El capità Taràntula Zen (Director's cut)

Atès que estic trobant-li el puntet a açò d’airejar les meues aventures íntimes per Internet i que les vaques flaques tan sols poden evocar temps gloriosos de gespa abundant, procediré, després d'aquesta absurda justificació, a la reescriptura del meu encontre clau amb el Capità Taràntula Zen, que va tindre lloc ara farà uns sis o set mesos. 

Hi va haver una època en la qual jo treballava i tot. L'estiu de l'any passat, concretament. Em va infiltrar el meu cunyat a l’empresa de muntar escenaris on ell treballava. Em van cridar per a tres feines: una a Bilbao, l'altra a Castelló de la Plana i la última a Xàtiva. Eren escenaris molt grans, amb torres de catorze metres d’altura. Aquest tipus d’escenaris costen dues jornades de dotze hores i una vesprada de sis o set hores de muntar, a més d'una jornada normal d’unes vuit hores de desmuntar, una vegada passat l’espectacle. La mecànica a l’hora d’alçar una d’aquelles enormes torres era col·locar-nos en fila índia vertical, tots al mateix vèrtex, cadascú en un pis i lligats per arnesos, i així anar passant-nos la ferralla necessària —vares d’un i dos metres, contraforts metàl·lics, etc.— fins que arribava al muntador més ràpid, que romania dalt de tot construint el següent pis. A mi sempre em tocava baix d’un xic èlfic que sempre portava uns pantalonets molt curtets. Quan alçava el cap per a passar-li la peça, la meua mirada s’enfilava per dins del seu pantalonet —sempre guaitava algun ou que altre— i clar, ell mai encertava a l'intentar agafar la peça, que trontollava per ací i per allà degut a la descoordinació motriu que provocava tal contemplació, fins que arribava un punt en el que havia de cridar-me l’atenció i ja per fi em concentrava en passar-li-la. Jo justificava aquell comportament dient que tenia vertigen, i el meu cunyat somreia negant amb el cap des del pis de baix. Però això no era rés comparat amb el suplici que era treballar a l’altura de l’entaulat. A la meua poca destresa s’afegien els xics de l'escamot de càrrega i descàrrega llevant-se la camisa a càmera lenta tots a la vegada. En una ocasió em vaig deixar una vara d’un metre per enroscar d'un costat i un company va caure de dalt baix al ficar el peu en ella. Sort que duia el casc i estava al primer pis. 

No vaig tardar en fer amistat amb els més desfavorits dels muntadors: el gras, el vell i l’immigrant il·legal. Tots fèiem malament la nostra feina i trobàvem entre nosaltres un punt de recolzament, tant durant el temps de descans com treballant —si a algú de nosaltres ens manaven fer escamot, ja teníem clar a les persones que anàvem a buscar. El gras es cansava de seguida i sempre estava sospirant de fatiga i suant fins a extrems insospitables, donava la impressió que en qualsevol moment anava a agafar-li un batistot. El vell era molt raquític, amb melena i barba al més pur estil Jesucrist. Quan tirava a agafar una taula o una vara de ferro, de seguida tenia que acudir algú a ajudar-lo, perquè no podia ni amb la seua ànima. Encara recorde com ens parlava de les seues estimades plantes de marihuana amb la mirada perduda mentre es feia un porro. Vulgues o no, era la figura paternal de la colla. L’immigrant il·legal, per la seua banda, podia fer bé la seua feina, però els encarregats el menyspreaven, i aquesta pressió el col·lapsava. Ens contava històries de Romania, ens oferia telèfons mòbils furtats tirats de preu i no parava de dir-nos com desitjava acabar la jornada per a arribar a casa i fer-ho amb la dona. La feina es va acabar, vaig cobrar i em vaig gastar gairebé tots els diners anant-me’n tot sol a Burgos de festival —potser algun dia conte aquest episodi. És una llàstima que no em tornaren a cridar més, perquè no vaig tornar a saber més d’ells. Bé, almenys de dos d’ells...

