dimecres, 30 de juliol de 2008

100 i la mare

De veritat que podeu suportar, així, tan tranquil·lament i natural, reposadament i calmada com desenfadadament i divertida, la doble moral de tothom i de tot plegat…?

Vaig retrobar-me amb el meu JO a la doella de la fase REM, després d’haver estat 36 hores sense dormir (sense prendre cap estimulant ni psicotròpic…). Ja quasi ni el reconeixia, estava fet un drap. Es veu que les nosequines substàncies neuro-químiques tramposes es van confondre, després de tantes hores sense dormir, i van ajudar-lo a desprendre’s. Feia olor a mi. El JO fa olor a tu mateix. I ho notes, eixa olor t’alivia, et reconcílies, i el cervell deixa de fer scratch amb els pensaments. (Espera... segur que ha deixat de fer-lo...?)


Quan vaig caminant pels carrers del meu poble no salude a ningú, perquè no m’hi veig. Gaste ulleres per a llegir, però no per a caminar. Em saluden i no distingisc les cares, el que veig s’assembla a una ininteligible acumulació indefinida d’ombres difuminades. Aleshores s’enfaden amb mi, diuen que sóc un anti-social. Un d’eixos que es refugia de les mirades incriminatòries, de les sospites, de les paraules de la ciència i del pa en una egocentrista i perpètua introspecció ambulant, quan la realitat és que tinc dioptries. O, potser tan sols estiguen pensant en què han dinat hui, o en les seues mascotes, o en sexe. Si, és el més probable. Jo sols venia a per una cervessa. La veritat és que ningú de nosaltres es salva de ser un d’eixos que. Tots tenim el nostre corresponent simpson.

He arribat al lloc adequat, en el moment oportú. La sabiduría de les cavernes. El bramit del lleó sense bossal. Tot flueix. Pots fer el que vullgues amb mi: Pots estar al meu cap, o estar al meu melic. Què collons sóm i perquè? Alguns ho anomenen rebre i altres trobar. Estem sospesos a un moll dimensional. Creus en els portals dimensionals? 100 entrades.

S’apropen les bessones. Són brunes, amb el pèl curt de Cleopatra, i uns ulls verds enormes de mirada afilada i penetrant. Duen un vestit roig i tacons d’agulla. Es dónen besos i ballen tango. Un ball totalment desenquadrat de la música que està sonant. Tot es difumina i la espiral. Es barregen les realitats. És aleshores quan escolte les imatges i veig els sons.

Mirava per la finestra, i aleshores va passar: Les avions van formar un arterisc gegant al cèl amb les seues ejaculacions gassosses. Jo vaig mirar a peu de vida, i em vaig trobar un barril de cervessa sencer, em vaig trobar l’abisme d’un llibre infinit, em vaig trobar l’aroma de la pàsqua militar, em vaig trobar a mi mateix follant amb un ésser transparent, formàvem la paràbola d’una eqüació mística i astral, et vaig trobar a tu, en forma de boa constrictor, al trifori. Vaig despertar. Perquè timporten el que pensen de tu…? – Val, ja sé que sona a hit dels 80 i, dis-me solipsista, però, a ells els crea el teu cervell.. Els perceps a través d’ell i els sentits. Perquè tindria que importar-te el que pensen les teues pròpies al·lucinacions de tu…? Quan jo muira desapareixeràn tots, perque ja no els percebré. I quan tu muires, tornaran a desaparéixer, je, je.

___________________________________________________________________________

Hi ha… unes paraules concretes… en una llengua morta… Has de pronunciar-les a la seua orella, suaument. Estic al no-res. Sostés sobre un terra negre, amb parets transparents i/o infinites. Hi ha moltes realitats ací. I, en quina de totes podria donar-te un bes? En totes a la vegada. Aprendre a interrelacionar-me amb el cosmos. Aprendre a veure la llum que hi ha en mi. Dis-me metafísic, però, crec que abans de néixer i després de morir, sóm alguna cosa. Llums projectades sobre una tela negra… anémones a una mar caleidoscòpica… jo que sé… alguna cosa molt allunyada de tot allò terrenal. I, crec que, si allí ens puguerem comunicar, l’idioma que empraríem sería molt més paregut a la música que a qualsevol dels idiomes de la terra. Tot i tot això, tinc que besar-la abans de morir. O tocar-li un pit. (Diuen que l’asfíxia és una de les morts més esgarrifoses, però no la més dolorosa).



3 comentaris:

Artés ha dit...

MIGUEL BRIEVA Perfecció

Un humorista escassament dotat per a tot allò còmic desgrana tot el seu repertori de gràcia coixa front a un auditori compost per un sol i únic espectador al qual, debut a un concepte un poc més refinat de l’humor, les grotesques pretensions de comicitat del suposat comediant el transporten a extrems d’hilaritat desternillant, i riu en fragor. Per equívocs propis de l’excitació del moment i d’una errada interpretació dels signes externs aliens, açò fa creure a l’humorista que la seua interpretació està siguent exitosa, i l’esperona a continuar encara amb més entusiasme, si cap, la qual cosa repercuteix a la vegada en un increment de les rialles de l’espectador, que veu sumir-se en un ridícul cada vegada més i més profund l’home en escena, el qual continúa malinterpretant el seu públic i es creix i es creix al seu propi patetisme a la vegada que provoca la catàrsi de la mofa en l’individu que l’observa, i així successivament, a un crescendo d’interaccions contradictòries encara que absolutament paral•leles i realimentadores les unes de les altres. I be, qui podria afirmar, sense possibilitats d’equivocar-se, que aquest particular duet, en aquest precís moment, mantés així indefinidament, no és en essència alguna cosa molt pareguda a la parella perfecta?

polar ha dit...

Celebro haver trobat una mica de -falta una paraula, segurament encara per descobrir- enmig d'un món d'al·lucinacions en verd pastel i negre. Celebro les 100 entrades.

Jordi Moreno ha dit...

Quan em vaig acostumar a posar-me les ulleres per sortir al carrer ja era massa tard. Ara només em saluden les iaies quan estic treballant, perquè al carter el saluda tot cristu. I això només durant les etapes en què treballo.