regalen una vidioconsola?”, tot era tan confús... Així que em vaig quedar amb el grup de xiquets que les mares s’havien deixat a la porta com un munt d’envasos de beguda confiscada a l'entrada d’un concert, i van tancar la porta de forma un tant monacal. Els xiquets, però, amb la nostra infinita avidesa infantil, vam arrossegar un banquet de fusta que hi havia prop per a col·locar-lo baix de la finestra de pedra que hi havia al costat de la porta i així poder guaitar per ella i contemplar el que allí dins s’estava bullint. D’es d’allí veia la meua mare, asseguda amb tots aquells madrilers, i la vaig saludar amb orgull. Hi havia, almenys, vuitanta persones, i totes les cadires estaven encarades cap a un tipus ¡¡amb vestit i corbata!! (¡¡en ple agost!!), l’assistenta de les bufes d’abans i una altra, també amb unes bufes considerables, al darrere dels quals hi havia un munt de molt diversos productes: minicadenes, enciclopèdies, electrodomèstics… La mirada de l’estrany tipus del vestit va acabar dirigint-se a la finestra cap on guaitàvem els xiquets amb disbauxa, i va ser aleshores quan va xiuxiuejar alguna cosa a una de les dues assistentes de les bufes, va senyalar cap on estàvem nosaltres i li va donar ¡¡dos bitllets de 5.000 pessetes!! No m’ho podia creure: ¡¡Dos bitllets de 5.000 pessetes!! L’assistenta va aparèixer ipso-facto, ens va despatxar d’on estàvem i va tancar la finestra.

Em vaig dirigir tot estranyat cap a la taula on mon pare bevia la cervesa tranquil·lament intentant relacionar tot aquells conceptes: Videoconsoles gràtis, vestits amb corbata en ple mes d’agost, papirs egipcis, les bufes de l’assistenta, bitllets de 5.000 pessetes… Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat: Hi havia alguna cosa perversa entre tota aquella aparent opulència.

Mon pare sempre ha sigut un anarcosindicalista convençut, encara que jo continúe creient que l’anarco-primitivisme l’hauria fascinat si el seu analfabetisme vocacional i militant li haguera deixat llegir un llibre, un maleït llibre, encara que fóra només un. Però no, ell té la teoria de que qualsevol tipus de cultura “intercepta” la puresa de la seua idiosincràtica i inalterable consciència. No seria capaç de llegir-se ni tan sols un llibre que li donara fonaments argumentals, filosòfics o el que fóra per a defensar la seua trillada i fascinant teoria en aquest món hiperalfabetitzat ja que, al cap i a la fi, aquest llibre també seria cultura. La única cosa que llegeix són els pamflets anarcosindicalistes, ja que és la única opció que el convenç a l’hora de gestionar la seua supervivència o, millor dit, a l’hora d'establir-se un punt de vista crític devers la gestió de la seua supervivència, eixa de la qual depèn el menjar que porta a la seua família. Tota la resta li la bufa. Quan arriba de la fàbrica agafa el gos, una botella de vi i se’n va a la Serratella, a celebrar la naturalesa en solitari. Quan ix el tema no puc evitar recriminar-li que això a mi em pareix molt intel·lectual.

Però, per on ens havíem quedat? Ah si: Hi havia alguna cosa perversa entre tota aquella aparent opulència. Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat i li ho vaig explicar tot, transmetent-li la inquietud que aquell ambient em provocava. Ell va somriure afable, els seus ulls resplendien la condició magistral d’una saviesa pol·lida per les hòsties del temps. Feia cara de que aquell era un moment llarg temps esperat per ell. “Fill, trobe que ha arribat l’hora”, va dir mentre es clavava la mà a la butxaca. Va treure un xicotet flascó de vidre en el qual es podia llegir “Eau de pomme pourrie”. Me’l va donar, em vaig tirar unes gotetes al coll i li’l vaig tornar. “T'agrada, fill?”, em va preguntar. Vaig inhalar, tancant els ulls. “Si... És tan… realista, tan cru, tan… repugnant...”, i em va pegar uns colpets d'acceptació al cap mentre somreia i el plànol es fonia en negre.

