Cançó de nadal

Ahir vam fer el sopar de nadal. Vaig baixar de l’habitació i allí estava la meua família. Mon pare, bevent cervesa al sofà, mantenia una conversa superficial amb el meu cunyat. Ma mare preparava la taula amb la meua germana. Vaig saludar a tot el món amb un somriure i em vaig disposar a conversar durant aproximadament tres hores sobre banalitats i responsabilitats.

Ja la taula, amb aquell particular fals luxe, típic d’aquestes dates tan assenyalades, vaig degustar un vi de reserva amb mon pare.

«Es d’un roig picat amb… un translúcid ataronjat. Mmmm… és molt càlid. Amb un suau gust a poma madura lleugerament balsàmica. Molt suau i sucós... si senyor. Té un regust llunyà a… fruita vermella. És molt llarg. Molt bon vi, si senyor. Molt bo.»

L’únic que m’agrada d’aquests sopars és el vi.

El gos plorava demanant menjar baix la taula. Mon pare va agafar una gamba i, alçant-la amb les dues mans, va recitar:

«Tomad y comed todos de él, porque esto es mi Cuerpo, que será entregado por vosotros.»

A la meua germana van començar a agafar-li tics. Movia el muscle esquerre compulsivament i li queia la bava sobre el menjar, fent soroll amb els ganivets i les forquetes. El meu cunyat li va posar les mans als muscles i la va calmar somrient-nos.

Després, mon pare es va alçar, va alçar la copa de vi amb el braç i va recitar:

«Tomad y bebed todos de él, porque éste es el cáliz de mi Sangre, que será derramada por vosotros y por todos los hombres para el perdón de los pecados.»

Quan anàvem pel cafè, em vaig quedar amb la mirada perduda durant almenys tres quarts d'hora. No sé com ni perquè. Només sé que em vaig quedar atònit mirant un punt fix a la cadira d’en front. De sobte vaig escoltar una soroll llunyà. «Què estrany. Juraria haver apagat la música de l’habitació» —vaig pensar. Era una melodia molt dolça. Llavors em vaig alçar de la cadira i vaig avançar lentament cap a la porta del menjador. Mon pare anava en batí i duia un barret del pare Noel, mentre palpava la celul·lítica carn de ma mare, que anava en roba interior. Bevien champagne i ballaven a càmera lenta. La meua germana ballava damunt del sofà, movent els braços sobre el seu cap. Es deixava dur i li queia la bava. El meu cunyat agonitzava a terra. S’havia vomitat damunt, i el gos llepava el vòmit movent la cua. Vaig obrir la porta que du al passadís.

Ací la música era més intensa. L’arbre de nadal estava a terra i en flames. Produïa un curiós soroll. Les flames eren molt altes i carbonitzaven part de la paret i del sostre. Vaig saltar un bassal de plàstic verd fos i em vaig dirigir a la porta de l'escala que du a la meua habitació. La vaig obrir. La música ací sonava molt fort. Vaig mirar el replà que precedeix l’escala des de darrere del marc de la porta amb els ulls tancats. Després els vaig obrir. Hi havia una ombra projectada. «Res de tot açò és real» —vaig pensar. Vaig travessar el marc per a situar-me al replà, projectant la meva ombra sobre la que hi havia. Vaig alçar el cap lentament per a conduir la mirada cap a l’ésser que projectava l’ombra i allí estava, al final de l’escala: la mare de Déu, amb una llum radiant que li eixia de l’esquena. La música, dolça i hipnòtica, em conduïa cap a ella. Em vaig disposar a pujar tots els escalons que em separaven de l’eterna musa. Un escaló. Dos escalons. Vaig tenir que parar per a tornar a contemplar aquell rostre enlluernador. La mare de Déu tenia uns vint anys. Duia unes sabates esportives barates i uns pantalons de xandall bastant ajustats.

Tenia un rostre de perfum electritzant. Vaig reconèixer aquell somriure: em va deixar pres ara farà uns cent anys.

No sé quina cosa anava a dir-li, quan va desaparèixer de sobte.