diumenge, 28 de juny de 2009

Em sona un ou

Ací acaba l’aventura, la odissea, la proesa, la gesta, la quimera i la utopía. Estic al centre de Banyoles, amb una ressaca de mil dimonis, esperant el bus que ve després del que he perdut. Dues iaies calbes creuen el pas de zebra i una va indicant-li a l’altra la seua ubicació exacta en el temps i l’espai. Estem al centre de Banyoles i són les dotze del migdia. Estem al centre de Banyoles i són les dotze del migdia. Supose que alguna de les dues té alzheimer. És un exemple de les coses amb les quals et pots fixar quan viatges sol. Et sents identificat amb pràcticament tot.


Però remuntem-nos a l’inici d’aquest viatge iniciàtic. Són les 8 del matí i em diuen que m’he d’esperar fins a les 15 perquè el tren que pretenia agafar fins a Barcelona ja està complet, així que me’n vaig als jardins de la biblioteca municipal de València i em fique a tocar la guitarra mentre una paloma intenta fecundar una altra que, pobra ella, jau morta al terra. Aquesta imatge de palomes necrofíliques em dona bona sintonía per a engegar el viatge. Quan viatges sol, la gent et capta i t’aboca tota la merda interna perquè saben que no tens escapatòria, sobretot els que també viatgen sols: Van cap a tú amb el braç en alt donant per sentat que estàs disposat a aguantar tota aquella xerrameca, i aleshores s’estableix una relació psicòleg-pacient (Dos desconeguts intercanviant misèries en un estat completament sobri – o pràcticament sobri, en el meu cas - ). Moltes vegades la gent necessita parlar amb desconeguts i escoltar-los. És un poc com els blogs. Sol ser avorrit, però de vegades et trobes alguna sorpresa. Per exemple, em fascinen les cabrioles conversacionals que vaig donar amb aquell iaio de la cua de l’Euromerd per a començar parlant del retard d’un parell de minuts del tren i acabar sentenciant que la transició espanyola encara no ha acabat. Són les 3 del migdia, fa una calor insuportable i la perpetuïtat de la transició espanyola no és que siga una de les meues prioritats en aquest precís moment. En aquest moment el que vull és pujar al tren, sentar-me en front de la baixista de Lagartija Nick i fer peuets amb ella durant les tres hores que dura el trajecte, com si estiguerem ballant una polka a la recerca de la combinació perfecta de les cames en aquestes postures pseudosomnes del trajecte en projecció.


Barcelona és una ciutat que pot salvar-te la vida si un tren complet desbarata tots els teus plans i decideixes deixar-te dur per tot allò imprevist. Aquesta ciutat, com bé em va explicar aquell fotògraf melenut, ha perdut la seua essència envers el disseny snobista de nous establiments per a atraure els turistes, i açò fot a la gent que fa uns cinc o deu anys gaudía de la essència genuïna de la ciutat, d’aquella cosa invisible que sura i li dona identitat pròpia als llocs. Aquest batec essència acaba desapareguent de gairebé totes les ciutats per acabar fent-se així, tan artificialment cosmopolites. (Excepte Granada, clar). És precisament un turista alemany qui m’ajuda a trobar una pensió barata. Porta quatre dies sol i necessita parlar amb algú i bolcar-li tota la merda que ha anat acumulant durant aquestos quatre dies en els quals s’ha adonat que la ciutat no l’ha acollit com esperava. Parla un anglés alemany acceleradíssim i jo no entenc rés. Em convida a una pinta de negra en un pub irlandés a canvi d’assentir amb el cap cada 10 o 20 segons. Quan s’acaba la cervessa li dic que ho senc, però que he d’anar-me’n a dutxar-me i sopar i tot això. Intuïsc que si haguera entés alguna cosa encara m’haguera resultat fins i tot més avorrit. Segur que sería un discurs de poètica finançera i tecno-empresarial o alguna cosa d’aquestes que expliquen els empresaris quan se’ls deixa parlar. Quan isc al carrer m’adone que Barcelona és preciocíssima en aquest precís moment del dia, just abans de sopar. La pensió Delfos és a les rambles, i és la típica pensió de mala mort, ideal per a un cantautor fatal. Tinc una sort tremenda: Tan sols queda una habitació i és la més xicoteta i barata: L’habitació número 13 – Música de terror – Potser ningú la lloga perquè està maleïda. M’estire al llit i encete la litrona que he comprat estratègicament per a inaugurar Barcelona en solitari. Em pregunte si mai haurà ocorregut cap assassinat o violació en aquesta habitació, i després intente captar l’essència de tota la gent que ha passat per ací: Cada polvo, cada xute d’heroïna, cada malaltia de transmissió sexual, cada pol·lució nocturna i cada flatulència vaginal, cada gota de saliva depositada al coixí i cada gota de suor i cada pet adherit als llençols.


