Aglaophotis

“…i observant les seues notes, Àbacus va llegir: Tan sols hi ha dues plantes, el thalagssigle i l’aglaophotis, que brillen en l’obscuritat. Són flors durant el dia i estels durant la nit.” 

Víctor Hugo: “L’home que riu” 

Feia molt de temps que no experimentava amb l’aglaophotis. Mentre caminava pel carrer vaig començar a fixar-me en la gent i les finestres de bars, comerços i cases: la paràbola experimentada del dau d’una iaia que jugava al parxís, panotxes de dacsa surant i rodant. Vaig recordar quan era un púber i me la fumava assegut a aquella escalera. Vaig veure un policia amb un secret. Em va sonar la cara d’un home que passava, i de seguida vaig recordar que es tractava de l'home que ens canviava les bombetes en aquell alberg oníric. També vaig veure una ameba proxeneta a la ferreteria, un vegà melòman a una tenda d’animals, una zíngara tirada al terra del parc donant-li el pit al seu fill mentre un argentí tocava l’acordió i un pidolaire amb barret mirava el cel com preparat per a la consagració. Per fi vam arribar a l'apartament. Me’n vaig anar directe al llit i em vaig posar música. Els auriculars es van convertir en llegums i van fer brollar les seues fines arrels, travessant el timpà i estenent-se per tot el cervell, i després per tot l’organisme en metàstasi, i el meu cap va esclatar en una supernova vegetal. El llit es va convertir en un giroscopi alentit, donant voltes de 360º en totes les direccions. Després d’una llarga estona sostingut en l’aire, em vaig trobar sol a una platja deserta. La mar era una bassa d’oli. L'encefalograma, l'horitzó. Vaig anar endinsant-me a poc a poc en l’aigua freda. Quan estava al bell mig del no-res vaig notar unes corrents estranyes. Sota els meus peus, que aletejaven en l’aigua, vaig poder veure com a les profunditats començava a acumular-se la merda com atreta per un imant, en una bola que anava fent-se cada vegada més i més gran. A poc a poc la bola va anar eixint a la superfície com una xarxa ben farcida de peixos o una macabra bola de discoteca. Raspes de peix, escultures de quitrà, bosses de plàstic, pèls i arracades, meduses mortes, ulleres de bus, residus tòxics, la calavera d’un xiquet triturat per l’hèlix del iot d’un nou-ric... Tot embolcallat com una col amb algues mortes. A mesura que anava eixint i elevant-se en l’aire seguia acumulant més i més runa, que eixia disparada des del fons de l'aigua, fins que va acabar abastant dimensions gegantines. Amb l’aglaophotis mai acabe d’expel·lir els dimonis interns —amb aquesta finalitat l'empraven antics bruixots ficticis—, però els separa de mi mateix en una dissociació oxigenant. Els fa visibles i indefensos, com insectes a un insectari, travessats per una agulla, com paraules a la pantalla d’un ordinador —aquest macabre mirall. Els converteix en un astre de merda, i aleshores puc gaudir d’un agradable bany nocturn a unes aigües cristal·lines i oníriques, plenes d’una flora i fauna marítimes ben alegres i acolorides, netes. Vaig desitjar que no es tornaren a acoblar, que es quedaren allà surant per a sempre, encara que em taparen el sol.