I vet ací que la màgia de la narrativa ens trasllada de sobte uns mesos més avant al Capicua, caserna tradicional de la nostra decadència juvenil. Ens havíem quedat jo i el meu gran amic amb els elements més pintorescos de la fauna nocturna espargits arreu del pub. De sobte va entrar ell, el capità Taràntula Zen, trontollant de banda a banda i emmidonat amb un fi vestit a ratlles. Després d’intentar lligar amb absolutament tots els homes que hi havia es va fixar en mi. Simplement va vindre cap a mi i em va clavar la mà per dins dels pantalons. M’haguera agradat pensar que havia olorat les meues feromones disparades de nounat, però en realitat estava jugant-s’ho tot a l’última carta, atès que jo era el seu últim recurs. Vam eixir del Capicua i vam fonambulejar pels carrerons de llambordes de Xàtiva com majorettes borratxes pel fil dental. Caminant caminant ens vam trobar una obra i vam decidir entrar de forma unànime, separant un tros de tanca. Ens vam despullar, deixant-nos tan sols sabates i calcetins per a no fer-nos malbé els peus amb el ciment ressec i la grava. La veritat és que estàvem bastant graciosos, sobretot pel fet que després la grava se’ns clavava a les galtes del cul quan el frenesí ens arrossegava per terra. Quan li vaig confessar que era el primer xic amb el qual jeia de forma «seriosa», es va sorprendre moltíssim i es va vestir de seguida, dient-me que la ocasió mereixia alguna cosa millor. Així que ens vam vestir i vam anar amb el cotxe al seu xalet a la muntanya. Tenia els ulls policromats —canviaven de color segons la llum— i sempre entelats. Duia el pèl rapat, cobert per un elegant barret, decorat amb una estrafolària ploma, al darrere del qual sobreeixien unes rastes menudes però gruixudes, com una taràntula medul·lar. Tenia els llavis molt fins i duia una barba de dos dies. Caminava de forma molt eixerida, com si estiguera espargint llavors alegrement. Tenia l’entrecuix poblat per un enorme matoll de rínxols. Va omplir la seua habitació de veles i va encetar una ampolla de vi de reserva de la bodega particular del seu pare i, mentre ens fregàvem les cigales, se la va tirar gairebé sencera per damunt del cap a càmera lenta, dut per un impuls extasiant. Una d’eixes imatges que es queden a la retina. Semblava l’estàtua d'una font a la plaça d’algun poble. Estava encara més boig que jo, ja ho havia sospitat a l'obra. M’imagine la seua mare a l’endemà, remirant-se els llençols tacats de vi del seu fill i preguntat-se des de quan els annus tenen himen. Es va dutxar i després ens vam adormir tocant-nos la cigala mútuament. Em va preguntar: «Puc adormir-me tocan-te la cigala?».

Al despertar, mentre el capità anava a per un poc més de menjar vaig alçar la persiana, vaig obrir la finestra i em vaig fumar un cigarret mirant la muntanya. Quan va arribar li vaig explicar que, encara que semblara una beneiteria, em sentia d’alguna forma en harmonia amb la naturalesa, així nu i mirant la muntanya. Em va proposar eixir a la muntanya per a que aquesta harmonia fóra encara més intensa. En un principi em vaig negar a passejar-me nu pel seu xalet, però ell em va assegurar que estàvem sols. I allí ens tenies ara, nus a la gespa, amb el sol de les quatre de la vesprada filtrant-se entre els pins que hi havia prop de l’entrada del xalet. De sobte es va obrir la porta del xalet i, a que no sabeu qui va eixir? No m’ho podia creure: era el xic gras dels escenaris! Vaig mirar al capità amb els ulls com a plats, fascinant-me per aquella connexió, i ell em va dir. «Tranquil home, que és el meu germà. No sabia que estava...». Volia saludar-lo, però vaig recordar de sobte que estava nu i que la roba estava dins de la casa, així que li vaig donar una d’eixes aparatoses salutacions que dónes quan no estàs segur de si realment vols saludar algú. Ell es va detindre un moment a identificar-me des de la llunyania i finalment em va saludar, també amb aquell gest de no saber si apropar-se, i finalment se’n va anar darrere el xalet a pel cotxe. 

La segona cita —encara que tècnicament era la primera— va ser un desastre. Després, no vaig tornar a saber rés d'ell. No vull ni imaginar la impressió que s’enduria de mi al llegir aquells poemes. Supose que no entendria que estava començant a enamorar-me. Violins tristos i fi.