dimecres, 16 de desembre de 2009

L'etern cicle vital d'Angoixa

De sobte arriba el dia: Desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, tan sols per a comprovar l’evidència amb la macabra indiferència d’un atestador cínic, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la fique al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota, i em fique a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreix del llençol.

El sol és aclaparadorament enlluernant, i el cèl ha adquirit una estranya dimensió nova de blau. Els sentits estan fora de sí. Puc notar el vent gelat de l’hivern contra la pell de les mans i la cara amb una nitidesa insospitable i l’olfacte s’ha aguditzat. Ja feia temps que no captava tantes olors: L’aroma de les olles (Ben asentades als seus fogons, sense la més mínima intenció d’escapar-se per la finestra) que preparen el dinar des de ben d’hora, barrejats amb l’olor de la llenya de les llars que emanen les xemeneies i el propi vent de l’hivern, que em porta els seus efluvis de gebre remota. A mesura que vaig apropant-me al pont nou del barranc de Barxeta, vaig notant cada vegada més l’olor de la fulla humida dels tarongers, barrejada amb l’acidesa de les taronges podrides que s’està deixant al terra la collita.

Em detinc al bell mig del pont i llence el cadàver barana avall. Pesa com un condemnat. Quan impacta sobre la runa del barranc, la mà que sobreeix d’entre els llençols sembla acomiadar-se des del més enllà. Sé que és un poc imprudent llençar un cadàver ahi, a la vista de tothom, però cregueu-me, passa desapercebut entre tota la merda: Les canyes caigudes sobre l’aigua formen una presa natural d’ampolles de plàstic buides, condons emprats, xeringues trencades, caixes buides de medicaments genèrics, botes de muntanya amb la sola desenganxada, fragments socarrimats de mobles d’oficina de les restes de veges tu a saber quin incendi, factures mullades de malversacions de fons que l’equip de govern ha llençat pel lavabo, cadires de rodes desfetes, cadàvers de pidolaires que s’han llençat completament borratxos des del pont vell... A més, a ningú se li ocorre parar-se a veure quina nova porqueria ha aparegut entre les canyes del barranc. Podia haver-hi perfectament un home ofegant-se i demanant ajuda i aquesta dona passaria igual de llarg perquè fa tard el tren (Té que anar als jutjats de Xàtiva a renegociar la custòdia del seu fill borderline), o l’estudiant que torna de València i corre apresuradament a tancar-se a casa es faria el sord i s’encendria un cigarret, perquè ha passat tot el sant dia a la universitat estudiant una carrera que no li agrada, està fart de fer el mateix viatge tots els dies i acaba de descobrir que el xicot que li agrada té núvia i dóna classes de catecisme en el seu temps lliure, i la última cosa que li importa és un moribunt. El barranc de Barxeta és el millor lloc per a llençar coses que val la pena que resten oblidades per a sempre...

Però de sobte arriba el dia: Una sensació estranya em desperta a mitan nit. El meu costat del llit s’eleva lleugerament per un pes que s’ha deixat caure a l’altre costat. Encenc el llum i allí està de nou el cos nu i tremolòs d'Angoixa donant-me l’esquena. La seua pell blanquinosa mostra signes evidents d’hipotèrmia. Li acarone els cabells, mullats i bruts, i alce el llençol. Unes algues sobreeixien de l’obscuritat del seu entrecuix. La duc amb cura a la dutxa i l’ajude a dutxar-se amb aigua calenta, després es fica el pijama. Em diu mirant-me als ulls que m’ha trobat a faltar. Jo li responc que jo a ella en el fons també, encara que no m’adonara o no vullguera adonar-me’n.

A l’endemà eixim a passejar pels carrers. El sol ha perdut tota la seua lluentor i el cèl ja no és tan blau. La realitat s’exhibeix llunyana. El meu amor per Angoixa ho eclipsa tot i acaba absorvint tot el meu ésser. Agafats de la mà avancem a poc a poc pel calendari amb inèrcia burocràtica. Els dies s’arroseguen insípids, inolors i descolorits. Els seus besos justifiquen la ressignació i els seus xiuxiuejos a cau d’orella alleugen el macabre estaticisme que se’ns presenta com a única opció. Les seues carícies dirigeixen el rerefons de freqüències melangioses amb la destresa d’una batuta experimentada. La vida és tan sols l’escenari del nostre amor malaltús: Angoixa és una amant exigent. Tot i això – o potser siga per això -, vull estar amb ella la resta de la meua vida...

Però de sobte arriba el dia: Desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, tan sols per a comprovar l’evidència amb la macabra indiferència d’un atestador cínic, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la fique al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota, i em fique a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreix del llençol.

1 comentari:

MoniCarlos ha dit...

Hem introduit una entrada sobre el grup (el vostre grup) en el portal de música en català Indiecat.tk... Esperem que us agrade...