dimecres, 30 de gener de 2008

SILVI ORIÓN Periodisme quàntic






“Seguiré a l’esquerra, sempre a l’esquerra de les meves cervessapalancades
-
mai més a l’esquerra del propi cor –
en, després, o abans de mini-catàstrofes (preferiblement EN junt a Mentre)
cataclismes de pare i molt senyor seu a la catifa de la cara de l’amiga d’algú
que no hi és ací.
substituint temporalment bromes per xorrades
el foc pel clipper, la pedra pel tabac, el xupito pel tabasc
la realitat per Màtrix, la bellesa = veritat pel drama
s’acaba el procés

the dream is over

Es més regular el subratllat al metre que a l’autobús
serà perquè en compte d’en front anem de costat
serà això poetitzablement cert?
hi haurà major memòria a les teues espatlles?

Somriures d’ullera a ullera
baves caient bé, boques callant mal, llavis cremant
perque un penjat m’ha posat xile per a cremar-me al fumar marihuana
al matí següent tot és confús, perquè no hi ha matí següent

it’s all the same fucking day, man
llavis tallats, ajunar mandarines furtades, concert Héroes del Silencio València
(de nou?) ulls desorbitats, fam, indis
in-Déu, in dog, gossos, out-doors
pells-roges, una caçadora dels 90 –com no- dels red skins
dur red bulls i doowaps a la motxilla persiaca
la penya és completament diferent si no s’entera dels colors
i estúpida, em fot dir-ho, però són estúpids els qui mesuren en km/h l’emoció de la velocitat! Els tamany-milímetres, els retrovisors amb o sense núvols negres_
Reposats.
Sempre intentant abastar la unitat. Influències, el suc de la realitat, el videojoc de Màtrix. Recordar coses que vas aprendre a la matriu.
Sóm aprenents de blau i miracles de llet.
“com estar dins un micro-ones còsmic que eleva la vibració del sistema solar…”
i per descomptat ens ho anem a prendre.
1987 (faltaria menys). 15 d’Octubre de 1987. Vaig eixir a veure a que venia tant de rebombori.
Aquell mateix dia va morir Warhol. I en aquella data, en qualsevol altra época però en aquesta mateixa (era Piscis) va néixer Nietzsche.
15 d’Octubre de 1970 va morir Hendrix. Catorze dies després Janis.
Moltes coses més van ocórrer.
I que està per ocórrer…?

L’era d’Aquari.
Se’ns tatxa, se’ns ha tatxat sempre, se’ls va tatxar als que van venir abans
se’ns tatxa als joves d’egoistes, i ja sé
“que mai tens temps per a dutxar-te però bé que et passes les hores amb els teus discs”

se’ns tatxa i ja sé, ja sé
i no crec que deguen (qui?) fer-nos sentir culpables per tenir una vida plena de laberints
(però qui?)
doncs, en aquest cas: els que no ho són,
JOVES.

Get a life
(get a fuckin’ life on your own
read a book. Read a fuckin’ bigger book than you, paranoid

no, not that one).
Culpables per tenir una vida plena de vida.
Avui no puc anar a treballar, hòstia puta, estic enamorat.

La lògica de tot això.
Que no es pot viure al no-rés.
Ser taoista i deixar de ser-ho. No fer rés perquè no hi ha rés, absolutament rés que fer, sols hi ha que ÉSSER.
Fluir. Silvi tan sols vol fluir.
Tao i Dadà. Si hi hagués Déu sería Dadà, perquè no hi ha, i de fet és el Sol.