P.D: Al final la videoconsola era el típic Tetris portàtil, el papir súper exclusiu estava fabricat a la Xina - encara que a ma mare li va agradar, i per això ara llueix a la paret d'abans d'entrar a la cuina - i l’home del vestit era propietari d’un sistema de vendes piramidal, a banda d'un catxondo mental a l'hora de triar els regals-reclam.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Incongruència temporal

No sé si alguna vegada heu estat, o heu escoltat parlar de les càmeres obscures. Les càmeres obscures són – com el seu propi nom indica – uns indrets molt obscurs que hi ha a moltes discoteques gais, especialment preparats per al cec fregament i el llançar-se sense paracaigudes a la lliure promiscuïtat. El nivell de discreció s’adapta al tipus de càmera obscura en el qual et trobes. Jo he estat, almenys, en tres tipus diferents: “El túnel de l’amor”, un passadís obscur i molt estret en el qual saps com entrar, però no ben be ni quan ni com eixiràs. Un altre tipus són uns lavabos adaptats, amb xicotetes pantalles al damunt de cada pixador – es podeu imaginar amb quin tipus de programació -, forats al voltant de les piques per a deixar els combinats i cartells a les portes dels compartiments que resen “Prohibido entrar más de dos personas” i, finalment, la càmera obscura més comuna, que sol ser un poc més àmplia que lavabos i passadissos i sol constar normalment de diversos sofàs i pantalles adherides a les parets, com és el cas d’aquella coneguda discoteca d’ambient del barri del Carme, on em va passar un fet, quan menys, curiós.

Donat que no m’agrada Mónica Naranjo, solc entrar directament a la càmera obscura, obrint unes feixugues portes negres i travessant una cortina de tires de plàstic molt gruixudes que pengen del sostre, com a les cambres de refrigeració, però allà dins no és que faça fred, precisament. La quantitat de gent varia bastant depèn del dia. A vegades tan sols hi ha un parell de parelles clavant-se mà tranquil·lament, i altres està ple de gom a gom, com en el cas d’aquell dia, així que em vaig endinsar al grup, disposat a donar i rebre carícies en els llocs més inesperats, fregaments sensuals, besos furtius i llepades a les orelles i als dits. Passada una estona vaig veure una cosa que em va ficar els pèls de punta. En un canvi de plànol de la pel·lícula que emetien les pantalles, la claror va il·luminar una cosa que no m’esperava: El meu propi cap em mirava somrient entre tots els altres, a uns metres de distància. El plànol va tornar a canviar a un altre més fosc i la sala va tornar a l’obscuritat, així que em vaig apropar en aquella direcció per a comprovar si era algú que es pareixia molt a mi, o algun tipus de projecció confusa. Al apropar-me, un altre canvi de plànol va enlluernar la colpidora evidència, aquesta vegada a tan sols un pam del meu nas. “La mare que em va parir! Si sóc jo mateix!”

Em vaig agafar de la mà i em vaig treure de la càmera. Mentre ens dirigíem al carrer, discoteca a través, tots ens miraven mossegant-se els llavis inferiors, imaginant-se el ventall de possibilitats culinàries que podien sorgir d’un encontre amb dos bessons. Un xic amb el pèl rull i una arracada enlluernant a l’orella, va exclamar: “Wow! Gemelosss…!”

Al arribar al carrer em vaig quedar senyalant-lo amb un índex fixe, però trèmul, i ell es deixava contemplar amb aquell gest sensual, quasi arrogant, de qui sap que està sorprenent.

