dissabte, 6 d’agost del 2011

Kikirikí

Ella em mira amb la seua mirada difuminada de xiqueta bruna, perquè realment m’està mirant des de la foto mental en mate i sèpia d’un record que ja no és tan efímer, i ara torna en flashos inconnexos. Està asseguda al seu llit de xicoteta, perquè som xicotets, de família numerosa, els mateixos pijames de fa anys que mai canvien encara que nosaltres canviem i mira que canviem. Es lleva les sabatilles i em demana perdó per la pudor. És una pudor que fa patent la nostra existència ara obsoleta però llavors tan vívida, ara mateix en aquella llunyana habitació. Saps que el record ha fet clot en la memòria quan pots recordar l’olor exacte: l’olor a peus dels anys noranta. Ara està obscur. Tu estàs en la llitera de baix, dormint. No eres conscient de que t’he tornat a fer existir tal i com vas ser aleshores, tan sols pessigant el teu fil temporal pel punt exacte que ara evoque des d'aquest present futur. I tu no tens la culpa, així que intente no interrompre el teu somni passat. Un gall intemporal canta en la profunda nit rural. Els meus ulls oberts com a plats. Després de tots aquests anys, encara no he aconseguit resoldre el misteri mut que s’amaga en l’obscuritat del sostre.