dimarts, 27 d’abril de 2010

Macro-gira al Papa Delta de l'Ebri

I Cicle de Músiques Crítiques dels Països Catalans a Amposta (el Montsià) i Tortosa (el Baix Ebre)

Després de l'èxit dels primers concerts, i continuant amb el I Cicle de Músiques Critiques dels Països Catalans iniciat els passats 16 i 17 d'abril, les assemblees de Maulets de les Terres de l'Ebre presenten, els propers 21 i 22 de maig, el concert d'Eduard Borràs Project Band (Pop-Rock des d'Amposta) i Mi Sostingut (Trash-Folk Anartista des de la Ribera del Xúquer).

Tot això el divendres 21 a les 23h al Pub Llar d'Amposta (C/Jaume I, 37) i el dissabte 22 a les 23h al Casal Popular Panxampla de Tortosa (C/Gil de Frederich, 6).

Trobat a Maulets.org

Benvingut al parc d'atraccions, Ícaro!

Quan ja portàvem vuit hores a la sala d'espera de l'hospital de Dénia, ja en feia unes quantes que havia començat a posseïr-me el fàstic institucional, aquell fàstic impersonal i assèptic que em seca la boca i m'ennuvola la ment, exactament el mateix que sentia quan arribava l'última hora del torn de vesprada a la universitat. Però es va esvair completament quan per fi li van assignar una habitació a la meua germana i vam poder veure-la amb el seu fill Ícaro.

Vaig agafar la criatura amb delicadesa. Tenia la pell molt fina i vellutada, el cap enorme i allargat. Em mirava fixament als ulls, aclucant els seus mentre executava reflexos involuntaris i estirava els recent estrenats músculs, com ficant a punt aquell nou mecanisme.

Vaig veure a la meua germana espatarrada al punt més alt del Montgó sota un cèl d'oli iridiscent. Va expulsar a Ícaro, que va descendre per la falda de la muntanya fent ràppel amb el cordó umbilical. Després es va endinsar a la mar i va nedar i nedar fins que va arribar a una illa paradisíaca plena de fruites, verdures i hortalisses. La meua germana va tallar el cordó umbilical - que s'havia quedat completament tens des del Montgó fins a l'illa -, i el va nugar a un arbust robust que hi havia prop. Aleshores el va emprar de tirolina per a arribar a l'illa i va començar a amamantar al que serà el cap de la revolució que abolirà definitivament el capitalisme neoliberal.

Li vaig donar les gràcies a qui em va llevar a Ícaro dels braços, encara que no vaig poder deixar de mirar-lo meravellat i aclaparat.

Aquesta història rés tenia a veure amb el vertader rerefons mitològic que en realitat alberga el seu nom (ja sabeu: aquell àngel al qual se li fonen les ales de cera per volar massa prop del sol), que no agradava a ningun dels presents, però que a mi em va entusiasmar des que la meua germana me'l va anomenar. Fins i tot em va agradar més que la meua interessant proposta (Mefistòfil).

Els presents no paraven de suggerir-li a la meua germana que per favor li posara un nom més convencional, com ara "Pepe", "Paco" o "Juan", perquè amb un nom tan estrafolari, dien, li esperava una infància molt dura. "No serà tan dura com la que haureu tingut vosaltres per a acabar tinguent un cap tan quadrat" - vaig pensar.

A aquestos desafortunats comentaris sobre el nom (una decisió que, per fortuna, en última instància rau exclusivament sobre la mare) hi havia que afegir-li una bateria incessant de flashos fotogràfics - els quals el nadó rebutjava prement amb força els ullets - i la previsible simfonia d'udols aguts i estridents que neoiaies i neoties li oferien al pobre Ícaro amb ganyotes retorçudes.

És una llàstima que només irrompre en l'existència el pobre xiquet haja de suportar als pesats de la cèl·lula de la societat. Per uns moments vaig pensar en agafar la xeringa de la epidular i anestesiar-nos a tots per a que restara en aquella habitació tan sols la única cosa essencial: La meua germana, més guapa que mai, donant-li el pit al seu nounat mentre se'l remirava desvanida.

No havia vist una escena tan bonica des del dissabte.

dijous, 22 d’abril de 2010

"Un submarino en la Teulà!"

