diumenge, 3 d’agost de 2008

Free WAV-to-MP3 converter-woman

Em trobava punxant amb el dit índex el reflex de la meua cara a la font que hi ha al bell mig de la plaça. La punxava i unes ones concèntriques distorsionaven el meu rostre. (A més, els rostres són molt estranys quan es miren des d’un reflex inferior. És una perspectiva poc comuna). Vaig sentir una presència, vaig difuminar el reflex amb la mà i em vaig girar. No hi havia ningú, però havia aparegut una caixa de cartró enorme a un extrem de la plaça. “FRAGIL”, posava en lletres grans i negres. Aleshores vas eixir de la caixa i vas fer pose de mim feliç. Et vas apropar a mi movent sensualment les caderes, eixes arrugades cames amb els mitjons esgarrats i la minifalda. Els teus tacons ressonaven per les antigues llambordes i les parets deteriorades de tota la plaça. Estaves mal maquillada. Tenies la cara molt demacrada. Et vas apropar a mi, em vas palpar la bragueta i vas seure a les escales, rebolican-te la escarotada melena. Vas recolzar el cap sobre els teus braços creuats, com si ja no pugueren suportar tan de pes. Al principi desconfiava de tu… “Aquesta m’obrirà la cabota com si de la mort de Pac-Man es tractara…”, però vaig acabar seient al teu costat i acaronan-te els cabells, com dien-te “Tranquil·la, estic ací. Estic ací amb tu…”. Vas alçar el cap. Tenies sang al nas. La vaig llepar, i aleshores ens vam quedar mitja hora contemplant la cruïlla de les nostres mirades desorbitades. La ciència-fricció en contacte ocular. La teua injectada, i la meua aspirada en pipa blava. Vas recolzar el cap al meu muscle, i jo vaig perdre la mirada i vaig continuar fumant, com si t’hagueres recolzat en no-rés. I ens vam adonar què hi érem sols, encara que hi haguera tanta gent. L’entorn circumdant s’accelerava i no ens incumbia per a rés. Allò era com sempre, sols que aleshores hi érem conscients. Acariciaves les meues teles. Em deies que et pareixen molt suaus. Jo et veia nua, i encara estavem al carrer. “Un moment, eixe ull no va ahí. Ah, ara si. No et mogues tan ràpid, hòstia.” Era hora d’anar-nos-en cap a casa. Ens vam agafar de la mà, i vam passejar pels turons de la metanfetamina. “Sabem que anem a acabar mal. Sabem que anem a acabar molt mal. Sabem que anem a acabar.” – cantaves macàbrament. Vam parar a descansar a les escales llises i pulides d’una modesta esglesieta de barri. Vas seure al meu damunt. T’alçaves, donaves una volta de 180º amb la mà al front i tornaves a seure. Miraves pel pastell de les gruixudes portes de l’església “Què et passa?” “Hi ha policíes i retors. Estàn ahí dins, espiant-nos pel pastell.” “Tranquila, ací la pena de mort ja està abolida” I aleshores ens vam besar. Però quin bes més estrany! (Si és que a això se li podia anomenar besar…) La teua mandíbula tremolosa i eixa llengua tan inerta i freda… Començaven a picar-me les dents. Cara a casa, havia de dónar oralment les ordres al cervell per a poder caminar. “Que la cama esquerra pege una petjada! I ara la dreta!” I tu et ries, perquè sabies que anava en serio. Vam arribar a ma casa. Vaig clavar les mans a la butxaca i, en compte de les claus, vaig treure un xicotet i viscós fetus de gos. El vaig estampar, introduïnt-lo pel pastell, esclafant-lo fastigosament amb els dits. La porta es va obrir. Vam entrar arrossegant els peus. Et vaig col·locar al damunt la taula. “Peses massa per a com de prima que estàs” Et vaig llevar el top i el sostenidor. Tenies un cos trist, raquític i decadent, plé de taques, arraps, trossos de pell podrida, i les costelles marcades. Et vaig alçar la falda i aleshores et vaig veure la trompa-vagina. Era un úter extern, a mode d’una grossa probòscide retro-futurista composta per una espècie de paper albal sostés per uns anells metàl·lics, com si fóra un tub d’aire condicionat, i a l’extrem hi era la vagina.



Va ser un coit molt estrany: La teua trompa em xuclava el penis eufòricament i extasiada, emetent sorolls molt exagerats de succió humida i exacerbada. Uns moments abans d’arribar a l’orgasme, la trompa va anar obrint-se, augmentant de tamany els cada vegada més fins ars metàl·lics i allargant-se i fent-se més i més gran, fins que em vaig veure totalment dins d’ella com un cuc de seda dins un capoll. Es veien les trompes de Farlopa. Et vas escórrer, mullant-me tot, i continuaves xuclant-me i xuclant-me. Els teus fluits vaginals éres àcids. La meua roba es va desintegrar i em vas fer cremades de segon grau. I així em vaig escórrer, rebolcant-me entre tots els àcids i restregant l’esquena contra el lliscadís tacte del paper albal. Quan vas llevar el dispositiu-boa del meu cos, m’havien eixit ales de colorins i antenes.