- No m’ho digues… Un fill bastard! De quan el pare va anar a la verema! – vaig exclamar
- Gelat… Molt gelat! – va fer ell.
- Un bessó abandonat al néixer!
- Buf… Extremadament gelat! - va dir rient i mirant cap a un altre costat.
- Una projecció esquizofrènica? – vaig dir alçant una cella
- Gelat. Ens ha vist tota la discoteca.
- Un… holograma?
- Tebi, tebi
- Un desdoblament astral? – el meu rictus cada vegada era més retorçut.
- Calent. No exactament astral…
- Aleshores… vens d’una altra dimensió?
- Cremant! D’una altra dimensió temporal.
- Què?
- Si. Recordes aquella nit del 28 al 29 Març, que vas vindre a aquesta mateixa discoteca i vas entrar a la càmera obscura sobre la una de la nit? Doncs quan van tocar les dues van passar a ser les tres, i en aquell mateix moment vas eixir del meu cos i te’n vas anar, i jo em vaig quedar allí com si haguera acabat d’entrar.
- No m’ho puc creure! I des d’aleshores has estat vivint la meua vida una hora endarrerida?
- D'això rés: TÚ has estas vivint la meua vida una hora per davant!
- Què va! TÚ has sigut la meua versió canària tots aquests mesos. Ja hagueres pogut canviar alguna cosa!
- Eres mal... o... sóc! Sóc mal xovinista temporal!
- I perquè ara estàs ací?
- Veuràs, jo sabia que, hui que tornaven a canviar l’hora, alguna cosa passaria, no sabia què exactament, encara que estava completament atemorit davant la idea de que tot continuara igual, de que les teues segones dues passaren a ser la meua segona una, però sort que t’agrada aquest ambient, perquè pareix que aquesta càmera obscura té una espècie d’esquerda temporal, o magnètica - què se jo! – que m’ha permès esperar-te a les meues primeres dues el temps suficient per a que arribares a les teues segones dues i pugueres mirar-me, quedant-me així per a sempre en aquest plànol, encara que siga desdoblat.
- No entenc rés…
- Mira, t'ho torne a explicar...

I xerrant xerrant, vam entrar a uns xinos 24h a comprar unes cervesses.

Vam ser molt feliços i, al repertori habitual de les típiques malifetes de bessons – substituir-nos als exàmens, intercanviar-nos les cites… - en vam afegir una nova: L’onanisme en tercera persona.

dissabte, 10 d’octubre de 2009







La formació dels sermons serà la següent:

- Divendres 16: amb Jordi Aleixandre i David "el Rantella"

- Dissabte 17: amb Martín Martorell i alomillor David "el Rantella". Com cada any, a gaudir del Santjo Rock, possible gràcies a les ganes que li fiquen les gents de San Joanet, si és que al final no ens pega per anar a València a veure a Fernando Alfaro i Albert Pla... (junts!!) (Després del recital, clar!).

- Dimecres 21: Un set quasi improvisat, intercal·lant poesía i música amb l'immens poeta Joni, el repertori de Mi# i alguna que altra cançó del mític duet "El Gos Rabios". La Tabernaire és una encantadora tasca que vam tindre el gust d'explorar el dijous passat, especialitzada en tapes vegetarianes, com ara rosques de foie vegetal, mandonguilles de lentilles, pemintons en natilla, així com un munt de pamflets contrainformatius per si t'abelleix llegir i gent molt simpàtica.

*Entrada lliure per als 1000 primers assistens.
**Oferta vàlida per als 3 concerts.
***Pica als cartells per a veure'ls en gran.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Madrid 2016



Campió olímpic
La va tirar tan, tan lluny que va tornar a superar la marca.
Com cada any, campió olímpic de llençament de tovallola.

Anti-dopping
“Ara ja enteneu perquè sóc sempre tan negatiu?”
El ciclista nihilista és tot un incomprés.

Corredor de carrera d’obstacles
No sé perquè n’han posat tants,
si amb el primer sobrava

Un critter li diu a un altre
- Perquè els golfistes empren guants?
- Perquè els forats estan plens de merda.

Estómac constructivista
El menjabombetes n’ha cagat una sencera

Elipsi
El boxejador arretirat ja ha recordat de què es reia en aquella antiga foto:
D’ell.

