diumenge, 27 de setembre de 2009

Aporía, l'illa dels solitaris vocacionals.

Aquesta illa és cosa misteriosa
fins a ella s’arriba d’una forma molt peculiar:
Aconsegueix una barca i intenta remar tot sol
acabaràs formant un terbolí i a través del conducte submarí que s’obri
arribaràs

A la vorera està Narcís,
que amb la mà difumina el reflex
i et parla:
“Vine amb mi,
no et quedes espetarrejant a la vorera del melic com oli cremant.”

Anireu al volcà on es va tirar Empèdocles
per a fondre’s amb els quatre elements
i formar part de l’Univers.
No tingues por, tan sols unfla les galtes
tapa’t el nas
i tira’t a la lava cremant

A l’altra illa em trobaràs a mi i a molts altres com jo
Formem part d’un grup que no és la suma de les parts
un conjunt d’elements que no són membres d’ells mateixos

Sigues solidari amb els solitaris
i et convidaran a la torrà
en la foguera de les vanitats
i després dansem al voltant del foc
en el moment just que precedeix el trenc d’alba
i un estel fugaç creua el cèl
i prenem el licor de les veritats
i aleshores ens preguntem:
”Puguem estar-nos quiets?”
i aleshores ens donem la pau
i aleshores ens preguntem:
“Existim, o sóm tan sols hol•logrames?"
i aleshores ens preguntem:
“És l’univers un ou en expansió?”
i aleshores algú pregunta:
“Què hi ha hui per a sopar?”
i el cuiner respon:
“Univers caigut”
i l’au a la seua gàbia canta aquella famosa cançó:
”Lliure de no ser lliure”
i aleshores ens preguntem:
“Com arribarem al no-rés?”
i una iaia respòn:
”Resant”

Hem acabat renunciant als cosmètics epistemològics,
però dis-me on has comprat eixe fixador d’idees.
“Amb el teu cap pots tombar un mur” –
et diuen els caps d’estació
mentre intenten, en va, canviar les agulles sinàptiques
i reconduir les neures apocalíptiques cap a un pensament com més universal

Els deus de l’olimp debaten sobre la debacle mundial
mentre aprehens l’olor d’eixe taronger humit.
Tot és tan nou i tan diferent
que acabes cansan-te d’Aporía
(no hi ha saviesa inert)
i esperes a la platja a que arribe una nova certesa
que et torne de nou al món.



divendres, 18 de setembre de 2009

Mi#: Estudi del patinatge artístic nocturn a càmera lenta





Acrobàcies sobre el gèl
quatre hores en el aire
Ballarins al ralentí
quan aterren al gèl
La taronja sideral
romàn penjada en el aire
reflectint la llum solar
que impacta sobre els cossos que
giren, giren al voltant
del punt, en atracció a ell
Cabriola centrípeta
convertida en el moment
en un segon etern

Es traslladen sucumbint
a la inèrcia que els empenta
Línies geodèsiques
a un gèl tan gelat que crema
Dónes un enorme salt
Dotze voltes sobre el propi eix
Totes les extremitats
en projecció glacial
Quasi sobrenatural
relliscar-te amb els peus alats
sobre el gèlid cristall
rallat per el teu metall
en un segon etern.

dissabte, 12 de setembre de 2009

Mi# a l'Enderrock

Última cebeta mediàtica del Sona9 2009. Aquell fotògraf melenut de la Enderrock exigía una conversa amb cada grup abans de fer la foto, i l'organitzador de l'event accedía ressignat mirant-se el rellotge, ja que el temps apremiava i el concert estava a punt de començar. A mi em va paréixer una molt bona idea. Havia acabat d'arribar a l'auditori i em sentia com un xiquet a un parc d'atraccions. Vam demanar una birra i vam parlar sobre la meua divertida estada a Barcelona la nit anterior, sobre la ciutat en sí, sobre les meues cançons, sobre grups valencians, sobre el País Valencià en sí, sobre la relació del fotògraf amb el concurs, sobre el seu cotxe, que s'havia acabat d'averiar tan sols arribar a Banyoles, sobre el llac de Banyoles, que no va visitar ningú... Sembla que era el típic fotògraf amb aires esotèrics que fa una radiografía emocional dels paisatges i sondeja les profunditats de les personalitats d'aquells a qui fotografia. La veritat, no sé què em voría a Mi# per a fer aquesta foto tan estranya. Tan grossa la vaig amollar?


(Pica-les per a fer-les grans)

dilluns, 7 de setembre de 2009

al fil de la llum

sabates penjant al fil de la llum salten al vent

toquegen les puntes dels seus propis barrejos de passos d’antany

cada cert temps el vent les fa volar

i peguen voltes i els cordons s’enrosquen

tal com la vida és cíclica i inherents les soles

algún dia cauràn

i ningú estarà allí per a veure-ho


El Sudoku queda més bonic així

encara que no siga la solució:
Benvingut al pensament que estima


Agafa't de la mà del Sant Pare i llença't en inèrcia fins al final de l'embut.

Sabies que la única forma d’atravessar aquell tobogàn era en espiral,

les emocions més fortes i mol·leculars.

No quedar-te saltant a la vorera com espúrna d’oli cremant.

(Visca Aqualàndia.)


ressona’m en la primera cita acotada

en cursiva i subratllada en times new Romàn

apropa't al contacte de les extremitats
els mims es toquen a través del teló vellutat

pseudo- i semi- advertint diversions

en telepaties quid pro quo


s'esnifa les cendres de l'au Fènix

pintades a la mà de Déu

com quan peles el meu cap

amb la màquina de pelar creïlles

i els plecs enroscats

arriben fins a l’ull de la lluna
on es clava la punta

i ella plorant formatge es disculpa

el dia que vas intentar resguardar-te amb pell de corder

del teu propi fred intern


al meu somni penjava de les almenes d’un castell

i hi havia un querubí


les seues ales a la esquena eren orelles
i jugava i jugava a la ruleta russa

amb el seu crani de nineta russa

sobre la muntanya russa


i ja està el cafè, mon amour

però espere que no li hages tirat salitre

perque aleshores m’eixiria fum de les orelles

preferisc que el meu cap siga un embut

com l’home de llanda d’Oz

que era el que li faltava a ell?

Demanar-li una instància a l’esdevenidor

Abans de esmenar qualsevol cosa sobre l’amor.


un missatge de budells a l'ampolla

per a evitar que ensopeguem en la tercera

l’obric, i fan art a la meua pitrera


electricista errant:

no hi ha cosa més surrealista que un arbre

no hi ha cosa més caòtica que l’ordre del cosmos

el teu cor s’estira com un fil per a albergar l’aparell
i et fa tres taques ahí


tu sí que saps el que es sospirar a trenc d’alba

i que el trenc d'alba t’ataque

com aquella vegada a Manhattan