diumenge, 31 de maig de 2009

Xica aixeta


La calor d’una insuportable nit d’estiu m’envolta en un capoll de suor. Xicotets puntets líquids arreu del meu cos insomne desficiós pels llençols, que se m’apeguen al cos com tallades de formatge florit. Els meus ulls, oberts al màxim, al final s’adapten a la obscuritat, com els dels gats. Fins i tot puc veure els objectes de l’habitació en completa obscuritat, quasi com una visió infra-roja. L’oida s’aguditza i detecte un ressò de l’aixeta de la cuina. Una gota, dues gotes, tres gotes. Ressonen per tot el passadís i entren pel badall de la porta entreoberta de l’habitació.



Quan intente agafar el filet em dóna la corrent, perquè aquest és un filet de la llum i l’altre extrem està dins la pica plena d’aigua de la cuina. M’aprope a l’aixeta, disposat a tancar-la i me n’adone que no és una aixeta, que és una xica-aixeta. El cap i les mans d’una xica atrapada al ciment, que ixen inexplicablement del ciment pel lloc on abans hi havia l’aixeta, com si anaren a guillotinar-la a trenc d’alba. La pica mig buida, i la reverberació de les gotes que escoltava, en realitat són les seues llàgrimes, ones sòniques i concèntriques en la tèrbola superfície d’una vigília llarguíssima.

“Què et passa?”

No contesta. Mira cap a dalt i es posa a cantar una cançó...

“Lehioaren barruan
amets itxitak
lehioaren barruan
naufrago gabiltza
lehioaren barruan
itotzen agüero
noiz agertuko zara
sortu dugun argiak
ez du berotzen
sotutako loreak
ez dira usaintzen
egindako eskaintzak
garestiak dira
noiz agertuko zara”

Una esgarrifança em recorre la espina dorsal.

“No plores...”

Però continua plorant i cantant…

Sec allí, en front d’ella, a fumar-me un cigarret. Intente encetar una conversa, o qualsevol cosa que se li parega, sense resultats. Intente arrencar-la d’allí d’alguna forma, però la seua cara mostra dolor. Quan acaba de cantar, me’n vaig a intentar dormir de nou, però aquesta vegada tampoc puc.

No tinc més remei que contar les seues llàgrimes.

Quan ja quasi perc el compte es fa de dia i no en cau ni una més. Torne a la cuina i ja no hi és.

Torna a ser la vella aixeta rovellada d’abans.

dilluns, 25 de maig de 2009

Vols que et dissolga?

Sóc a la vora d’un precipici. Centenars, milers de metres als meus peus. No aconseguisc veure el fons. Ni tan sols ho intuïsc.
Sé que he de caure. La meua finalitat en aquest viatge és tirar-me pel penya-segat. No acabe d’entendre per què, però sé que he de fer-ho.

És un abisme infinit, un pou sense fons en estat pur. No hi ha absolutament res davant de mi, ni darrere, ni als costats. Estic en una columna de a penes un metre quadrat, una columna que s’alça sobre eixe No-Res sense color. No sé com he arribat ací. Només sé què és el que he de fer. Em vaig deixar caure per a arribar ací, i ara he de tornar-ho a fer per no arribar enlloc. Potser sí que hi arribe. Potser arribe a les meues pròpies vísceres. Sí. El que hi ha allí al fons, en la foscor, són les meues vísceres.

Tinc vertigen. No m’atrevisc. Tinc por. No sé si sobreviuré a l’impacte. Confíe a trobar-me amb un terreny tou que amortirà la meua caiguda, però no les tinc totes amb mi…

Encara així, he de fer-ho. No cal ni tan sols córrer. La columna comença a desintegrar-se per la base. Màgicament, romanc a la mateixa alçària, sense caure. Ara he de tirar-me si no vull desintegrar-me jo també. I preferisc la idea de caure en les meues vísceres abans de desaparèixer.

Faig una ullada al meu voltant. L’última ullada. El cel és d’eixe color efímer i indefinit de les primeres hores de l’alba. Una amalgama de colors blavosos, taronges, roses, violats… Però sobretot gris. Tot és gris, com un dia ennuvolat, sense vida. Supose que és el que té estar en el No-res.

Me’n vaig.