Pregunteu-li al tort, sinó
Lligar una navalla al boomerang és obrir un forat al karma

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Coses que pots fer en 3 segons

Treure’t un borrissol de la gallufa
Defecar una musa
Trepitjar una medusa
Parir una bombeta
Comprar una làmpada
Tindre un orgasme preterreminiscent
amb flashos elèctrics de l’instant
Sentir-te en simbiosi espectral amb eixa rajola
Tancar una porta
Donar una calada
Obrir una finestra
Llegir aquest a frase, i encara te’ns sobra un, ara ja no.
Aprendre a contar
Ensenyar a contar
Mirar-te la mà
Pensar en el seu rostre lànguid,
en la seua mirada resplendent
i quedar-te petrificat com un gat que
es queda petrificat davant els fars del cotxe.
Saludar a la mort i passar de llarg
Plantar un arbre que done fills que escriguen llibres
Llençar-te en paràbola metafísica
Tornar-te boig, de sobte
Somriure cap arrere
Somriure cap a dins
(Implosionar, tancar el puny)
Explotar en supernova
(Obrir el puny tancat)
Enamorar-te de les teues parpelles
(per fer que la realitat siga intermitent)
Eixir disparat cap al cel
(Com una broma de caixes-moll,
com el seient del copilot atemorit)
Saltar en para-asencions
(Quan el conductor-lemming et condueix cap a l’abisme)
Entreveure les formes d’aquell núvol de marbre
Lladrar a càmera lenta
Adonar-te’n de sobte,
com una revelació.
Oblidar-ho a l’instant.
No fer rés, simplement
continuar dormint.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Aporía, l'illa dels solitaris vocacionals.

Aquesta illa és cosa misteriosa
fins a ella s’arriba d’una forma molt peculiar:
Aconsegueix una barca i intenta remar tot sol
acabaràs formant un terbolí i a través del conducte submarí que s’obri
arribaràs

A la vorera està Narcís,
que amb la mà difumina el reflex
i et parla:
“Vine amb mi,
no et quedes espetarrejant a la vorera del melic com oli cremant.”

Anireu al volcà on es va tirar Empèdocles
per a fondre’s amb els quatre elements
i formar part de l’Univers.
No tingues por, tan sols unfla les galtes
tapa’t el nas
i tira’t a la lava cremant

A l’altra illa em trobaràs a mi i a molts altres com jo
Formem part d’un grup que no és la suma de les parts
un conjunt d’elements que no són membres d’ells mateixos

Sigues solidari amb els solitaris
i et convidaran a la torrà
en la foguera de les vanitats
i després dansem al voltant del foc
en el moment just que precedeix el trenc d’alba
i un estel fugaç creua el cèl
i prenem el licor de les veritats
i aleshores ens preguntem:
”Puguem estar-nos quiets?”
i aleshores ens donem la pau
i aleshores ens preguntem:
“Existim, o sóm tan sols hol•logrames?"
i aleshores ens preguntem:
“És l’univers un ou en expansió?”
i aleshores algú pregunta:
“Què hi ha hui per a sopar?”
i el cuiner respon:
“Univers caigut”
i l’au a la seua gàbia canta aquella famosa cançó:
”Lliure de no ser lliure”
i aleshores ens preguntem:
“Com arribarem al no-rés?”
i una iaia respòn:
”Resant”

Hem acabat renunciant als cosmètics epistemològics,
però dis-me on has comprat eixe fixador d’idees.
“Amb el teu cap pots tombar un mur” –
et diuen els caps d’estació
mentre intenten, en va, canviar les agulles sinàptiques
i reconduir les neures apocalíptiques cap a un pensament com més universal

Els deus de l’olimp debaten sobre la debacle mundial
mentre aprehens l’olor d’eixe taronger humit.
Tot és tan nou i tan diferent
que acabes cansan-te d’Aporía
(no hi ha saviesa inert)
i esperes a la platja a que arribe una nova certesa
que et torne de nou al món.



divendres, 18 de setembre de 2009

Mi#: Estudi del patinatge artístic nocturn a càmera lenta





Acrobàcies sobre el gèl
quatre hores en el aire
Ballarins al ralentí
quan aterren al gèl
La taronja sideral
romàn penjada en el aire
reflectint la llum solar
que impacta sobre els cossos que
giren, giren al voltant
del punt, en atracció a ell
Cabriola centrípeta
convertida en el moment
en un segon etern

