Consideracions sobre els avanços en la experimentació per a la dilatació voluntària de l’espasme anal mitjançant la incursió en l’Orgasme Etern

«Està prohibit dormir a l’estació espacial. Els astronautes quasi no caben a la cabina, de com de repleta que està de caixes i més caixes de pots de vaselina i profilàctics intergalàctics. Fan cabrioles a càmera lenta. Borbolls d’esperma suren en gravetat zero, creant formes de cresol de lava. L’únic soroll que arriba a Houston durant les vint-i-quatre hores del dia són els esclafits del làtex contra el lubricant. Estan realitzant un experiment per a una nova investigació científica —diversos aspectes de la filosofia tàntrica aplicats als últims avanços en mecànica quàntica— sobre la dilatació voluntària de l’espasme anal, mitjançant la incursió temporal i controlada en l’Orgasme Etern —aquell orgasme diví de gràfica plana en el qual no existeix moment de repòs— a través de la còpula interespacial consumada durant un viatge a la velocitat de la llum. 

L’Orgasme Etern va ser descobert involuntàriament pel primer astronauta que va viatjar a la velocitat de llum, que estava fent-se una palla en el moment just en què la nau assolia aquesta velocitat. Va morir reglotant el seu propi esperma, que va anar omplint el vestit espacial fins que va explotar. Els tripulants de l'expedició que va anar a investigar el succés després de l’accident contemplaven atònits com el coet espacial anava deixant un rastre espectral d’esperma que es podia observar des de la terra. Es sospita que els orígens de la Via Làctia es remunten a una incursió en l’Orgasme Etern per part d’una entitat supra-còsmica. A la Terra ja han aparegut diverses religions que rendeixen culte al gran Déu Fal·lus “Oh, gran Déu Fal·lus, totem còsmic que vertebres les galàxies i ejacules els estels, apiada’t dels nostres orificis!” —així resa un dels seus múltiples càntics. 

 La incursió en l’Orgasme Etern està sotmesa a diversos factors: ha de realitzar-se exactament quan l’espasme anal conglomera el continu espai-temps dimensional amb flashos elèctrics i descàrregues sensorials que flagel·len el SNC, i açò ha de coincidir en el moment just en què la nau assoleix la velocitat de la llum. Malauradament, cap astronauta ha aconseguit encara tornar de l’Orgasme Etern, i ja es conten per desenes els que s’han quedat atrapats en ell, tot i que l’equip d’investigació sospita que ja s'acosta el primer astronauta que tornarà d'ell —moment en el qual començarien les investigacions per a la regulació voluntària. 

Qualsevol intent de comunicació, comprensió o recepció d’informació per part d’aquests individus posseïts per l’Orgasme Etern sembla gairebé nul, però podem albirar a les seues cares —venetes blavoses injectades en els glòbuls sense pupil·la, boques tremoloses traspuant escuma, extremitats retorcent-se entre espasmes musculars— que el que més anhelen, per damunt de totes les coses —per damunt fins i tot de les seues pròpies vides— és un moment de repòs que no arribarà mai —estem parlant d’un orgasme infinit. Les seues cares diuen “Mateu-me! Mateu-me, per favor! No puc suportar ni un segon més!” Però encara que els maten, l’orgasme continua posseint el cos, fins i tot una vegada s’ha transformat en una altra cosa, després de la descomposició del cadàver. D’alguna forma la vida eterna es materialitza tan sols per a que no s’esvaisca l’orgasme. En una ocasió un subjecte va acabar ejaculant-se a sí mateix, implosionant a través del seu propi penis entre borbolls d'esperma, sang i teixits. Tot i això, hi ha una llarga llista d’espera de joves astronautes decidits i valents que, tot i conèixer els perills de jugar amb la mecànica quàntica, estan disposats a entregar la seua vida sexual a la ciència, amb l’objectiu d’abastar aquesta troballa, que tan important seria per al progrés de la humanitat —de fet, no s’han registrat formulacions teòriques ni investigacions tan interessants des de la formulació de l'anomenada Teoria de Cordes. Tota la comunitat científica roman a la espera de nous resultats.»