Resulta que les rambles, a l’altura de la Universitat, és una zona bastant gai, amb bastant bars gais i cafeteríes gais i discoteques gais. Em decidisc a entrar en un d’aquestos bars. Obric la porta, entre i ahí estàn els maricons de Barcelona, espargint la seua mística amb els seus moviments estelars i les seues mirades furtives. Al fons de la barra hi ha una tortuga iraní sense closca, un poc ofuscada amb la seua condició perquè al seu país de merda no hi ha homosexuals. Besa fatal, injectant la llengua intermitentment fins a la gola com un fardatxo epilèptic. Quan comencen a entrar-me arcades l’aparte amb una mà i li dic que ho senc, però que he d’anar-me’n a descansar. Isc del pub i veig passar un calb amb una motxilla i li demane una cervessa, però resulta que aquest no ven cervessa i que també és homosexual. Tothom és gai a Barna. Xavier és molt maco, besa molt be, li agraden els ossets de peluix i sembla sincer, considerat i enginyòs. Té uns testicles enormes. Es trasllada saltant sobre els seus enormes collons com si fóren un saltimbanqui. És la Central Lletera Catalana. L’acompanye fins a l’autobús i em dispose a tornar a l’habitació per a dormir sol. Rematada, condemnada i patèticament (en el sentit més etimològic de la paraula) sol. Xavier m’envia un SMS: “Ei majete, espere que hages anat a dormir i que demà arrasses. Diumenge faràs nit a Barna?” Hòstia, és veritat, aquest viatge era per a fer un concert…


A l’endemà, quan arribe a l’auditori ja vaig suficientment borratxo com per a socialitzar-me amb disbauxa, passejant-me pels camerinos amb els meus aires de malalt mental. Els camerinos estàn replets d’una cervessa especial elaborada per Ferràn Adrià “Perfecte” – pense – “Aquest científic boig li haurà abocat les suficients substàncies químiques com per a agafar una xufa memorable”. Com se les trauen aquestos catalans…! Els components del grup amb el qual compartisc camerino no m’acaben de caure massa be. Jo em pensava que el que jo feia era pretenciòs i vanitòs, però la pedantería d’aquestos és insuportable. El fotògraf de la Enderrock em fa unes fotos que eixiràn en el número d’Agost, sobre una bicicleta i una làmpada trencada al cap. Quan arriben els de la televisió jo vaig molt, però que molt borratxo, i això agrada els periodistes. Em fique a dir beneiteries sense sentit i el periodista es queda mirant el càmera amb cara de has filmado eso verdad. I el càmera li torna una mirada de lo tengo lo tengo. Comença el concert i a mitan de la primera cançó (El vals del seu i la seua) se m’oblida la lletra. Potser siga una reminiscència de la cançò “Alzheimer” que sembla que està condemnada a obrir tots els concerts d’alguna o altra forma. Deuria pensar que he pujat massa borratxo a l’escenari, però em justifique dient-me que no deuria començar els concerts amb cançons de lletra tan enrevessada. Quan acabe el concert, un ancià barbut i solitari, també borratxo – per descomptat -, s’apropa a mi preguntant-me si portava CDs. Aquest és el premi. Encara que no passe a la següent fase (això es sabrà a l'Agost), un autèntic deshumanitzat de la vella escola s’ha sentit identificat amb les meues lletres. També em felicita Paula, la cantautora de després, guapíssima sense ulleres, amb una veu preciosa i increïblement esgarrifosa. Durant l’actuació creua la mirada amb mi unes quantes vegades mentre canta i jo note esgarrifances als testicles. Amb els que millor relació faig és amb els Fred i Son, que a la cançó “L’home del Segle XXI”, amb el seu nou annex de psicorumba, solten rialles de complicitat. Fins i tot em conviden a sopar i em regalen una conversa molt agradable i em prometen buscar-me un concert conjunt, amb ells, aquest Juliol a Barcelona. Açò sobrepassa qualsevol espectativa. El cantant s’assembla al Fernando Alfaro i està casat amb la xica de la batería. Gent molt, molt maca. Ens acomiadem i me’n vaig a la muralla a veure un concert. És un grup bohemi amb un cantat amanerat que fa poses de mim feliç a un escenari enorme, emmarcat dins el festival (a)phònica, dins el qual estava també lo del Sona9. És increïble com es potència la música en català a Catalunya. Banyoles és un poble com Alzira, i aquest festival de la veu és impressionant amb tot el seu desplegament i els enormes escenaris espargits arreu de la ciutat. Em sembla vergonyòs que a València ens intenten vendre merdes com ara el “Sona la dipu”.