No sé perquè aquest despreci a la vida física,
a la impressionant cotidianitat que mai he posseït
a la tristesa que no és tal i menys demés,
despreci a una altra d'aquelles xorrades del tipus “tenir que…”
Crazy after all said and done, Im still here, Im still crazy
Stillwater, fever dog, crazy after you, keep on rocking in the free world
Its all happening...

la resta arriba rodant, its so easy…
its easy once you know how its done, you cant stop now, its already began…

Seguir-nos el rotllo, es tracta d’això.
Recopilació de missatges,
demane ajuda
i no perdó.
El show d’Ed Sullivan vs. les noves generacions de fumates, Letterman show
Eddie Vedder dient Im still alive i nosaltres dos arrejuntant un me too,

existeixen certes forces inexplicables
i ni falta que fa saber més, sinó gaudir-les!
(ací posar exclamació per a que quede més vital encara que acabe quedant bakala).
Al intentar recordar (i esforçar-nos bastant en això) un pensament anterior
que pel motiu que siga ens sembla lúcid
estem menyspreant a la seua cara als presents. Els que venen.
La memòria és absolutament comparativa.
Una comparativa de records.
És quasi com anar de compres.
I la hiperconsciència a la mínima que pren colors freds és una malaltia.

Al final del tot em va donar la sensació de que m’estimaven pels motius equivocats,
civilització creada per un vell boig – Jesucrist i els rellotges són invenció del govern.
Els asmàtics no deuríem fumar
els asmàtics no deuríem viure.
Tot és totalment Subterranean homesick blues, és part de la vida, com els m&m’s
la resta de la vida ÉS AL·LUCINACIÓ
si vols dramatisme ves-te’n a El Cairo amb un gran angular a fer contrapicats i veuràs el que és un rèquiem de primera mà
recorrem a ulleres de llarga vista i a microscopis, stranger’s eyes i zooms
ràpid, troba les 7 diferències entre fotografiar i lligar!
ha eixit una nova generació de taoistes que viuen a taules periòdiques i caniques
i beuen amb v una aigua supermala que té 13,1% de sodi

Hi va haver a qui li va semblar de mal gust allò de tenyir de roig l’aigua de 19 fonts ací a Madrid en homenatge a Carlos Palomino, el xaval al que va matar farà un mes un nazi.
En canvi a mi em pareix de puta mare.
Neptú, Legazpi, Cibeles
en sang.

“Estic veient rajos de sincronització galàctica…”
i els reconec
i sé perfectament el que són
i el que no seran mai
i anomenar-los, sé anomenar-los.

Tornar a la naturalesa, ho vaig fer en Octubre, una cabanya a Santander
preteníem escoltar i amb sort veure un berreig
eixies, i hi havia obscuritat però total. Així que no eixies.
Sols a pixar. I amb el llumet del cigarret per llanterna.

Som nosaltres, tan amics… JA HO SÉ.
Vomiten el racons de les nostres ments sabor menta
firma Ment
i un altre cop, els asmàtics no deuríem.
Camine trontollant i a la vegada no passa rés
crec que aquella vesprada enamorada a Cibeles vertaderament vaig morir
I guess I just need films,
Tot o rés. Rebenta el cap en filosofia
estic dins
200km/h
¡?¿! Contradicció = Confirmació.
Absurd = Lògic. Dead end = That way.
El tal carlos a penes hi va tenir els seus 16 anys.
Tan a prop com sempre de l’Univers. Hòstia, una agulla!
Closques d’anou
gargalls de pol·len
alergia en pols i dislèxia en kamasutra
“Ciclotomia. No sé el que és, però ho vull.”
Qué meravellosa es la pau! de Henry Miler.
El vaixell ebri de Rimbaud.
I live in my poem. Tire l’ancla a Orió.

Fongs = Renaixement
això explicaria perquè milions de persones encara no creuen en MI.

dimarts, 22 de gener de 2008

Accidents polipoètics

Bocabulari


1. Llavis centrípets

mig punt, perfecte

de cor de maduixa

que espera el bes

i espera el bes

i arriba el bes

i rellisca la suor.


2. Boca entreoberta

que deixa veure les dents.

Es admiració.

Es desorientació.

Es veuen les amígdales.

Es veu l’interior.


3. Somriure de rigor-mortis.

Mandíbula traslladada,

com el final de frase

de màquina d’escriure Olivetti.

