dimarts, 27 d’octubre de 2009

Records d’infància: “Eau de pomme purrie"


Els llibres de la fase experimental de Burroughs són eixe tipus de llibres en els quals has de parar a tornar-te a llegir l'últim paràgraf per a comprovar que efectivament acabes de llegir el que acabes de llegir, o be mirar a un punt fix proper per a assimilar-ho i recrear-te abans de continuar llegint, o per a fascinar-te amb la imatge que ha creat la última descripció.

Estava jo rellegint “El tíquet que explotó”, tan tranquil·lament reballat al sofà de casa, quan he hagut de recórrer a un d’aquestos parèntesis, mirant fixament un quadre que hi ha a la paret, abans d’entrar a la cuina. De sobte l’assimilació i la recreació s’han vist interceptades per la contemplació del quadre en si, que ha passat de ser la conseqüència d’una cavil·lació a la causa d’aquesta: D’on havia eixit aquell quadre? Un quadre bastant cutre amb motius egipcis que simulava un antic papir. El cas és que tenia una llunyana idea d’on venia, però no ho podia concretar exactament. Donat que la meua vida contemplativa d’aturat il·luminat m’ho pot permetre, m’he posat a divagar en la memòria remota.

De sobte m’han vingut al cap aquells dies d’estiu de quan era menut, a un càmping de segona a la platja d’Oliva, aquella xicalla madrilera, aquella bassa d’oli de bon matí, aquella olor a eucaliptus que ho impregnava tot. Un dia, tornant a la parcel·la, vam veure damunt la taula de plàstic blanca del PRYCA que la governava (amb un foradet al mig per a l’ombrera i tot) un anunci quan menys suggerent, que resava alguna cosa com: “Ven mañana al restaurante del camping y llévese una videoconsola para sus hijos y un auténtico papiro egipcio para usted de forma totalmente gratuita y exclusiva.”, amb les paraules “gratuita” i “exclusiva” ben remarcades en negreta, subratllat, cursiva i qui sap quants recursos tipogràfics més, a més d'una foto de la videoconsola que regalaven, engegada a un televisor. Es podeu imaginar la joia que va produir en mi la idea d’una videoconsola gratis, jo que mai n’havia tingut una.

A l’endemà per la vesprada ja ens tenies a ma mare i a mi a la porta de la sala del restaurante on anàven a repartir els papirs i les videoconsoles, amb totes aquelles dones cel·lulítiques en banyador i tots aquells madrilers enrogits. Mon pare va seure a una taula del bar a fotre’s una litrona, aliè a tot, però com vigilant-nos de prop. Vam tirar a entrar jo i ma mare i una espècie d’assistenta súper-escotada amb unes bufes de vertigen em va dir: “No, niños no.” “Càxis!” – vaig pensar – “Serà açò cosa d’adults… En lo que m’agraen a mi les pelis en la boleta roja… I si és pa adults pa què regalen una vidioconsola?”, tot era tan confús... Així que em vaig quedar amb el grup de xiquets que les mares s’havien deixat a la porta com un munt d’envasos de beguda confiscada a l'entrada d’un concert, i van tancar la porta de forma un tant monacal. Els xiquets, però, amb la nostra infinita avidesa infantil, vam arrossegar un banquet de fusta que hi havia prop per a col·locar-lo baix de la finestra de pedra que hi havia al costat de la porta i així poder guaitar per ella i contemplar el que allí dins s’estava bullint. D’es d’allí veia la meua mare, asseguda amb tots aquells madrilers, i la vaig saludar amb orgull. Hi havia, almenys, vuitanta persones, i totes les cadires estaven encarades cap a un tipus ¡¡amb vestit i corbata!! (¡¡en ple agost!!), l’assistenta de les bufes d’abans i una altra, també amb unes bufes considerables, al darrere dels quals hi havia un munt de molt diversos productes: minicadenes, enciclopèdies, electrodomèstics… La mirada de l’estrany tipus del vestit va acabar dirigint-se a la finestra cap on guaitàvem els xiquets amb disbauxa, i va ser aleshores quan va xiuxiuejar alguna cosa a una de les dues assistentes de les bufes, va senyalar cap on estàvem nosaltres i li va donar ¡¡dos bitllets de 5.000 pessetes!! No m’ho podia creure: ¡¡Dos bitllets de 5.000 pessetes!! L’assistenta va aparèixer ipso-facto, ens va despatxar d’on estàvem i va tancar la finestra.