Es traslladen sucumbint
a la inèrcia que els empenta
Línies geodèsiques
a un gèl tan gelat que crema
Dónes un enorme salt
Dotze voltes sobre el propi eix
Totes les extremitats
en projecció glacial
Quasi sobrenatural
relliscar-te amb els peus alats
sobre el gèlid cristall
rallat per el teu metall
en un segon etern.

dissabte, 12 de setembre de 2009

Mi# a l'Enderrock

Última cebeta mediàtica del Sona9 2009. Aquell fotògraf melenut de la Enderrock exigía una conversa amb cada grup abans de fer la foto, i l'organitzador de l'event accedía ressignat mirant-se el rellotge, ja que el temps apremiava i el concert estava a punt de començar. A mi em va paréixer una molt bona idea. Havia acabat d'arribar a l'auditori i em sentia com un xiquet a un parc d'atraccions. Vam demanar una birra i vam parlar sobre la meua divertida estada a Barcelona la nit anterior, sobre la ciutat en sí, sobre les meues cançons, sobre grups valencians, sobre el País Valencià en sí, sobre la relació del fotògraf amb el concurs, sobre el seu cotxe, que s'havia acabat d'averiar tan sols arribar a Banyoles, sobre el llac de Banyoles, que no va visitar ningú... Sembla que era el típic fotògraf amb aires esotèrics que fa una radiografía emocional dels paisatges i sondeja les profunditats de les personalitats d'aquells a qui fotografia. La veritat, no sé què em voría a Mi# per a fer aquesta foto tan estranya. Tan grossa la vaig amollar?


(Pica-les per a fer-les grans)

dilluns, 7 de setembre de 2009

al fil de la llum

sabates penjant al fil de la llum salten al vent

toquegen les puntes dels seus propis barrejos de passos d’antany

cada cert temps el vent les fa volar

i peguen voltes i els cordons s’enrosquen

tal com la vida és cíclica i inherents les soles

algún dia cauràn

i ningú estarà allí per a veure-ho


El Sudoku queda més bonic així

encara que no siga la solució:
Benvingut al pensament que estima


Agafa't de la mà del Sant Pare i llença't en inèrcia fins al final de l'embut.

Sabies que la única forma d’atravessar aquell tobogàn era en espiral,

les emocions més fortes i mol·leculars.

No quedar-te saltant a la vorera com espúrna d’oli cremant.

(Visca Aqualàndia.)


ressona’m en la primera cita acotada

en cursiva i subratllada en times new Romàn

apropa't al contacte de les extremitats
els mims es toquen a través del teló vellutat

pseudo- i semi- advertint diversions

en telepaties quid pro quo


s'esnifa les cendres de l'au Fènix

pintades a la mà de Déu

com quan peles el meu cap

amb la màquina de pelar creïlles

i els plecs enroscats

arriben fins a l’ull de la lluna
on es clava la punta

i ella plorant formatge es disculpa

el dia que vas intentar resguardar-te amb pell de corder

del teu propi fred intern


al meu somni penjava de les almenes d’un castell

i hi havia un querubí


les seues ales a la esquena eren orelles
i jugava i jugava a la ruleta russa

amb el seu crani de nineta russa

sobre la muntanya russa


i ja està el cafè, mon amour

però espere que no li hages tirat salitre

perque aleshores m’eixiria fum de les orelles

preferisc que el meu cap siga un embut

com l’home de llanda d’Oz

que era el que li faltava a ell?