Dents entrellaçades

que exposen les seves arrels

Joel-Peter Withkin a la seva geniva

o vida desdibuixada en SIDA

o la mandíbula de Kurt Cobain

vestit de sa mare.


4. Somriure sense quatre dents,

de somriure vell, però jove

de cables d’Alta Tensió.

De la llum de la matriu.

Incomprensió, incomprensió, incomprensió.


Matriu.


Matriu.

Matriu.


Matriu.


5. Les dents del fetus embarassat

que han abandonat a la porta de ta casa.

No l’has escoltat plorar

i du ja dues hores mort.

El meu xiquet és l’amo

del carrer i del corral

de la perera sucrera

i la flor del taronger.

dissabte, 19 de gener de 2008

Manifest de la revolució esquizofrènica






L’alt mandariner baladreja etnografíes aflautades i enfigassa libracions engalavernades i cap-i-cua. Una rega dúctil i fal·laç enforfolla bacores i demasquina calcopirites mentre estereotipa la sinuosa simbomba. Rés no els ho impedeix, ni tan sols les orquestines estarrufades pengim-penjam que concatenen guineus pellingotes i guardioles desvergonyides.

Fulguren palimpsestos penitenciàris serpentejant palmatipartits paleocènics i exacerbant afartapobres geo-sinclinals. Repapiegen badaines probablement per no sadullar a Bakunin.

Les frígides que parlen baix-llatí i galvanitzen els baptisteris tenen dret a una setmana de capgirells gallejants i denigrats!

Laringoscopi delirós! Cendrós… Centrífug…

Hem de prefabricar-nos de nou i tipificar les plusvàlues que tiben els proagres disgregats i elementals per culpa d’una sonambulissíssima plutocràcia endegada que no es mereix ni que refringeixquen els latifundis fructuaris del lacrimatori!

Freqüentem tabernacles llavorats i ens ix una senyorràgia perpendicular que fredeja els piscolabis mentre furetegen els pipiolis.

Ara volen protagonitjar la tupinada que van pixar les vampiresses del país de la mortadel·la frenopàtica.

Ja que el nomenclàtor no pot piular, ni descalcificar, ni generar hivernacles per a la legislatura ni res de res de res de res de res de res de res de res de res…..

… doncs…

…hi haurà que guarnir el darwinisme de bescambrilles plasentàries, plebiscits paral·lelepípedes, emmarcacions infligides i alguna que altra recerca alzinada, no?

Ja no ens queda rés de res, pertorbats, citoplasmàtics, budistes i dicotilendonis fills meus! Sols ens queda l’opció de pixantinejar! L’opció d’amansar i amalgamar bescambrilles, plegamans i psicopaties a un socialisme total i holandès!

Revolteu-se, fills de puta! Revolteu-se…! La nissaga de les properes escolopendres infligiràn el parlament i barrejaràn anticonstitucionalment pseudopodis destil·lats i repatanis tòxics amb urticàries en punt d’ebullició i gats intestinals sense iogurts totpoderosos!

Encara queda una espúrna d’esperança neuronal als mecanismes desequilibrats!

Avant! Bojos! Fills de la gran puta! Avant!

dilluns, 14 de gener de 2008

Libèl·lula trista

Libèl·lula trista
para en sèquia
a fumar-se un cigarret.

Espiadimonis trista
talla les seues ales
i se’n va a peu.

Damisel·la trista.
De vida adreçada
i trista

Libèl·lula trista
de guitarra trencada
(el que vas dir)

Espiadimonis trista
canta la meua cançó
canta la meua cançó
canta la meua cançó




Damisel·la trista
de quatre
de cinc
línies
de perxes en ulls
de ruïnes en caps
i anys
i més anys

Libèl·lula trista
seu al teu costat
a beure, sola a la barra
i tu, també solitari
sents com les seues disset mirades
t’agafen

Espiadimonis trista
en cames de via trista.
En altars d’andana gris.
Damisel·la trista
en pot de safrà trist.
Libèl·lula trista
en bosses del Mercadona
tristes.