dissabte, 20 de març de 2010

Aglaophotis

“…i observant les seues notes, Àbacus va llegir: Tan sols hi ha dues plantes, el thalagssigle i l’aglaophotis, que brillen en l’obscuritat. Són flors durant el dia i estels durant la nit.” – Víctor Hugo: “L’home que riu”

Feia molt de temps que no experimentava amb l’aglaophotis. Mentre caminava pel carrer vaig començar a fixar-me en la gent i les finestres de bars, comerços i cases: La paràbola experimentada del dau d’una iaia que jugava al parxís, una planta carnívora essent devorada a un restaurant vegetarià, panotxes de dacsa surant i rodant – "go with the flow", em rumiava l’aglaophotis. Vaig recordar quan era un púber i me la fumava assegut a aquells esgraons que no eren ni per a pujar ni per a baixar. Vaig veure un policia amb un secret. Em va sonar la cara d’un home que passava, i de seguida vaig recordar que es tractava de l'home que ens canviava les bombetes en aquell alberg oníric. També vaig veure una ameba proxeneta a la ferreteria, un vegà melòman a una tenda d’animals, una zíngara tirada al terra del parc donant-li el pit al seu fill mentre un argentí tocava l’acordió i un pidolaire amb barret mirava el cel com preparat per a la consagració. Tan sols li faltava alçar el braç.

Per fi vam arribar a l'apartament. Me’n vaig anar directe al llit i em vaig posar música.

Els auriculars es van convertir en llegums i van fer brollar les seues fines arrels, travessant el timpà i estenent-se per tot el cervell, i després per tot l’organisme en metàstasi, i el meu cap va esclatar en una supernova vegetal. El llit es va convertir en un giroscopi ralentit, donant voltes de 360º en totes les direccions.

Després d’una llarga estona sospés en l’aire, em vaig trobar sol a una platja deserta. La mar era una bassa d’oli. L'encefalograma, l'horitzó. Vaig anar endinsant-me a poc a poc en l’aigua freda. Quan estava al bell mig del no-rés vaig notar unes corrents estranyes. Sota els meus peus, que aletejaven en l’aigua, vaig poder veure com a les profunditats va començar a acumular-se la merda com atreta per un imant, en una bola que anava fent-se cada vegada més i més gran. A poc a poc la bola va anar eixint a la superfície com si fóra la xarxa d’un vaixell pesquer o una macabra bola de discoteca. Raspes de peix, escultures de quitrà, bosses de plàstic, pèls i arracades, meduses mortes, ulleres de bus, residus tòxics, la calavera d’un xiquet triturat per l’hèlix del iot d’un nou-ric... Tot embolcallat com una col amb algues mortes. A mesura que anava eixint i elevant-se en l’aire seguía acumulant més i més runa, que eixía disparada des del fons de l'aigua, fins que va acabar abastant dimensions gegantines.

Amb l’aglaophotis mai acabe d’expel·lir els dimonis interns (amb aquesta fi l'empraven antics bruixots ficticis), però els separa de mi mateix en una dissociació oxigenant. Els fa visibles i indefensos, com insectes a un insectari, travessats per una agulla, com paraules a la pantalla d’un ordinador (aquest macabre mirall...). Els converteix en un astre de merda, i aleshores puc gaudir d’un agradable bany nocturn a unes aigües cristal·lines i oníriques, plenes d’una flora i fauna marítimes ben alegres i acolorides, netes.

Vaig dessijar que no es tornaren a acoblar, que es quedaren allà surant per a sempre, encara que em taparen el sol.


LOS PLANETAS "Los poetas"