Caic. El meu estómac em puja a la gola en la caiguda. Tinc molta por, però estic paralitzada. No puc cridar. El meu cos tampoc es convulsiona, com en les caigudes que ixen per la tele. No. Completament compacte, el meu cos cau en línia recta. Ara gire sobre mi mateixa. Caic. Tot es fa fosc. Roig i negre. Cada vegada més fosc. Ara caic d’esquena. Sobtadament, comence a gaudir de la caiguda. Ja no em fa por. Caic. Entre els meus dits, lleugeraments separats, passa suaument el vent veloç. Cada vegada el meu cos cau més ràpidament. Tot va més de pressa. La columna que tenia als meus peus, ara ja no existeix. És el buit total. No hi ha res al meu voltant. Intente maniobrar el meu cos per fer-lo girar i veure el fons. Però tot és foscor allà baix. No hi ha res. Experimente primer un lleu atac de pànic. Després pense que potser estiga precipitant-me sobre el nucli terrestre. Aleshores pense que moriré abrasada, un dels meus grans temors, la meua pitjor forma de morir. No obstant, estic tan segura de que aquest lloc és fictici, que en realitat no és físic, sinó un impossible creat per la meua imaginació, que la por desapareix després d’uns segons i tot es queda en l’eterna caiguda.

Em tombe boca per avall. Vull veure contra què impactarà el meu cos. El fosc és total. El meu cos és invisible a les meues pupil·les totalment dilatades. Cap avall, cap avall, un poc més. Potser no hi haja res, potser no hi haja fons, potser ací no estiguen les meues vísceres, potser…

No veig rellotges que van canviant les hores, com Alícia al seu viatge a l’interior d’aquell tronc d’arbre…
De sobte les parets prenen un color grisenc, lletós. El meu cos torna a definir-se des de la llum que emanen les parets situades en cap lloc. Oh!... Era un núvol.

De nou em trobe en la foscor més absoluta. Oh, Déu, quan acabarà esta eterna caiguda?
Caic, caic i caic sense cap objectiu, només perquè havia de caure. Maleïsc la meua sort de ninot autòmat que no té ni idea de cap a on va ni quina fils la manegen...
Potser ací està el secret.

Manipule el meu cos fins a posar-me dempeus. Estenc els braços. Òbric les palmes. Amb els braços, m’impulse cap amunt. Sobtadament, la velocitat de la meua caiguda minva. Repetisc el moviment amb força. Torne a ralentir la meua marxa. Una vegada més… I em trobe surant en el buit fosc on no veig res, amb els braços en creu i els ulls oberts, els ulls molt oberts.
Mire cap amunt. No hi ha res. He caigut tant que la tènue llum que il•luminava la meua imaginària columna ha mort. No veig res. No m’importa.

Alguna cosa s’ilumina al meu costat. És una sargantana. Una sargantana que s’enfila. Increïblement, en lloc de pujar, desidisc baixar. Tinc la meua lògica irracional: dalt no hi ha res, i tinc curiositat per saber què hi ha baix. Porte quasi vint minuts caient, i vull saber què hi ha al terra. I si no m’agrada, m’enfilaré en el buit com la sargantana.

De sobte ho comprenc tot: el buit s’ompli amb el que vulgues. Aleshores imagine una escala de fusta al meu costat. M’aferre a ella i baixe un a un els escalons, lentament, sense presses, amb la cautela d’aquell que no veu res. Arribaré al centre de la qüestió. Ara s’ha convertit en una qüestió d’ovaris: vull saber cap a on em precipitava.

Inmediatament entenc que cauré on jo vulga caure. Imagine que el sòl és ja sota els meus peus. El sòl és tou, com jo volia. Una superficie de fang semidur que no taca.

Encenc la llanterna que ha aparegut a la meua mà esquerra. Amb la dreta, m’encenc una cigarreta. Faig una ullada general. Més enllà, un llac fumejant. Als costats, parets rugoses. És el meu estómac. Si. He baixat a les meues entranyes. Com jo volia. I en el meu interior, ara hi ha un estómac. Si passe pel dissolvent àcid, arribaré als meus intestins. I després, com un cotxe de competició, correré cap al còlon i allí seré expulsada amb un sorollós pet.

Jo dins de mi mateixa.