Demanar-li una instància a l’esdevenidor

Abans de esmenar qualsevol cosa sobre l’amor.


un missatge de budells a l'ampolla

per a evitar que ensopeguem en la tercera

l’obric, i fan art a la meua pitrera


electricista errant:

no hi ha cosa més surrealista que un arbre

no hi ha cosa més caòtica que l’ordre del cosmos

el teu cor s’estira com un fil per a albergar l’aparell
i et fa tres taques ahí


tu sí que saps el que es sospirar a trenc d’alba

i que el trenc d'alba t’ataque

com aquella vegada a Manhattan


dilluns, 31 d’agost de 2009

Mi#: Batec essència



Descarregar

Lletres

1. Abans de morir
2. Hospital Psiquiàtric "Pare Jofré"
3. Brokeback Formigonera
4. Papallones albines (Lletra de Toni Vizcarro Boix i Mi#)
5. El rei de l'error (Deixeu que els errors s'acosten a mi)
6. Horitzó d'esdeveniments
7. Amor de mare (Basada en el film "Le souffle au coeur")
8. Capità Taràntula Zen

diumenge, 9 d’agost de 2009

divendres, 7 d’agost de 2009

Mi#: El cavaller de la taula periòdica





Travessant totes les valls i muntanyes
he lluitat contra quatre dracs
i quasi m’ofegue en aquell llac
pero em van ajudar uns macs
que passàven per allà

M’han intentat assassinar
en cada poble on parava a descansar
amb fletxes, mals d’ull i verí
i m’han furtat el cavall
mentre dormía en plena nit

Em vaig punxar amb les fulles del grèvol
i el diable em va fer pactar
i la tempesta em va guiar
per tots aquells paranys
fent molt difícil l’avanç

Em seguien saginers i butonis
I el geni del bosc em va dur
per una serie de caminals amagats protegint-me de tot allò
que em volía matar

Dones d’aigua en forma d’espiadimonis
guarden els cristalls submarins
I em donen forces per a seguir el camí ben airòs
“Sort amb el teu destí”

Gàrgoles, bruixes, donyets i gegants
ogres, donzelles i esperits malvats
i totes les coses que m’han passat adins del bosc
I ara dius que no em vols!
Si ho sé m’haguera estalviat tot aquest llarg camí
que quasi acaba amb mi!

diumenge, 2 d’agost de 2009

Intraturistes

Pere el pescador

Pere s’apropa fins a la vorera, vestit tan sols amb el seu barret de pesca, en una mà la canya i en l’altra la cadira desplegable. Col·loca l’ham, fa un forat al terra, tira la canya amb avidesa, després la penetra a la sorra, desplega la cadira, s’encén una cigarreta i espera amb paciencia mirant l’horitzó. A Pere li agrada pescar a trenc d’alba, el cèl pareix nuclear, el soroll de les ones quan es gronxen i el posterior efervescent i el·lectritzant espurneig de la ressaca el fan sentir en pau. De sobte veu una forma difuminada apropant-se des de la llunyanía. A mesura que va apropant-se més i més comença a distingir-lo: És un vell barbut, també nu, que va deixant al seu pas un rastre de petjades a la sorra. Quan per fi arriba a la cadira desplegable de Pere, li parla:


- Què, piquen?


- Pescar és lo de menys, m’agrada aquesta pau…


- Pots empapar-te d’aquesta pau, però no la confongues amb la pau amb tú mateix…


- Ho sé, vell… La pau amb tú mateix és el primer pas cap a la tranquil·litat…


- I la tranquil·litat és el primer pas cap a la vellea, creu-me, sé de què et parle…


- I la vellea és el primer pas cap a…


- Sí, cap a això que tú i jo sabem…


- Hòstia, sembla que han picat


La canya vibra i la xicoteta campaneta de l’extrem sona. Pere extrau la canya de la sorra, l’aferra amb les dues mans i estira amb firmesa. De l’aigua salta, amb la boca enganxada a l’hamet, un altre home nu, movent braços i cames violentament. Es congela el fotograma i es poden veure xicotetes gotes de mar surant al seu voltant, sospeses a l’aire i retinguent la llum solar.



