dijous, 26 de juny de 2008

LCD



Toni i Raquel romanen a la sala d’espera de la consulta del Dr. Roman Moriarty. Una veu els anomena per l’interfon i s’obre la porta de la consulta automàticament. La parella passa i seuen a dues cadires blanques de disseny. Sobre la taula, un monitor de plasma transmet en directe la imatge del Dr. Moriarty des de la central del ganivet de psicologia.

- Benvinguts… A veure… - diu mentre mira uns papers i es toca la barbeta – qué li passa al vostre fill…?

- Vorà – comença a parlar Raquel – és que últimament… no ix de l’habitació… És com si l’ordinador haguera absorvit la seua vida… Primer va acabar amb els seus estudis… després amb el seu treball… no té amics… i ha perdut totalment la comunicació amb els seus pares… La única cosa que rebem d’ell és una mirada molesta quan li portem el menjar a l’habitació… Perquè si fóra per ell… es moriría d’inanició allí…

- Entenc… Vida social nula…? Fa tota la vida social per Internet…? – pregunta el doctor.

- És que… - parla ara Toni – ni tan sols els amics que té per internet són reals… És… eixe nou programa que analitza els trets de la teua personalitat i et fabrica un grup d’amics, perfectament adaptats a tu… després et comuniques amb ells com si fóren reals…

- Si, m’han parlat d’ell… - diu el doctor- un emulador social molt ben elaborat que fabrica afinitats en un grup inexistent d’amics virtuals…

- Si… I fins i tot una núvia virtual... – continúa Toni- i clar… jo quan era jove… podies utilitzar Internet per a comunicar-te amb persones reals… i fins i tot podies lligar per ahí… però eren persones reals…! Tenies que eixir de casa per a conéixer-les…! Ara… les CPU tenen gènere sexual… les CPU femelles duen incorporades una espècie de…

- Si, si… la meua CPU també és femella… - afirma el doctor – la veritat és que en els últims anys s’ha incrementat bastant considerablement el nombre de casos de total i absolut aïllament social entre els joves…

- A quina mala hora li vam comprar el maleït trasto eixe – diu Toni mirant a Raquel.

- Toni, li l’exigíen per a cursar els estudis superiors!

- En fi… - interromp el Dr. Moriarty – ara les meues ajudantes us faràn una rutinària ressonància, per anar descartant possibles causes genètiques... Quedem per al mes que ve i porteu amb vosaltres al xic, val…?

“Genètiques…?” Es qüestiona Toni per a sí mateix.

La pantalla s’apaga i entren dues joves assistentes que, amb una maquina d’esquilar inhalàmbrica, esquilen un quadrat dels cabells de Toni i Raquel, respectivament, i després unten una crema i passen una espècie d’scanner portàtil, per la part que s’ha quedat pelada.

Durant el trajecte en autobús, Toni observa el continu bombardeig de notícies inquietants a la pantalla del passadís, mentre Raquel manté una tele-conferència amb la seua amiga Francesca, al PDA.

Quan arriven a casa, es disposen a veure al seu fill. (A veure’l, literalment, perquè saben massa bé que no els va a dedicar ni una mirada, ni un somriure, ni una paraula, ni res de res.) Quan obrin la porta, es queden estranyats al veure que el llum de l’habitació esta encés (Normalment la cara de Manel tan sols estava il·luminat per la llum de la pantalla de l’ordinador). I comproven espantats que el seu fill no està. La pantalla parpadeja epil·lèpticament. Toni veu que la vagina externa de la CPU encara està latent i es fixa en un filet de sang que xorra des de baix la tapa de l’Scanner. Alça la tapa i veu les ulleres de manel esclafades, rodejades de trossets de cervell. Toni camina cara arrere fins al centre de l’habitació, i nota com comença a fer-li mal el braç esquerre. Durant l’infart de Toni, Raquel, plorant, escolta com la impresora comença a imprimir.

Atemorida, i contenint el plor, s’acosta a la impresora i agafa tremolosa el paper que ha expulsat. Al bell mig del full, en lletra Times New Roman de tamany 72 es pot llegir la paraula “Fi."

3 comentaris:

Jordi Moreno ha dit...

m'ha cridat l'atenció el bloc pel nom però em sembla que aquest escrit encara m'agrada més.

e ha dit...

supongo que me he perdido varias cosas, pero me ha parecido reconocer CPUs con vaginas vs. psicólogos?

jajaja

salud!

Dr. hubberts ha dit...

germa

el text de la boda ma dixat
de pedra!!!!
es increible!!!!
brutal!!!
apart de ke es real com la vida!!!
tens madera!!!!
i no es serrin en el cervell!!!

FILLS D'ORIÓ