Mireu quin tròs de nom li ha ficat i quin tròs de cartell li ha dissenyat el tio Llapi a l’encontre que es perpetrarà a la Teulà d’Albalat el pròxim divendres 30 d'Abril – un dia abans de la Intercomarcal Cabotista -, amb motiu d’aprofitar la reunió en terres valencianes dels Mariachis Fumetas, un fabulòs grup lisèrgico-psicodèlic format entre Barcelona i Granada, del qual podeu fer un tast a continuació per a adonar-vos de que NO PODEU FALLAR!!









dimecres, 21 d’abril de 2010

5a INTERCOMARCAL CABOTISTA

Xiquets i xiquetes (asfaltadets i asfaltadetes),

entre falles i pasqües, enguany no hi havia millor dia que l'1 de maig, Dia Internacional dels Treballadors, per a commemorar el cinqué aniversari de la fundació del cabotisme modern: Pensat i fet, dissabte que ve a les 7 de la vesprada tindrà lloc la 5a Intercomarcal Cabotista a un lloc on cap saforenc s'hauria imaginat mai que se celebraria: la Valldigna! L'Ajuntament de Benifairó ens ha cedit l'Auditori Municipal per a escoltar les ponències d'Amanida Peiot (tavernícoles galàctics), Josep Enric Grau (valldigner polipoètic), les Mãedéus (encara vérgens), els Mariachis Fumetas (trobadors psicotròpics), Mi Sostingut (escriptocantant escarabat) i Oliva Trencada (poemusicantor palmallorquí), tot per només 10 èuros la butaca!

D'això, i com a mesura anti-crisi, si ja teniu acompanyant amb qui anar podeu reservar-vos totes les entrades que vulgueu a meitat de preu -és dir, a 2x1- a correu@lacabota.org i dir inclús si voleu vindre al soparet d'en acabant -a escoti- en la pizzeria Escuma amb els artistes i tota la nova burgesia valenciana no implicada en Gürtel ni històries per l'estil. Per descomptat, encara que no aneu a vindre també podeu alçar açò en els vostres facebloqs: per insistir que no siga...

Sempre amatent,
La Cabota

dimarts, 20 d’abril de 2010

Un torrat estirat al terrat (Poesihome! anartista tranuitada, nº?)

Enèsim retorn al contacte tinta-paper-cigarret
pedra-paper-tisores:
Pedra al meu cap
Paper per a plasmar-la
i Tisores per al resultat
La meua habitació plena de quilos i quilos de miquetes
de punt orbital semi-circumdant
Millor flashforward que checkpoint
Tu em tornes el cel al cel i l’asfalt a l’asfalt
rialles de xiquetes i mantes al vol
flors blanques, sol radiant

El meu cor és un òrgan amb moltes tecles, tacades de dominó
Animals salats i alats ixen disparats del mar a l'astrolabi
Una ullera de sol de cor per a cada fruit
Una canoa per a cada llàgrima
Guarda-me-la a la pitrera i esclafa-me-la al ballar
el sinuós tango de les cisternes
trenca l’alba en USB
un compacte raig de llum làser bastarà per a sanar-me
i enlluernar-me
amiga burilla, amiga raspa de molí
Dj de les meues sinapsis en cabina medul·lar,
presta’m el loop de la última lliscada
i alça’m el can-can en un túnel simètric transversal
Geometria universal a la doella de la fase REM
(Ulls d’ametlla gegantina i somriure d’Arantxa Carbonell)
Ondula’m el vincle amb una descàrrega hipotalàmica
bidimensional, mecanitzada
australiana en control remot
sota zero, un fred vertigen anterior
Sorra bellugadissa, vapor fluorescent al crani:
L’estupidesa és el meu primordial motor
Els aprenentatges i la genètica la meua benzina
Amor-perfecció, continu espaitemps devers l’interrogant de la fi,
rebotant en la línia de l’eternitat
L’amor a cada partícula es focalitza devers la seua figura
- partícules oportunament agrupades -
i cobra més energia, es fa latent i palpable, canalitzada.
Tot està viu i tinc 14 anys
L’amor, misteriòs i translúcid com l’orella d’un fetus