Intrapicnic per a dos

Gerard i Mireia arriben a aquell prat verd estés sota un vespre difuminat i calidoscòpic. Hi ha algunes vaques espargides arreu de la planúria, la qual és atravessada de volta en quant per algun que altre OVNI. Estenen la manta de quadres rojos i blancs i es donen un bes. “Ara vinc” i Gerard es despulla, agafa la seua llança i s’endinsa sigilosament ajupit entre els matolls a buscar el berenar. Al cap d’un quart d’hora torna amb dos conills atravessats. Mireia l’espera rossegant una rama de romer i donant-li de nou la benvinguda amb els seus ulls de cranc i emanant rajos alfa amb el seu somriure. Gerard seu al seu costat i Mireia arrenca un dels conills de la llança. Gerard, pel contrari, prefereix menjar-se’l directament atravessat. De sobte, mentre el rossega, es queda mirant-lo en un segon congelat i després mira els ulls de cranc de Mireia:


- Mireia, no creus que…


- No parles amb la boca plena…!


- Perdó


S’engul el mos ràpidament i li torna a parlar:


- Mireia… No creus… No creus que anem saltant d’una relació estable a una altra per por a trobar-nos a nosaltres mateixos…?


- Però, imbècil, no veus que estem els dos ací dins…?


- Pos tamé té raó…


Aleshores passa un OVNI i els llença un raig i, quan s’esvaiex la massa de fum eteri, tan sols queda un bolic de ceba trossejada.



Home guaitant al seu no-res interior

“Vaig projectar fantasmes en altres i quasi passe la vida. Vaig aprendre a lluitar contra mí mateix fins a descobrir en mi a l’amic. Vaig destruïr preses i vaig desxifrar càbales. Vaig accedir a dimensions paral·leles. Vaig obrir portes astrals amb retalls de vides anteriors. Vaig olorar l’alé del minotaure i vaig tallar el fil d'argent d’Ariadna. No va fer falta que el de davant (que era jo mateix) s’apartara: Es veia la pel·lícula a la perfecció, a través del seu cap al trasllum. La clau estava al lleu zum-zum dels mosquits al voltant de la bombeta en blanc i negre. No hi havia malson. He escorregut el cervell com qui escorre una esponja per a tornar a mullar-la, com una anèmona tirant-se de cap al cèl, preguntant sabent ja la resposta, tan sols per l’art de preguntar. He apreciat la bellesa del coneixement absent, el de la possibilitat. (L’espai reservat, el got flexible) He viscut el futur. Viuré el passat. Ara visc en gerundi: Un àbac d’ulls latents, una cornucòpia de neurones escarotades pel magnetisme d’una existència que s’està sabent. La màgia de tot allò obvi. Tenia dos notícies per a contar-me. Primer m’he contat la mala. Ara em toca viure la bona.” – i dona mitja volta per a tornar a casa de forma un tant apresurada.

dimecres, 29 de juliol de 2009

Summercat

Tot i ser una zona turística, Dénia és un lloc bastant tranquil. Vaig anar un parell de dies a casa la meua germana a buscar feina per a l’agost. No em malinterpreteu: tot allò que fa la més mínima pudor a món laboral em produeix urticària a quilòmetres –això que, de moment, tan sols he tastat el currículum (no sé a què és deu l'aura dels escriptors, si tot el món pot escriure una fascinant i imaginativa obra de ficció). El cas és que vaig intuir que seria feliç ací, bé siguent embestit per un cotxe mentre circule amb la moto de la pizzeria pel passeig marítim amb els ulls tancats, commogut per una lleu brisa marina i la manta fosca que comença a cobrir l'enorme còpula celest tot fent aparèixer ja els primers estels mentre al meu mp3 coclear sonen violins i instruments d’anar per casa, o bé ideant cançons a una gasolinera (seguint l’estela del Fernando Alfaro, que va fer les seues millors cançons tancat vuit hores diàries a una gasolinera perduda per l'estepa manxega, deixant-se inspirar en solitud per les tronades d'estiu), a més d’eixa sensació d’emancipació (encara que tan sols siga això: una sensació). Són feines que et deixen la ment lliure per a divagar. Per a mi seria perfecte, no sé a què ve eixa mania d’una feina relacionada amb el coneixement.

