dimarts, 18 de desembre de 2007

La boja del poble

A tots els pobles hi ha bojos… O persones que són considerades boges. ( I a cada boig hi ha un poble) Passen a formar part de la mitologia dels pobles. Els nens sempre els persegueixen. Acaben convertint-se en un gran passa-temps. I, sense esquivar les llaunes de Coca-Cola que llancen els petits fills de puta, perden la mirada i semblen aliens a tot. A tot.

Que estàs estudiant magisteri?

Que has tallat amb el nuvi?

Que avui estàs deprimit?

Que t’han donat una beca?

Els la sua. Van a estar tot el dia amb la mirada perduda.


L’altre dia anava caminant cap a l’estació. Tenia que agafar el tren per a no sé quina xorrada. I de sobte vaig veure a Maria la Castellana. Una dona que té una d’eixes mirades. Té uns… cinquanta anys? Sempre anava acompanyada d’una altra dona, d'uns… setanta anys? Les dos eren… no sé… autistes. Eren inseparables. Anaven a tots els llocs amb la mirada perduda. Parlaven soles, però sempre estaven acompanyades, l’una per l’altra, i viceversa. I supose que es protegien mútuament de la indiferència de tota la gent, i tornaven aquesta indiferència amb una mirada perduda.

Aquell dia que ara vos conte, resulta que Maria estava sola. La seva gran companya s’havia mort. Clar, tenia més de setanta anys. El dia no va tardar en arribar. M’imagine els familiars, els veïns , hipòcrites d’ací a Benimuslem, assistint al funeral. Conservant aquella maleïda indiferència. M’imagine tots els maleïts assistents, posant cara de pòker. I solament Maria plorant.

Allí estava, al camí que duia de ma casa a l’estació. Donant voltes al mig del carrer, pel lloc en el que solien iniciar els seus passeigs vespertins. estava com esperant a la seva difunta amiga, inquieta. Nerviosa. Tremolant. Amb un cigarret a la mà. Mai l’havia vist fumant.

Mirava cap al poble. Li donava una calada. Mirava cap a l’estació. Li donava una altra calada. Mirava cap als horts. Li donava una altra calada. De sobte, em va mirar a mi. Als seus ulls es tatuava la infinita soledat d’una dona desemparada. Oblidada i ignorada. A les seves celles entrealçades s’albirava l’angoixa d’una persona que no no sap com arribarà al capvespre. Una dona incompresa i humiliada durant tota la seua puta vida.

A la seua ment sempre quedarà el record d’aquelles vesprades asolellades de passeig autista. Em cague en la mare que m’ha parit! Aquesta dona està esperant a la seua difunta amiga!

Em va venir a la ment, estant a Teruel. També una dona, d’uns trenta anys, que passejava el seu ninot nadó de joguina. Totes les seues amigues, engalanades, en mini-falda, mostrant carnassa, amb unes cames i uns escots que et tallaven l’hipo. I ella, amb un mono texà, i amb un nadó imaginari que creia que era seu, penjant. Era una mare. Una mare fent de mare amb un nen imaginari.

Després del flashback vaig tornar a mirar a Maria. Vaig tornar a contemplar la personificació de la soledat. I em vaig allunyar d’ella, dirigint-me a l’estació. Si algun cineasta fera un drama de tot això, segurament hagués clavat ací una melodia tristíssima, mentre jo m’allunye d’ella, i ella es queda amb la seua ansietat. Perquè vindria que ni pintada. Quina escena més trista.

Vaig pujar al tren. Vaig seure a un d'aquells seients. Vaig intercanviar la mirada amb una xica que hi havia uns seients més endavant. Vaig posar les mans sobre els meus genolls. Vaig respirar fons, vaig comptar fins a deu i vaig pedre la mirada a un punt fix en el qual no hi havia res. Més enllà de l’horitzó. Allà on acaba la terra que, maleïda siga, encara és plana. Vaig perdre la mirada. Si. La vaig perdre. Com qui no vol la cosa. Encara avui m’arrossegue per aquest món de merda amb la mirada perduda. Qui sap fins a quant. Qui sap si per a tota la vida.

Maria la Castellana. M’has obert els ulls, filla de puta.

Bé, millor dit, me’ls has perdut.

2 comentaris:

Abramovic ha dit...

Mai t'han dit que hi ha dies que els boigos necessiten llevar-se els ulls per a dormir.
Açò ho fan per no suportar el pes de les seves llagrimes durant la nit. Potser la boiga que tu has vist no te la mirada perduda, tansols está regulantse la inclinació dels ulls, el pes de les seves llagrimes i les cicatrius del seu cor.

Aloma ha dit...

Tal volta no ens adonem que la vertadera humanitat es troba en aquelles persones "de mirada perduda" que encara són capaces d'estimar, de sentir, de veure coses que els demés som/són incapaços de veure...

Benvingut al món de les fades :)