Els genitals de la Serratella (Espeleologia eròtica local)

Com ja sabeu, el cosmos és un lloc sexuat, i des de la nit dels temps: el Big Bang va ser el començament d’un multiorgasme còsmic que encara està en expansió. Fins i tot les muntanyes tenen genitals. La Serratella, la muntanya del meu poble, encara conserva l'annus i la vagina de quan la gran orgia de muntanyes incipients, vessants abruptes, valls trencadisses, turons escarpats, erupcions volcàniques, eclosions tectòniques i falles abismals de veges tú a saber quina orogènesi. I fins i tot tenen nom: el seu annus es diu la Cova de la Reina, i la seua vagina s’anomena la Cova del Retor.

La cova de la reina, l'annus de la Serratella

Ha sigut una vertadera llàstima la fossilització d’aquest annus, ja que no hi ha cap forma barata de dilatar-lo ni lubricar-lo. Si de xicotet ja em costava entrar, imagineu-vos en l’actualitat. Cregueu-me, la primera vegada que vaig tornar ho vaig intentar, per tal de poder veure de nou aquell xicotet habitacle que hi ha en un trenc als tres o quatre metres de gruta.

 

Llindar de colonoscòpia

Allà seiem tots en rogle, quan encara cabíem, amb les nostres llanternes a inventar historietes, però només ens donava temps a contar-ne un parell o tres, ja que havíem d'eixir alenant pel terra abans de que s’acabara l’oxigen, arrossegant-nos cap a l’exterior com xicotetes bonyigues vivents.

 

Vista exterior

Aquell llòbrec alè, aquella humitat envoltant que emanaven les parets rectals impregnades de mucosa tan sols resten ja en la memòria de tots els que allà dins ens hem aplegat alguna vegada.

La cova del rector, vagina de la Serratella.

Conten que la Cova del Retor, per la seua banda, va servir d’aixopluc a un capellà republicà durant la posguerra –o era més bé a un capellà de dretes durant la Guerra Civil? L’ambient condensat que fa allà dins, tan carregat, dens i humit, contrasta amb l’aire pur de l’exterior, on cada arbre, cada arbust, cada flor i cada matoll són com esternuts vegetals que emanen la seua fragància vital.

Esternut vegetal

Però dins la cova és una cosa com més freqüencial: arribes a sentir el batec viu de la muntanya. Et saps a l’úter de la muntanya i sents un inevitable i intens retrobament amb l’animal.

Interior amb deixalla del paleolític

A les parets cavernoses de la cova hi ha enregistrats, com si de pintures rupestres es tractaren, tots i cadascun dels moments silvestres i salvatges de vida viscuts –els únics moments de vida al cap i a la fi? La muntanya diu que sí –visca la revolució! 

Parets cavernoses.

Aquesta costum de pujar a la serra a mirar-li els genitals i els esternuts l’he heretada de mon pare. Quan encara treballava, només acabar la jornada agafava una ampolla de vi i se n’anava tota la vesprada a la serra a oblidar-se de tot i de tots, acompanyat tan sols del gos –si el gos un dia aprenguera a parlar de sobte, seguiria sent el millor amic de l’home? 

 Des que mon pare es va jubilar que es passa tot el sant dia allà dalt i, atès que jo tampoc tinc rés que fer, era una oportunitat per a passar més temps amb ell. A poc a poc ja vaig començar a pujar jo sol amb el gos i, segons he xerrat amb mon pare després, sentim exactament el mateix: a la recerca de la felicitat en la major solitud. L’energia que ens atrau cap a la muntanya està feta d’una substància molt similar a aquella altra que ens allunya de la civilització –si no és exactament la mateixa.

Nano entrant a la cova del retor

Mai he comprès eixa fervor per la toponímia, eixa aferrissada defensa d’un patriotisme municipal. Mai m’he sentit massa part del meu poble entès com a tal. En canvi, la muntanya, la Serratella –la meua muntanya!– si que aconsegueix despertar en mi un cert sentiment identitari, una certa identificació territorial. A la muntanya encara –o, sobretot ara– li fa falta algú que li mire els genitals i els esternuts, un company fidel que li faça companyia a diari. La muntanya necessita d’una consciència que la contemple i que faça patent el seu continu i silenciós esdevenir, un ésser humà que siga conscient de la seua parsimoniosa bellesa i la faça patent amb admiració constant. Està molt bé plantar arbres durant el dia de l’arbre, arbustos durant el minut de l’arbust i flors durant el segon de la flor, però estic parlant d’anar a fer-li companyia a diari. Però no vaig a fer d’açò un eslògan adoctrinador: no vingueu tots a la muntanya, que si no ja no podré estar sol amb ella! A la muntanya li reconforta saber que acabaré heretant aquesta costum del meu pare: una figura solitària, una ombra fugissera que vagareja tota la vesprada entre els pins. Un eremita vocacional amb una ampolla de vi a la mà que observa bocabadat les terminacions nervioses d’un cadell de pi: un redescobriment perpetu a través d’allò que la muntanya ens vol mostrar.