dilluns, 17 de maig de 2010

Decàleg del bon Daniel Johnston


1 – Jo no he canviat. Tinc exactament la mateixa imaginació que quan era xicotet. Els que heu canviat heu sigut vosaltres, que aleshores la lloaveu i ara me la recrimineu.




[Somreia tot i el seu infern intern / Va ésser abandonat i va llençar l’últim cèntim que li quedava a un pou dels dessitjos, però ell estava massa aprop, va caure, i ara és Casper el fantasma amigable / Sempre va ser amable amb la gent que li dia que tan sols era un samaruc, però ell va tindre que dir adéu i ara és Càsper el fantasma amigable / Mai ningú el va tractar de forma agradable mentre estava viu / Com va dir el bibliotecari: “Ningú pot comprar respecte, però tot el món respecta els morts” i per això estimen el fantasma amigable / Mai oblidarem allò que d’ell vam aprendre i allò que signifiquem per a ell / L’amor romandrà per a sempre / Gràcies a tu, el fantasma amigable]

2 – L’artista boig tan sols ha de parlar d’ell mateix. No estic compromès ni amb la meua època ni amb el meu entorn, tan sols amb el meu cap: Les parets internes són opaques i reflectants.



[Havia perdut la ment. Vaig perdre el cap per un temps que vaig estar fora dels meus límits em vaig tornar estrafolari. Vaig veure que tenia una xicoteta esquerda al meu cap, que va anar obrint-se lentament fins a vomitar el cervell, que es va vessar a la vorera i jo ni tan sols em vaig adonar. Havia perdut la meua ment. Estava al soterrani quan em vaig adonar que aquesta havia desaparegut, així que vaig agafar el meu cotxe i me’n vaig anar a l’oficina d’objectes perduts i vaig dir: “Perdone, però crec que he perdut la meua ment”, i ella em va dir: “Molt bé, pot fer el favor d’identificar-la?”, i jo vaig respondre: “Sí, segur que és una xicoteta però bonica, un poc erosionada per la pluja”, i ella va dir: “Oh, doncs segurament deu ser aquesta…” i li vaig dir: “Gràcies, senyora, sempre estic perdent aquest maleït trasto.”, perquè havia perdut la ment.]

3 – Quan estic trist em qüestione el trellat de la meua pròpia obra...



[Escolteu-me, vaig a contar-vos una història sobre com envelleix un artista / Alguns busquen la fama i la glòria, però altres no sóm tan audaços / Tot el món, els amics i la família et diuen: “Busca’t una feina! Perquè només et dediques a fer eixes coses? Perquè eres tan estrany? En realitat no ens agrada això que fas, i no crec que a ningú li agrade. És un problema que tens, i aquest problema et fa sentir mal.” L’artista camina sol. Algú xiuxiueja a les seues esquenes: “Damunt té la cara d’anomenar-se això a ell mateix, si no sap ni qui és!” L’artista camina entre les flors, apreciant el sol durant totes les hores de vigília. Però, realment és tan dolent? Seuen en front els seus televisors dient “Açò és molt divertit!” i es riuen de l’artista, dient: “No sap com divertir-se…”. Les millors coses de la vida són la llibertat, el cant dels pardals i el somriure de les abelles, però el sol no brilla a la televisió. Escolteu, vaig a contar-vos una història sobre un artista que supera la majoria d’edat. Alguns tan sols busquen la fama i la glòria, altres simplement els agrada veure el món.]

4 – …però al final m’adone que l’artista boig ha de caminar sol.



[M’estic apropant a la realitat / M’he convertit en un dels meus ingenus somnis / Camine solitari pel camí amb la pesada càrrega que no duc / I el sol brilla al meu damunt, i m’agrada creure que ho meresc / M’amague on vosté no em puga veure / Darrere una paret al fons de l’habitació / M’arrossegue lentament a travès de l’obscuritat, sentint-me com a un acudit / I el sol brilla al meu damunt, i m’agrada sentir que ho meresc / Camine per aquest carrer buit, encara que no està buit perquè jo estic en ell, i m’estic apropant a una casa que puc endur-me amb mi / I el sol brilla al meu damunt, i senc que m’ho he de guanyar.]

5 – En canvi, quan estic content mire el costat positiu de les coses: Una crisi maníaca, per exemple, és una bona oportunitat per a enregistrar un grapat de bones cançons al soterrani…



[Oh, quin sentiment més bonic i quin dia més bonic. Tot està anant correctament.]

6 – …i un manicomi sempre és un bon lloc per a enregistrar un disc en directe...



[He arribat fins ací i ara faig el que puc. / Ja tinc el cor trencat i ningú pot trencar un cor trencat / Estic picant a la teua porta perquè sé que ja no em vols, però no puc deixar de fer-ho perquè ja no sé que fer. / Deus estar equivocada si penses que ja no m’estimes / Podries somriure i posar un final feliç a la meua cançó / Estic picant a la teua porta perquè sé que ja no vius ací / ¿És tan sols un record o és que seguisc boig per tú? / No em crec que no hi haja amor / Tinc la ment trencada i tan sols es pot alleujar amb això / Eres tú o simplement algú que vaig imaginar? Perquè estic veritablement confús perquè crec que encara et vull]

7 – ...i un autorretrat amb la guitarra, la millor portada per a aquest directe.
(Qualsevol paregut amb la capçalera d'aquest bloc és fruit d'una aborronant, molt aborronant casualitat.)


He vist la teua cara i m’he dibuixat amb una guitarra








8 – He posat en perill la meua vida i la dels meus éssers dolguts, però m’han perdonat perquè s’han adonat que, al remat, l’amor és el meu vertader rerefons i leitmotiv.




[Acabaràs trobant l’amor vertader per fi / Descobriràs qui era vertaderament el teu amic / No et fiques trist, sé que ho faràs, però no et dones per vençut fins que no trobes l’amor per fi / Aquesta promesa tan sols serà un ham si estàs buscant allò que trobaràs / Potser penses que ja ho has buscat massa, però com pots reconéixer-lo si no ixes a la llum? / No et dónes per vençut fins que no trobes el vertader amor per fi.]

- Sí, en falten dos.
- Les cançons estan traduïdes a mà alçada.
- Els meus eterns agraïments a l'anònim que me'l va recomanar.

1 comentari:

Anònim ha dit...

de res. en veure el documental vaig pensar en aquest blog.