L’estàs ahí fàtic, inconscientment romàntic i tan transcendentalment reposat
Després de passar-me tota la nit empanat amb l’espurneig dels astres
la serena contemplació em du per una planúria de calma intermitentment reveladora
m’exciten les obvietats
la sang que flueix per les venes, l’energia que mou aquest dit
Aquesta línia ni-ni (ni comença ni acaba), infinita
que nosaltres tan sols podem veure parcialment
que dura tot l’univers
que ens fa caminar tan equins
Quin subtil mecanisme!
Atòmic cub de Rubick
Sabia que existies,
que estaves ahí en algun lloc
(M'ho van contar abans de néixer)

Va ser una cosa silenciosa i mútua
ens vam adonar
una cruïlla de mirades com un fil d’estendre
un cicle de retines
ens vam llegir entre línies
un flux de visions rajos-x
sinó, haguera sigut la mort
un llúpol de moradures abjectes
a mi les paraules tríades i pedants
a mi l’elucubració sagnant de l’ànima
si d’ací ha d’eixir ni que siga un bri del meu epitafi
tan sols una glopada d’allò que alguns anomenen aire
o èter, que serveix per a fer físics els espais
que ens separen
a tan poca distància
a tan eriçat vellut
com quan li acaronen la cresta al gall
que sense cresta kikirica pel mar de les escolopendres
ziga-zaga pels conductes solitari
i guaita al vapor oferit a l’antesala dels llavis
els peus-hèlix (biònics a l’hèlix de l’espermatozou quan vola).

Una gegantina pota de llagosta irromp al camarot
el nestea ho sabia
la psicologia no ho sabia
la quiromància ho sabia
la poesia i la ciència ho sabien
la canica també ho sabia:
Aquell estrany passatger, que es traslladava cap arrere, anava projectant-se en jos instantanis que travessaven el meu cos present i al mateix temps els meus jos futurs travessaven el seu
arribem al nestea del nostre desplaçament en punt
una verda planúria sobre l’asfalt llepolia
c’est la vie, pare rinhoritzó

dimecres, 14 d’abril de 2010

dilluns, 12 d’abril de 2010

Profiterols de consideració erràtica, II: Profiterol col·lectiu en Si Bemoll

Hi ha un tipus concret de deshumanitzats, que podríem anomenar “deshumanitzats messiànics”, que són aquells borratxos que proclamen als bars les seues lapidàries sentències de regust místic, i que normalment són ignorats amb una rialla avergonyida. Però que passa quan aquestos individus es troben amb uns joves i desorientats pupils sedents de coherència incongruent, de consideració erràtica, de bogeria carregada de raó? Doncs que el deshumanitzat messiànic, al saber que té un públic que l’escolta s’esplaia en tot el seu esplendor, emfatitzant dicció i gestos. Si Bemoll té el pèl llarg i blanc, agafat per darrere amb una goma, un cos afligit i corbat, un semblant de rosegador i una prosòdia relaxada i molt hipnotitzadora. Les següents són algunes de les perles que l’alcohol ens ha deixat recordar (A Àlex Irondile i a mi):

- “Què és ser un ben-nascut? Un ben-nascut és aquell qui sap o acaba sabent que ha pagat la pena néixer.” (D’aquestes coses hi ha que adonar-se’n, encara que semblen òbvies… A mi em sembla molt important adonar-se’n profundament de les obvietats, perquè moltes vegades donem tantes i tantes coses per fetes que acabem oblidant-nos de totes elles…)

- (Eixint del bar a trenc d’alba i les oronetes cantant): “Escolteu els pardalets? Encara vos canten, així que no deixeu d’escoltar-los…”

- “Sóc un mutant.”

- “Has de passar més temps sol amb tu mateix.” (La definició d’estar sol no té perquè incloure el fet d'estar-ho amb tu mateix, en la mesura en que la definició de sentir no té perquè incloure el fet d'escoltar. Estar sol amb tu mateix és un moment de detenció, és escrutar-se amb serena meditació durant cinc minuts, una hora, 27 hores al dia. Evidentment, no té perquè ser divertit, ni ràpid, ni “pragmàtic”. En definitiva: Estar sol amb tu mateix és molt poc neoliberal, i per això potser et sone a xino, un rotllo taoista o zen, una altra moda esotèrica i oriental, com la llet de soja… O també pots dir: “No, jo és que pense molt durant el dia, mentre estic fent altres activitats…”, però en aquest cas trobe que els pensaments estan relegats a un segon plànol. Paga la pena detindre's, quedar-se estàtic (“Estàti’ quet!”), fer cas als toquets en l’esquena que ens fan els pensaments i dedicar-los uns minuts, una hora, 27, però en assemblea. Sempre acaben agraint-ho, encara que no s'haja arribat a ninguna conclusió (Que sol ser la majoria de les vegades...)

