dimarts, 29 de desembre de 2009

Els genitals de la Serratella (Espeleologia eròtica local)

Com ja sabeu, el cosmos és un lloc sexuat, i des de la nit dels temps: El Big Bang va ser el començament d’un multiorgasme còsmic que encara està en expansió. Fins i tot les muntanyes tenen genitals. La Serratella, la muntanya del meu poble, encara conserva l’annus i la vagina de quan la gran orgia de muntanyes incipients, vessants abruptes, valls trencadisses, turons escarpats, erupcions volcàniques, eclosions tectòniques i falles abismals de veges tú a saber quina orogènesi. I fins i tot tenen nom: El seu annus es diu la Cova de la Reina, i la seua vagina s’anomena la Cova del Rector.

La cova de la reina, l'annus de la Serratella

Ha sigut una vertadera llàstima la fossilització d’aquest annus, ja que no hi ha cap forma barata de dilatar-lo ni lubricar-lo. Si de xicotet ja em costava entrar, imagineu-se en l’actualitat: Si aconseguira entrar segurament tan sols podria eixir passats uns dies, però al periòdic. Cregueu-me, la primera vegada que vaig tornar ho vaig intentar per a veure de nou aquell xicotet habitacle que hi havia en un trenc als tres o quatre metres de gruta.

Llindar de colonoscòpia

Allà seiem tots en rogle, quan encara cabiem, amb les nostres llanternes a inventar historietes, però tan sols ens donava temps a contar-ne un parell o tres, ja que teniem que eixir alenant pel terra abans de que s’acabara l’oxigen, arrossegant-nos cap a l’exterior com xicotetes bonyigues vivents.

Vista exterior

Aquell llòbrec alé, aquella humitat envoltant que emanaven les parets rectals impregnades de mucosa tan sols resten ja en la memòria de tots els que allà dins ens hem aplegat alguna vegada.

La cova del rector, vagina de la Serratella

Conten que aquesta altra cova va servir d’aixopluc a un capellà esquerrà durant la posguerra. L’ambient condensat que fa allà dins, tan carregat, dens i humit, contrasta amb l’aire pur de l’exterior, on cada arbre, cada arbust, cada flor i cada matoll són com esternuts vegetals (sobretot els matolls que tenen eixa forma d’explosió congelada) que emanen la seua fragància vital – una fragància que puc arribar a apreciar malgrat la meua alèrgia en procés de curació (ai, les alèrgies i el divorci amb la natura…!).

Esternut vegetal

Però dins la cova és una cosa com més freqüencial: Arribar a sentir el batec viu de la Serratella. Saber-me a l’úter de la muntanya i sentir un inevitable i intens retrobament amb l’animal.

Interior amb deixalla del paleolític

A les parets cavernals de la cova – que tanta saviesa desprenen - hi ha enregistrats, com si de pintures rupestres es tractaren, tots i cadascun dels moments silvestres i salvatges de vida viscuts. (Els únics moments de vida al cap i a la fi? La muntanya diu que sí… - Visca la revol·lució! -).

Parets cavernals

Aquesta costum de pujar a la serra a mirar-li els genitals i els esternuts l’he heretada del meu pare. Quan encara treballava, tan sols acabar la jornada agafava una ampolla de vi i se n’anava tota la vesprada a la serra a oblidar-se de tot i de tots, acompanyat tan sols de Nano, el gos (Si el gos un dia aprenguera a parlar de sobte, continuaria siguent el millor amic de l’home?). Primer vaig començar acompanyant al meu pare i a Nano (sempre de dilluns a dijous, ja que de divendres a diumenge estan els caçadors. No perquè tinguem por de que ens peguen un tret – que també – sinó perquè el soroll dels trets i els lladrits dels gossos per totes direccions li resten tota la tranquil·litat que hi ha entre setmana, a banda de que alteren al Nano). Des que mon pare es va jubilar que es passa tot el sant dia allà dalt i, donat que jo tampoc tinc rés que fer, era una oportunitat per a passar més temps amb ell (Tot i que sí es va donar un cert encontre intergeneracional i arribavem a trascendir de la relació familiar per a tractar-nos entre nosaltres com a amics – un fenòmen que en el transcurs de les nostres vides encara no haviem experimentat - tampoc era qüestió de dramatitzar i tindre converses trascendentals sobre recuperar el temps perdut i coses per l’estil…) A poc a poc ja vaig començar a pujar jo sol amb el gos i, segons he xerrat amb mon pare després, sentim exactament el mateix: A la recerca de la felicitat en la major solitud. L’energia que ens atrau cap a la muntanya està feta d’una substància molt similar a aquella altra que ens allunya de la civilització (Si no és exactament la mateixa).

Nano entrant a la cova del rector

Mai he comprès eixa fervor per la toponímia, eixa aferrissada defensa d’un patriotisme municipal. Mai m’he sentit massa part del meu poble entès com a tal. En canvi, la muntanya, la Serratella – la meua muntanya! - si que aconsegueix despertar en mi un cert sentiment identitari, una certa identificació territorial.

A la muntanya encara – o, sobretot ara - li fa falta algú que li mire els genitals i els esternuts contínuament, un company fidel que li faça companyia a diari. La muntanya necessita d’una ment on fer patent el seu continu i silenciòs devenir, un ésser humà que siga conscient de la seua parsimoniosa bellesa i la faça patent amb admiració constant. Està molt be plantar arbres durant el dia de l’arbre, arbustos durant el minut de l’arbust i flors durant el segon de la flor, però estic parlant d’anar a fer-li companyia a diari. Però no vaig a fer d’açò un eslògan adocrinant (Quina mania de convertir en dogma de quaresma cada creença i cada costum pròpies!): No vingueu tots a la muntanya, que sinó ja no podré estar sol amb ella!

A la muntanya li reconforta saber que acabaré heretant aquesta costum del meu pare: Una figura solitària, una ombra fugidera que vagareja tota la vesprada entre els pins. Un eremita vocacional amb una ampolla de vi a la mà (cartró, en el meu cas) que observa bocabadat les terminacions nervioses d’un cadell de pi: Un redescobriment perpetu a través d’allò que la muntanya ens vol mostrar.

1 comentari:

Comtessa d´Angeville ha dit...

De tot el blog i per molts altres posts que escrigues crec que este és i serà sempre el meu preferit.