En aquestos dies he tingut temps de que em commoguera aquesta brisa marina de la qual vos parlava, gràcies a la bicicleta de muntanya de la meua germana. On s’acaba el passeig marítim comença una senda més estreta –anomenada La Marineta– que recorre, arran les platges de roques, uns 6 o 7 kilòmetres seguits de costa. La gent va per allà corrent, a peu i en bicicleta, o simplement passejant. El paisatge al caure la vesprada, els cossos semi-nus i algun que altre cranc despistat que creua de volta en quant la senda de costat, tot molt oxigenant.

A casa la meua germana també viu una altra germana. Les dues estan un poc rares perquè ho han deixat amb els seus respectius nuvis fa relativament poc de temps. Van venir a Dénia cap als 17-18 anys per a fugir de l'angoixant monotonia del meu poble. Ara tenen ja 28 i 30 anys, respectivament. Recorde que la major em va regalar el meu primer CD quan jo tan sols tenia uns 11 anys: un Canciones Prohibidas d'Extremoduro furtat del PRYCA. Supose que tot va començar ahi.

Les meues germanes estan dotades d'una bellesa extraordinària que em fa plantejar-me la vertadera identitat del meu pare biològic, estan com tocades per un àngel. De veritat, quan van caminant pels carrers, qualsevol que se les creue de front se les queda mirant, no importa edat, sexe, religió, professió ni nacionalitat, i elles, airoses, miren al capdavant de manera un tant impersonal, amb eixe toc d'arrogància que no puc deixar d'admirar.

La primera nit vaig somiar que estava estirat al terrat de ma casa sobre una xicoteta piscina inflable rodona, amb les cames per fora i baix un cel difuminat que anunciava ja la imminent tormenta d'estiu. De sobte el cel es feia blanc per un llamp i jo baixava atemorit fins al menjador, on tota la meua família romania amb els ulls com a plats i les mandíbules lleument tremoloses cara als informatius de Canal 9, on deien que un raig havia tallat un arbre que havia caigut sobre el cablejat que proporcionava ADSL a tota la Comunitat Valenciana, i que havia sigut un miracle obrat per San Vicent Ferrer, mentre en la vida real un ós de peluix gegant que hi havia sobre l'armari emparetat que tenia al costat del llit queia al meu damunt en el precís moment en el qual al somni donaven l'estranya notícia. Vaig saltar del llit sobresaltat. Eren les tres i cinc de la matinada. Em vaig acostar al menjador a contar-li tan esgarrifós esdeveniment a la germana major, però ella encara estava ressacosa de la festa del diumenge (m'agrada aquest concepte). Va emetre un balbuceig indesxifrable i va continuar dormint.

Al matí següent em vaig llevar amb uns esgarrifosos crits de la germana menuda –més concretament: de la més menuda de les meues germanes majors– que venien de la cuina. Em vaig acostar badallant mentre em llevava les lleganyes. Perleta, la gata de la germana major, havia parit mentre dormíem –tot un detall que s'haguera esperat a la meua arribada. Tres cadellets felins amb pell de vellut rosat mamaven de les seues mamelles. Segons m'han contat les meues germanes, aquests cadellets havien sorgit d'una relació incestuosa de Perleta amb el seu fill. Un va néixer mort, i romania al bell mig del terrat encara mig envoltat per la placemta com una botifarra biliosa i translúcida. No ens ho vam saber explicar, però un rastre de sang mig seca i molt densa li eixia del cul com si aquella botifarra haguera volgut despegar propulsada per un combustible de tomaca podrida de pot i tan sols haguera pogut desplaçar-se un pam, deixant aquest fastigós cúmul de meconi felí petarrellejat per l'annus. De sobte, Perleta va donar un salt des del seu bressol com un cuco eixint d'un rellotge de paret, agafant el cadàver amb la boca i va començar a devorar-lo com Saturn devorant els seus fills, sostenint-lo amb les seues urpes davant la encara-no-mirada dels seus germans. Vaig mirar amb fastig contingut a la meua germana i ella, entre arcades, va rumiar: «Com de fascinant i misteriosa pot arribar a ser la natura!»

Finalment no vaig trobar cap feina.