Em vaig dirigir tot estranyat cap a la taula on mon pare bevia la cervesa tranquil·lament intentant relacionar tot aquells conceptes: Videoconsoles gràtis, vestits amb corbata en ple mes d’agost, papirs egipcis, les bufes de l’assistenta, bitllets de 5.000 pessetes… Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat: Hi havia alguna cosa perversa entre tota aquella aparent opulència.

Mon pare sempre ha sigut un anarcosindicalista convençut, encara que jo continúe creient que l’anarco-primitivisme l’hauria fascinat si el seu analfabetisme vocacional i militant li haguera deixat llegir un llibre, un maleït llibre, encara que fóra només un. Però no, ell té la teoria de que qualsevol tipus de cultura “intercepta” la puresa de la seua idiosincràtica i inalterable consciència. No seria capaç de llegir-se ni tan sols un llibre que li donara fonaments argumentals, filosòfics o el que fóra per a defensar la seua trillada i fascinant teoria en aquest món hiperalfabetitzat ja que, al cap i a la fi, aquest llibre també seria cultura. La única cosa que llegeix són els pamflets anarcosindicalistes, ja que és la única opció que el convenç a l’hora de gestionar la seua supervivència o, millor dit, a l’hora d'establir-se un punt de vista crític devers la gestió de la seua supervivència, eixa de la qual depèn el menjar que porta a la seua família. Tota la resta li la bufa. Quan arriba de la fàbrica agafa el gos, una botella de vi i se’n va a la Serratella, a celebrar la naturalesa en solitari. Quan ix el tema no puc evitar recriminar-li que això a mi em pareix molt intel·lectual.

Però, per on ens havíem quedat? Ah si: Hi havia alguna cosa perversa entre tota aquella aparent opulència. Vaig seure al costat de mon pare un tant alienat i li ho vaig explicar tot, transmetent-li la inquietud que aquell ambient em provocava. Ell va somriure afable, els seus ulls resplendien la condició magistral d’una saviesa pol·lida per les hòsties del temps. Feia cara de que aquell era un moment llarg temps esperat per ell. “Fill, trobe que ha arribat l’hora”, va dir mentre es clavava la mà a la butxaca. Va treure un xicotet flascó de vidre en el qual es podia llegir “Eau de pomme pourrie”. Me’l va donar, em vaig tirar unes gotetes al coll i li’l vaig tornar. “T'agrada, fill?”, em va preguntar. Vaig inhalar, tancant els ulls. “Si... És tan… realista, tan cru, tan… repugnant...”, i em va pegar uns colpets d'acceptació al cap mentre somreia i el plànol es fonia en negre.

P.D: Al final la videoconsola era el típic Tetris portàtil, el papir súper exclusiu estava fabricat a la Xina - encara que a ma mare li va agradar, i per això ara llueix a la paret d'abans d'entrar a la cuina - i l’home del vestit era propietari d’un sistema de vendes piramidal, a banda d'un catxondo mental a l'hora de triar els regals-reclam.

2 comentaris:

RAUL UBEROS ha dit...

Josep...
mirat el korreu elektronik GOS!!!
ke te enviat un correu amb la portada del disk d'inedites...

SALUT

#RAUL UBEROS#

Artés ha dit...

Raul, igual tarde un poc en muntar això, que les cançons estàn en l'ordenaor vell, però quan puga ho munte.