- (Caminant mig quilòmetre cap arrere mentre s’acomiadava amb el dit en alt): "Oh, el Si Bemoll! Heu d’emprar el si bemoll!" (L’any 2003, la NASA va afinar per primera vegada un forat negre amb un diapasó còsmic, gràcies a les ones sonores que ens arribaven d'ell, amb centenars de milers d'anys llum d'endarreriment. (Això sí que és un clàssic!) El forat negre en qüestió, situat al cúmul de galàxies de Perseu (a 250 milions d’anys llum de la Terra), està afinat en Si Bemoll, però l’humà no pot captar-ho sense aquell diapasó còsmic, ja que es situa 57 octaves per baix del Do mitjà, vuit pianos sota zero, formant així la nota més greu coneguda de l'Univers)

Finalment, atordits i inspirats per la conversa que havíem acabat de tindre, vam concloure:

- “Perquè les espirals ens atrauen tant? Perquè és la forma en la qual brollen les galàxies als genolls dels elefants."

I després:

- "Les partícules dels àtoms del teu cos son la única propietat privada, inevitablement temporal i vertaderament legítima que podràs reivindicar mai."


La cançó i la imatge estan agafades del bloc d'Àlex Irondile

dissabte, 10 d’abril de 2010

Profiterols de consideració erràtica, I: Literatura i religió.

Allen Ginsberg dient missa

Els profiterols de consideració erràtica son aquells pensaments sòlids i olorosos expulsats de sobte pel recte al mig del carrer. Quan te’n ve un has d’apartar-te a un racó i agitar dissimuladament una cama per a tirar-lo pel camal. Si bé sens dubte són fruit d'una mala digestió, també poden servir per a la coprofàgia intel·lectual, sempre que siguen adientment recollits amb una bossa de plàstic.

El profiterol de hui el vaig defecar aquesta Setmana Santa a Cuenca, mentre estava celebrant-se la procesión de los borrachos, o procesión del silencio, dos conceptes bastant allunyats entre si, trobe, per a anomenar un mateix acte, que consisteix en una processó que comença a les set del matí. Mentre observava els passos i els caputxins - que amb les seues teles moradetes sempre m’han evocat una espècie de Ku Klux Klan Gai que empala homòfobs i crema gegantines escultures fàl·liques de fusta – em van vindre les primeres contraccions.

La literatura sempre s’ha relacionat amb la religió, fins al punt d’atorgar-li un dels seus origens. Recordem que la primera novel·la de ficció impresa versava sobre la religió. Després van anar eixint-ne més, moltes més, i cadascú agafava la seua pròpia (A no ser que l'individu estiguera sotmés a algun tipus de règim totalitari, polític o cultural). “En el camino”, per exemple, va ser i continua essent la Bíblia per a molts Chocabeats™, o “Nosaltres, els valencians”, la bíblia que ens va escriure Sant Joan Fuster. La meua, com ja sabeu, és el "Naked Lunch" de Burroughs, etc, etc...

Els escriptors tenen un cabot enorme, ple d’idees que reboten per les parets cranials, com partícules atòmiques al voltant d’un nucli. El tenen tan, tan gran i pesa tant i tant que arriba un punt que perden l’equilibri i els cau a terra i no poden ni tan sols arrossegar-lo.

Llavors tenim al pobre escriptor a terra, atrapat pel seu cap, incapaç de moure’s i aletejant les extremitats com una panderola descarrilada. Aleshores passa algú i, curiós, s’apropa a intentar alçar-lo. Després passa un altre i repeteix el procediment, i així fins que en son un grapat. Entre tots alcen el cabot de l’escriptor i ell amb aquest ajut ja pot per fi moure's, exactament, com un pas de Setmana Santa.