S’acaba el concert i torne a l’habitació de l’hostal, que dóna voltes i voltes fins que acabe vomitant a la pica. Aquest és el moment de l’avaluació post-vòmitum. Un moment de detenció, amb un filet de saliva que connecta els meus llavis amb l’obra d’art que acabe d’expulsar desde les meues entranyes de forma intra-exterior. Mirant el vòmit analitze tot el viatge, totes les persones, tots els llocs, i es forma de nou una nostàlgia instantània. Pense que aquesta és la meua millor vida, el meu hàbitat natural, i dessitge fer ja el pròxim concert, on siga. Lluny o aprop, em dóna igual. Obric l’aixeta per a netejar el vòmit, però uns entropessons han taponat la pica, que acaba omplint-se i eixint-se’n, impregnant gairebé tot el terra de l’habitació de vòmit. Trobe que al caser no li agradarà aquesta improvisada performance. Quina vida més tremenda! Quina existència més meravellosa! Està al nostre voltant, anem on anem.



dijous, 11 de juny de 2009

Trenc d'alba - Trenc d'ou

L’emo de pràvia balla cha cha cha amb un home de cartró – El príncep de xocolata estima el follet de menta, toca les maraques mentre li afina el pèl púbic – Les faldes fluorescents de la discoteca formen mini-ones concèntriques – Fades anorèxiques lligen premsa deportiva surant pels bancals – Formigues lladrant – Els cotxes comencen a girar desorbitats a la rodona, en atracció al punt – Un venedor de substàncies cridant al vent: “Xiquetes, tinc dos sàvies molt diferents: Una està podrida, i l’altra no és sàvia, és detergent!” – Un gallec cantant cançons de bressol a un grapat d’orelles tallades - Dos iaios practicant “katarate” amb la mirada – Un mim sodomitzant una amanida – Jesucrist teledirigit – Llampec rosat S.A. – La fada dels formatges de Novembre –Arranca-li la llana a l’ovella més famosa de la Factoria – Tira-li sal al monyó – “Sota el vellut del tron està la fusta”, i a dins, les termites – Quadre francés d’un molí obscur – Alícia en el país de les meravelles – Alícia en el país de l’avarícia – Alícia en el país de la heroina – El plany perinatal d’un emperador soviètic – El xampú de la verge Maria – Un cavall amb cresta rosa reparteix condons a la porta del saloon – Un budista mor atragantat pels cereals – Interjecció gitana d’un bes parental – Processó eclesiàstica dels testics de l’incendi de l’estadi – La primavera passeja el seu gos-batraci per la clòtxina – Principi – Precipici – Preprincipi (Abisme – reminiscència) – Tens un VHS al coixí, amb els teus somnis d’ahir – Les tecles d’un piano invertit – La serena contemplació – Taxidèrmia intel·lectual – Verd fluorescent, profund, obscur i latent – Música mecànica i encargolant – Sóc jove i tinc el fetge calent – Em trasllada de l’entorn, em transporta a altres móns encara més vastos a lloms del seu cavall decapitat sense nom per la nit dels temps – Figures geomètriques suren a l’espai indefinit darrere la parpella – Fardatxo en lenta descomposició – La lluna primerenca d’aquest estrany i bonic cèl d’estiu – Cervell de salvament amb una escalera de corda penjant – Et crec quan em dius “No tenen que poder amb nosaltres” - Hui és la primera vida de la resta del meu dia