diumenge, 23 de maig de 2010

La batalleta de l'Ebre

¡Sal del cuerpo de ese joven!

Al veure la Judas exposada li’n vaig demanar dues a la cambrera i ella em va proposar una amb més graduació encara, alguna cosa com Golden Dragon però en alemany, així que quan mos vam acabar les Judas vam demanar dues Golden Dragon, i després dues més i aleshores va començar lo recital entre les plantes i los arbres de la bonica terrassa del pub Llar. Àlex em va dir que es va fixar en les cares, reaccions facials, gestos postures del públic que jo no puc adonar-me’n per l’estat d’ennuvolament en el qual la cervesa segurament té alguna cosa a veure però vos assegure que la música també. Així, em va dir que una vegada passat lo shock inicial que suposen Alzheimer i L’historiador d’Alfarrassí la gent anava xalant. Un heavy que li va agradar molt la de Llull Cobain i em va dir que li calia la versió autènticament grunge que de fet ja ha sigut tocada, també li va preguntar a Àlex, quan es va adonar que erem de la mateixa ribera, si és que jo composava les cançons quan anava fumat, i la veritat és que és un dels millors complits que m’han dit mai. Després van tocar Eduard Borràs i la seua banda. No li ho vaig arribar a dir, però em va agradar molt aquest nom des que el vaig veure al cartell perquè hi ha un pas-doble de concert que es diu igual i que vaig tocar quan encara tocava lo trombó a la banda i que fa alguna cosa com sol re re, mi re si sol la si, do do, re re. Eduard Borràs porta només dos mesos juntant-se amb la seua banda i la veritat és que sonen molt sincronitzats, amb reminiscències reconegudes dels Sopa de Cabra, versió inclosa i batería amb metrònom auriculat, molt professional. A més l’Eduard és un vertader crack a la guitarra i mos ho demostra amb un seguit de solos bluseros que reparteix arreu les cançons a banda de què és molt guapot.

Una vegada s’acaba lo concert l’Oriol, que és lo nostre contacte ampostí que mos ha caigut molt i molt bé i des d’ací una abraçada i moltes gràcies per tot i a veure quan ens tornem a veure, i les seues amigues mos porten a lo Free, un pub del rotllet, i quan estem fent la cervessa fora al costat de lo canal vegem la casa del vagabundo i arriben uns amics i mos porten a veure-la. Entre croacks de granotes insomnes i olor a terra mullada mos endisem per lo caminal en completa obscuritat i arribem a la casa del vagabundo que tan sols es pot entrar per una finestra que hi ha dalt de la teulà aneu amb cura que ací l’amic un dia es va trencar la teulà baix dels seus peus i casi es mata menos mal que va poder agarrar-se amb les mans. Així que entrem pantalons bruts colzes arrapats i encenem una foguerà amb lo matalàs del vagabundo - que ací no viu ningú, de veritat! - olor a fum i pixarraes reafirmant aquesta adolescència que tant tarda en anar-se’n i menos mal perquè quina llàstima mos donaria això.

A l’endemà anem a visitar les amigues de l’Oriol que estàn a una paradeta que han muntat per la fira tradicional, vestides amb lo traje tradicional venent coses tradicionals i dos pollastres morts penjats rodant, mos conviden a un vinet molt molt bo que mos alleuja la ressaca i unes coques de brull acabadetes de fer que la veritat és que mos obrin l’estòmac però que bones que estaven que mos passem tota la vesprada rememorant el brull desfent-se als nostres paladars.

Anem a Deltebre a buscar lo delta de l’ebre clar, però buscant buscant no trobem rés ni el delta ni la casa de fusta ni rés de rés però parem a la gespa de vora el riu que s’està molt fresquet i plouen borrissols de cotò que què bonic que pareix una pel·lícula, així que em fa una foto entre las flores de la vora per a xalar de ie que hem estat a l’ebre i mireu quin cabdal i quina aigua més clara i neta i que el no al trasvassament ja forma part del folklore que fins i tot hi ha escultures contra el trasvassament a les rodones, allò de la canonada doblegada, i a mi molt bé que em pareix sí senyor!


Anem a Tortosa i el recital molt bé també tota la gent jove responia sí senyor un tècnic de sò de primera i una il·luminació perfecta al casal popular Panxampla que era un bandoler que hi va haver debat per la politització del nom i tal però que ole tus huevos perquè es coneix que molestava als poderosos cosa fina. vam coneixer lo Nando, un advocat laboralista amb símptomes evidents de cocaïna que es menjava lo teu torn de paraula però també lo seu propi, autosuperposant-se frenètic en una solapació del monòleg increïble i suprahumana. I xerrant xerrant vam anar a la seua furgoneta, una d’aquelles mítiques T2 que empraven els hippies i mira tu que be que aquesta és la huela de la T4 d’Àlex i la porta corredera lateral està tancada amb un cadenat sí senyor ni cierre centralizado ni hòsties! La rúbia li xafa que dóna gust fins i tot darrere de la policía urbana apegant-se fins a no veure la matrícula i tocant lo clàxon i l’home cari para que mos tancaran. Aquella sensació de què els bojos sempre acabem trobant-mos per un misteriòs magnetisme allà on anem. Tranquils que no vos duem al nostre pis per a fer una orgia. Arribem al pis increíble una bola de discoteca al menjador això és genial tot plè de vinils estranys dels beatles fica el revolver cubates amb glassons de sabors “Àlex, pren una Voll Damm edició especial 55 anys mig litre tirada limitada wow. Anem a lo llit a fer unes fotos perquè Carpe Diem. La rubia s’intenta liar amb Àlex i després amb mi a lo cool (lo cool no és una forma de lligar, sinó un pub). Àlex potser sí que volien fer una orgia per a expandir horitzons sexuals de quan tens trenta anys i caus en el compte de que Carpe Diem. Nem a casa Àlex portes mal pet no vages tan ràpid que no ho contarem Passa lo castell a tota hòstia per la finestra de la furgo. això és el que veu la gent de normal quan va los puestos, no? Castells turismes jo me’n vaig a dormir.

Desperte a terra. Vull dir, que em gite en lo llit però em desperte a terra. Mai m’havia passat això!

4 comentaris:

TdlH ha dit...

Redell, pareixes la Comtessa perô escriguent en tortosí!

Comtessa d´Angeville ha dit...

GRAN CRÒNICA!!

Què diu ixe de per ahi dalt, jo ja no faic escrits aixina...

Josep ha dit...

Quin relat més ben "amuntonaet" si senyor!

Jordi Albinyana ha dit...

Tu eres un tio gran i tens el fetge (quasi) per astrenar... saluuut!!