Sempre m'ha paregut ridícula, avorrida i molt encasellant aquella gent que diagnostica les motivacions artístiques (hi ha, i molta), però això no m’impedeix considerar els escriptors (de novel·les, de poemes, de cançons, de sobrets de sucre, dóna igual!), uns autèntics màrtirs de la paraula.

dijous, 8 d’abril de 2010

L'oroneta que filant-me els budells em desvetlla a trenc d'alba

Quan trenca l’alba de vegades xorra bilis de la clara i els budells es queden molt molls, tots tous
després d'hores donant voltes al llit com un pollastre rostit
així que me’ls espargisc sobre el tors, desordenats com un Mikado™ mentre
Trina™ que trina™ una oroneta primerenca que m’evoca aquella cançó d’Al Tall :
“Tir de colom”, crec que es dia
Però quan entra i sobre mi s’aposenta ja no em molesta, perquè fila que em fila els budells amb el bec
i ells van transmetent-me cent i més sentiments, d’aquells que tenen els penjats
si una oroneta els fila els budells que pengen, fila que fila al cap i a la fi:
Si el meu cor és un gripau que a cada batec infla la papada li donaré un cigarret
Fila que els fila i ara em diuen que ja és l’hora de començar a creure en el Nestea™
que ni la casualitat ni la causalitat ni la causualitat podrien explicar
perquè collons de nadons ens van separar amb la guillotina de l’impremta
Fila que els trina amb el cigar penjant, i amb la cendra viscerant i els ous abatuts
i els ulls aclucats puc albirar que a través de la matèria negra de les seues pupiles
podria arribar als mobles en flama, brandades de cable
Trina que fila que a poc a poc comence a comprendre allò que sospitava
de lluny i de reüll i a la pata coixa:
Que tot es redueix a que algú t’escolte, que no sols et senta, sinó que t’escolte
i et senta
Trina™ que trina™ la puta oroneta mentre fila que em fila les entranyes,
i a poc a poc vaig preguntant-li si no serà la personificació dels meus anhels
que no pot ser real, que no pot existir i ella, airosa, em descobreix
les nostres òrbites, tan allunyades de la Terra, tan a la seua bola,
però tan prop la una de l’altra, emanant un tipus concret d’espores per a acabar
trobant-se com dues línies paral·leles de guitarra carretera
Quan acaba de filar-me’ls obri el bec i em canta
que primer arriba la sèpia, després la gàbia i, ja per últim, l’ànima
Finalment agafa el vol i se’n torna a eixir per la finestra,
així que em faig un cafè i m’adorc tranquil·lament.

Mi Sostingut News

Fa Bemoll ha quedat semifinalista al I Concurs de Cantautors Ciutat de Mataró. La semifinal s’efectuarà el proper divendres 16 d’Abril. Mi Sostingut acompanyarà amb molt de gust al seu camarada amb el baix a canvi de les tres quartes parts del premi.


A l’endemà, dissabte 17 d’abril, ens esperen a Moraira (La Marina Alta) a la Trobada Intersindical Jove. Com reaccionaran quan els conte que sóc NI-NI?

dissabte, 3 d’abril de 2010

Injecció d'ous batuts

“primero viene el cuerpo, luego la persona y luego ya su alma.
pequeño milagrito (de leche) siempre a alcanzar
es el plano desde el suelo a tres metros de las caras, que nos está mirando y de reojo nosotros sabemos lo que está pasando
ahí belleza, ahí nos crecemos. ole ole y ole. pim pam pún que esto está hecho y ahí que nos vamos!”
Silvi Orión


1. Què és la termolingüística?

Homer i Cartaphilus es troben a les portes de Babilònia i van recordant, a poc a poc, totes aquelles hores vives a la Patagònia Occipital. Conversen alegrement sobre el milacre de la carn. A poc a poc van apropant-se, emfatitzant la dicció, fins que les seues llengües acaben trobant-se, fonent-se amb extrema calidesa en un diàleg elevat a la seua màxima expressió, perquè per molt que ho intente l’escriptor amb la paraula o el dibuixant amb el seu lleuger traç o el cineasta amb un subtil gir de càmera, combinat amb aquells acords concrets que ha cosit el músic, cap forma d’expressió podria mai equiparar-se a l’únic llenguatge: La nostra conversa ultrasensorial.

Mecanismes de succió: Si puguera obrir un poc més la boca t’engoliria sencer de cap a peus, com una boa, i després em tiraria un rot. El punt de fregament des del qual brolla la dolça espiral, o com l’Univers implosiona al contacte de les nostres llengües, el remolí de pols d’estel que comença a embolcallar-nos, la nitidesa de dues glàndules fonent-se i el conseqüent desenfocament de la realitat circumdant. Processos simbiòtics en segons eterns.