Potser esperava trobar ací al fons un tresor meravellós que revelara el secret de la nostra existència, però només hi ha vísceres i sucs.

Un gegantí bacteri ve cap a mi.

- Vols que et dissolga?

Em ric. Negue amb el cap mentre done una llarga calada a la meua cigarreta. El bacteri s’encogeix de muscles entre les seues incomptables potes i se’n va…

Pau Ribera

dilluns, 18 de maig de 2009

LAGARTIJA NICK Cuerpo y mente

Lagartija Nick: “Reptiliano mamífero electrónico que luchará bajo su piel bioelectrónica hasta que consiga abandonar la carne.”

“Tot adquireix sentit quan ha passat un cert temps. Tot es col·loca al seu lloc. Però mentre estàs en moviment la percepció canvia i pareix que tot està parat. Igual que quan estàs al metro i realment no saps quan comença el teu moviment. Aquest moviment pot ocasionar efectes dels quals tú en realitat no te n’adones.”

“Sempre ens hem sentit endinsats en la ciència-ficció. És un estil un poc abstracte i ambigu on la tecnología i la pseudo-filosofía van de la mà. Ideal per a reflexar la confusió que ens envolta.”

“El canvi és la única cosa que realment romàn, això ens ho va ensenyar Val del Omar, i estic completament convençut. La manera en què ens enfrontem a ell és allò que ens va formant. Aferrar-se al passat és intentar evitar allò inevitable.”

“Quan veiem alguna cosa que funciona, dessitgem incorporar-la immediatament al nostre codi genètic, per a que mai ens deixe. El problema és que eixe concepte canvia i ens obliga a canviar a nosaltres. Durant eixe procés de modernització es creen víctimes, fantasmes a l’armari. I eixe espai sempre està baix els nostres peus.”

“A vegades em senc com un d’eixos tipus de l’oest que anaven de poble en poble magnificant les propietats del seu xarop. Però va molt més enllà. És un retrobament i una celebració. Tocar és la única cosa que m’eleva de veritat. El temps es passa volant i estàs en eixe altre món que es crea amb la música. El pessic. El duende. És una sensació que traspassa els estils i que ocorre moltes vegades que eixim a tocar. Anem eternament a la recerca d’eixa sensació.”

“Sabem quin és el nostre lloc al panorama musical espanyol: L’aire. Quan surem sense peus ni terra, la nostra capacitat d’abstracció es multiplica i som abduïts per esperits com ara Val del Omar, Lorca o Wells. O siga, puguem fixar-nos en allò que realment ens impressiona. Hem sobreviscut amb un concepte molt poc convencional i vanguardista. Se’ns ha anomenat cabalístic-esotèrics des d’un principi. Hem experimentat amb tot i encara no hem acaronat la superfície de les nostres inquietuds. Encara no sabem si hi ha vida a Mart. Però, sorprenentment, no sóm els únics. En tot aquest temps hem contactat amb la flor i la nata del manicomi nacional, i sabem que estàn ben repartits entre tots els grups d’aquest país.”

“Vaig conéixer un home que es passava tot el temps dormint. Quan parlava de la seua bogería dia que quan estava dormint sabía que existía un món real que estava funcionant i que en certa mesura el protegía. Però quan despertava ja no podía distingir la realitat del somni. Potser agafem més perspectiva quan ens allunyem a uns 20km de la realitat, però quan ens tornem a submergir en ella tot comença a confondre’s. Allunyar-se, prendre distància, i elegir un mètode per a aconseguir-ho.”



www.myspace.com/lagartijanick2010

dimarts, 12 de maig de 2009

La mort de Pocoyó


Foto: Mara Frischherz


Un cos vell
i un de novell
aigua estancada, plena de borró

i àigua que flueix, pura, pel seu llit
aigua passada
i saba nova

fullaraca seca
i nacre cristal·lí
flor pansida
i rosa humida
1.0
2.0
mort i vida
ressignació i energía
vellesa i bellesa
passat i futur

en contínua cruïlla de trànsit

en contínua transhumància de pells

màscara funerària

rostre transparent

records i il·lusió

implosionar com un con

i parir-me a mí mateix
les generacions identitàries
els llinatges emocionals
dolor plaent del naixement

periòdica placemta d’amor

en contínua projecció

en continu moviment


Adéu Pocoyó