Es contemplen l’un a l’altre, observant-se mútua-ment el milacre de la carn. Es miren als ulls, d’un ull a un altre i de l’altre a aquest com un metrònom enfurismat. Les pupil·les es fonen amb les papil·les mentre es diuen en telepatia morse que estan pensant exactament la mateixa cosa, cap altra.

2. ¿Perquè l’últim estel de la nit s’esvaeix a un cel magnètic?

T’allunyes i ja note l’esgarrifança. T’esvaeixes pel carrer en un plànol seqüència.
T’endinses a la mar, trepitges l’aigua que se’t presenta com una superfície de cristall, però el peu toca implacable el fang, alçant-lo en una boirina iridiscent i subaquàtica, terrosa i humida, i després s’enfonsa amb la ressaca.
S’apaguen totes les anguiles i meduses, xicotets peixos et besen les natges, les algues encara porten llumetes de nadal i t’acaronen fugisseres els turmells
Decideixes bussejar amb els ulls tancats
Els pulmons fan de manxa i posen en funcionament el timó que guia l’hèlix d’una bonics peus biònics, deixant un rastre cromàtic
Treus el cap de l’aigua com si hagueres arribat a Austràlia, però encara estàs a València
Ens tornem a veure i ja estàs un poc més prop. Intente crear un remolí amb els braços, et llence aigua que es queda sostinguda en l’aire a un fotograma congelat
Agafes les partícules líquides sostingudes amb les mans
Em fregues les escames de la cuixa
Ens llevem els pantalons, que s’allunyen solcant la superfície dels mars com llanxes de salvament desinflades
Ens convertim en micropartícules i ens fonem en volcans submarins, després zigots, peixos, rèptils: ¡Evo-il·lusió en ebullició!
Jugant, m’agafes del coll i em dius: “Imagina’t que ara el rovell s’estampa contra la natja i d’ell neix un altre ninja lliscadís.”

3. ¿Què (collons) és l’amor?

M’inspires i massa. Supose que tinc que deixar d’escriure. (Al cap i a la fi, ja t’he trobat)
Mai més anem a acomiadar-nos, perquè sabem que som immortals
El teu somriure em ressona a l’hipopotàlem
Travessarem cada rinhoritzó d’esdeveniments amb simbiosi helicoïdal
Ho sent, somni, supose que he de renunciar al teu concili per a reconciliar-me amb allò que alguns anomeneu la vida
La lluna em pregunta com m’ha pogut passar a mi
Dormir amb els ulls oberts com els peixos garanteix somnis més lúcids i conscients
Tot el temps és poc per a pensar-te, he d’adaptar-te a la mesura dels dies (72 hores està millor…)
Un estat en perpètua vigília, un estat en plena revolució, perquè ningú dorm a les revoltes
El cap del rei rodolant per la plaça, edificis demolits, una bomba atòmica de sobte
L’Exèrcit d’Alliberació Simbiòtica ha segrestat el poc seny que em restava i el manté en un estricte règim de tabac
Potser estiga precipitant-me, i per això intente retrocedir
Potser ho estiga idealitzant, i per això deixe de conèixer-me
Potser ho haguera pogut parar, potser haja baixat la guàrdia, però si ho pense em sent tan ingenu…
Venen els dubtes, molts, i la por tampoc ha volgut perdre-s’ho, i per això em llence sense mirar al tobogan en espiral, tapant-me el nas i inflant els pòmuls
Se me’n va de les mans, em supera
L’equilibri és impossible, ni parlar-ne del control
Deixa de fer-me voodoo en la distància, per favor, o millor no, no pares. M’agrada… o no?
És com si estiguera a una sessió de sado i haguera oblidat la paraula clau
Les rates també em troben canviat pel simple fet de treure-les a ballar
“Torneu-nos al Josep d’abans”, és el lema de la vaga
On abans hi havia cadàvers en avançada descomposició ara tan sols hi ha una mirada extraterrestre que s’estén en dolça metàstasi
No sé perquè ho intente si és impossible de definir
Escapa a totes les dicotomies, com un [ací falta una paraula] que [ací una altra] el [i ací la última]







LAGARTIJA NICK Lo imprevisto